dijous, 20 de desembre del 2007

EL CAS NERER S.L.

No conformen una èlit social entesa com a tal, no conformen un grup social compromès ni amb el seu temps ni amb la societat que els envolta; la màfia és un grup de famílies de Ciutadella que fa i desfà, que s’ha enriquit i que són hereus dels temps dels corsaris, dels traficants de la pota i l’estraperlo. Sempre hi ha hagut corrupció, però mai aquesta havia arribat a arrelar dins la política local. Mai no ho podrem comprovar. Tot sempre serà suposat, però l’enrenou de fons hi és.

Nerer S.L. no és un cas aïllat. S’ha d’entedre dins el context d’una trama econòmica. Una de les Belle Epoque de la cosa nostra ciutadellenca va arribar amb l’atur de molts de treballadors. Eren els anys vuitanta, en plena desindustrialització a Ciutadella. Els economistes de la màfia treballaren activament per a algunes empreses –no totes-. Fa uns anys que han trobat de la mà de polítics corruptes la seva oportunitat de jugar amb els diners públics. I dic, sempre seran suposats, presumptes, mai culpables del tot, perquè per açò calem de jutges rectes, una mena d’Elliots Ness compromesos.

La corrupció a petita escala està assumida per tots. Comença per pagar diners en negre, passa per allò que en diuen llibertat de preus però que oscil·la amb diferències de 1000 euros en el cas d’un pressupost de fusteria d’alumini, passa també per vendre conscientment aliments caducats o en mal estat… La febre per enriquer-se al so de l’euro ha creat una bolla inflacionista, que ha afavorit la corrupció a petita escala que es tradueix en els afaires a gran escala, la dels polítics ocasionals, però que deixen empremta. Així les coses, una societat que accepta aquestes formes, no és estrany que accepti també els al capone de l’època. La màfia ciutadellenca, la que actua, i esten les seves àrees d’influència en mil negocis, la que destrossa el patrimoni històric, la que construeix sobre llocs, no te cap mirament per ningú.

Nerer S.L., el “Cas del solar de les rates”, el cas de la UTE funerària o la desviació de capitals durant la crisi del calçat dels anys vuintantes són les puntes de l’iceberg d’una trama que només té solució amb l’entrada en escena d’Hisenda i de jutges independents. Ara es diu Nerer, demà serà un altre nom, i és que rere Nerer S.L. filial del grup Pradas no hi ha res. Tres noms propis; o sigui, poca cosa més que fum.

dimarts, 11 de desembre del 2007

Detall d'una primera gran obra : Taronja transvestida de clementina i llimona


Seran les rialles de n'Alba Bosch o la mil·limètrica execussió de l'obra, amb tot aquí està la primera gran obra, una lluita constant amb una taronja que volia ser una clementina i una llimona molt a gust amb el seu color. Bé i de l'escudella, què en direm! Desnaturalitzada? Serà cosa del llum artificiós de l'antiga fàbrica de calçat Sa Bombonera? O serà la traça pictòrica hipersurrealista...
(Títol: Bodegon amb taronja transvestida de clementina i llimona. Tècnica: oli sobre tela)

La farmàcia Llabrès ahir i avui


No hem aconseguit cap altre foto que aquesta del diari Menorca de 1985 que mostra la façana d'un dels edificis més emblemàtics de la Ciutadella social: la façana i vitralls modernistes de la Farmàcia Llabrès. Així era i així hauria des ser un edifici cèntric bell mig de la Ciutadella del s.XXI que era considerat per molts monument històric i que el "non savoir faire" dels nostres polítics ha portat a l'estat calamitós actual. I en açò hi hem d'afegir que en el seu moment es va retirar la seva farola de ferro als magatzems municipals -i com sol passar, vés-a-sabre per on para-. Sens dubte, la Comissió de Patrimoni és poc més que un test sense articulacions.

dimecres, 28 de novembre del 2007

Cartes a l'Havana

“Aquesta és la darrera carta que t’escric...”, va escriure en Francesc en el seu últim viatge a Caldes de Montbui. Així, i sense més preàmbuls, finia l’última missiva escrita en aquell passat que pretenia ser un present impossible. La de Francesc va ser la vida més exemplar que hom es pugui imaginar, si per exemplar ho entenem. Amb 17 anys partí a l’Havana amb l’únic objectiu de convertir-se en un comerciant de pelleteria de referència per a la nostra indústria. Pels seus amics i família l’emigrant que feia fortuna fora de l’illa era una mena d’heroi homèric. El 1876 aconseguí fer-se un lloc en la companyia catalana de Joan Cardona, i aquell any es convertia en soci a causa d’una greu malaltia del propietari. El 1880 fundà a Ciutadella una petita fàbrica de calçat i anys més tard adquirí quatre llocs a Ciutadella i vàries cases a més de ser juntament amb Pere Cortès el mecenes del mestre Joan Benejam. Una vida apassionada a les darreries de l’Imperi Espanyol a Ultramar truncada el 1899 per una malaltia mortal. L’últim alè d’una Cuba provinciana que bullia de vida comercial i a la que hi emigraren un grup de menorquins disposats a canviar el futur de la seva illa nativa. La reconstrucció d’una biografia comença per un bon retrat. La personalitat en la mirada de qui vol que se’l jutgi en el futur. La personalitat de qui només el temps escombra el que va fer en aquell grapat d’anys entre la Calle Obispo i Amargura i Teniente Rey, els molls de l’Havana i les molts hores a “La Marina de Portales de Luz” amb la sola lectura del “Diario de la Marina”.

Fa temps, a l’ombra d’una investigació que incloïa la immersió en una ciutat decimonònica, Ciutadella, m’havia trobat casualment amb la vida de dues persones; dos germans, però tan diferents l’un de l’altre que hauria bastat un espetec de dits per a deixar-los l’un a l’Havana i l’altre a Ciutadella. L’un un home que triomfà en la vida social cubana i que arribà de la mà de la maçoneria al Centro de Dependientes de l’Habana i l’altre que s’aferrà a l’únic que el podia fer créixer socialment, la compra de propietats, algunes a bon preu, i que convertí en possessions emblemàtiques com Son Cabrisas, Son Tarí... Històries que es perden en la línia del temps, embolcallades en mobles de moguin i noguer, olor del cerol i fotografies en blanc i negre, cartes de mares i germanes i oncles i amics i socis... tots ells encomanats a desxifrar-nos una societat en plena transformació. “Ara Ciutadella és l’Havana”, deia un dels amics de Francesc en una de les seves cartes.

D’aquella Ciutadella de contradiccions eternes, la que ensopegava amb la societat més tradicional i la que es passejava pels carrers de París en aquells temps de la Tour Eiffel i el bullici de l’Avenue des Champs-Elysées o dels passejades per Unter den Linden i els cafens estil imperi a Postdamer Platz, ens han arribat façanes que evoquen el passat d’aquells senyors del calçat, medalles aconseguides en les principals exposicions internacionals del moment... En un article de fa una setmana retíem precisament l’homenatge a aquella classe social a través d’alguns edificis emblemàtics de la nostra ciutat. No són grans palaus. Són cases d’industrials i conformen una part del que diem el patrimoni industrial de la nostra memòria històrica. Una memòria que només tindrà el seu contrapunt en la creació d’un espai dedicat als oficis tradicionals; diguem-ne un Museu del Calçat en la primera ciutat espanyola que exportà calçat de pell a l’estranger, un espai en la primera ciutat que va veure néixer de la mà de les cinc generacions de Joseps Gornès la fàbrica de formes més antiga d’Espanya, la ciutat que cap el 1900 i gràcies a la connexió umbilical amb Barcelona entrava en la modernitat del s.XX molt abans que la resta de l’Estat. “Ara Ciutadella és l’Havana”, del passat vestit de present devorat per la febre immobiliària depèn que el futur existeixi.

