dimarts, 25 de setembre del 2007

Relacions estretíssimes

... diàlegs neoiorquins:


Bush: Hola, ¿mo ess?













Zapatero: Muy bien.








Bush: Good to see you again


EUA: 8 + 2 interrogants+1 punt
ESPANYA: 2 + 1 punt

Sens dubte les relacions entre Espanya i els EUA milloren. Tot un exemple de diplomàcia en plena assemblea de l'ONU! Així no és estrany que la situació a Darfur no sigui prou interessant.

Joan Gorrias deixa der ser el portaveu del PSOE-Ciutadella

El mes de setembre ha estat un mes políticament actiu. Primer ens va sorprendre amb la dimissió de Manuel Pons Muñoz substituït aquest passat dilluns (24/09/2007) per n’Antònia Gener, després amb l’anunci del pacte d’estabilitat entre el PP i la UPCM, i fa uns dies era Joan Gorrias qui també anunciava la seva renúncia com a portaveu del Grup municipal socialista a l’ajuntament ciutadellenc. D’aquestes tres notícies l’única sorpresa entre cometes ha estat la tercera. S’esperava un moviment en aquest sentit per a mediatitzar la imatge de Pilar Carbonero, però potser no tant d’hora. El moviment ha estat tan estratègic com sembla, ja que dins l’any que ve tindrà lloc la renovació del comitè executiu del partit, en el qual el paper de Pilar, s’espera, serà central.

diumenge, 23 de setembre del 2007

EL PATRIMONI INDUSTRIAL 2/CARRER D'ARTRUIX


Casa Pons actual/ històricament seria considerada Casa Trémol. És una construcció de finals del S.XIX (1880-1890) amb clares influències en l'arquitectura habana. L'estretor del carrer fa que la seva façana resti pràcticament amagada, tot i que es tracta d'una construcció senyorial d'una gran estètica i axialitat.
______________________________________


Casa Piris (1887-1892). Presumptuosa, imponent, classicista, la construcció presideix la placeta que conformen el Palau des Duc i el Seminari. És el millor exemple del gust de la classe industrial i exemple també del seu poder econòmic.
____________________________________

Casa Moll (principis s.XX). És la darrera de les quatre construccions en incorporar-se al carrer d'Artruix. Axial i clàssica, el seu interior senyorial dóna a conéixer quin era el nou concepte de classe que imperava entre els indians ciutadellencs.
_______________________________________


Casa Cabrisas (1860-1870). Va ser la llar de dos grans homes, Jeroni Cabrisas, primer, i Pere Hernandez després. Construïda a principis de 1860 la casa domina la fesomia d'Artruix amb Castell Rupit a través del seu boínder. És una casa típica de senyors de Ciutadella, amb una façana molt formal.
_______________________________
La defensa del patrimoni no inventariat és gairebé un parte de guerra. Cada any l'Ajuntament de Ciutadella (com deiem, sigui del color que sigui) signa els enderrocs irremeiables. Empesos per l'especulació immobiliària, per la ignorància, el camí de Ciutadella és el d'una ciutat industrial sense senyes que en donin testimoni. Aquests dies Ciutadella ha perdut una nova construcció en la seva façana marítima de sa Farola. La casa d'estiu de Joan Benejam és ja història. El fet que hom sigui fill il·lustre i autor de "Foc i Fum" no fa que la seva memòria sigui esborrada pels devoradors de patrimoni. L'any passat un altre Villa Bonaire va desaparèixer per un Bonaire sumptuós, actual, però amb poc interés arquitectònic.

dissabte, 22 de setembre del 2007

EL MENORQUINISME i EL SANDVITX POLÍTIC MALLORQUÍ

Aquesta darrera setmana Son Espases ha tornat a l'actualitat. La necessitat d’un nou hospital de referència a les Illes Balears o la reforma de l’envellit Son Dureta. Sota el govern Matas les posicions eren clares, l’esquerra en contra de Son Espases i el PP a favor. En el seu dia un altre cavall de batalla va ser la incineradora de Son Reus que es va resoldre amb un pragmàtic “laisser faire” de l’esquerra nacionalista mallorquina. En quan a Son Espases el panorama ha canviat. El govern multipartit d’Antich viu un episodi de controvèrsia interna, ja que l’aposta per aturar el nou monstre sanitari era una de tantes promeses electorals. Un problema pel PSIB-PSOE. Mesos després de l’aliança política amb Unió Mallorquina. La bisagra necessària que ha portat al govern arc-iris a un nou problema de contradicció interna entorn d'IB3 i l'arribada de Toni Martorell, afiliat de les files munaristes, a la direcció de l'ent autonòmic. Quin és el pes de cada illa en la televisió balear? I quin és el català standard que s'utilitza?

