dilluns, 26 de juny del 2006

INTRODUCCIÓ A "INDUSTRIALS, PELLETERS I SABATERS, EN LA INDUSTRIA SABATERA A MENORCA 1855-1922"

Al llarg de les pàgines que segueixen parlarem dels esdeveniments més significatius que definiren el desenvolupament de la indústria sabatera en el seu període de projecció cap el mercat antillà, en la seva crisi de final de segle dinou i en la reestructuració dels mercats alternatius que podem simplificar en França i Espanya. La importància de la indústria del calçat a Menorca va més enllà del que és merament un fet econòmic. Tota indústria que genera la major part de les ocupacions en una població deixa la seva petjada, ja sigui en el desenvolupament de les mentalitats, com de la societat, de l’urbanisme o de la cultura... La història del calçat a Menorca esdevé, per tant, en la nostra història des de 1855 fins l’actualitat, encara que des de 1988 el turisme i la construcció han pres el relleu i no d’una forma tan llustrosa per a la societat illenca.

Posem un exemple d’aquesta influència en quan a l’urbanisme i a l’arquitectura. A finals del s. XIX el modernisme a Catalunya era l’expressió d’una rica burgesia industrial i mercantil. La seva implantació anà més enllà de Barcelona, i es projectà arreu de la geografia catalana, sobretot a ciutats industrials, com era el cas de Mataró, Reus o de Terrassa on l’activitat del tèxtil marcava la pauta de la seva economia, d’Igualada on a més a més dels telers hi localitzem una forta activitat en el sector de la pell adobada i de moltes altres poblacions de l’interior i del litoral. A Menorca el gran nom de l’arquitectura l’hem de buscar a Maó on destacà a les primeries del s.XX Francesc Femenies, o a Ciutadella on a més de la influència cubana en la façana ideada per Josep Moll a l’Hospital Municipal destaquem la influència noucentista a la Casa d’Agustí Mercadal i a la façana de la Josep Gornès i Cia., o en l’estil colonial de la “Casa de Ferro” de Llorenç Cabrisses.

Hem parlat i parlarem de Barcelona, ja que la importància d’aquesta ciutat, com a nexe comercial, és un fet indiscutible. La Menorca del s. XIX tenia els seus ulls posats en la Ciutat Comtal, ja fos per a les exportacions agràries, peixateres, com en l’enviament del calçat a Cuba i la recepció de les lletres de canvi. Però, Barcelona era també la ciutat on es signaven bona part del acords per a l’adquisició de les matèries primeres. Del fil, al cuir, a la xinxa, al cordó... en certa manera hem de veure Barcelona en un paper de ciutat proveïdora de les indústries menorquines i no en un paper de mercat potencial. La botina menorquina de mitjan s. XIX no era destinada a Catalunya sinó a Cuba.

En aquest sentit els fabricants sabaters menorquins apostaren per un camí bastant enrevessat. Per una banda depenien comercialment de Barcelona i per altra estaven lligats umbilicalment a Cuba, a més de vint dies en vaixell via San Juan de Puerto Rico.

A principis del s. XIX Cuba ja era freqüentada per mariners menorquins que arribaven contractats per companyies comercials catalanes. L’expansió del comerç a l’Havana i la pèrdua de les colònies continentals espanyoles esperonà la importància de Cuba. El sucre, el tabac, les destil·leries convertiren les ciutats de la Gran Antilla en mercats potencials de les manufactures espanyoles.

Aquells mariners van possibilitar la signatura d’acords personals, perquè els joves emigrants menorquins arribessin en condicions de treballar a l’Havana. A principis dels cinquanta i seixanta del s.XIX trobem alguns emigrants ciutadellens i maonesos despatxant al comerç pelleter havà i d’algunes ciutats de la costa nord de l’illa. La xarxa de tendes de pelleteria, però, era bàsicament dominada per catalans. Amb el temps, a aquells dependents se’ls oferí la possibilitat d’invertir en els propis negocis i així procuraven al calçat menorquí una situació de preferència. Al llarg de l’estudi parlarem del paper d’aquestes companyies que a més a més del calçat centraven les seves vendes en els paraigües, guants, capells i altres complements. Però la que podem dir “resurrecció” d’aquests indians ha estat una tasca complexa, encara que l’aportació d’arxius privats com el Piris Xalambrí o el Pons Bagur no ha estat cabdal, però sí important. Les limitacions que tenim a Menorca per a conèixer els nostres pelleters rau en la llunyania de Cuba. En aquest treball parlarem d’alguns noms de pelleteries i de comerciants que vivien a l’Havana i que tingueren també la seva influència en la història de Menorca.

