divendres, 31 d’agost del 2007

Anatomia d'una foto

La investigació històrica és plena d’anècdotes, casualitats i fils documentals que n’estiregassen d’altres fins a teixir una mena de teranyina que dóna cos a un argument més o menys coherent. Per a ser-ho del tot caldríem del cent per cent de la documentació. I açò és impossible. La història de la nostra indústria sabatera és un d’aquests exercicis de teranyina, que algunes vegades es llegeixen en les mateixes façanes de la nostra ciutat, i d’altres a través de l’estudi dels llinatges d’aquells mestres sabaters lligats, irremeiblement, al passat de la nostra societat. Fins a l’enderroc de la Pons Menéndez (1989) podem dir que Ciutadella era la ciutat hereva d’una societat industrial. (Per aquells que pensin que els enderrocs incomprensibles venen de la mà de la dreta, direm que en aquell temps l’ajuntament era sota una batlia d’esquerres). Ara, però, som presa d’una societat capaç d’esbocar el seu patrimoni històric –no inventariat- a canvi de promocions de “10 viviendas en pleno centro urbano”, capaç de comptar amb cap sala en condicions per a cinema i premiar amb ics milers d’euros una obra teatral sense Teatre on estrenar-se. Premi de teatre sense Teatre. Tota una paradoxa! Així és Ciutadella.

Que el passat torni amb matisos és només qüestió de temps. Preservar-lo i fomentar la cultura és potser la tasca més complexa. Algunes iniciatives com l'Arxiu del So i la Imatge s'encaminen a recuperar i a fomentar aquest patrimoni. I parlant d’imatges, fa uns dies va caure en les meues mans una fotografia. Una d’aquelles imatges en blanc i negre de principis de segle que podien passar desapercebudes o ser el centre d’una atenció desnerida. Com en moltes altres hi havia una nota, “Valladolit, 12 abril 1930. Josefina Beker visita la tienda de c/Regalada 11 familia Pons de Ciudadela”. En realitat aquella era Joséphine Baker (1906-1975), actriu i ballarina nord-americana nacionalitzada francesa que rivalitzà als anys vint i principis dels trenta amb Gloria Swanson i Mary Pickford. Dues llegendes del cinema en blanc i negre! És clar que rera aquella escena de revista hi havia quelcom més que un missatge subliminar, hi havia una ruta oberta per a historiadors que busquen en el bagul dels records d’una família les respostes a les preguntes que formula la història. La lectura d’aquella foto incompleta ens permet de desenvolupar tot un tema sobre la transició del calçat d’home al calçat quasi exclusiu de dona i a obrir una tesi en plena construcció, “Treball i Conflicte Social en la Indústria del Calçat”. Fils, deia, que teixeixen la nostra història i que a vegades s’han trencat per la destrucció de documents escrits i materials. Per a Ciutadella la R.O. de Cañal (juliol de 1919) havia posat punt i final a una època daurada definida entorn a la botina d’home i dona que s’exportava a Cuba. Aquella època de grans casalots d’industrials i d’indians s’esgotà cap el primer terç del s.XX. Després de 1922, després de la llei populista de Carlos Cañal, el calçat menorquí es redireccionà cap els dissenys per a dona.

La foto de l’interior de la Casa Pons a Valladolid és la imatge cenyida del final d’una època feliç. Així ens ha arribat a través dels llibres de F. Scott Fitzegarld. Els "happy twenties", per aquells que ho llegeixen en anglès, que precedeixen els “tristos trenta”. Llavors l’Asociación de Fabricantes de Calzado treballà per treure de l’aïllament la sabata menorquina. Potser l’Exposición Iberoamericana de Sevilla de 1929 i l’edició de la revista de disseny "Moda y Calzado" són els testimonis muts d’una il·lusió i d’un fracàs que culminà l’estiu de 1936. D’aquells happy twenties amb banda sonora de jazz a Ciutadella comptàvem amb tot un conjunt de construccions (naus industrials, villes d’estiueig…) que definien un nou concepte de l’urbanisme i la societat de l’oci.