I a tot açò, aquell home descobert no fa molt, en la seva tomba, incorrupte després de cent anys, semblava haver exhalat el seu adéu definitiu amb la sola veu d’unes cartes enviades a l’Havana a l’atenció de Francesc Piris. Consigna, Portales de Luz.
Publicat a Última Hora el 28 de novembre de 2007

dimarts, 20 de novembre del 2007

Mirada des d'una finestra


S.O.S. al Patrimoni Històric de Ciutadella: Els senyors del calçat... una ruta imaginària

Ca sa Viuda Anglada obre un precedent molt perillós. L’enderroc d’un casal bell mig de la Contramurada significa en altres paraules que s’ha obert la veda per a derruir el que resta d’arquitectura contemporània. El precedent és doncs molt perillós, ja que en el seu lloc no s’alçaran façanes monumentals, sinó “más de lo mismo”, promocions a dojo. Un dia xerrant amb un d’aquests especuladors d’habitatges en microcàpsules em deia: “ara és propietat meua i jo en faig el que vull”. Clar, i qui l’ha d’aturar? Qui li atura els peus quan el que deixa són un grapat d’euros enverinats! El diumenge vaig parlar amb un altre propietari molt diferent a l’especulador: “jo sé el que vaig comprar i haig de respectar-lo en la seva fesomia original, no per mi sinó pels que venguin rere meu”.... Serà que els especuladors es senten immortals... O serà que tenen un encefalograma molt pla o unes visceres molt malaltisses.

L’arquitectura industrial i indiana és la gran desconeguda de la nostra història. En molts casos es tracta d’edificis que passen desapercebuts o que han estat oblidats de les guies de la ciutat, però el fet de ser un conjunt únic en el seu temps els converteix en part de la llegenda que envolta aquella època daurada i que complementen l’embolcall monumental de Ciutadella. En aquest article recollim alguns dels exemples més interessants de l’arquitectura industrial, ja sigui en la vessant de la fàbrica, la casa o la villa d’estiueig.

La Casa Piris és el punt de partida. És un dels quatre casalots ciutadellencs estil indià que es varen alçar a Ciutadella. Cap el 1884-1887 i sota la idea d’un palau renaixentista italià. La seva façana i la seva situació no és atzarosa. El fabricant volia demostrar al poble com un jove de família humil es podia permetre el luxe de plantar una sumptuosa façana davant el palau ducal. Bartomeu Piris és l’exemple més clar d’una classe social emergent que tenia els ulls posats en els seus negocis i en el seu estatus social. Per açò la seva principal dedicació a part de produir botines va ser el foment de les activitats culturals (teatre, sarsuela, òpera, balls...), la política local, la beneficència, els viatges i la compra de patrimoni, llocs, cases, terrenys urbans... La teranyina social de la indústria sabatera

Grosso modo l’arquitectura industrial contempla varis estils, el renaixement (Casa Piris, Villa Miramar, Villa Bonaire...), l’historicisme amb reminiscències de l’urbanisme català (Gornes, Fiol i Cia./Bartomeu Pons i Cia./Lluís Esteban i Cia.; Casa Florit, La Sexagenaria (l’actual seu del Consell Insular de Menorca a Ciutadella...), l’arquitectura colonial cubana (Joan Mercadal i Cia. (1878), Casa de Ferro/Cabrisas Sastre, Hospital Municipal (1894), Casa Pons (finals s.XIX), Casa Cabrisas (1869-1872), Plaça des Peix –amb dues actuacions: les voltes de 1870-1872 i el 1894 amb les estructures de ferro de la Maquinista Naval...), el nou-centisme català (l’únic cas el de la Casa Mercadal Ribot), el racionalisme (Pons Menéndez,1926; Xalet Salord Menéndez-Arango, 1935) i el funcionalisme (Joan Pallicer Bonet/Domingo Moll i Sebastià Seguí i Cia). Un resum que podria ser més ample, més complex, i que incorpora aquestes construccions al conjunt de la Ciutadella neoclàssica.
(Publicat a Ultima Hora, 20 de novembre de 2007)

divendres, 9 de novembre del 2007

Una imatge del passat: la Casa Cabrisas Sastre


La Casa de Ferro o Casa Cabrisas Sastre (per diferenciar-la de la Cabrisas del carrer d'Artrutx) era l'exemple més clar d'una construcció indiana a Ciutadella. La seva galeria de ferro es construí als tallers maonesos de la Maquinista Naval cap el 1894. Per cert que és la mateixa data dels materials de ferro a la Plaça des Peix.
Si hom guarda encara un poc de sossec quan passeja trobarà el perfil superior de la façana a la Casa Pons (o Trémol) del carrer d'Artrutx. Aquella és l'exemple més exhuberant de l'arquitectura havana a Ciutadella, com també ho és l'Hospital Municipal (1894), Ca Sa Millonària ('1880), Plaça des Peix... Certament "Ciutadella era l'Havana", en el sentit de dependència umbilical i en el sentit arquitectònic. Poques vegades trobarem un poble que tengui un deute tan gran amb una ciutat, l'Havana, amb la que no s'hagi agermanat. Açò sí, anirem a Cursi, a Oristany, a Koszeg...

dijous, 8 de novembre del 2007

“ELS PAISATGES HUMANS” DE MARIANELA GALLARDO

És la pintora dels paisatges humans, dels cossos e contorsió dissimulada, de la feminitat, de la sensualitat, però també de l’angoixa. És l’autora d’una obra expressiva, natural, on les línies defineixen el caràcter creador d’una ànima inquieta. Aquesta pintora argentina de trenta-un anys és també un dels noms que més sonen en el moment actual de la pintura menorquina. Els seus treballs atreuen un públic obert que fuig dels convencionalismes i aposta per mirades actuals, transgressores, jocs de volums i imaginació.

No sé perquè, però les seves pintures em recorden l’estiu. Dies de calor sota la terrassa d’un bar, i és que aquest estiu passat hem pogut passejar entre les pintures dels pintors més en forma de l’escena menorquina. Joves i no tan joves, com és el cas del veteraníssim Klaus Netzle o d’una Alba Bosch que busca en les seves obres la varietat cromàtica de les ombres. Aquell passat 7 de juliol (2007) que es perd en la memòria, la pintora argentina reisent a Ciutadella Marianela Gallardo (1975) presentà en la Galeria Retxa la seva tercera exposició individual titulada "Oruga, Gatzoneta i Papallones d'Estiu". La seva pintura es caracteritza pel volum i la geometria i pel gran format que imprimeix en les seves obres; destaca també per l’ús de la tècnica mixta i la tinta xinesa i per un expressionisme molt peculiar que se sintetitza potser en el títol "Paisajes Humanos" per una exposició anterior al Cercle Artístic (juliol de 2005). La pintura i la transcendència del cos humà se resumeix en la figura femenina, protagonista de les obres que s’exhibeixen, però així com ocorre amb l’expressionisme l’objectiu final de la composició és crear un llaç íntim entre qui mira i qui pinta. “L'artista pretén a implicar als observadors per a que puguin explorar els sentiments que el conjunt d'obres pretén transmetre’ls-hi*”. (*de la memòria del Cercle Artístic de l’any 2005)


Marianela Gallardo va néixer a Rawson, al Chubut argentí, en plena costa de la Patagònia, un 1 de novembre de 1975 i va estudiar Belles Arts en el Nacional a l’Institut Universitario Nacional del Arte, Escuela Prilidiano Pueyrredon (Buenos Aires). Entre 1995 i 2007 ha exposat les seues obres en el seu país natal (Rawson i Buenos Aires), Espanya (Girona, Barcelona, Menorca) i en una ocasió a l’Art France de Lavaur (França).