Un altre aspecte és la importància del context internacional en la industrialització sabatera a Menorca. Malgrat a nivell d’Espanya podem parlar d’una Menorca pionera en fabricació de la botina per a l’exportació, la incorporació de l’illa al context europeu no la concebem com un fet tardà, ni isolat. 1850 és per a una gran part de la historiografia del calçat una data de referència. Alguns dels historiadors que han treballat el tema com ara Yves Chèvrel (1995) al seu estudi de la població bretona de “Fougères, Étude d’une manufacture de chaussures à Fougères”; Adam Menuge (2000) a Northampton (Anglaterra) o Mary H. Blewet (1992) a Nova Anglaterra (Estats Units) donen un especial èmfasi a la mecanització que es produí entorn en aquesta data simbòlica. L’exemple més clar el trobem en la màquina de cosir que a mitjan s. XIX conegué les millores més espectaculars que la situaren no només en l’àmbit industriós sinó en l’àmbit domèstic. Els torns, les màquines de cosir sola... sortiren dels tallers de les zones productores i es projectaren a l’Europa mediterrània. Més endavant referirem com a Menorca s’aplicaren els avenços tècnics més convenients, els més barats... O sigui, que el hand made system –el segell del fet a mà com a sinònim de qualitat- seguí essent un penjoll bastant visible per a la classe fabricant. Així com les dècades passaven s’anaven afegint nous centres industrials, cap però faria tanta ombra a la sabata menorquina i mallorquina com la que es produïa a la ciutat morava d’Zlín (Txèquia) i la que sortia en destinació a Amèrica del Sud dels tallers renans de Pirmasens (Alemanya). Totes aquestes poblacions porten curiosament epítets com el de “die Schuhmetropole” –la metròpoli del calçat- en el cas de Pirmasens, “la capital del calzado mundial” que llegim en la presentació d’Elx o el de “shoemakers to the World” –sabaters del món- que anuncien la Bata Ltd., després que en alemany ens anunciïn a Thomas Bat’a com a “Ein Schuster erobert die Welt”.

Rere el fet purament econòmic destaquem l’ascens social dels industrials. Amb pocs anys passaren de llevar-se el capell al pas del noble a ennoblir-se. De malviure en petits habitatges a construir grans cases enfront de l’aristocràcia. Una vella aristocràcia que malveia els industrials i que tenia a Ciutadella en el canonge Sebastià Vives la llengua més corrosiva. Els elements nobiliaris es dividiren entorn al desembre de 1870 al so de la lluita electoral. Cada grup tenia el seu canonge, sens dubte en un paper d’idealista! Els carlistes van ser encapçalats pel Marquès d’Albranca i el canonge Vives. Demòcrates i liberals s’uniren en la persona de Joan Trémol Faner i del canonge Joan Pons per a recolzar la candidatura del maonès Rafel Prieto Caules. Una part dels republicans ciutadellens s’uní als liberals quan s’assabentaren de la concomitància a Madrid amb els carlistes. Quan Teodor Làdico i Font visità Ciutadella s’adreçà al Marquès d’Albranca, fet que no comptà amb la gràcia dels industrials.

A Ciutadella carrers com el d’Artruix canviaren gràcies a l’empenta constructora d’aquesta nova classe social. Al número u Jeroni Cabrisses alçà la seva casa, anys més tard s’hi afegiren la Casa Piris, la Casa Moll, i la Casa Trémol. La influència dels industrials finia en la plaça d’Artruix batejada el 1892 com a Plaça Cabrisses