Si parlem de sabateries menorquines, d’aquells temps en blanc i negre, i ho comparem amb la “Jaime Mascaró” actual, amb tendes a Andorra, Nova York, París, Londres, Varsòvia, Madrid, Barcelona, etc., en aquells anys es va recórrer als mostradors que oferien París, Madrid o Barcelona, encara que societats sabatares com La Fashionable arribaren a estendre’s a Berlín, Londres, Brusel·les, París, Amsterdam, Nova York, Mèxic, Caracas... Després d’un llarg parèntesi que les comandes determinaven la producció, el calçat menorquí havia d’articular la seva pròpia expansió. El turisme, curiosament, ha funcionat d’una manera similar. Després d’una dècada passiva que esperàvem les vendes dels tour-operadors estrangers, passem a buscar els turistes en els seus propis països i a auto promocionar-nos. O sigui, com el calçat en el seu moment, passem a reinventar-nos.
(Publicat a Última Hora, 6 de setembre de 2007)

dimecres, 29 d’agost del 2007

1558 i el patrimoni històric

Quan des de la política s’utilitzen els aniversaris i la cultura al gust del consumidor de torn la història com a ciència es troba en una situació de desavantatge. Aquests darrers anys ho hem pogut comprovar en el context del projecte de la discutida llei de la Memòria Històrica. I sense ser una mala idea, no contribuïa a fer de la història una ciència apartidista. Les víctimes, s’entén, foren tots aquells que moriren. Alguns per uns ideals, altres per altres ideals i d’altres per cap ideal. Simplement estaven allí. És cert que a partir de 1939 una part de les víctimes va rebre homenatges i beatificacions i fins i tot, i d’açò no fa molt, han donat noms a carrers. Açò és un fet inevitable, la inversió d’aquest procés no passa per un exercici semblant des de l’altre costat, sinó que passa per construir la història d’una manera més científica (cas de Florenci Sastre (2006) al seu estudi “Haunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...”) i menys polititzada.

La proposta de l’homenatge als 450 anys de l’assalt turc és un d’aquells esdeveniments que millor es cenyeixen a la visió d’una història clàssica. ¿S’ha proposat mai a corre cuita la celebració d’un any agrícola, o d’un any de la indústria o d’un any dedicat exclusivament a l’I+D+I aplicat a la nostra ciutat?

A la moció “activa i constructiva” del PSM li falta la guinda: la restauració integral de l’obelisc, símbol de l’homenatge que es vol retre. Per mi resulta conditio sine qua non que aquell símbol retorni al seu estat original de 1858, llavors la simbologia de l’Estat-Nació isabelí usà aquest episodi per emfatitzar l’èpica heroica d’un poble front al poder de l’esquadra del kaputan otomà Piyale Başa (1520?-1571). Un episodi que tenia la finalitat d’unir una Ciutadella dividida entre les faccions isabelines i les carlistes. 149 anys després Maite Salord (UH, 23-07-2007) proposa crear una “comissió de commemoració” i “establir canals d’enteniment”. Així mateix el seu grup ha anunciat un tema de vital importància per a Ciutadella: la defensa del patrimoni històric dins la delimitació del casc antic, encara que jo hi afegiria també el que resta fora d’aquest i que és part, també, de la nostra senya d’identitat. Salvar el passat pot servir per salvar el futur. Si un dia Ciutadella es presenta com una ciutat monumental caldrà de molta sensibilització ciutadana i no de tanta febre constructora, i per part dels polítics a Dalt la Sala, d’un enteniment més lluny de les lluites electorals. El darrer exemple d’agressió a un patrimoni històric no inventariat el tenim en l’enderroc d’una villa d’estiueig a Sa Farola, o de la nau de la fàbrica Domingo Moll al carrer Marquès d’Albranca. Aquests últims mesos va córrer la veu del trasllat del mobiliari de la farmàcia Llabrès a Maó. Ara sembla que no es mourà de Ciutadella. Però a quin preu? Es restauraran els seus vitralls? Tornarà la faroleta de ferro folrat de la farmàcia al lloc que tenia a Ses Voltes?

El 9 de juliol de 1558 és una data històrica en la memòria d’un menorquí. Una data més senyera que qualsevol altra. De vegades resulta curiós comprovar com un fet històric pot ser interpretat de tres maneres diferents; des d’una teoria de la conspiració –molt interessant, per cert-; des d’una de patriòtica espanyola o des d’una de científica. Ensenyar o mostrar –no és el mateix- als fillet/es l’episodi del 9 de juliol des d’una d’aquestes visions pot resultat fins i tot curiós. Quina mena d’enemic o com es plantegi és feina dels educadors. En una època de multiculturalitat com se li explica allò de la “pro aris et focis” a un alumne musulmà?