En paraules de la mateixa pintora el seu art és imbuït per “l’Art Dark”. En una entrevista de Jordi González (UH-Menorca, 2005) explica aquesta tendència a través dels seus orígens: «jo som de la Patagònia, i no sé si és pel clima àrid o pel deute que hi tinc amb els meus orígens maputxes, que represent aquest art Dark». A ulls clucs l’art obscur es relaciona amb el concepte del gòtic actual. Obscur, misteriós, sensual, fetitxista. En canvi gran part de les obres de Gallardo semblen tretes de la influència expressionista alemanya, un concepte que es fermaria en el seu treball psicològic, en els retrats otto-dixians i en les figures kokoschkianes carregades d’hedonisme i personalitat. Amb tot, l’expressionisme no és la seva etiqueta personal. Fuig d’anomenar-se surrealista i es deslliga del realisme. Prefereix explorar els sentiments, l’interior dels personatges, i trencar amb els convencionalismes. Un retorn al mite de la fecunditat i la Terra, “és un tema que he tractat sempre, la relació entre la Dona i la Mare-Terra”, comenta en l’entrevista.

En les seves darreres exposicions predomina la tècnica mixta. Olis amb tinta xinesa. La seva obra “Al Pie del Balance”, segon finalista del Premi Sant Antoni de Pintura (20074) és un bon exemple de la seva evolució pictòrica. A “Papallones d’estiu” predomina tot el que he esmentat abans amb el que Marianela defineix “la desaparició de les línies del dibuix”, per aplicar-hi en el llenç l’action paiting, l’abstracció gestual, un moviment pictòric actual en plena construcció. Altra vegada el més interessant és l’expressió mateixa i la matèria. Els olis es barregen en acrílics, aquarel·les, i el tema torna a ser el retrat: el cos femení en una figuració en plena evolució.

L’escena cultural menorquina gaudeix ara per ara de noms molt interessants, tant pel que fa a la pintura, a la literatura, a la música o al teatre. La resta, la part més simple i complexa, depèn de les institucions.

_____________________________________
Les tres exposicions individuals a Ciutadella:
Bar del Cercle Artístic, (Maig, Juny, Juliol de 2005)
Galeria d’Art Centre Polivalent Albranca, (fins el 31 de desembre de 2006)
Galeria Retxa, (Juliol de 2007)

Exposicions Col·lectives:
Grans formats (II edició), Galeria Art i Joc, 3-24 de març de 2007
Les carotes que mai es rompran, Art i Joc (2-30 de juny de 2007)

Font:
Entrevista de Jordi Gonzalez a Marianela Gallardo. (UH-Menorca)Article en premsa A.M. Bagur, “Las “Papallones d’estiu” de Marianela Gallardo”, 6-07-2007

EL XALET SALORD MENÉNDEZ-ARANGO (1935)

Dedicat a Abbi Spurdle, das ist eine grosse Entdeckung, aber wo ist der HausGeist?
I parlant de rareses arquitectòniques el Xalet Salord a Son Blanc n'és una d'elles. Construït el 1935 sota els plànols de l'historiador maonès Hernàndez Sanz, presenta una façana racionalista. Divisió d'opinions. Alguns destaquen la construcció per la seva actualitat, i d'altres la critiquen per la seva lletjor. Sigui el que sigui, el Xalet Salord és el darrer exemple a Ciutadella d'aquella època dels grans industrials.

l seu promotor va ser Josep Manuel Salord de Menéndez-Arango, descendent d'una riquíssima família cubana i ingenier industrial que a les darreries dels anys vint invertí en la posada en marxa d'una fàbrica de calçat. Tan efímera com la seva vida. De cop sobtat, el 1935 morí. Les circumstàncies que envoltaren la mort no estan molt clares, però descartada la presència d'algun fantasma a l'interior del xalet, aquest edifici ha cridar l'atenció a estrangers/res que veuen en ell trets d'una arquitectura urbana coetània a l'europea del moment.
____________________________________
Foto: vista lateral del Xalet Salord. És evident el seu deterior exterior, però el fet que l'obra sigui d'un historiador fa que la seva documentació s'hagi conservat en els arxius de la família Hernandez de Maó.

dimarts, 6 de novembre del 2007

PATRIMONI INDUSTRIAL 3: LA PONS MENÉNDEZ (1926)

S'alçava encara com un vestigi del passat. Va ser construïda el 1926i enderrocada en dues fases 1989 i 2001. Arquitectura racionalista, com la Casa Anglada devorada aquests dies pels depredadors d'edificis. En aquella època de la batlia socialista d'Antoni Salvador allò es podia perdonar. No és fins l'any 2000 que la legislació espanyola de patrimoni inclou aquests edificis com a part intrínseca de la memòria historica i social de les ciutats.


La Pons Menéndez és l'exemple d'un edifici classicista, esbelt, racionalista en tota la seva conceptualització. Les obres s'iniciaren el 1926 i el seu promotor va ser Josep Teodor Canet i Menéndez qui a partir de 1927-1928 va figurar com a propietari de la societat Canet per a la fabricació de calçat. Segons la matrícula industrial aquesta era una de les grans fàbriques del moment. La seva planta resultava curiosa. Una H. Al llarg de les obres no hi faltaren les anècdotes, entre les quals la mort d'un dels manobres, la desaparació dels plànols, la interrupció del tercer cos de la construcció que hauria donat a la Pons Menéndez un acabat més racional, segurament en una H-I. Però en aquelles circumstàncies la demora costava doblers. A més, per a Josep Teodor Canet el fet que la fàbrica estés envoltada d'assolls de porcs ja li era un problema prou higiènic, així que entre compres d'hortalets i la demanda a l'ajuntament d'una plaça va passar el primer any de vida.

Va ser batiada com a The Fashionable. Aquell nom global va ser l'aportació d'un Pere Josep capficat en les seves amistats a París, artistes i alguna costura de sastre que li procurava el substent. És obvi que aquest és un tema més privat que no pas històric, però sí que té relació amb el fet que aquella faràndula dels happy twenties es vingués a Ciutadella.

Però la fàbrica seguí el seu periple. Als anys trenta produí més que mai. Quan la resta de la classe industrial es lamentava de la crisi la Pons Menéndez exportava a Berlin, Londres, París, Brusel·les, Copenhague, Nova York... Entre les parets d'aquella fàbrica es fundà el PSOE de Ciutadella (1929-1930), passejà la primera bandera republicana de la ciutat, i el 1933 veia la llum el Radio Comunista (PCE). Era la resposta a un empresari socialista de part d'un sindicalista com Miquel Casasnovas Riera, la biografia més significativa de l'esquerra menorquina del moment.

I arribem a l'incendi: provocat pel mateix fabricant per a cobrar de l'assegurança les partides que la Bata Ltd. li havia tornat. Pere Josep i Marçal Moles iniciaren el foc, però quan veieren que els seus operaris arribaven per apagar-lo, el fabricant es posà davant la porta i els pregà que marxessin per evitar més desgràcies. (...).
Com veiem parlar de Pere Josep Pons podria ser un tema per una novel·la, rosa, vermella, negra i de tots els colors que hom hi vulgui ficar. El que més m'interessa d'aquest home singular era la seva amistat amb artistes estrangers. Un d'ells visità Ciutadella el 1926 i el 1933. S'hospedà a la casa de Josep Teodor Canet, i pel que sembla es deixà caure per l'obra. Alguns testimonis parlen d'un tal Hans, Cans, o Jans... Els registres dels vaixells ens parlen de Hans Hartung (1904-1989). El seu art abstracte no va cridar molt l'atenció als menorquins, però Pere Josep Pons sí que s'hi sentí atret.

