divendres, 21 de juliol del 2006

CIUTADELLA CANTA EN FRANCÈS

Ara que es parla tant i tant del trilingüisme, i l’anglès s’ha fet de cada cop més imprescindible, i s’ha estandaritzat i arribat a llocs insospitats, una sèrie d’èxits comercials en llengües alternatives, el cas de “Les choristes” (2004), en francès, o la partitura per a orquestra i coral en èlfic! de Howard Shore per a The Lord Of The Rings (2001-2003) venen a demostrar que la música no entén de llengües i sí de qualitats. En la vida real, emperò, l’anglès és ja i com he esmentat abans, una eina de comunicació imprescindible; només en posaré un petit exemple, a la pàtria de la “grandeur”, a l’estació de Montparnasse, en ple centre de París, vaig demanar en un francès provincià, crec, dos paquets de xocolatis que van resultar ser belgues, i la senyoreta em va contestar en un més que rònec anglès, que allò costava “tuelf irros...uí... dis tuelf irros”, o sigui, que l’anglès guanya pes, encara que sigui xerrat a la manera dels indis “cheyennes”, i encara que sempre ens restin exemples de “cultures resistents” com la francesa que exporten a l’exterior els seus productes musicals i gran part de la seva cultura escrita.

I tot açò ve a que fa uns dies em va arribar una còpia enregistrada el maig de 2006 d’”El Cor dels Infants” interpretada per l’Escolania de Sant Miquel i cantada en la seva versió original, en una d’aquelles llengües de resistència, el francès. La música de Bruno Coulais arribà als primers llocs de les llistes de vendes (i va ser nominada a l’oscar a millor partitura original el 2005), de fet és el segon cop que una partitura francesa es situa entre les més venudes, després, és clar, de la fantàstica composició de Yann Tiersen per “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain”. Aquest passat dimarts i en una sessió doble i maratoniana “le choeur de Saint-Marc de Lyon” dirigit per Nicolas Porte interpretà al Teatre Principal de Maó alguna de les cançons del film a més del seu repertori de música sacra i contemporània. Una jornada intensiva que per altra banda a França no s’hauria produït, ja que com anècdota a Metz el març de l’any passat es va suspendre un concert que tenia lloc a les vuit del fosquet. L’Inspecció de Treball del departament de la Lorena considerà llavors que aquell no era un horari per uns nens –d’entre 12 i 15 anys- que han estat fins ara una màquina de fer diners. Només a l’Hexàgon els beneficis rondinaven els nou milions d’euros, un milió de devedés i un milió i mig de cedés venuts. Aquests i alguns estira-i-amolla judicials són els números de la coral que aquest passat 18 de juliol va visitar Maó i que actuà amb la coral ciutadellenca de Sant Miquel.

Res més lluny d’aquest món de marketing i professionalitat prematura i aliens a tot el que envolta els nens de “le choeur de Saint-Marc”, una coral ciutadellenca, l’Escolania de Sant Miquel ens ve a demostrar que amb il·lusió, treball i paciència es poden aconseguir resultats realment espectaculars. La seva actuació es divideix en nou cants que agrupen les 19 pistes en que es divideix el concert. Amb la introducció de la veu en off d’Andreu Genestar qui ens condueix a través de la narració del film de Christophe Barratier, “Les Choristes” a la França de la post-guerra i els correccionals “educadors”. La resta, la part més esgotadora, és obra de Corretja Genestar en la direcció de la coral, així com dels acompanyaments per a piano, clarinet i flauta travessera i, sobretot, de les veus dels/de les seus/seves cantaires, ànima d’aquest cor de veus blanques que s’ha guanyat un lloc entre els intèrprets menorquins.

Al llarg d’aquests nou cants, l’escolania interpreta de la manera més convincent els temes més coneguts de la versió oficial cantada per “Les Petits Chanteurs de Saint-Marc”. “vois sur ton chemin” “caresse sur l’océan”, “le cerf-volant”, “compère Guilleri”, “la nuit”... Ciutadella canta en francès cançons que ens parlen de la infantesa, i de l’esperança i de les ànsies de llibertat... Imatges i idees que sustenten la narració del film de Barratier, però que són inherents en la nostra societat.