La teoria d’una defensa patriòtica és més adient del moment en què s’erigí l’obelisc. Corria l’any 1858. La divisió de la societat espanyola en dos bàndols calia de símbols fàcils de reconèixer, i una defensa patriòtica era un bon argument. Necessitat d’herois reconeguts pel poble a través de la Memòria Col•lectiva. Necessitat d’enfortir el concepte Espanya, front als tradicionalistes que lluitaven pels furs.

La teoria de la conspiració és més interessant si pensem en una Menorca abandonada a la seva sort. Florenci Sastre, per mi l’autoritat número u quan parlem d’història moderna menorquina, opina que el kaputan Pialí era molt susceptible a vendre’s als genovesos, i la prova la tindríem en la seva negativa a atacar Bastia (genovesa) i Vilafrança de Niça (de la Casa de Saboia aliada a la Corona Hispana). Colin Imber (2005) defensa una estratègia de Soleiman per a portar la guerra naval a la Mediterrània Occidental materialitzada en els quatre mesos del setge de Malta (1565). Només a les Balears els atacs otomans conformen un bon llistat, Maó (1535); Eivissa (1543), Pollença i Cabrera (1550); Alcudia (1551)... No és de suposar que Ciutadella fos l’objectiu final de l’esquadra otomana. Una gran ciutat! Còrsega! És el més plausible, tallar la ingerència de la Banca de San Giorgio a través del port de Bastia, l’únic que des de 1556 romania en mans hispano-genoveses; el cert és que la flota otomana estava en el seu millor moment. Alguns diuen que Piyale Başa era poc menys que un inepte, altres que sabia perfectament el que feia. Disparitat de criteris, propis d’una ciència que com veiem beu de les fonts documentals, les interpretacions i l’influx de la política del moment.
(Publicat a Última Hora, 29 d'agost de 2007)

diumenge, 19 d’agost del 2007

CURS DE TEATRE

A partir del proper 20 d'agost s'obren les noves incorporacions al Curs de Teatre que es realitza al "Centre Art en Moviment" (Captius de Constantinoble, 7 de Ciutadella). Aquest curs d'Iniciació al Teatre és dirigit per Aura Iris Canet.

Els dies: dilluns i dimecres de les 21:00 a les 22:30

Conscienciar i promoure el teatre són dos dels objectius que defineixen aquest Curs d’Iniciació al Teatre que no tan sols ha reunit un grup divers en quan a edat, cultura i interessos, sinó que ha incorporat gent amb experiència. El curs s’inicià el passat dilluns 23 de juliol i s’ha perllongat al llarg d’aquestes últimes 4 setmanes al centre Art en Moviment de Ciutadella. "Un curs on el més creatiu es recrea i el més tímid es desinhibeix.; fent un viatge a dintre de les habilitats d’hom mateix, per a exposar-les i aprendre a crear i entretenir; a comunicar-se, a reaccionar, a construir relacions i sobretot a trobar aquella profunditat extra i resonància que converteix el quotidià en un element extraordinari".

L’objectiu més immediat és seguir i mantenir la matrícula oberta a tota aquella persona adulta interessada en les arts escèniques. Tot/a aquell/a interessat/da es poden adreçar a Art en Moviment (Captius de Constantinoble 7). Les dates del curs són les materixes, els dilluns i els dimecres, de 21:00 –22:30.

A partir de l’octubre la matrícula s’obrirà a nous grups d’edats compresos entre el 8-12 anys i 12-17. A curt termini aquest curs ha de servir per a consolidar un grup de treball i donar a conèixer el teatre a la nostra illa com un art obert i innovador.
____________________________________
*la imatge és part del cartell de med comunicació

divendres, 17 d’agost del 2007

LA MIXA QUE NO ERA MIXA

a JF
+ dedicat a tots aquells moix@s que moren a les
carreteres esclafats per conductors sense escrúpols