_______________________________
La Pallicer Bonet i Cia.. més tard Domingo Moll i Cia. Enderrocada el 2004

_____________________________
La Joan Mercadal i Cia. (1878), no és la decana de les que tenim empeus, però quasi.

AURA IRIS CANET i JOAN TALTAVULL: UNA PERFOMANCE EN EL COR DES DIARI MENORCA

Sembla ser que allò de dissabte va ser una actuació notable. Pura improvisació, com li agrada a n'Aura. Un èxit tenint en compte el poc temps que van tenir ella i en Joan de muntar poc més de 9 minuts que donaven vida a la "perfomance" de dissabte. El cert és que així com a Ciutadella no gaudim de teatres, sí que gaudim de gent intel·ligent que sap actuar en un nivell d'exigència molt alt. I me consta que després d'un sopar a Cas Consol i unes quantes birres els diàlegs flueixen com si un déu penjat d'una "Mahou 5 estrellas" t'ho deixi escrit i llest. En record d'una guionista i actriu única -n'hi ha poques que ho superin, lo de guionista i única, vull dir!- que sap manipular les frases i les situacions heus aquí l'article del Menorca que ha sortit avui, dia 6 de novembre. Ah, i allò de Quintanilla de Onésimo i la "mancillada" d'en Josep Carretero i de la bobina de paper, què en direm i què en podem dir?!
__________________________________
"La dansa i el teatre són el fonament artístic i professional que hi ha rere la fusió dels ciutadellencs Joan Taltavull i Aura Canet. Ambdós foren dissabte protagonistes de l’espectacle amb què Editorial Menorca amenitzà l’acte de presentació del nou disseny del “Diari”. Estrena escènica, de producció pròpia, que fou un èxit gràcies al talent i l’esforç de dos joves que han trobat dalt l’escenari el millor paper de la seva vida.
El mitjà escrit com a objecte, com a contingut i com a ofici, foren font d’inspiració d’una gràfica i crítica representació en què es perfilà l’embull periodístic. “Mostrar al públic com els horaris dels redactors depenen sempre de l’actualitat informativa i com, en arribar el producte final, es mira un lector el diari foren eixos centrals dels nostres esquetxos”, explica Joan Taltavull. Graduat en dansa contemporània pel Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona, Taltavull apostà per Aura Canet per protagonitzar el que seria el seu primer projecte junts. Fet puntual on els intèrprets demostraren tot el seu bon fer amb una petita dosi de “performance” introductòria seguida d’un espectacle purament teatral.
El “naumon”, la trobada
El vaixell “Naumon” de la Fura dels Baus fou escenari del primer encontre entre Taltavull i Canet, que fins llavors no es coneixien. “El projecte del ‘Diari’ requeria una important experiència dins l’àmbit teatral, per això vaig anar a cercar n’ Aura”, apunta Joan. L’actriu, de 26 anys, cursà estudis d’interpretació a Anglaterra a la LAMDA (London Academy of Music and Dramatic Art) i a l’ ACT (Academy Creative Training). Una trajectòria que fins ara ha esdevingut entre la “City” i Barcelona, on aquesta setmana es troba assajant un dels darrers projectes de la Fura dels Baus. Especialitzada en teatre musical, la intèrpret ha desenvolupat també la vessant com a guionista i professora. De l’entrega de dissabte vespre fa un balanç més que positiu tenint en compte “el poc temps de què disposàrem per assajar”. Tot just una setmana en què posaren tot de la seva part per tal de que la dramatització fos un èxit. Exmembre a Anglaterra de la companyia Raw Stone (com a guionista i actriu), un dels propers projectes de Aura Canet a l’Illa serà la seva participació com a docent a les jornades de formació teatral organitzades pel Cercle Artístic de Ciutadella.
Per la seva banda, amb sols 25 anys, Taltavull ja compta amb una fructífera experiència professional amb produccions pròpies i interessants coreografies desenvolupades conjuntament amb la seva germana Carme. Afirma que al món de la dansa s’hi va veure abocat “un poc sense voler”. D’aquelles casualitats que després resulten tota una raó de ser. “Per a mi és la manera més còmode que he trobat per expressar-me. No m’he plantejat un objectiu determinat com arribar a una companyia o a una altra, el més important és la necessitat d’exterioritzar amb el moviment les coses que sent”. Una feina a la que, segons senyala, hi preval la llibertat sense tenir la sensació de trobar-se ancorat a un grup. “Avui dia es treballa per produccions, així que el normal és moure’s d’audició en audició, cercant-se un poc la vida, però m’agrada perquè així tens la possibilitat de compaginar més projectes”. Parla del seu pas per la IT Dansa, la jove companyia de l’Institut del Teatre, amb repertori de grans coreògrafs com Nacho Duato, Jiri Kilyan o Uri Ivgin, entre d’altres; la seva participació a Manresa com a ballarí de la producció “Somnis de dones de la Mediterrània”, sota la direcció de Toni Gómez amb qui encara treballa puntualment; o de la creació, producció i direcció de l’espectacle musical “180 graus”. Tot com a petita mostra de una tasca prou enriquidora.La direcció de “El Amor Brujo”, que s’estrenarà al Teatre Principal de Maó el proper abril amb motiu del Dia Internacional de la Dansa i amb el patrocini de la Fundació Sa Nostra, és un dels seus projectes més immediats. Tasca a la que està previst que hi participin totes les escoles de dansa de l’Illa".
Raquel Marqués

dissabte, 27 d’octubre del 2007

El PP-Ciutadella i el seu camí enlloc

La puja de l’IBI a Ciutadella era quelcom que estava cantat. El PP-Ciutadella ha optat pel camí de la lògica amb l’abstenció de la UPCM. Però a més a més el PP ha comès l’errada més greu de la nova etapa, i ha estat el vot a favor de la proposta de Joan Triay i presentar al Congrés i al Senat un escrit contrari a la “Ley de la Memoria Histórica”. Cap partit sencer, amb els problemes que arrossega Ciutadella, hauria de dedicar ni un sol esforç a temes de pura teoria històrica. Mesurar avam quins morts pesen més o menys, calcular si les fosses de Paracuellos equivalen a un holocaust, o si les fosses comunes que sembren Espanya són o no són comparables als assassinats comesos els 3 anys de guerra en el ban de la República.

La pèrdua imparable de la imatge del Casc Històric de Ciutadella (prest caurà la casa d’Antoni Leon, la casa Arguimbau, l’altre dia li tocà el torn a Ca sa Viuda Anglada, a les dues villes de sa Farola, a la fàbrica de Domingo Moll, a la pons Menéndez...). Qui vulgui turisme cultural haurà de ser molt dur contra l’espoli dels immobiliaris, sens dubte la pela és la pela, però és una pela que ens condueix cap a l’abisme. El cas Llanera no és el primer ni serà el darrer.


I Ciutadella, mentrestant xerra de “caudillos y latrocinios” no té ni en la cartera el projecte d’un auditori, l’escola de música sembla que viatja al Polígon Industrial, però les escoles municipals segueixen com estaven i no hi ha, pel que sembla, res pensat a curt termini. I mentrestant, “que si Paracuellos” “que si Carrillo”, “Que si Lenin”..., però que Menorca perdi comunicacions aèries i es quedi amb una temporada turística de 4 ó 5 mesos no sembla prou perquè es faci un escrit i s’enviï al Congrés, com en aquell temps que la “mare quinca” era el joc oficial de la població.

dijous, 25 d’octubre del 2007

Castella i Lleó : entre esglésies i castells

Villalón de Campos, detall del "rollo de justícia" en un primer pla i rere seu l'església de San Miguel, tot açò en la seva Plaça Major.

Villalba de la Loma. Torre de campanar absenta
Salamanca. Detall de la façana de la Universitat antiga de la ciutat. Fundada el 1254 per Alfons X, encara que la seva façana plateresca és anterior a 1526.


Salamanca. Detall del campanar de la Catedral Nova.

