dissabte, 15 de maig del 2010

ZP: la fi de la credibilitat

Després de Zapatero el PSOE té l’imperiosa necessitat de reinventar-se, però aquesta reinvenció s’haurà de construir a partir de les bases del socialisme social. Aquest govern a la deriva, amb un president sota els efectes de la síndrome del naufrag, només li resten dues sortides, en primer lloc i de manera obligada presentar una moció de confiança, ja que hores d’ara molts dels preceptes del seu antic programa electoral s’han anat en orris; en segon lloc, la convocatoria de les eleccions. Zapatero no té més sortida.
La major part de les mesures proposades per a sortir de la crisis han estat errades, començant pels famosos 400 euros, devolució que es va fer a través de l’IRPF i que afavorí les nòmines més altes, ja que a les més petites el pagament es va fer –si es va fer- de manera fraccionada. Seguim amb l’ajut a les entitats financeres, les culpables directes de la crisi económica españoles i les que no han pagat la part que en tenen d’haver nodrit amb les seves especulacions i ussura la bimbolla immboliària; després arribà el Pla E. Certament, quan l’any passat es presentà a Rodiezmo (juny de 2009), el president Zapatero pensava que gràcies a les obres publiques es recuperarien els nivells d’ocupació. Es va errar; fomentà a les constructores contratistes, les que tenien la maquinària apropiada per fer-se amb les contrates i ja està. Ni ajuntaments ni sindicats es preocuparen de saber si el que treballava era un treballador amb molts mesos en l’atur o vés-tu-a-saber.
El Pla E va ser el desencert més gran juntament amb l’ajuda al sector de la ussura. Una solució podría passar per la nacionalització de les hipoteques i que els interessos s’ajustin a un percentatge. Una política agressiva contra les entitats financeres tornaria els diners al consum i el consum repercutirà en l’ocupació. Però ZP ha anat més lluny, una reforma laboral d’amagat s’apropa, es retallen en un 5% els sous dels funcionaris, s’ataca a les famílies més pobres quan es congelen pensions i s’elimina el xec-nadó (2500 euros o 3500 eusos, segons els casos). Resulta curiós quan aquest govern de tall socialista es dedica a regalar diners, tan al que guanya 150.000 euros l’any com al que en guanya 12.000. Aquí tothom rebia el xec-nadó, no crec que ningú s’hagués oposat a que aquests 2500 els cobressin les rendes més baixes. Seria comprensible, el que no és comprensible és que de cop, paguin els plats trencats les famílies més necessitades. Hem de partim d’un axioma, en la nostra societat hi ha diferències molt grans. N’hi ha que 6000 euros no els basten un mes, i n’hi ha que sobreviuen amb 300, n’hi ha que calen de trade marks conegudíssims, i n’hi ha que es vesteixen bé-de-preu. Sempre m’ha cridat l’atenció com cap govern socialista ha estat capaç de crear els mecanismes d’excepció per a les rendes més baixes. Un model socialista de creixement econòmic en un estat liberal, és ben possible, cal de persones amb idees molt clares, i no tant d’adlàters ocasionals.
Açò encara s’haurà d’inventar.