dimecres, 16 d’agost del 2006

LA CIUTAT DELS SABATERS

A les portes dels 140 anys de la fundació d’una companyia sabatera que revolucionà a Menorca el concepte de fàbrica dedicada a l’exportació he sentit l’impuls d’escriure unes ratlles, sobretot després de llegir un article de Joan F. López Casasnovas publicat al seu bloc el passat 28 de juliol. Sempre hi ha quelcom perquè lluitar i reivindicar, d’açò no en tinc cap dubte; i aquella Ciutadella, ciutat de sabaters, és un bon exemple del que s’ha perdut, alguns cops per un grapat de diners, molts cops per l‘oblit, i pocs cops per la lluita. Precisament, d’aquella lluita als ’80 per a sobreviure a la mort del vell sistema industrial, jo em qued amb dues imatges que sempre estaran en la meua memòria, la dels treballadors de Manufacturas Coll tancats en la nau de la fàbrica i la d’Indaleci Mateu qui un dia em va dir que contés aquesta història tan arrelada en la nostra ciutat.

Aquells, els de la ciutat dels sabaters, eren altres temps, retrats en blanc i negre, eren altres homes, emprenedors, oberts al món i amb un esperit de superació encara avui envejable. Les fotos d’aquella època –us parl de poc més de cent anys enrera- ens són ara objectes de curiositat, una mica d’art clandestí que ens porta a un món que per molt que hagués existit sembla ara tan irreal com imaginari. Aquelles eines de banqueta que aixecaren la nova Ciutadella del s.XX les trobem en antiquaris, les velles Singer S.M. i Pfaff Nähmaschine són ara peus de taula difícils d’imaginar en el seu paper de màquines de progrés... Fins i tot la cultura sabatera, un concepte que aquests últims mesos l’he llegit en varis mitjans de comunicació, es perd i només en restarà, gràcies a una festa popular, Sant Joan, un dels pocs exemples sinó el més important, la sarsuela Foc i Fum que sonava per primer cop i de manera oficial un u de juny de 1885, però que s’havia ideat entre les parets de la Pere Cortès i Cia., allà l’hivern de 1884-1885.

Dels dos historiadors que havíem treballat el tema del calçat, en aquest cas jo mateix i na Montse Marques, el d’ella és el que ha sortit a la llum i açò sempre és cosa que s’ha de celebrar, sobretot en el món cultural de la nostra illa sotmès a compromisos i a “amiguismes” difícils d’entendre, però que hi són. Açò darrer no s’ha prendre com cap atac al PP-Ciutadella el qual si en una cosa ha destacat és en la seva coherència en quan a les noves publicacions.

Els que s’han acostat al llibre de na Montse Marquès, La Dona i la Sabata (2006) han pogut descobrir les dones del calçat, els rostres d’un passat que ha fet possible aquest present. Si na Montse ens presentava les dones, jo us present els homes del calçat en un estudi realitzat al llarg de sis anys i corregit gairebé cada any, i amb l’amenaça seriosa què mai es publicarà si no és a través dels canals privats. A partir d’un fil cronològic que comença allà per la dècada de 1850 i que s’acosta fins els nostres dies a través de les pàgines de dos estudis consecutius, Industrials, Pelleters i Sabaters (1855-1922) i Treball i Conflicte Social en la indústria sabatera menorquina (1923-1988), hem investigat la formació i consolidació de les dues classes socials que han perfilat aquesta ciutat: la dels industrials i la dels obrers.

La nostra Ciutadella contemporània és en bona mesura hereva de la projecció urbanística de finals del s.XIX i principis del XX. Malgrat que ens hem capficat a presentar-nos com una destinació turística d’estiu, Ciutadella guarda encara entre els seus carrers aquell regust a ciutat industrial, històrica i tradicional. És una altra mirada a la mateixa ciutat dels souvenirs, és una altra manera de veure el que veiem cada dia. Malauradament cada cop són menys les fàbriques que guarden la seva fesomia original; l’última l’hem de buscar al 64 del Passeig de Sant Nicolau, un edifici símbol d’aquell temps i que en la seva època d’esplendor va rebre les visites de la Casa Reial espanyola, de ministres i va viure gairebé l’únic conflicte obrer a la Ciutadella franquista a l’hora que aquells mateixos sabaters fabricaven dos parells de sabates per a la futura reina Sofia. Aquesta és/era la fàbrica de Lluís Esteban Lleonard, testimoni mut d’un itinerari a través de la ciutat dels sabaters.