La Alberca. Creu bell mig de la Plaça central. Aquest si que és un poble mega turístic, i com en tots aquests pobles els preus són més a l'estil menorquí, o sigui i després de comprovar que els cortados de 0,80 existien, aquí i a Sepúlveda el preu era d'1 o 1,10 cèntims. Serà que ens veien estrangers? Açò del català sona estrany!



Ciudad Rodrigo. Catedral (s.XII); en la imatge la portalada de les cadenes i la torre del campanar.



Cuenca de Campos. Santa Maria del Castillo (s.XIV). Un bon munt de bones intencions cap aquest poble, però el castell es trobava totalment ensorrat i la seva esglèsia tot i que restaurada als anys setanta estava en un estat de solitud preocupant.

Valladolid. Santa Maria la Antigua (ss. XIV-XV), una d'aquelles barreges del romànic castellà amb reminiscències llombardes.


Salamanca. Convent de San Esteban de los Dominicos a l'estil plateresc salmantí construït entre 1524-1630.


Toro. Heus aquí un dels monuments més interessants, senzills i majestuosos de l'art religiós. La Col·legiata de Toro (ss. XII-XIII). És una mostra del romànic evolucionat amb la influència bizantina en quan al cimborri.

Toro. Torres de l'antic Alcàssar del s X.

Ciudad Rodrigo, última fortalesa castellana abans de passar a Portugal. Al fons la torre de l'homenatge del castell construir en temps d'Enric II de Trastàmara (s. XIV).

Puebla de Sanabria, en plena zona llionesa samorana apareix aquest castell majestuós del s.XV manat a construir pels poderosos Comtes de Benavente.


Sepúlveda. Imatge de l'ajuntament sota les restes del castell de la ciutat segoviana.


Cuéllar, açò és el castell-palau dels Ducs d'Albuquerque (ss. XV-XVI). Llàstima que en aquest poble hi dediquin tan pocs recursos al turista un cop a desembarcat a la placeta dels autobusos. Però, sempre hi trobarem un agent de polícia que ens pot donar una mà d'ajuda.

Medina del Campo, impossible passar per Medina camí de Valladolid i no aturar-se a contemplar i admirar el seu castell. Aquesta és una imatge lateral del Castell de la Mota (s.XV), sota paràmetres del gòtic-mudexar.


Peñafiel. Només hi ha un mot que pugui descriure el castell (ss. XI-XV) on va viure l'infant Juan Manuel: Imponent. Arribarem a aquest poble de Valladsolid allò de les 9 i 30 del matí, i clar tothom dormia, només un bar obert i moltes mirades cap els forasters. Típic. En la foto la vista del castell des del coso, una de les meravelles de l'arquitectura popular castellana.

divendres, 19 d’octubre del 2007

“EL PREU DE L’AMBIGUITAT”: JOSEP TEODOR CANET (1877-1936)

A la redossa de la Llei de la Memòria Històrica, sempre hi trobarem “emperòs” i matisos i crítiques que, es miri des de la perspectiva que es miri, segur tenen raó de ser. La Llei és la darrera empenta del govern Zapatero al projecte esperonat per les associacions i els partits polítics (EU-BNG-PNB) que busquen en la rehabilitació jurídica i moral rescabalar les víctimes de la guerra civil espanyola i del franquisme. Així mateix es persegueixen els símbols d'un règim que es perllongà 36 ó 39 anys, segons de quina zona parlem. Però aquells símbols com "El Valle de los Caídos", les estàtues o creus o obeliscs són en la història la mostra de 39 anys que una llei no pot amagar, en tot cas pot i ha d’ensenyar.

A Menorca, com en altres zones d'Espanya tenim exemples d'afusellats, presoners i represaliats... Tant del bàndol nacional com del republicà, sense oblidar que la repressió republicana a partir del 20 de juliol de 1936 va ser més intensa a Menorca que a altres zones de la República i que la repressió del règim del general Franco consumí 36 anys de la nostra història. Una d'aquelles víctimes a mans dels milicians anarquistes va ser Josep Teodor Canet i Menéndez (1877-1936). És el que podem qualificar d'un personatge tridimensional. Sempre m'ha cridat l'atenció que el fiquessin en el sac de les víctimes del ban nacional, quan el més segur és que hagués estat víctima del ban republicà, com succeí amb Joan Manent Victory (1880-1936), l'altre gran personalitat de la vida política menorquina del moment, o amb la quasi sentència condemnatòria de Pere Josep Pons, cosí de Canet. Després de tot, Josep Teodor era com també ho era el seu mentor polític, Alejandro Lerroux: ambigu, republicà-radical, però ambigu. Assassinat el 14 d’agost de 1936. A la una de la matinada. Al llarg de la seva vida Canet va ser un personatge mediàtic, emblemàtic, i en canvi, la seva mort va ser silenciada primer pel règim republicano-anarquista que seguí a Menorca el cop d’estat dels rebels a la República i després per la memòria nacional. El canetisme menorquí era hereu del llansonisme en quan a la defensa de l’illa i la seva administració separada de Mallorca, era deutor també de les tesis radicals del lerrouxisme i contrari a la radicalització del moviment obrer, una radicalització imminent en el context de la crisi social dels anys trenta. No debades la seva oposició al socialista Joan Mascaró (1939) és més que evident en el divorci republicà que segueix a 1933-1934. Un bon grapat d’istes. Industrialista, federalista, menorquinista, republicà possibilista, i capaç de concretar llaços impossibles amb les esquerres i les dretes, el seu nom passà a l’oblit en nom de l’ambigüitat.Escenificà, també, l’ascens de la nova classe industrial. Un tema realment interessant si es treballa des de les perspectives sociològiques. Els seus moments de glòria els hem de buscar a finals de 1903 quan amb 78 vots accedeix a l’ajuntament ciutadellenc com a regidor de la minoria republicana, a la presidència del Casino 17 de Gener (1904-1906) i als anys deu quan imbuït d’un federalisme republicà va ser elegit diputat provincial i vocal d’Indústria i Governació (1912) i signà el 1913 la formació de “Nostra Terra”, un experiment regionalista sustentat per elements variats de la dreta ciutadellenca. Els seus inicis en la política local es fermaren com deia en la defensa de la indústria i del comerç, les seves principals vocacions i les armes polítiques més usuals del moment. Va ser elegit diputat a Corts en tres ocasions, el 1923 per Unió Republicana de Menorca; el 1931 per la Coalició Republicano-Socialista i el 1933 per la Coalició Radical-Socialista.

Era també membre d’una nissaga lligada al comerç en la que destacà el seu pare, Josep Canet, guardià de les essències del federalisme republicà a Ciutadella. Per açò creà sota l’aixopluc de les parets de la seva casa a l’1 del carrer de Santa Clara un cercle elitista molt proper a la teranyina franc-maçona fermada al comerç pelleter de Menorca. A partir de la retirada de Llansó assumí la candidatura de la Unió Republicana de Menorca. Va ser el tercer nom visible dels republicans després de l’advocat Rafel Prieto i del metge Frederic Llansó. La seva dimensió política corre paral·lela, tot i l’escissió socialista de 1919 a Maó i 1929 a Ciutadella, a la puixança de la Unió Republicana de Menorca.

Als historiadors el nom de J. T. Canet se’ns antulla cabdal en la història política de Menorca. Oblidat per uns i pels altres, és l’exemple més clar de l’oblit de les memòries històriques imposades per les lleis. Josep Teodor Canet evolucionà del federalisme -o sigui, l'essència històrica del republicanisme menorquí-, al lerrouxisme i al radicalisme als anys trenta. Un dels seus grans mèrits va ser la victòria electoral republicana a Ciutadella el 1923 i 1931. Mai en la història de la ciutat de ponent un partit a l'esquerra de la Unió Monàrquica s'havia fet amb la majoria dels sufragis. Com ho va aconseguir? Passar dels poc més de 350 vots el 1903 a més de 900 el 1923, és l'exemple més fidel d’un polític tridimensional, capaç de captar personalitats i positures moderades al seu entorn; el 1931 incorporà a la candidatura republicano-socialista de Ciutadella el metge Pere Hernández, home de prestigi social i que va ser batlle en una època molt complexa (1931-1933/1934-1936). Aquest és també un dels noms oblidats per aquells que legitimen i usen la història per a les seves finalitats polítiques.