Aquells ulls groc-oli que em miraven a través del vidre de la porta, eren els ulls més trists que mai no havia vist. Aquell petit sac de puces color negre destenyit i hèrnia fiscal* de feia quinze dies, era el moix més estrany que mai no havia creuat la meua mirada. Des d’aquell dia “de mais no” i d’una urpa que em va ferir el nas, el moix que no era moix perquè no tenia nom i estava destenyit per mor de la seua vida al carrer a frec de tub d’escapament, va prendre consciència de si mateix quan un dia va passar de ser “mixa”, un nom molt poc afortunat -i que els veïns usaven amb fruïció per a cridar-lo-, i poc ajustat a la realitat sexual del gat, a ser de nom JF, simplement John Fitzgerald, en un record d'un president a qui un dia li cantaren un "japi berzdei miser president" tan inoblidable com necessari en la imagineria dels nord-americans.

Des de llavors John Fitzgerald va tenir una casa. Un lloc on meular desesperament per un tros de pernil dolç i on jeure a sobre d'un coixí replè de pèls.

I aquell era ell. JF, de coa primeta, caminar de quixot ferit, i de mirada groc-oli, sempre havia ambicionat el que no tenia. Una cadira prop d'una estufa a l'hivern. Unes rajoles fredes a l'estiu. Un dia que ja no era la mixa que no era, va entrar en una casa i s'hi quedà a ensumar els peus i a guaitar aquell misteriós lloc ple de menjar que es deia frigorífic... però ara ell, el moix dels somnis acomplerts, volia tornar al carrer, a ensumar la betzina dels cotxes, a escoltar peuades, a deixar-se endur per les rampes d'una llar construïda entre margarites pudentes i fems.

von Angesicht zu Angesicht mit der Ewigkeit



Die ist die Pharaonin Nefertiti und das Foto ist ein gross Werk von Cristina Florit und Noemí Auxilín Anglada (que purulava per allà)... En certa manera la cosa té mèrit. Morbo. Segons quin dia et podies trobar un guarda que et deixava fer fotos, i segons quin dia no et deixaven. Serà que na Cristina no tenia intenció de fer-les, sinó que, simplement, va fer les fotos a tot l'Ägyptisches Museum i allò els va agradar, i molt!!!
______________________________
*Les fotos són de na Cristina Florit Olives

DELÊN, UNA REALITAT

“Música pop amb aires folks”, així és com es defineixen Quim Torres i Len Mesquida.

Delên és una d’aquelles realitats que sorgeixen de tant en tant, sense més ambició que créixer des de les melodies més senzilles i incorporar instruments al grup per a donar un nou aire a les seves composicions. El passat dimecres 15, i a la redossa d’una placeta encisadora, la del Roser, ens varen oferir un concert que confirma les bones vibracions d’un grup que en certa manera ve a renovar el panorama musical de l’illa. En la maqueta “Delên”, hi trobarem quatre temes: “Crid”, “Tancant els ulls” –és la meua favorita-, “No ho necessit” i “Aire”. Quatre cançons en la línia pop-folk que incorporen les col·laboracions de Sandra Rodríguez (Viola), Santi Arguimbau (harmònica), i Dani Benejam (caixó).
___________________________________________
*La portada és propietat de Delên.
Més informació en la pàgina web: http://delenmusic.blogspot.com i http://www.myspace.com/delengrup

dijous, 16 d’agost del 2007

... una introducció a "l'Últim Viatge a Tahulla"

ÀNIMES SOLITÀRIES

Anit vaig somniar que havia tornat a l’illa de les ànimes solitàries, a recórrer a peu els carrers de la melangia, com si les passes que feia tornessin, per algun instant, el passat enrere. És clar que açò no era així. I sota aquella heura que s’enfila per les parets d’una casa imaginària et vaig dir adéu. I els records em porten una i altra vegada a aquell lloc.

La teva tristor era meva. I les meves alegries eren teves. Jo per tu, sense esperar res a canvi. I el temps passa. Carrers solitaris, rutes que porten als racons dels solitaris.

Sabia on trobar-te, en el carreró de la solitud, on ningú és ningú, i on la llum que no és llum dringa com un estel endimoniat.