Son Espases i Ib3 juntament amb la més que possible radicalització dels socis de govern seran arguments més que suficients per a l’oposició popular. El passat dimecres 19/09/2007 a El País es parlava que el tema de l’hospital portaria un desgast polític del pacte multipartit, sobretot pel PSIB-PSOE i al Bloc. La disjuntiva és clara, o seguir o aturar. Els professionals metges són partidaris de seguir. Una macro reforma de Son Dureta portaria el colapse. En canvi Son Espases començaria de bell nou i aprofitaria un gran solar i la connexió de metro Palma-UIB. En contra té l’impacte en el paisatge rural dominat en l’actualitat pel monestir de la Real. Als menorquins el tema ens afecta en la mesura que és el nostre hospital de referència en l’escala jeràrquica de l’IB-Salut.


Menorca i el sandvitx regionalista mallorquí. Aquesta expressió no s’ha d’entendre com a cap menyspreu, ni cap manifest de nacionalisme menorquí, és simplement l’opinió fonamentada en algunes xerrades que vaig tenir amb professors de dret constitucional de la mateixa UIB, entre els que destacava per la seva dedicació al tema balear, l’enyorat professor Andreu Ribas (1998†). Cap el 1993 ja es parlava de la necessitat de les reformes que s’han dut a terme en la passada legislatura [com exemple de les nafres de l’Estatut llegir (EdM, 17/02/1998) “La doble condición de diputado autonómico y consejero insular”), i encara s’anava més lluny quan s’anunciava una idea que defens des de llavors, la pràctica autonomia de Menorca. Menorca ha de tornar a ser el que és, una illa, amb més pes específic en el conjunt d’una comunitat federal. Mallorca ens va abocar cap el turisme quan a Menorca no s’invertia en aquest sector. El seu aeroport canalitza les companyies regulars i “low cost” cap a l’illa gran. A l’hivern aquest potencial és més feridor quan a l’aeroport menorquí aterren les poques avionetes de càrrega i les quatre connexions, Palma, Barcelona, Madrid i València. Activar el potencial del turisme de cap setmana a l’hivern implica potenciar les comunicacions a preus assequibles, els allotjaments i l’oferta cultural.

A més, Menorca en l’actual comunitat té un problema que ja el veien venir als anys trenta. La possibilitat que un partit de tall regionalista mallorquí accedeixi al Consolat de Mar. Ja sigui UM, PSMallorca o ERC-Balears. La possibilitat existeix i seria democràtica. L’altre problema i més actual, i aquest sí que no l’intuïen el 1931 és la xarxa de càrrecs de confiança que configuren la corrupció política a gran i a petita escala. Per a tirar endavant el govern del Pacte 2 s’han d’avaluar en un futur tots aquells càrrecs i sous que ha generat; així com posar en pràctica tota la càrrega teòrica d’alguns dels seus dirigents. Un partit purament oportunista com el PMQ de Ciutadella aconseguí en l’anterior legislatura autonòmica càrrecs de confiança en la pròpia Palma. Un favor sui generis a l’anterior pacte PP-PMQ.

El problema de Menorca i les Pitiüses amb Unió Mallorquina no és que aquest sigui un partit regionalista centrifugat en la persona de M. A. Munar, és el fet que aquest partit sigui la força clau de la política autonòmica de les Balears amb el 6,75% dels vots (uns 28.082 sufragis). La tasca del president Francesc Antich ha de consistir, precisament, en moderar el pes del munarisme en favor de la construcció de la Comunitat Autònoma, si és que açò interessa a algú, o aclucar els ulls i deixar que els regionalistes i els nacionalistes vertebrin el govern al gust de les seves “camarilles” que es formen entorn als partits del “sandvitx mallorquí”, o sigui, entorn a tots aquells partits que han configurat el Pacte i el Bloc. Ara més que mai Menorca cal de partits menorquins pragmàtics i moderats amb idees menorquinistes que puguin donar a l’illa algun fruit semblant al que va aportar Joana Barceló en les negociacions prèvies al nou estatut. Amb Son Espases o no, amb autovies o no, amb Ib3 o no, l’altre gran problema de Menorca, com déiem, és la pèrdua de connexions aèries a l’hivern, i la seva economia excessivament lligada al turisme i a la construcció i auxiliars. La idea que les hipoteques tiren del carro no és nova ni es bona. La dependència d’aquestes dues vies, fa necessari que Menorca es plantegi el seu futur, i que el Consell Insular de Menorca esdevingui cada cop més un govern més autònom de Mallorca. O sigui, que la illa assumeixi el seu paper real, d’una illa, com ja van fer en el passat els partits històrics menorquins. La tasca del conseller d’hisenda Carles Manera –pel que sembla es considera un amant de Menorca, no sé si ocasional o no- és aportar quelcom més que crítiques a l’anterior executiu i teories economicistes a l’economia de la nostra illa. Tot un treball apassionant per un historiador econòmic. La realització pràctica d’una teoria i d’unes crítiques que hem pogut llegir aquests darrers temps en les pàgines de l’Última Hora.