(Publicat a Última Hora, 27 d'octubre de 2007)

dissabte, 13 d’octubre del 2007

L’ENQUESTA: EL DIA DEL MUNDO SUSPEN A FRANCESC ANTICH

Avui dissabte, 13 d’octubre, El Mundo de Mallorca ha publicat una enquesta que contradiu la política i la derrota de l’actual equip de govern a les Illes. Amb totes les cursives que mereix una enquesta, el 50% dels enquestats opina que Antich va paralitzar Son Espases per a contentar al Bloc. Pensa que aquest percentatge és erroni, ja que en realitat es situaria en el 70%.

En la resta de preguntes la gestió d’Antich i del seu equip de govern i el seu sandvitx de partits mallorquins suspen.

En quan a la renúncia de 100 milions d’euros de la inversió de l’Administració central el 51,9% ho qualifica d’incapacitat negociadora; el 47% valora l’actual situació de regular molt lluny del 28% que opina que és bona. Cal dir que entre els votants del “sandvitx” és majoria els que creuen que és bona. El mateix és el que passa quan la pregunta és si els enquestats valoren que s’acompleixen els compromisos electorals.

IB3 i la seva nova imatge és un altre dels plats forts. El 55,2 es declara contrari a que tota la programació es faci en català; entre els nacionalistes el percentatge baixa a l’11%. Pel que fa a la normalització de la llengua catalana el canvi és positiu, però no atén a la realitat de les Illes i l’arribada d’una immigració que es defensa amb el castellà.

L’interès d’aquesta enquesta és doble. Poc més de la meitat suspèn la gestió Antich, i entre la gent del seu partit un percentatge perillós, el 38,70% opina que la situació política és regular, mentre que pel 7,7 és dolenta o molt dolenta. Essent el PSIB-PSOE un partit amb un electorat volàtil l’actual derrota Antich s’ha de corregir. Però com? Aquesta és la pregunta que les seves camarilles s’hauran de demanar.
______________________________
Font: El Mundo/El Dia de Baleares, 13/10/2007

dilluns, 1 d’octubre del 2007

QUALITAT I DISSENY

“Modacalzado, la Semana de la Piel”, és un bon punt de referència per a comprovar l’estat de salut de la nostra indústria més històrica: el calçat. Un any després de la posada en pràctica dels drets antidumping de la Unió Europea que gravava les exportacions xineses i vietnamites han estat 24 les empreses menorquines que han aportat a IFEMA (Madrid) les seves col·leccions i propostes per a la temporada primavera-estiu 2008. Entre Menorca i Mallorca han estat 48 les empreses que hi han participat d’un total de 670. Altre cop la Comunitat Valenciana ha estat la més nombrosa; 250 expositors dels 450 espanyols. Aquestes darreres dècades la Xina, el Brasil i la Índia, els competidors més potents amb que compta la indústria sabatera europea, no només no han deixat de produir calçat de categories inferiors sinó que entren en la competència del calçat de segona i primera. La lliçó és apresa. El director de la italiana Geox afirmava el 2006 que es podia vèncer a aquests productors treballant en el calçat de qualitat i en la seva promoció. L’evolució del calçat de Geox és curiosa. Fa uns anys ningú n’havia sentit a parlar. Ara és normal que algú digui “he comprat unes Geox”. És gairebé l’efecte però multiplicat de les Callaghan d’Arnedo o les Camper d’Inca, les PQ d’Alaior o les Looky de Ciutadella o les Úrsula de Ferreries, i així seguiríem fins omplir vàries pàgines. La imatge de la nostra indústria sabatera, tot i les dificultats, és sòlida, i més si tenim en compte que la presència en aquesta fira internacional ha passat de 18 expositors el 2005, de 20 el 2006, als 24 d’aquesta edició passada.

La defensa de la consellera d’Economia Antònia Allès de la Qualitat i el Disseny i els Plans Formatius és tan vella com la mateixa indústria, bastaria recercar en les hemeroteques i en els arxius per trobar les respostes als jeroglífics que es creen els polítics actuals. Allà pel 1869 Pere Cortès esgrimia la seva aposta per un calçat fet a mà, de qualitat i amb dissenys atractius, i en apujar els sous per a que els seus operaris fessin front els mesos d’inactivitat i no marxessin a altres fàbriques o a altres activitats econòmiques. Açò es podria traduir en formar treballadors però amb les garanties mínimes. El gran problema del calçat a Espanya i en particular a Menorca és la tradició de l’economia submergida en el sector, la qual o ha de desaparèixer o s’ha matisar, sinó els atractius per a que un jove decideixi treballar de sabater cada cop seran menys. És clar que sense aquesta economia, diguem-ne tradicional, les poques empreses que treballen en l’actualitat no podrien sobreviure. En el present i en el futur les inversions més importants dels grans trade mark menorquins (Pons Quintana, Looky, Jaume Mascaró) seran i són la seva projecció física a la Xina, l'Índia, Japó... i el sondeig de mercats potencials com els Emirats Àrabs Units (amb la nova megalòpoli de Dubai al capdavant), Bahrein, Singapur, Brunei, i de l’Europa de l’Est, una zona en constant creixement econòmic i que en un futur proper està encomanada a jugar un paper central a l’Europa econòmica.

"Qualitat i Disseny", deia, és la fórmula màgica de la indústria d'exportació menorquina, ja sigui la bijuteria o el calçat. Des de l'aura de la industrialització sempre s'ha parlat del "disseny i la qualitat" com a les armes per a lluitar contra el dumping de la competència estrangera. Als anys vuitanta el calçat menorquí sofrí els efectes de la reestructuració del sector, però, amb tot, s'ha mantingut com una indústria puixant que s'ha superat i s'ha reinventat, tot i no ser ara per ara un sector estratègic com és el cas del turisme i/o la construcció – o millor serà referir-se als bancs i a les hipoteques!-. Les tres fires de 2006, les tres cites obligades de la nostra indústria sabatera, demostraren l'optimisme de l'Associació de Fabricants de Calçat que presidia llavors Àngel Mesquida; enguany l’optimisme segueix intacte quan Lina Mascaró, la presidenta actual de l'AFC, afirma que les sensacions a Düsseldorf (GDS Premier Shoe Event, del 14 al 16 de setembre), Milan (MICAM-Shoevent del 20-23 de setembre), i Madrid són positives. Tres cites ineludibles per a conèixer tendències a través de programes de formació com el VerkäuferInnen-Tag pels professionals de venta.

El calçat menorquí espera de les institucions quelcom més que una foto en la premsa insular, espera entre altres coses el recolzament en plans de formació efectius, la inversió en promoció exterior, etc.; la resta, les ganes, la il·lusió i el treball l’aporten els empresaris menorquins. Cal tenir en compte que rere els grans trade marks reconeguts, hi trobem un caramull de petites empreses familiars que calen d’aquest suport institucional, fàbriques de sabatilles, avarques, mocassins, i calçat de dona com el de Bartomeu Genestar, Marcos Moll, Joan Uris... (de Ciutadella), Calçats Ferreries, Calzados Ria –que enguany compleix els seus primers 60 anys de vida- (de Ferreries), Pons Timoner, Gomila Melià (d’Alaior)...

Una indústria, la cap i a la fi, que projecta a l'exterior una imatge d'una Menorca vinculada al disseny i la qualitat, d'una Menorca pacient i emprenedora, res a veure amb les presses actuals dels promotors i el turisme d'estiu.