Et veia tan bella que no t’ho vaig dir. Em vaig limitar a mirar-te. Era un somni tan ideal! Tu al meu costat, abans que el món real envaís la nostra illa!... I l’illa s’esvaí, entre escumes de mar i una lluna que es trencà en mil estels de pols.

dimarts, 14 d’agost del 2007

EL TEATRE EXÒTIC DE CARLES GOMILA

Abstract
Carles Gomila (Ciutadella, 1978) trained at the Fine Arts University of Sant Jordi (Barcelona) is a master in human anatomy paintings. Highly skilled in capturing circus characters, portraits, classical thatre, greek myths, sweet naked portraits and color. “Exotic Theatre” gives name to the third individual exhibition that the artist holds in Menorca. Arrives on the 14th of August and everybody will be looking out for his new entry at the S.I. Fine Arts artist’s list (New York / Barcelona).
From his early days to “Esperant la Festa Gran” (2007), a close look to Sant Joan Festivity, Gomila has envolved towards his own growth and madurity. He has achieved this through a classic but renewed concept and through the idealisation of a unique universe full of myths, wierd faces and sensuality.
The ocation then, will take place tuesday 14th of August till 11th September at the art gallery “Galeria Artara” (Maó)*


Carles Gomila (Ciutadella, 1978) és el pintor de l'anatomia humana, dels personatges del circ i del teatre clàssic, dels mites helènics, del retrat, de la dolça nuesa, del color... "Teatre Exòtic" és la tercera exposició individual a Menorca i arriba aquest 14 d'agost amb la mirada posada en la seva propera incorporació a la nòmina d'artistes de la galeria novaiorquesa S.I. Fine Arts (New York/Barcelona).

Anys ençà la Menorca dels pintors ha passat de comptar amb tres o quatre noms propis a nodrir-se amb l’aportació d’artistes espanyols, europeus i sud-americans. I entre el nou grup de pintors menorquins que destaquen en aquesta nova escena actual n'hi ha que sobresurten per l’ús d’una tècnica exquisida, i n'hi ha que, a més a més, s'han sabut envoltar d'un univers i unes atmosferes pròpies que donen sentit a la seva obra. Carles Gomila (Ciutadella, 1978) és un d'aquests exponents que a més exploren el món de la fotografia artística. Ell mateix s'autodefineix com a pintor de la figura humana. Del retrat (“Erica I i II”, “José Luis Menéndez” o “Mayte”...). Del dibuix (“l’Home dels 10 braços”...), i de les composicions de grup (“Confidències”, “Bebedoras de absenta I i II”, “Idilio”, “La Invasión de los bárbados en Algeciras”...). Amb tot, i sense risc a caure en l’exageració, es pot definir també com un poeta dels colors clàssics o com l’ha definit i molt encertadament, Ivan Jordà, "com un alquimista de la pintura". En efecte, d'alquimista té tot allò que sorgeix de la seva experimentació amb pigments, resines, olis i materials que ara són eina comuna de restauradors de pintura. De poeta, en té tot allò que és la base del seu treball, la sensualitat del cos femení, el joc de les anatomies i l'atmosfera que envolta les seves obres; és el cas de l'oli "Esperant la Festa Gran" que crida l'atenció, no pel fet que allí hi aparegui una filleta amb un vestit amb la creu santjoanera i alguns dels motius de la festa com el tambor, la guindola, sinó pel fet de l'harmonia del cos que capta la mirada a través d'aquella màgia que l'envolta i la narrativa d'una obra que es llegeix a través dels elements en ella presents.

L’harmonia, el color i la llum són part intrínseca de “Teatre Exòtic” on hi trobem acurades figures centrals, la narrativa, i un fons –de vegades monocrom- mancat de parts que distreuen l'atenció del públic (un exemple és “El descobriment de la pintura”). En aquest sentit deu part de les seves fonts artístiques als pintors grecs i a la màgia que encara avui és percep en els seus mosaics, en les figures geomètriques de les àmfores i de les ceràmiques; una màgia que Carles Gomila ens transmet en els seus treballs.

Tot i la seva formació acadèmica es defineix com un autodidacta que experimenta i pinta a través dels conceptes clàssics i la recerca dels colors "històrics", però per a oferir al públic una pintura molt actual. Aquesta és, sens dubte, una bona ocasió per a comprovar la creativitat d'un pintor de projecció nacional que ja ha pres també el camí de les galeries angleses i nord-americanes. Cal recordar que part de la seva obra és present fora de l'illa a galeries com l'A Gallery de Wimbledon (Londres), l'S.I. Fine Arts de Nova York/Barcelona, El Claustre a Girona/Figueres, ARTamtam a Palma de Mallorca.