És potser en la Casa Piris on hi veiem l’exemple més clar del que parlem. La façana va ser concebuda de manera senyorívola amb balconades. Es tractava de donar un aire senyorial sense entrar en recargolaments. Però és a l’interior, on encara s’olora aquell vell flaire a prestigi social farcit d’embalums. L’escala que condueix a les cambres del primer pis és coronada per l’escut monàrquic espanyol que la Casa Reial concedí a la Bartomeu Piris i Cia. com a “proveïdors” del monarca. Un cop som dalt i a sobre de la portalada de la sala noble veiem l’anvers i el revers de la medalla d’or que aconseguí aquella companyia sabatera a l’Atenas de Cuba, Matanzas. Era l’any 1881 i feia poc més d’un any que la fàbrica produïa les seves botines per a la pelleteria havana de La Marina de Portales de Luz. Bartomeu Piris escriu en una carta que l’havia col·locada allí mateix perquè els industrials que el visitessin comprovessin amb els seus propis ulls els guardons aconseguits per la seva companyia.

Bartomeu Piris no va ser una excepció, Joan Mercadal Capó també ornà la façana de la seva fàbrica amb les seves inicials, JMC, i amb l’escut de la Casa Reial. El seu fill Agustí Mercadal feu el mateix en la casa que construí a l’inici del passeig Sant Nicolau, un dels pocs exemples a Ciutadella de l’arquitectura de fums noucentistes.
La mobilitat social trencà doncs amb el vell esquema estamental que just sobreviurà en els protocols de les festes tradicionals a Sant Joan a Ciutadella. A principis de segle vint a la classe industrial s’hi afegirà la classe proletària, esperonada pel context de la Guerra Colonial (1895-1898). Recordem que les primeres societats de caire obrerista sorgiren a Menorca de manera sincrònica a les que es constituïen a la Catalunya industrial. És a dir, en el darrer terç del dinou i molt relacionades amb l’element del calçat. En canvi, en aquelles mutualitats de socors mutus no trobarem cap component díscol amb la pauta patronal fins una data molt tardana quan el 1918 es posaven a es Mercadal les bases del primer sindicat obrer amb correspondència a tota l’illa: la Federació Obrera de Menorca o, millor coneguda sota les seves sigles: F.O.M.
(Tots els drets reservats)

dissabte, 24 de juny del 2006

SORTIDA D'UN JOVE CAVALLER, EN PERE, MISSATGE DE SA MARJAL





Quatre moments de la sortida del cavall de sa Marjal el capvespre del 23, al 25 del carrer Formentera. Dues hores de portes obertes perquè tot el vesindari disfrutés per primera vegada dels moments previs de la festa. La dutxa, les primeres passes amb en Pere dalt d'en "Gordo", les paraules d'encoratjament de n'Andreu: "Adelante, caballo de raza española!", i el primer bot. Tota una experiència a poques hores del Caragol des Born.

divendres, 23 de juny del 2006

14:00 / 23-J COMENÇA LA FESTA


22/JUNY: NIT DE FOGUERES, FRU FRÚS I CONCERTS




Els Fru-frús al carrer dels Dolors i els Mags que actuaren en un marc excepcional entre el Seminari, el Palau dels Ducs de Martorell i la Casa Piris. Tot un recital!
La resta de la música la van posar Inventari, la Banda de Música... Una nit de gernació a les vespres de la festa que començà el 23 a les 14:00.

dilluns, 19 de juny del 2006

MOMENTS DEL DIA DES BE



A la dreta la sortida de s'home des be de les cases consistorials. A l'esquerra el bisbe acomiada les persones assistents a la convidada









A la dreta, toc de dol per Concepción de Olivar Despujol. A l'esquerra, les avellanes tornen a la contramurada