(Publicat a Última Hora, 3 d'octubre de 2007)

dimarts, 25 de setembre del 2007

Relacions estretíssimes

... diàlegs neoiorquins:


Bush: Hola, ¿mo ess?













Zapatero: Muy bien.








Bush: Good to see you again


EUA: 8 + 2 interrogants+1 punt
ESPANYA: 2 + 1 punt

Sens dubte les relacions entre Espanya i els EUA milloren. Tot un exemple de diplomàcia en plena assemblea de l'ONU! Així no és estrany que la situació a Darfur no sigui prou interessant.

Joan Gorrias deixa der ser el portaveu del PSOE-Ciutadella

El mes de setembre ha estat un mes políticament actiu. Primer ens va sorprendre amb la dimissió de Manuel Pons Muñoz substituït aquest passat dilluns (24/09/2007) per n’Antònia Gener, després amb l’anunci del pacte d’estabilitat entre el PP i la UPCM, i fa uns dies era Joan Gorrias qui també anunciava la seva renúncia com a portaveu del Grup municipal socialista a l’ajuntament ciutadellenc. D’aquestes tres notícies l’única sorpresa entre cometes ha estat la tercera. S’esperava un moviment en aquest sentit per a mediatitzar la imatge de Pilar Carbonero, però potser no tant d’hora. El moviment ha estat tan estratègic com sembla, ja que dins l’any que ve tindrà lloc la renovació del comitè executiu del partit, en el qual el paper de Pilar, s’espera, serà central.

diumenge, 23 de setembre del 2007

EL PATRIMONI INDUSTRIAL 2/CARRER D'ARTRUIX


Casa Pons actual/ històricament seria considerada Casa Trémol. És una construcció de finals del S.XIX (1880-1890) amb clares influències en l'arquitectura habana. L'estretor del carrer fa que la seva façana resti pràcticament amagada, tot i que es tracta d'una construcció senyorial d'una gran estètica i axialitat.
______________________________________


Casa Piris (1887-1892). Presumptuosa, imponent, classicista, la construcció presideix la placeta que conformen el Palau des Duc i el Seminari. És el millor exemple del gust de la classe industrial i exemple també del seu poder econòmic.
____________________________________

Casa Moll (principis s.XX). És la darrera de les quatre construccions en incorporar-se al carrer d'Artruix. Axial i clàssica, el seu interior senyorial dóna a conéixer quin era el nou concepte de classe que imperava entre els indians ciutadellencs.
_______________________________________


Casa Cabrisas (1860-1870). Va ser la llar de dos grans homes, Jeroni Cabrisas, primer, i Pere Hernandez després. Construïda a principis de 1860 la casa domina la fesomia d'Artruix amb Castell Rupit a través del seu boínder. És una casa típica de senyors de Ciutadella, amb una façana molt formal.
_______________________________
La defensa del patrimoni no inventariat és gairebé un parte de guerra. Cada any l'Ajuntament de Ciutadella (com deiem, sigui del color que sigui) signa els enderrocs irremeiables. Empesos per l'especulació immobiliària, per la ignorància, el camí de Ciutadella és el d'una ciutat industrial sense senyes que en donin testimoni. Aquests dies Ciutadella ha perdut una nova construcció en la seva façana marítima de sa Farola. La casa d'estiu de Joan Benejam és ja història. El fet que hom sigui fill il·lustre i autor de "Foc i Fum" no fa que la seva memòria sigui esborrada pels devoradors de patrimoni. L'any passat un altre Villa Bonaire va desaparèixer per un Bonaire sumptuós, actual, però amb poc interés arquitectònic.

dissabte, 22 de setembre del 2007

EL MENORQUINISME i EL SANDVITX POLÍTIC MALLORQUÍ

Aquesta darrera setmana Son Espases ha tornat a l'actualitat. La necessitat d’un nou hospital de referència a les Illes Balears o la reforma de l’envellit Son Dureta. Sota el govern Matas les posicions eren clares, l’esquerra en contra de Son Espases i el PP a favor. En el seu dia un altre cavall de batalla va ser la incineradora de Son Reus que es va resoldre amb un pragmàtic “laisser faire” de l’esquerra nacionalista mallorquina. En quan a Son Espases el panorama ha canviat. El govern multipartit d’Antich viu un episodi de controvèrsia interna, ja que l’aposta per aturar el nou monstre sanitari era una de tantes promeses electorals. Un problema pel PSIB-PSOE. Mesos després de l’aliança política amb Unió Mallorquina. La bisagra necessària que ha portat al govern arc-iris a un nou problema de contradicció interna entorn d'IB3 i l'arribada de Toni Martorell, afiliat de les files munaristes, a la direcció de l'ent autonòmic. Quin és el pes de cada illa en la televisió balear? I quin és el català standard que s'utilitza?

Son Espases i Ib3 juntament amb la més que possible radicalització dels socis de govern seran arguments més que suficients per a l’oposició popular. El passat dimecres 19/09/2007 a El País es parlava que el tema de l’hospital portaria un desgast polític del pacte multipartit, sobretot pel PSIB-PSOE i al Bloc. La disjuntiva és clara, o seguir o aturar. Els professionals metges són partidaris de seguir. Una macro reforma de Son Dureta portaria el colapse. En canvi Son Espases començaria de bell nou i aprofitaria un gran solar i la connexió de metro Palma-UIB. En contra té l’impacte en el paisatge rural dominat en l’actualitat pel monestir de la Real. Als menorquins el tema ens afecta en la mesura que és el nostre hospital de referència en l’escala jeràrquica de l’IB-Salut.


Menorca i el sandvitx regionalista mallorquí. Aquesta expressió no s’ha d’entendre com a cap menyspreu, ni cap manifest de nacionalisme menorquí, és simplement l’opinió fonamentada en algunes xerrades que vaig tenir amb professors de dret constitucional de la mateixa UIB, entre els que destacava per la seva dedicació al tema balear, l’enyorat professor Andreu Ribas (1998†). Cap el 1993 ja es parlava de la necessitat de les reformes que s’han dut a terme en la passada legislatura [com exemple de les nafres de l’Estatut llegir (EdM, 17/02/1998) “La doble condición de diputado autonómico y consejero insular”), i encara s’anava més lluny quan s’anunciava una idea que defens des de llavors, la pràctica autonomia de Menorca. Menorca ha de tornar a ser el que és, una illa, amb més pes específic en el conjunt d’una comunitat federal. Mallorca ens va abocar cap el turisme quan a Menorca no s’invertia en aquest sector. El seu aeroport canalitza les companyies regulars i “low cost” cap a l’illa gran. A l’hivern aquest potencial és més feridor quan a l’aeroport menorquí aterren les poques avionetes de càrrega i les quatre connexions, Palma, Barcelona, Madrid i València. Activar el potencial del turisme de cap setmana a l’hivern implica potenciar les comunicacions a preus assequibles, els allotjaments i l’oferta cultural.

A més, Menorca en l’actual comunitat té un problema que ja el veien venir als anys trenta. La possibilitat que un partit de tall regionalista mallorquí accedeixi al Consolat de Mar. Ja sigui UM, PSMallorca o ERC-Balears. La possibilitat existeix i seria democràtica. L’altre problema i més actual, i aquest sí que no l’intuïen el 1931 és la xarxa de càrrecs de confiança que configuren la corrupció política a gran i a petita escala. Per a tirar endavant el govern del Pacte 2 s’han d’avaluar en un futur tots aquells càrrecs i sous que ha generat; així com posar en pràctica tota la càrrega teòrica d’alguns dels seus dirigents. Un partit purament oportunista com el PMQ de Ciutadella aconseguí en l’anterior legislatura autonòmica càrrecs de confiança en la pròpia Palma. Un favor sui generis a l’anterior pacte PP-PMQ.