Per a Carles Gomila aquesta és la tercera exposició individual, la primera a Maó. Les dues anteriors tingueren lloc a Ciutadella, primer a Retxa (23 juliol-6 d'agost de 2004) i després a Art i Joc (10 desembre de 2005-10 gener de 2006). Així doncs, i després del segon premi de la Biennal de Sant Joan (2007) la seva obra torna al públic. Les pintures que podrem veure són el resultat d'un any de treball i tracen una línia de maduresa en l'evolució del pintor. Teles de gran format que no deixaran indiferent a l'espectador, aquest és el cas del carbó "l'Home Elefant" –no esperem veure un John Merrick victorià!- o el llapis "l'Home dels 10 braços", i sobretot podrem observar el resultat de la seva influència oriental en temes japonesos, si més no xocants, la sensualitat de "Sushi!", el retrat d'un lluitador de sumo o un "Ratolí Japonès" vestit de geisha. Altres obres exposades són una pura revisitació a les seves influències clàssiques, la "Menina Eròtica I, II i III", "Pintor Griego", "Domador de Aves" i "Ninfa y el Pez León" i a les composicions, "Ballena Mística" i “El descobriment de la pintura”, tot un excel·lent exercici d’estil, llum i color.

La cita és doncs, a la Galeria Artara entre el 14 d'agost i l'11 de setembre.

(*Publicat a ULTIMA HORA, 14 d'agost de 2007)

____________________________________
*Interpretació i traducció en "paraules estrangeres oníriques", a càrrec de n'Aura Iris Canet.

dissabte, 11 d’agost del 2007

TRADICIONALISMES, ANTI MARXISMES... BLA BLA BLA

CIUTADELLA/ L’ÚLTIM GRINYOL

Des de juny la política torna pel seu calç habitual. Quan arribin les properes eleccions municipals que són les que encenen els colors als partits tornarem a engegar campanyes, a jugar amb il·lusions i a crear agnòstics polítics... El panorama a nivell Balear és, si no negre, gris fosc. No hi ha indicis que el Pacte-2 funcioni (heus aquí el tema d’IB3). Tot allò que passa per una aliança amb Unió Mallorquina és una mala notícia per Menorca, Eivissa i Formentera. El PSOE que jugà fort a Balears no va fer a Navarra per un tema purament de propaganda i d’imatge. No debades el Bloc de Mallorca és un calaix de sastre, UM és una visagra molt incòmode i el PSOE a Mallorca juga amb foc. No té un polític que destaqui, i el seu home de palla, Francesc Antich haurà de demostrar que no s’ha errat en fer la tria d’un Carles Manera que surt de la teoria dels “outputs”, “inputs” per intentar reconduir la situació econòmica.

A Ciutadella el tema és encara més curiós. Un PP amb minoria, més valorat que mai en la opinió pública, un PSOE i PSM que no repetirien resultats i una UPCM que perdria el regidor que té, i aquesta setmana per demostrar que són surten en premsa amb un comunicat que trenca amb el que s’esperava d’ells. Compte amb les frases que tenen suc, “somos antimarxistas”, “nos pronunciamos a favor del regionalismo tradicionalista”, “patriotismo. Somos patriotas porque queremos mejorar España”, “UPCM se define tambien como populista” (UH, 10 d’agost de 2007). Com veiem la Junta d’UPCM no té cap mena de problema en declarar-se un partit carlista, però açò és història i aquesta és matèria d’historiadors. Ciutadella té moltes mancances i el patriotisme no és una d’elles, un homenatge als que defensaren Ciutadella el juliol de 1558 és una bona forma de recordar la història, no de cercar excuses polítiques per a reinventar-la.
____________________________________
Aquests dies el PP treballa en un apropament a l'UPCM. De fet la carta que no ha estat comentada en prensa ni per PSOE ni per la coherència del PSM dóna a entendre un canvi d'estratègia. "La concomitància sense anar enlloc" sembla que passarà a un període d'enteniment, el que es pronosticà a finals de maig de 2007. És clar que una aliança d'esquerres+UPCM a temps hauria portat un marc molt diferent. El que pugui passar a partir d'agost serà fruit de les negociacions del PP, però per mor d'una major estabilitat política a Ciutadella.