diumenge, 18 de juny del 2006

ELS MAGS I EL SEU ORGASME MUSICAL A JAUME II


¡Qui ho havia de dir que en Xanti, en Cris Juanico i la resta de Mags de Binigall arribarien a l'orgasme musical una nit de vetlla des Be i que el matí següent es passejarien pels carrers més cèntrics de Ciutadella amb una ensiamada menorquina dalt el cap! I qui ho havia de dir que en Xanti agafaria el seu teclat i l'abraçaria com a una fembra i després d'unes quantes fregues ens deixaria extasiats del seu gran gust musical, encara que segur que es va quedar amb les ganes de cantar "Ain't no Sunshine" tema que l'identifica plenament, sobretot perquè és un himne de les nits d'estiu, allà, a la costa de baixamar. "Es bombonet fa gust a dolça", va dir d'ell en Cris. Total que la nit era màgica i carregada de gin amb llimonada sense el qual no hi hauria rissagues alcohòliques què contar ni curves perilloses que esquivar amb la mirada. I del concert que en podem dir! Música esperada, la d'en Cris, l'actuació notable d'un Pepe King en el seu millor moment, un Gunya incombustible, i la interpretació d'un Xanti fantàstic, sobretot quan animava al públic perquè aquell és ell. Alegre, potent i ple de recursos apresos en aquells racons secrets de la nostra Ciutadella.
(SRA)

dissabte, 17 de juny del 2006

MES FOTOS DE SA RISSAGA (15 de juny)



EL PARE DE SA RISSAGA ALCOHÒLICA ALS 20 ANYS


El fundador de Sa Rissaga Alcohòlica en el pati d'una escola palmesana abans d'un d'aquells partits mítics entre els vesins del costat i els XAS de l'Abu Yahya.
(Foto: Arxiu SRA)

EN RECORD A JOAN CAMPINS

Era l'any 1942, Caragol des Born, darrere la porxada de la Casa de Ferro construïda a finals del s.XIX



divendres, 16 de juny del 2006

UN BE MÍSTIC A SZENTENDRE?



Algú sap que hi fa aquest be a l'escut de la ciutat de Sant Andreu d'Hongria?

LA HISTÒRIA QUE TORNA: LA RISSAGA

De vegades pens que als historiadors ens escolten amb la cara d’interrogant, no sé si serà per allò que tot el que ha passat està enterrat i que tot el que passa és nou, però el cert és que ens tenen com a narradors del passat i poca cosa més. Pocs són els polítics que prenen el passat per aprendre d’ell i construir amb el coneixement de l’experiència el futur, és així, per tant, com hem de valorar la història no com una lliçó avorrida sinó com un mirall on una societat es pot mirar els defectes. La rissaga d’aquest 15 de juny ens ve a demostrar precisament que en 22 anys no hem fet més que presentar projectes faraònics de ports i a enredar-nos per les parets seques com aritges sense concretar la realitat pràctica del problema: la seguretat del port i el problema dels amarraments.

La nostra societat, en canvi, és de les que prest oblida, i açò sumat a la passivitat fan difícil que es plantegi cada dia la problemàtica del nostre port i les mancances en altres infrastructures tant o més necessàries dins la nostra ciutat. Fa uns dies escrivia en aquest mateix diari una carta en la que parlava del dic com un projecte inviable, però no renunciable. Hem de veure, per tant, què és el que el fa inviable. El pas del temps i la politització interessada faran que les ganes de fer quelcom i les promeses, després, tornin al lloc on eren el 15 de juny matí. Aquest cop hem comptat amb el factor “sort”, ja que el “Nura Nova” feia poc que havia deixat el nostre port. I si la rissaga l’hagués trobat dins o a punt de partir?

Ara tornarem a sentir a xerrar del dic i del port. Ara és l’hora de reflexionar, i pensar què necessita Ciutadella. L’any 1984 la rissaga deixà el sector pescador malmès. Aquells eren anys tèrbols per a la nostra història, ja que érem a les portes de la crisi econòmica més greu que hem patit, en el context del procés de desindustrialització de la nostra la indústria sabatera. Llavors tot s’oblidà. La rissaga i els treballadors de Manufacturas Coll o NOVUS S.A. que lluitaven pels seus llocs de treball, i com a solució el govern autonòmic de Gabriel Cañellas plantejà un Pla Pro Indústria el 1989 quan del teixit industrial ciutadellenc en restaven les miques del que va ser. La història, la que ompl de llenganyes alguns polítics, s’ha tornat a repetir. Tenim rissaga i un sector turístic en substitució del calçat que no és, ara per ara, el motor de la nostra economia.

Si en aquest primer matí de post-rissaga hi ha una imatge cridanera aquesta la va posar el president Matas en el seu paper de gran avaluador de danys. Li corresponia, li correspon i li correspondrà a ell trobar la solució real al nostre port. Però per un bon “mallòrquí”, Ciutadella només és Sant Joan i la pomada i poca cosa més i invertir en un port per una “cosa” que passa cada vint i poc més anys no és segurament tan rendible electoralment... però el que sí ho és, és carregar les culpes contra el Consell Insular de Menorca i així deixar passar els anys...