El problema de Menorca i les Pitiüses amb Unió Mallorquina no és que aquest sigui un partit regionalista centrifugat en la persona de M. A. Munar, és el fet que aquest partit sigui la força clau de la política autonòmica de les Balears amb el 6,75% dels vots (uns 28.082 sufragis). La tasca del president Francesc Antich ha de consistir, precisament, en moderar el pes del munarisme en favor de la construcció de la Comunitat Autònoma, si és que açò interessa a algú, o aclucar els ulls i deixar que els regionalistes i els nacionalistes vertebrin el govern al gust de les seves “camarilles” que es formen entorn als partits del “sandvitx mallorquí”, o sigui, entorn a tots aquells partits que han configurat el Pacte i el Bloc. Ara més que mai Menorca cal de partits menorquins pragmàtics i moderats amb idees menorquinistes que puguin donar a l’illa algun fruit semblant al que va aportar Joana Barceló en les negociacions prèvies al nou estatut. Amb Son Espases o no, amb autovies o no, amb Ib3 o no, l’altre gran problema de Menorca, com déiem, és la pèrdua de connexions aèries a l’hivern, i la seva economia excessivament lligada al turisme i a la construcció i auxiliars. La idea que les hipoteques tiren del carro no és nova ni es bona. La dependència d’aquestes dues vies, fa necessari que Menorca es plantegi el seu futur, i que el Consell Insular de Menorca esdevingui cada cop més un govern més autònom de Mallorca. O sigui, que la illa assumeixi el seu paper real, d’una illa, com ja van fer en el passat els partits històrics menorquins. La tasca del conseller d’hisenda Carles Manera –pel que sembla es considera un amant de Menorca, no sé si ocasional o no- és aportar quelcom més que crítiques a l’anterior executiu i teories economicistes a l’economia de la nostra illa. Tot un treball apassionant per un historiador econòmic. La realització pràctica d’una teoria i d’unes crítiques que hem pogut llegir aquests darrers temps en les pàgines de l’Última Hora.

Amb tot, la qüestió essencial del menorquinisme és la seva construcció política. A principis del s.XX les unions monàrquica i republicana centraven el seu discurs en el terreny econòmic i el 1912 en un projecte de Frederic Llansó per mancomunar Menorca i Eivissa. Als anys trenta la idea autonomista mallorquina fracassà gràcies a l’oposició menorquina. El pes de la indústria i del republicanisme havia fet de Menorca una illa diferent a la seva vesina. El menorquinisme sense ser una ideologia era quelcom inherent com el cas de la relació umbilical amb Barcelona, vertader nexe necessari en la història econòmica de l’illa. L’actualitat és distinta. Orfes d’un partit de centre regionalista, són les formacions del PP, PSOE o PSM les que han de buscar la línia política en la defensa dels interessos de l’illa i mantenir o acréixer el pes de Menorca en la Comunitat Autònoma. Seria erroni pensar que formem part d’aquella idea tan idíl·lica de "4 Illes 1 País” quan els menorquins seguim patint una doble insularitat. Ni Menorca és Mallorca ni Eivissa ni Formentera són Mallorca. Ara bé, des de Mallorca sí que s’ha treballat per a uniformar l’economia de les illes al seu model turístic. A partir dels anys noranta, la colonització de les nostres costes per part de les hoteleres mallorquines no es va fer esperar. La negació de la mal dita “balearització” (quan el corresponsal de Paris-Match als anys cinquantes es referia a la “mallorquinització”) és, sens dubte, un miratge de creixement econòmic oposat per naturalesa a la via menorquina de desenvolupament (1977). ¿Algú recorda l’esquifitesa del Pla Pro Indústria del Govern Cañellas (1988) per a ajudar a la indústria sabatera i bijutera i la lluita del govern balear per a salvar per primera vegada l'empresa de calçats Yanko d’Inca*?

*(la segona crisi s'inicià el desembre de 2005 quan la fàbrica anunciava la reestructuració de la seva línia de distribució a Manresa i la producció de calçat d'home a l'Índia)

Sens dubte, Francesc Antich es va errar quan va fermar la lleialtat d’UM i del Bloc a qualsevol preu. En un article analítico-descriptiu Antoni Marimón (DdB, 12-juny-2007) explicava el retrocés polític del PSMallorca, ficat en les darreres eleccions en el Bloc. L’èxit polític d’aquest experiment era tan dubtós que l’historiador mallorquí s’atreveix a qualificar de “retrocessos en l’àmbit local i en el Consell Insular”. Amb fracàs electoral o no el Bloc és ara part del Pacte Balear. La bisagra menys mediàtica ha pigat també la seva queixalada al poder. Potser el cas més cridaner de la política balear actual és el de l'ERC-Mallorca, una força política tan nímia que el 2003 es va fer amb el 0,39% dels vots! a Mallorca. El premi aconseguit en les negociacions s’antulla excessiu: Conselleria d’Interior de Mallorca i part del pastís Conselleria d’Educació.

Altre cop el fantasma de les “camarilles devuitesques”.


(Publicat a Última Hora el 22 de setembre de 2007)
___________________________________________________________________________
foto: M.A. Munar amb F. Antich i E. Grosske

dilluns, 17 de setembre del 2007

DUES EXPOSICIONS, KLAUS NETZLE i MIQUEL BOSCH

Dues exposicions. Dues maneres de reflexar l’art. Una a Ciutadella, la de “Combinaciones. Pintura y Fotografia” de l’alemany Netlze (München 1926) a la Galeria Vidrart i l’altra a Maó, la de Miquel Bosch (Ciutadella, 1969) a la Galeria Artara. Dues formes distintes d'enfocar la pintura i la tècnica.

Klaus Netzle és tot un artista bregat. Aquesta és la seva segona exposició el 2007 després de Círculos a la Mola. El treball de la fotografia i la pintura amb l'aportació d'altres materials als seu collage particular dóna un resultat interessant a les seves obres. Tot i que es tracta d'un artista estranger resident a Fornells, Klaus aporta un segell propi dins el món de la pintura simbòlica a Menorca.

Dins l'hiperrealisme el nom de Miquel Bosch sona amb força. El color, la llum i la temàtica figurativista centren el treball d'un artista "self made man" que manté el seu ritme creatiu entorn als nus femenins, naturals, captats amb la mirada d'un espectador espontani. "Miratges", l'exposició a Artara consta de 28 obres realitzades des de 2004. Una retrospectiva que permet d'albirar la seva evolució, des de "Notes de Desig" (finalista al Premi BMW/Madrid 2004), a "Inquietuds" (seleccionat al Premi Torres-Garcia de la Ciutat de Mataró, 2006), passant pel seu premi Sant Antoni 2007, "Dues Joies i un Capell".
__________________________________
*foto: Inquietuds, obra de Miquel Bosch que serveix de cartell a l'exposició a Maó.

dissabte, 15 de setembre del 2007

ONZE-ISÀ, tot una demostració de patates braves






Pimpamtapa. Ciutadella. Del nostre corresponsal de guerra. Un poc de maonesa, un poc de salsa d'all i tenim l'autèntica patata brava del Pim Pam Tapa. El dimarts passat érem allí en un soparet, reunió, dedicat a n'Isaac Moll. Ara que és a Barcelona amb un tanga nou i amb una nova olor aprofitam per enyorar aquelles paraules tan nostres com "matxembrat", "bitzèrria", "companatge", "brou de gallina vella", "coc"...

Aquestes són tres instantànies d'un 11 de setembre estrany. El Sergi que acaba prenent el protagonisme a l'Ysaá, la Lourde que no apareix, na Noemííí que arribà, però tard, i en Ramon de Martins que ens esperava amb els braços oberts i els matxembrats en descobert.