Amb tot, la qüestió essencial del menorquinisme és la seva construcció política. A principis del s.XX les unions monàrquica i republicana centraven el seu discurs en el terreny econòmic i el 1912 en un projecte de Frederic Llansó per mancomunar Menorca i Eivissa. Als anys trenta la idea autonomista mallorquina fracassà gràcies a l’oposició menorquina. El pes de la indústria i del republicanisme havia fet de Menorca una illa diferent a la seva vesina. El menorquinisme sense ser una ideologia era quelcom inherent com el cas de la relació umbilical amb Barcelona, vertader nexe necessari en la història econòmica de l’illa. L’actualitat és distinta. Orfes d’un partit de centre regionalista, són les formacions del PP, PSOE o PSM les que han de buscar la línia política en la defensa dels interessos de l’illa i mantenir o acréixer el pes de Menorca en la Comunitat Autònoma. Seria erroni pensar que formem part d’aquella idea tan idíl·lica de "4 Illes 1 País” quan els menorquins seguim patint una doble insularitat. Ni Menorca és Mallorca ni Eivissa ni Formentera són Mallorca. Ara bé, des de Mallorca sí que s’ha treballat per a uniformar l’economia de les illes al seu model turístic. A partir dels anys noranta, la colonització de les nostres costes per part de les hoteleres mallorquines no es va fer esperar. La negació de la mal dita “balearització” (quan el corresponsal de Paris-Match als anys cinquantes es referia a la “mallorquinització”) és, sens dubte, un miratge de creixement econòmic oposat per naturalesa a la via menorquina de desenvolupament (1977). ¿Algú recorda l’esquifitesa del Pla Pro Indústria del Govern Cañellas (1988) per a ajudar a la indústria sabatera i bijutera i la lluita del govern balear per a salvar per primera vegada l'empresa de calçats Yanko d’Inca*?

*(la segona crisi s'inicià el desembre de 2005 quan la fàbrica anunciava la reestructuració de la seva línia de distribució a Manresa i la producció de calçat d'home a l'Índia)

Sens dubte, Francesc Antich es va errar quan va fermar la lleialtat d’UM i del Bloc a qualsevol preu. En un article analítico-descriptiu Antoni Marimón (DdB, 12-juny-2007) explicava el retrocés polític del PSMallorca, ficat en les darreres eleccions en el Bloc. L’èxit polític d’aquest experiment era tan dubtós que l’historiador mallorquí s’atreveix a qualificar de “retrocessos en l’àmbit local i en el Consell Insular”. Amb fracàs electoral o no el Bloc és ara part del Pacte Balear. La bisagra menys mediàtica ha pigat també la seva queixalada al poder. Potser el cas més cridaner de la política balear actual és el de l'ERC-Mallorca, una força política tan nímia que el 2003 es va fer amb el 0,39% dels vots! a Mallorca. El premi aconseguit en les negociacions s’antulla excessiu: Conselleria d’Interior de Mallorca i part del pastís Conselleria d’Educació.

Altre cop el fantasma de les “camarilles devuitesques”.


(Publicat a Última Hora el 22 de setembre de 2007)
___________________________________________________________________________
foto: M.A. Munar amb F. Antich i E. Grosske

dilluns, 17 de setembre del 2007

DUES EXPOSICIONS, KLAUS NETZLE i MIQUEL BOSCH

Dues exposicions. Dues maneres de reflexar l’art. Una a Ciutadella, la de “Combinaciones. Pintura y Fotografia” de l’alemany Netlze (München 1926) a la Galeria Vidrart i l’altra a Maó, la de Miquel Bosch (Ciutadella, 1969) a la Galeria Artara. Dues formes distintes d'enfocar la pintura i la tècnica.

