dimecres, 31 de gener del 2007

Un record a Toni Pons Moll

Dels que ens deixen sempre se’n parla bé, açò és un tòpic irremeiable. Toni Pons «en Roseta » era un d’aquells homes dels d’abans d’una personalitat molt marcada, dels que toquen de peus a terra, fort, gran persona i home de família … Si en alguna cosa l’haig de destacar és en el seu paper d’industrial, i com aquells homes dels d’abans, persones d’iniciativa que sabien perfectament on eren les seves limitacions i fins on arribaven els seus objectius.

Segur qui si en algun lloc hi ha un cel dedicat a persones honestes i que han sembrat bones llavors allí estarà en Toni qui ens deixava un 29 de gener de 2007.

D.E.P.

divendres, 26 de gener del 2007

PINZELLADES DE MÚSICA I PINTURA

“Si véns, Cafè”, un bon dijous, 25 de gener; açò de les 22:00 i poc més d’una nit molt freda d’hivern. Aquella era la presentació en societat de Jazz do It, l’enèssim experiment d’un Shanti Gordi & Co. submisos a les versions dels clàssics de Natalie Cole, Jaime Cullum, Billy Joel o Dizzie Gillespie... Un àpat musical molt en la línia d’aquest grup format per Sergi Martí (guitarra), Jesús Vàzquez (bateria), Nito Llorens (contrabaix) i Shanti al teclat i a la veu. Sabíem d’aquest concert per un cartell gens ni mica engrescador, d’aquells que just s’assaboreixen entre glop i glop de cervesa rància, de la que és tan fàcil farcir-se a Espanya. Un cartell en color negre, i les paraules "jazz do it" a l'anglesa del "just do it" de Niké. Al final, la música i el públic cobriren les expectatives. Un concert típic d’un Shanti Gordi adobat en les mil i una nits musicals ciutadellenques. En canvi, la setmana passada sí que vàrem comprovar la força del grup Puretones, pura dinamita maonesa que brodaren poc més d'una hora i mitja de vibracions i intenses notes.

Per un moment deixam la música de costat; a tres passes de qualsevol lloc del centre de la ciutat, a la Sala d'exposicions del Roser, l’hiperrealisme o el suprarrealisme -si hom ho prefereix- té el seu lloc en la pintura actual. Josep Moncada amb l'acrílic "À la recherche" i Miquel Bosch (1969) amb "Dues joies i un Capell", guardonada amb el Premi de Pintura Sant Antoni 2007. Entre els paisatgistes acurats, cas de Jaume Bagur, Juan Elorduy, Gabriel Camps... els treballs exposats en la sala s'inscriuen entre les apostes abstractes, expressionistes, naïfs o impressionistes...

Malgrat que el premi ha recaigut en Miquel Bosch, ja destacaria algunes obres atrevides, de temàtica variada i estils diversos. Un primer cop d’ull ens porta potser a tres pintores, Marialena Gallardo amb “Al Pie del Balance”, Maria Pujol “Intentant aconseguir la llibertat”, un acrílic agosarat i “expressionista” i l'abstracta “So en el Desert” de Carmen Arroyo.
La pintura menorquina viu sens dubte un bon moment, i l’exemple n’és Miquel Bosch, format a l’escola municipal de pintura; però també podem referir-nos com fa alguns dies a estrangers residents a l’illa que aporten la seva obra a les galeries de l’illa, cas d’Alfred Hutchison, o Klaus Netzle.

dimecres, 17 de gener del 2007

Recuperar el passat: La Plaça del Rellotge

El 16 de gener de 2007 és una d'aquelles dates simbòliques pel que fa am les inauguracions pre electorals. A just un dia de Sant Antoni, Ciutadella recupera una d'aquelles fesomies reservades al blanc i negre i que semblaven impossibles de recuperar a causa de la insensibilitat dels nostres polítics. Doncs bé, en aquest cas la Plaça d'Alfons III recupera el rellotge colonial que en el passat li va valer el nom de Plaça del Rellotge. Es tracta d'un conjunt de faroles de finals del s.XIX, així com també ho són les balconades que ornen la Contramurada i la farola que s'erigia bell mig de l'enyorada Plaça Cabrisses, ara Plaça d'Artruix. Resulta curiós sigui aquella època de la que hem heretat gran part del casc històric -que no pas antic- i de la que hem vist perdre símbols, sigui, doncs, la que embelleixi la ciutat d'una manera més senyorial i rertorni a Ciutadella aquella imatge d'una ciutat noucentista, amb un conjunt històric definit pel canvi econòmic que imposà la indústria sabatera i l'arribada dels indians.
Aquest és, sens dubte, un bon moment per a felicitar-nos.