La història, per tant, es torna a repetir, encara que hem de ser un poc il·lusos i pensar que prest tindrem una solució, ja sigui en la forma d’un dic, d’un compartiment estanc o d’un Cala’n Busquets.

(16 de juny de 2006 / Publicat en Última Hora, 18 de juny de 2006)

15 DE JUNY: UNA RISSAGA DE VERITAT




Altra cop, aquesta és la història que es torna a escriure. Una rissaga deixa Ciutadella amb la mateixa imatge de 1984. 22 anys després tornam a xerrar d'arreglar el port. Algú ho recordarà d'aquí un mes? Aquestes són tres imatges preses el 16 de juny a migdia durant les tasques (Imatge: JMB)

divendres, 2 de juny del 2006

L'AUDITORI, UN PROJECTE IL·LUSIONANT

Enguany es compleixen els primers 125 de vida del Cercle Artístic, la societat més antiga de Ciutadella que ha complert amb el seu objectiu de dotar la nostra ciutat d’un lloc d’encontre cultural. El Cercle Artístic cresqué al costat de l’edifici que sis anys abans s’havia construït sota el projecte de Ramon Cavaller. En poc més de dos anys 1873 – 1875 la Ciutadella de la segona meitat del dinou comptà amb un edifici de proporcions considerables per a la seva època que encaixava amb el seu estil neoclàssic en la Plaça del Born. Aquell era, és, el Teatre des Born.

Com a instal·lació cultural ha viscut moments de gran d’eufòria, les temporades teatrals i de sarsueles de finals del s.XIX i complí a la perfecció amb el seu paper de teatre classista i de prestigi social. Ara, aquella construcció que ens han llegat els nostres besavis, avis... d’aquella societat industrial cal d’una revisió i d’una redefinició del que volem en matèria d’infrastructura cultural per a la Ciutadella del dos mil. Fa alguns anys que lluitem per avançar un dels projectes més ambiciosos per a Ciutadella: l’edificació d’un auditori que compleixi amb les necessitats d’ara i que connecti amb les del futur. Mesos abans de les eleccions municipals de 2003 es convocà un concurs d’idees. Tres anys després només ens resta la promesa i un solar bell mig de Ciutadella en espera d’una política cultural decidida.

Sens dubte, l’edificació de l’Auditori al solar –ara aparcament- que ocupava l’O.A.R., és per a nosaltres un projecte il·lusionant. En el futur ha de ser el vèrtex de la vida cultural de la nostra ciutat, el lloc on es desenvolupin les actuacions musicals, teatrals, projeccions cinematogràfiques, congressos... Un lloc, en definitiva, de referència per a la nostra població.

Només una dada prou il·lustrativa. Un dels premis de teatre més reconeguts a nivell nacional, el Premi Born de Teatre, no tindria ara per ara un lloc on celebrar els seus actes. Creiem que cal treballar per dotar la nostra ciutat d’una imatge moderna i alhora que funcional.
La idea de l’Auditori neix, doncs, d’una necessitat tangible i és quelcom que no s’ha de fer esperar.

CA'N SAURA, L'AUDITORI I LES PIRÀMIDES DE GIZEH

Ca’n Saura és un d’aquells projectes culturals aturats per l’actual equip de govern a Ciutadella, encara que açò tampoc ens ha de sorprendre, ja que el novembre de 2002, a escassos mesos de les eleccions municipals el candidat popular a l’alcaldia, Llorenç Brondo, pronuncià aquelles paraules que havien de definir aquests anys de mandat municipal. “Ca’n Saura és una ruïna”. O sigui, la cultura, en general, és una ruïna. Aquesta afirmació ens serveix per a diferenciar-nos del Partit Popular. Ni la cultura ni Ca’n Saura són una ruïna si rere fons hi ha un projecte real que impliqui la societat.