CIUTADELLA REVOLUTION, JULIOL DE 1917

MENORCA/ LA HISTÒRIA I ELS SEUS ÚLTIMS GRINYOLS

Fa 90 anys Ciutadella va viure un dels episodis més “revolucionaris” de la seva història. No sols un fet anecdòtic, però que pels historiadors tradicionals de la Gran Història ha passat desapercebut. I en canvi no és un fet anecdòtic ni aïllat. La presa del vaixell Lorencito en el moll de Ciutadella té una significació més enllà del que és intrínsec, significà l’eclosió dels elements sindicals que donarien forma a la primera organització obrera de Ciutadella. Ni Deaseado Mercadal que seguia la pauta de Pere Gabriel, ni J.M. Quintana s’adonaren d’aquesta insurrecció popular que es perllongà gairebé un dia i que finí amb l’entrada de les forces de l’ordre enviades des de Maó.

La rebel·lió de juliol de 1917 tenia tot allò que es diu motí. S’assaltà un vaixell carregat de blat i la fàbrica d’electricitat per a fer-se amb els magatzems de carabó. El desenllaç va ser més trist, no tan eufòric, quan els militars registraren les cases de Ciutadella en la recerca de la càrrega robada.


Resulta interessant comprovar com rere aquella “muchedumbre hambrienta” hi havia alguns dels noms de les persones que sabem cert que participaren en el primer sindicat ciutadellenc, la Resistencia Ciudadelana de Obreros Zapateros (RCOZ), definit sota la ideologia anarco-sindicalista; però amb els anys d’aquell grup de líders sindicals sorgirien també dos dels partits històrics a Ciutadella, el PSOE (1929) i el Ràdio Comunista/PCE (1933). I és que els sabaters a més d’aportar una nova cultura a Ciutadella, aportaren la lluita de classes, l’educació laïca, i una modernitat que Menorca gaudí molt abans que l’illa veïna, Mallorca.

divendres, 3 d’agost del 2007

BERLIN, LA CIUTAT FERIDA

Sis mesos després d’un viatge. El viatge més necessari per algú que es digni a dir-se historiador. Berlín. Cap ciutat europea ha guardat una ferida tan gran, die Mauer, la línia de la fractura construïda a tota pressa per les autoritats de la DDR en plena era Kennedy.

Kurfürstendamm, Tauentzienstrasse, Friedrichstrasse o Potsdamerstrasse són els noms dels principals carrers comercials de la capital alemanya. Una ciutat històrica que viu el dia a dia en plena transformació com una metròpoli del s.XXI vinclada en la sorprenent aposta d’urbanisme d’avantguarda simbolitzat més que mai en el Sony Center a la Postdamer Platz no molt lluny del búnker i de la Haus der Ministerien, símbols també, de la magnificència de l’època nazi.

Després de 17 anys de la caiguda de la línia divisòria de dues ideologies difícils de conciliar, desset anys després que aquells noms que sonaven a quelcom com Erich Honecker, Egon Krenz, Hans Modrow o Willy Stoph quedessin soterrats sota l’essència mateixa del destí del mur, Berlín és encara una ciutat amb reminiscències del passat. Potser, el més emocional sigui el dibuix en carbó de la Madonna pintat en el setge soviètic a Stalingrad el Nadal de 1942 per un soldat alemany del VIè exèrcit de F. von Paulus, Kurt Reuber. En ell es llegeixen les paraules Licht, Leben i Lieben –llum, vida i amor-. La càrrega emotiva d’aquest dibuix és tan gran i és tan intensa que ni els memorials de la Shoah Foundation s’hi poden comparar. (No sempre es tracta de la grandària sinó de la senzillesa del missatge).

La Postdamer Platz és la metàfora de Berlin. El lloc on es situava el centre del poder final del nacionalsocialisme durant la guerra, és ara la barriada més elaborada d’Europa, lloc de creació dels grans arquitectes del moment encomanat a unir els dos Berlins, el de la cultura i el del comerç, el que guarda gelosament el passat a Mitte i el que creix entorn a la Breitscheidplatz. Noms com el de Renzo Piano i Christoff Kohlbecher (edifici Debis), Helmut Jahn (edifici Sony) o l’arkiteturbüro Heinz Hilmer i Christoph Sattler (complex Lennédreieck) han deixat la seva petjada en la capital alemanya.