dijous, 11 de gener del 2007

D’Zlín a Guangzhou

La nit anterior una nímia pluja de floquets de neu cobrí el cel de Praga. Viatjar a Bohèmia en ple hivern té aquest, jo en diria, encís en descobrir el Karlov Most a sobre d’un Moldava cobert d’una finíssima capa de neu, o en assaborir una xocolata calenta a zero graus en les entranyes del Hřad de la capital txeca.
La meua il·lusió, entre cometes, era visitar la ciutat d’Zlin. Prendre un tren a l’envellida Hlavní Nadraži i predre’m cap a l’est, en la recerca d’aquella ciutat sabatera que a principis dels anys trenta conduí Menorca cap a una de les crisis històriques més importants i que més radicalitzà a les portes de la Guerra Civil el conflicte social a la nostra ciutat.
Sí, perquè després de tot, entre Menorca i Zlín i Praga hi ha una relació històrica que s’escapa dels turistes de la Čedok que ens visiten aquests últims estius. Aquesta relació té un nom en lletres vermelles: Bat’a. A pocs metres de l’estàtua de Sant Wenceslau, a la dreta, així com ens hi acostem a plaça del mateix nom, llegim en un dels nombrosos rètols el nom de “Bat’a”. Ara és una gran tenda de calçat amb dissenys no molt cridaners per a qui s’acostuma als dissenys espanyols.
Bat’a no és sols una tenda bell mig de Praga, és una xarxa comercial que abraça gairebé tot el món. Als anys trenta la seua projecció cap els mercats de l’Europa Occidental afectà, com hem dit abans, el desenvolupament de la nostra indústria sabatera. L’èxit i la recepta d’aquella companyia consistí en una campanya de descomptes molt agressiva i a la innovació dels seus dissenys. Premises que, sens dubte, eren més valorades que la qualitat i el disseny de luxe que venien els nostres dissenyadors a través de la revista ciutadellenca “Moda y Calzado”.
En plena crisi econòmica, el 1933, Menorca reclamà de l’estat republicà mesures proteccionistes contra les exportacions txeques que amenaçaven el mercat canari. Al llarg dels feliços vint les Illes Canàries havien possibilitat una vàlvula de salvació i de recuperació pels industrials menorquins. Menorca que tot just comptava amb l’alternativa d’una incipient bijuteria depenent de les seues vendes nacionals i internacionals veia en el producte Bat’a un nou fantasma pel seu futur.
Ni vell ni nou, la Bat’a Ltd. no era sinó un fantasma en plena edat adulta. Pels productors alemanys de Pirmasens els txecs eren una mena de gangrena que s’estenia per tot arreu obrint i inaugurant tendes i filials a Alemanya, Àustria, Romania, Hongria, Itàlia, Singapur, Indonèsia...
La gran fàbrica d’Zlín la fundà Thomas Bat’a amb els seus germans el 1894 i en només vint anys havia passat del no-res a produir el 1917 més de 2 milions de parells. Si Menorca facturà calçat per a França i Anglaterra durant la Gran Guerra (1914-1918), la Bat’a ho va fer pels imperis centrals, però la seua gran expansió internacional arribaria als anys vint.
Setanta anys després, Guangzhou a la Xina Oriental,és un nou Zlín, un altra fantasma pel calçat espanyol i francès, situat a la costa xinesa i lloc on les mirades dels industrials balears s’hi han posat. La firma mallorquina Lottuse anuncià que pel 2004 la seua aposta pel mercat xinès valorada en més de 100 d’euros i en sis tendes passaria el 2006 a comptar amb una cinquantena d’establiments, situats en la costa del Mar de la Xina, des de Beijing a Hong Kong. Tot açò és pòssible gràcies a l’enlairament econòmic del gegant asiàtic i a les seues Zones Econòmiques Especials (ZEE) que han possibilitat en pocs anys un gran desenvolupament en quan a les indústries lleugeres. Guangzhou que aprofita les seues connexions amb Hong Kong ha esdevingut en la capdavantera dels prop de 7.000 milions de parells anuals que es facturen a la Xina (2005)... Nom tan exòtic com molest pels empresaris sabaters del cluster Elda-Elx, al Baix Vinalopó. Aquests darrers mesos s’han intensificat les queixes dels obrers i industrials vers la importació de parells xinesos. El setembre de 2004 una manifestació en protesta acabà amb l’incendi d’un magatzem de calçat al polígon del Carrús a Elx.
Les esperances del sector sabater espanyol resten pendents de la política que adopti Brussel·les respecte de la Xina Popular i l’Índia. Com llegim, tornem a parlar de crisi, però jo, i per si de cas, torn a la meua investigació del s.XIX; anys en blanc i negre, on encara és possible trobar-nos en alè de prosperitat.

dimarts, 9 de gener del 2007

Alfred Hutchison, col·lage abstracte


Alfred Hutchison (1951) és un d'aquells artistes anglesos residents a Menorca que ompl de qualitat les galeries d'art de l'illa. Allunyat del paisatgisme típic i tòpic dels pintors menorquins, Hutchison obre la porta a les tendències d'avantguarda a través de l'esperit de renovació conceptual i tècnica, i a través de pintures abstractes i d'estudi anatòmic.
Les pintures exposades a Retxa són, doncs, una bona oportunitat d'apropar-nos a l'univers d'aquest escocès que comparteix espai entre els menorquins des de 1982.
(...a la vostra dreta, Col.lage Abstracte, 2006)