A les portes, doncs, dels 140 anys de la Pere Cortès i Cia. fundada algun dia de setembre de 1866, en història encara ens resta molt a reivindicar, “la memòria històrica dels vençuts", però sense oblidar la dels vencedors, el món del camp oblidat per la historiografia i el món de la sabata i la cultura musical i teatral d’aquella Ciutadella noucentista cada cop més allunyada en el temps.

dimarts, 15 d’agost del 2006

EL PATRIMONI INDUSTRIAL DE CIUTADELLA (I)


Casa Mercadal, construïda en el anys deu del s.XX, però que seguia un estil purament historicista amb clares arrels gòtiques. Situada a la Plaça des Pins cantonada amb Passeig de Sant Nicolau, és una construcció notable i un clar exemple de l'evolució social de la classe industrial ciutadellenca. (Imatge de dalt)

Casa Esteban, construïda als anys vint, va ser la residència d'un altre dels grans industrials sabaters, Lluís Esteban Lleonard. La construcció situada en el Passeig de Sant Nicolau és un casal típic, però en el que destaca un gran boínder de pedra, amb ornamentacions vegetals. (Imatge de baix)

diumenge, 13 d’agost del 2006

DE FESTES DE POBLE

Diuen que són tradicionals, que són ancestrals i immemorials, com les festes de Cala'n Porter, aquest estiu ens hem dedicat a recórrer els indrets més rancis del gin-amb-llimonada, un homenatge, un monument, sens dubte, a la gatera en estat pur i sobretot a gent que es transforma en imatges de lo més goiesques.
La nostra segona destinació ha estat es Migjorn on a la fi un Jaleo Bus ens ha portat bell mig de les sensacions etíliques. A Sa Rissaga Alcohòlica no som d’aquells que vagin a festes Barcardí, allò re-piju i orquestat per cases comercials exhiliades de Cuba, ni som dels que vagin a concerts repimpis de barítons, sopranos i tenor i que acaben en polèmiques sobre protocol, tan típiques de Ciutadella. Allà on hi ha oceans de suor, brutícia, alcohol del barat, arena i empentes, allà ens trobaran. Així és com després de l’experiència es mercadalenca ens vam acostar a es Migjorn Gran, poble immens on és possible compartir-ho tot amb l’única excusa de la gatera. Allà, pujat a la barra del Peris, com qualsevol estriper indecent d’un tuguri ranci, em vaig trobar amb un des-conegut de sa feina, un espectre si el comparem a l’aspecte jovial que ofereix quan treballa. Què tindrà l'alcohol que ens barata la gent? Cantussejava no sé què mentre aquest corresponsal i un santlluïser –molt bona gent, per cert- estiràvem el cambrer perquè ens sanciés una vegada més d’aquell gin-amb-llimonada aspre. Una hora abans i sense cap intenció d’entrar havia penetrat a pressió fins la meitat d’aquell bar. Gernació, suor, empentes, crits, algun cop i sobretot el millor del vespre, veure gent que comprava gins i els perdia absorbits en les camisetes i les esquenes nues d’aquella onada humana. O sigui, i passi el que passi, hi ha que anar al Bar Peris i deixar-se emportar per l’onada encara que pel camí es perdin les avarques, les bragues! i els capells i molts de cabells i tot el que faci falta; fins i tot s’hauran perdut algunes relacions i moltes llàgrimes.
Es Migjorn és un bon lloc per perdre coses, i sinó que ho digui qui va perdre el seu carnet de pesca, la seva amiga, la seva bossa i la seva cartera. En plena orgia alcohòlica i en un poble que no té costa aquest és, i no ho dubtem en absolut, el millor indret per perdre la canya, l’ham i l’esquer i untar-se els dits amb la xocolata fusa d’un xurru encara que la brutícia la portem tota la nit en els pantalons. Ummm! Açò és, i un sopar inoblidable a la llum d’una fira diminuta i amb el gust únic d’uns pinxitos picants amb un rosegó de pa pansit. Repetesc, "inosblidable" i el glamour que se’l quedin els glamourosos! I no oblidem les millor imatges de la festa migjornera, aquestes sens dubte les hauria captades magistralment bé un Robert Capa en forma, però bé, ja les descric jo perquè són, sobretot, coses estranyes i repel·lents. Perquè coi no ens fixem en les al·lotes més guapes, les anques més suggestives i els pits més suggerents? Doncs no, a mí, personalment, em crida més l’atenció un paio fastigós assegut a la barra del Bar de Ca’n Riki gitant gin-amb-llimonada com si d’un aspersor es tractés. I clar, en aquell antre de mala mort, folrat de frisso marró, un lloc molt recomanat per cert, hom navegava en la suor i en les coses més irreals. Em contava una persona molt entesa en lo bizarre d'aquells indrets que lo millor que havia vist allí era un tiu que amb la garnereta del vater regava a la resta d’ànimes suoses. Jo diria que açò sí que és una estampa que ens hauria agradat comprovar in situ, així com les restes inertes d’alguns bons ciutadellencs que havien intentat arribat a l’excusat i s’havien quedat en el camí, estiragassats com paneres esclafades en la nit i cantussejant entre xiu xius de veu, “davallada de la Mola...” . Açò sí que és poètic.
Però com que el món dóna mil voltes i no ens havíem de perdre cap detall el passat 12 d'asgost érem a Alaior -o si ho preferiu Lô-, cau de gent alaorenca, i açò sempre és un segell de qualitat per a disfrutar d'algunes imatges inesborrables, com aquella del seu "pregonero" Villacampa bevent gins a dojo amb un grup de gent que es passaven un molt més que degustat gin-amb-llimonada de boca a boca...