En comparació a altres esdeveniments promoguts d’una manera més oficial casos com aquests que ens ocupen demostren que amb pocs recursos i molta d’il·lusió es poden portar a terme projectes musicals realment ambiciosos. Ara només caldrà d’un bon Auditori perquè la pròxima vegada es pugui fer una actuació a la nostra ciutat, i d’un major suport institucional a projectes que no arriben precisament a través de la “cultura oficial” i que per tant calen d’una sensibilitat més gran.
Ciutadella, 20 de juliol de 2006

dimarts, 4 de juliol del 2006

SOM PATRIMONI DE LA HUMANITAT?

Alguns cops haurem escoltat o llegit en algun mitjà de comunicació la idea de transformar Menorca en Patrimoni de la Humanitat, un segell, sens dubte, d’un atractiu enorme en aquest món vinclat cada cop més cap el turisme. A principis de juny era el conseller popular Simó Gornès el que llançava el missatge en favor d’una Menorca patrimoni de la UNESCO. Açò sempre resulta positiu, però sempre que es prengui sota la clau del compromís. En la proposta del PP al Consell Insular es parlava de la gran quantitat de jaciments arqueològics i d’edificis monumentals amb que compta l’illa. Si bé açò és ver, cal que es matisi i cal ser més agosarat i caminar cap els centres d’interpretació dedins dels propis jaciments i cap a la promoció de l'illa com a destinació cultural.

Avui qualsevol que es passegi entre els murs de Son Catlar a Ciutadella pot gaudir de la lectura dels cartells situats de manera estratègica al llarg del recorregut, però açò no basta. Més d’un cop, parlant amb gent que ens visita, arribem a la conclusió que tot aquest potencial si no s’excava i es porta a terme una reconstrucció parcial de res ens serveix. Les runes en paret seca, no són tan atractives i són, sobretot, molt males de vendre. Un cas clar del que parlem és el castell de Santa Àgueda, unes runes que diuen ben poc del que va ser una fortalesa datada ja en època bizantina i que calen d'una redefinició en quan al seu futur.

Diuen que Menorca és un “autèntic museu a l’aire lliure”, de fet en el text introductori de la pàgina web http://.www.visitmenorca.com ho podem llegir com una afirmació retòrica. Un museu, precisament, no regit amb poca cura.

I parlem també de monuments i de l'arquitectura més alternativa. Fa alguns anys vaig publicar a l'últim número de la revista cultural Cap de Ponent (27 d'abril de 2001) un escrit titulat "L'arquitectura industrial a Ciutadella: El patrimoni oblidat". Era en el context de l'enderroc i de la pèrdua de les últimes naus de la que va ser la fàbrica de calçat de Pere Josep Pons Menéndez, un lloc emblemàtic, un lloc simbòlic i gairebé l'únic exemple construït a la nostra ciutat de l'arquitectura racional dels anys vint. Mentre en pocs anys la Ciutadella més funcional, la vinclada al sector serveis i a la febre immobiliària es desfà del seu passat més immediat, encara ens resten alguns exemples d'aquell època daurada de la ciutat dels sabaters, la que per alguns és l'autèntic esperit de la nostra població: la Joan Mercadal i Cia., i la Lluís Esteban Lleonard (Ca'n Lluïset), patrimoni oblidat per la historiografia oficial i que cal, com altres aspectes de la nostra cultura, d'una reivindicació constant. El cert és que a Catalunya la recuperació de la memòria i el patrimoni industrial comença a ser una realitat a partir de les experiències de Terrassa, dels itineraris modernistes... Després de tot, la cultura industrial, també pot ser una experiència didàctica que expliqui el passat i la realitat d'un lloc concret. El dubte a Ciutadella és que mentre estam parlant sobre el futur del dic i el port esportiu de Cala'n Busquets no ho estam fent sobre el model de ciutat. Segurament, haurem d'esperar.

El final d’aquest article el volia dedicar, amb la mirada un cop més posada al passat, amb un record al doctor Jesús Moll, persona per mi inoblidable, d’aspecte fràgil, però d’un interior realment fort. Si hi ha un mot que el pugui definir en tota la seva amplitud, aquest és el “d’humà”.

En una època de presses, de mentides, d’ànsies de guanyar diners i d’enriquir-se a costa dels altres, sempre ens crida l’atenció algú que anteposa la riquesa interior a la material, i així és com llegim els seus “Cants de Clandestinitat”, poemes amagats que un dia recobraren la vida... per açò i més, aquest record sincer a l’home, a Jesús Moll Camps, al poeta i al metge, i sobretot, a un home imbatible fins el darrer segon de la seva vida.


Ciutadella, 6 de juliol de 2006