En el context d’aquests declaracions no es tingué en compte la importància de l’edifici i la seva preservació, simplement es va fer oposició destructiva, ja que el temps ha demostrat que ni amb l’articulació d’un Pla General de Cultura (per a l’interval 2001-2010) o d’un Pla d’Usos del Palau Saura han sabut gestionar cap mena de política cultural i molt menys de dotar Ciutadella de noves infrastructures.

El nostre projecte per a Ca’n Saura segueix essent el d’un museu etnogràfic dedicat als oficis i indústries de la nostra ciutat així com un lloc dedicat a les Festes de Sant Joan. Un concepte d’exposició permanent del qual només el Museu Municipal, ara per ara, dóna cabuda. Per a un municipi que compta amb nombroses troballes arqueològiques no seria agosarat dir que cal d’un espai adequat per a créixer tant des del punt de vista educatiu mitjançant un taller obert d’arqueologia com des del punt de vista cultural. Només a Ciutadella comptem amb dos grans poblats d’època talaiòtica que calen d’un estudi i preservació, parlem de Son Catlar i de la Torre Vella d’en Loçano la qual cal d’una protecció del seu perímetre, a més del jaciment de Torre Llafuda i un llarg etcètera.

Ca’n Saura és una opció oberta, però abans que un projecte socialista era i és un projecte cultural per a Ciutadella i els seus visitants. Una ciutat de més de vint mil habitants i amb un nivell de creixement econòmic com el nostre no pot quedar-se sense espais culturals; després de tot, “la cultura no és una ruïna” i sí que és l’expressió més clara de la riquesa d’una “societat viva”.

Entenem que açò només és possible a través d’una política cultural coherent que, per desgràcia, no és la que s’aplica en l’actual govern municipal. Per tant, podem afirmar que dos dels projectes més importants i més ambiciosos per a la nostra ciutat, l’Auditori i Ca’n Saura, no han de quedat en res sinó que s’han de reivindicar per a la nostra societat cultural. El buit que deixà el Born sembla que no preocupa molt al nostre regidor de cultura i urbanisme, capficat en la construcció d’un observatori astronòmic i incapaç de valorar les necessitats culturals de Ciutadella... Si el progrés està el que va dir Assumpta Vinent en construir les tres piràmides de Gizeh (UH, 13-maig-2006), mal anem, ja que allò eren tres tombes i el que cal a Ciutadella són projectius vius i necessaris per el nostre segle
.
(15 de maig de 2006)

EL DIC (un tema de Ciutadella)

És la història que mai té el final desitjat... i l’únic argument de la dreta ciutadellenca per a mobilitzar el seu electorat. Sembla, doncs, que pels carrers de la nostra ciutat comencen a sentir-se els xiulets de les consignes d’unes eleccions... Que la dreta s’ajunti en una Plataforma pel Progrés no és una idea nova, ja el 1913 Nostra Terra va ser una associació de caire conservadora que pensava també pel futur i progrés, demanaren una via fèrria, un port franc, i millores en les comunicacions marítimes, entre d’altres coses. Com veiem, el tren no es va fer, el port franc tampoc, i el que sí aconseguiren va ser la mobilització de la població gràcies a uns arguments reivindicatius de progrés. Ara, 93 anys després ens trobem amb la mateixa història, però amb actors diferents.
El dic és més un projecte inviable que no renunciable, ja que la seva construcció no significarà ni l’arribada d’un progrés al galop ni una entrada de “beneficis inimaginables” per a la població menys afavorida de la nostra ciutat. Millor dit, representaria un gran benefici pel sector immobiliari el qual estava perfectament representat en la passada manifestació del 27 de maig. Cal que ens adonem que rere aquelles pancartes d’un SÍ AL DIC hi eren els interessos especulatius d’un lobby de poder local que controla a la seva voluntat el destí de Ciutadella.La irrealitat d’aquest projecte és tal que a principis d’any ja sabíem que el Ministeri de Medi Ambient l’havia denegat. No oblidem que la porta d’entrada del nostre turisme segueix essent l’aeroport i l’obertura d’aquest a les low cost i que una gran part de les companyies hoteleres que operen a la nostra illa són mallorquines... Desestacionalitzar el sector significa invertir més en infrastructures culturals, en patrimoni i en un projecte de ciutat històrica i monumental, i és aquí on Ciutadella pot oferir quelcom de diferent.
(29 de maig de 2006)