2008 potser passi a la història com l’any del crack immobiliari a l’Espanya de la post reconversió industrial. Ha estat un any gris amb tonalitats negres, i 2009 no serà molt diferent. La crisi econòmica que tan va costar admetre als socialistes en el govern no té una solució local, sinó que afecta tot l’entorn de les economies globalitzades. Els efectes poden ser més complexes que en el crack del 29, o en la crisi de principis dels vuitantes, ja que en aquesta ocasió hi entra de ple un element absent en aquells moments: la hipoteca com a element generalitzat.
El mot de moda és el de “crisi”; però a diferencia d’abans és que avui del mot se’n fan bromes. Són coses dels temps que corren. L’altre dia em vaig sorprendre que em demanessin quelcom relacionat amb l’actualitat del calçat; un sector que des de principis dels noranta fins ara ha gaudit d’una certa salut i expansió. Parlem de casos dels tancaments de Gomila Melià, Creaciones Freehand, Zapatillas Alaior, Calçats Roseta... però rere cada cas hi trobarem elements propis de cada empresa, no podem parlar, d’una crisi del sector, ja que el sector com a tal es va esmicolar en els anys vuitanta.
Els empresaris de la indústria menorquina són gairebé els únics emprenedors en què compta i ha comptat l’illa. Saben el que és donar-se a conèixer en el difícil món de la moda, de presentar les seves col·leccions a Milan, Düsseldorf, Madrid i assistir amb paciència i iniciatives a les noves contrades dels negocis internacionals com Dubai (als Emirats Àrabs Units), Tokio, Hong Kong... El seu afany sempre anirà per davant de l’afany del sector turístic, i molt, moltíssim més endavant del sector de la construcció. Si les solucions efectives per a superar la crisi han d’arribar de l’executiu de Madrid és que l’economia està malalta, i no genera espectatives a curt termini.
El Plan-E del govern Rodríguez Zapatero deixarà només a Ciutadella prop de 5 milions d’euros a repartir entre un grapat d’obres publiques. Es tracta d’un pla per a rellançar el sector de la construcció, però en definitiva, es tracta d’una transfusió de diners a un malalt terminal, ja que el que s’ha de concretar és un nou model de creixement econòmic. Posem l’exemple del calçat. Fins a principis dels anys vuitanta les grans stores de calçat (tendes) nord-americanes signaven la compra els productes menorquins. Magatzemistes canadencs (recordem el cas de Creative Shoes Ltd.) i de la costa Est acaparaven la producció menorquina, i aquests industrials tampoc no es preocupaven de cercar alternatives ja que tenien assegurada la seva distribució. 1973 va significar un primer cop a aquest model umbilical amb la fallida de Creative Shoes Ltd.’. El model es trontollava i calien d’altres camins per obrir-se als mercats exteriors, però l’Europeu era un mercat que implicava una política comercial en gairebé cada empresa i implicava, també, convèncer els minoristes, les boutiques, les tendes... Les fires internacionals començaren a jugar un paper decisiu, però no totes les empreses es van poder reconvertir en aquesta nova estratègia. En el turisme ha passat quelcom de semblant. Els TTOO ja no canalitzen tot el turisme, i cada cop més, el turista és una persona que compra per internet i s’informa de l’hotel i la zona on anirà. Açò implica invertir en la imatge, i açò és el que a Menorca no s’ha fet.
No hi ha un Plan-E per a la indústria menorquina, ni un Plan-E pel sector turístic, i és que segurament podrem comprovar com les mesures que el govern socialista posa en marxa no produiran l’efecte estimulador que segurament pensaven abans de fer pública la idea ics per activar l’economia.