Klaus Netzle és tot un artista bregat. Aquesta és la seva segona exposició el 2007 després de Círculos a la Mola. El treball de la fotografia i la pintura amb l'aportació d'altres materials als seu collage particular dóna un resultat interessant a les seves obres. Tot i que es tracta d'un artista estranger resident a Fornells, Klaus aporta un segell propi dins el món de la pintura simbòlica a Menorca.

Dins l'hiperrealisme el nom de Miquel Bosch sona amb força. El color, la llum i la temàtica figurativista centren el treball d'un artista "self made man" que manté el seu ritme creatiu entorn als nus femenins, naturals, captats amb la mirada d'un espectador espontani. "Miratges", l'exposició a Artara consta de 28 obres realitzades des de 2004. Una retrospectiva que permet d'albirar la seva evolució, des de "Notes de Desig" (finalista al Premi BMW/Madrid 2004), a "Inquietuds" (seleccionat al Premi Torres-Garcia de la Ciutat de Mataró, 2006), passant pel seu premi Sant Antoni 2007, "Dues Joies i un Capell".
__________________________________
*foto: Inquietuds, obra de Miquel Bosch que serveix de cartell a l'exposició a Maó.

dissabte, 15 de setembre del 2007

ONZE-ISÀ, tot una demostració de patates braves






Pimpamtapa. Ciutadella. Del nostre corresponsal de guerra. Un poc de maonesa, un poc de salsa d'all i tenim l'autèntica patata brava del Pim Pam Tapa. El dimarts passat érem allí en un soparet, reunió, dedicat a n'Isaac Moll. Ara que és a Barcelona amb un tanga nou i amb una nova olor aprofitam per enyorar aquelles paraules tan nostres com "matxembrat", "bitzèrria", "companatge", "brou de gallina vella", "coc"...

Aquestes són tres instantànies d'un 11 de setembre estrany. El Sergi que acaba prenent el protagonisme a l'Ysaá, la Lourde que no apareix, na Noemííí que arribà, però tard, i en Ramon de Martins que ens esperava amb els braços oberts i els matxembrats en descobert.

dilluns, 10 de setembre del 2007

"Prenguent sa fresca" d'Ivan Triay


"Prenguent sa fresca", aquest és el títol de l'exposició d'Ivan Triay Llabrés a la Sala de Cultura "Sa Nostra" de Ciutadella i que romandrà oberta al públic del 8 al 28 de setembre.

La proposta d'Ivan és un retorn a la Ciutadella més somniada i tradicional, estiuenca, i familiar; la que prenia la fresca, en coca-rosses, amb la presència dels moixos, els veïns, i les primeres "gambes". Les seves pintures, composicions en díptics i tríptics, esclaten del seu estil proper al còmic, naïf, colorista, pintura plana que no admet missatges subliminars i que ens porta a la revisitació del pop-art a la menorquina.

diumenge, 9 de setembre del 2007

LA FURA DELS BAUS : EL NAUMÓN : L’EXPERIMENT

... el Naumón entre tenebres, Joan Martínez

"Hakuna Commentaire", cap comentari, en l’idioma swahili i francès, la parla del grup d’escena de la Fura dels Baus. La república independent. La posada en escena d’un mite barrejat en l’infern de Dante, encara que per açò haguem d’esperar al final. Comença amb un missatge de crítica social molt tòpic quan d’entre el públic s’aixeca un actor africà i continua amb el mite dels quatre vents i els quatre colors. A partir d’aquí la creació, l’aigua, la terra...


SI PENSES QUE ETS A l'INFERN ÉS QUE HI ETS

No és teatre clàssic. Hi ha un fil argumental que hem d'esbrinar. El que he escrit abans és pura suposició. Quan hom surt del vaixell no sap el que ha vist dedins. I açò és la pitjor de totes les sensacions. Un espectacle a mitges. Improvisat -encara que la llibertat creativa dels actors té un nexe-. La sensació és la sensació. Després de tot la Fura busca interactuar, trencar amb els escenaris clàssics... alternatiu.

Fins aquí hem arribat!Alternatiu!
Innovador!

Alternatiu és tot allò que surt de la norma!


Innovador és allò que recrea i reinventa el que coneixem!

En aquestes quatre exclamacions anteriors hem llegit un missatge alternatiu.

Lliçó pel públic: compte que sortiràs amb els peus xops, i que no esperis veure res que hagis vist en una escena clàssica. Una hora i mitja que per alguns pot ser de pura angoixa, i per altres de pura experimentació.