dijous, 28 de setembre del 2006

UN ADÉU PER A AURA

T'en vas anar tot sola. Vas obrir aquella porta del pub Martin’s -o el què sigui- i vas partir cap un lloc que només tu saps. Però de vegades una partida no és tan fàcil i si hom es deixa els regals aquesta es fa encara més difícil. Aquell era el teu final.
Un sopar que tingué lloc a s’Arrosseria des Port el passat 26 de setembre, però aquest cop amb lassanya vegetal, un entrecot de sola (n’hi ha que en açò li diuen bou) i una merlussa marinera que navegava entre dos musclos i dues gambes; estranyes parelles les gambes i els musclos en un ambient agradable que, fins i tot, resultava molt emotiu i que al final esclataria en mil llàgrimes de cristall, mil estels que restarien per sempre en un cel net, il·luminat per una lluna que no se'n volia anar. Açò si que era un vespre "very very particular”, "but for me that's very sensitive". N’Aura Iris partia cap a les terres de la "britix pipol", cap aquell país de "guiris estrangers" insensibles al fred, bons amants de la cervesa barata i futurs malalts de cirrosi que, a més, no aturen de patir la clàssica otiti post piscina i la, també, clàssica gatera d'anglès en país estranger. Aquella terra on vas, la terra del Uiliam Xespir i del seu “tu bi or not tu bi”, és per tu el lloc on triomfar en el Ziater i en una gira ja famosa de la que esperem notícies i de la que només ens manca intitular-la per a assaborir-la amb els glops del millor cafè que es pot beure a Ciutadella.

Així, i com aquell que escriu perquè no el lligin, aquesta Rissaga Alcohòlica és sa darrera que s'escriu en aquesta etapa post etílica, i aquest final l'he volgut escriure en només vuit lletres senzilles però qu quan s'ajunten formen el teu nom, Aura Iris, perquè amb tu va arribar l’estiu quan just sa qualcada de Sant Joan havia abandonat es Born i amb tu se n’ha anat, amb els darrers batecs del sol dels bons temps i amb les darreres canyes a la vella fàbrica de sabates d'Honesto Quetglas -ara li diuen La Margaret- i al pub Martin’s, on a més d’un negret de molta còrpora vam poder disfrutar d’una matinada de dimarts amb la millor música que aquell tuguri és capaç d’oferir. Ah, i sobretot, d’una entrée espectacular a les intimitats de la barra abraçada al cambrer i a en Ramon.

I tot havia començat al Si véns, Cafè -ja que hi som diguem-li s’If You Come, Coffee- a la redossa del molí des Comte de Torre Saura. En aquell altre lloc des bon ambient musical i molt personal –record perfectament un dr. Iñíguez menjant una pizza mentre degustava l’esquifitessa de la programació televisiva-, un estil creat per en Sente i que darrerament s’ha convertir en la meca dels nous escriptors i dels investigadors de la sabata, o sigui d’un i poc més. Allí, idò, hi eren n'Aura, n'Abbi, na Miranda, i una na Mirte que buscava nous gusts de pastanaga entre els sucs de la Granini, en Jordi de Rx, en Jordi un consumat fotògraf, na Joana i crec que també hi era jo, perquè sinó no hauria pogut escriure açò.

El sopar va ser d’allò que se’n diu estil Blitzkrieg –estil guerra llampec-, un cop asseguts van començar a arribar els plats a una velocitat de vertigen. I com que ningú gosava tocar aquell formatge de cabra tan ben col·locadet damunt la lletugueta de l’ensalada, el cambrer vestit de negre i d’un somrís inexistent ens va dir inquisitivament, “id compartiendo que llegan más”. I sí, arribaven com aigua caiguda del zel, fins el punt que els comensals acabaven amb els plats buits entre les mans i sense saber on col·locar-los, "deja que ese me lo llevo yo", inquirí altre cop "le garçon", però ara amb més mala cara, o sigui, tot un servei de tres forquetes amb el rostre del zum-zum de l'abella.

Entre plat i plat i entre cortados i cafens i una estrella sense destinatari, arribà el moment de l’adéu, i donar les gràcies a n’Aura per aquests pocs mesos entre nosaltres. Encara que ella també donava les gràcies, i així tothom agraït i amb la sensació d’haver-se’n anat una persona única i exclusiva, la nit es va acabar al Born.

Zènk iu, Aura Iris "barát, köszönöm szepen és viszlat" i no demanis mai si pots tenir “egy fekete kávé” que només t’entendria un magiar perdut al Llondris dels menorquins més vells.
Ciutadella, matinada del 27 de setembre de 2006

dilluns, 25 de setembre del 2006

AZNAR, l'EX PRESIDENT QUE VOLIA PARLAR ANGLÈS

A José Maria Aznar no li podem demanar res més. Ignorància, mala pronunciació de l'anglès i amic dels que no tenen amics. Les seves declaracions sobre que els mulsulmans demanessin perdó per vuit segles d'ocupació van deixar bocabadats fins i tot als seus acòlits, sobretot perquè ho va dir en un país, els Estats Units, que encara no ha demanat perdó a Espanya per aquella guerra de 1898 que ens va treure de Cuba i les Illes Filipines i per no haver intervingut el 1945 a favor de la democràcia al nostre país. Així mateix ho ha dit en un país que tampoc ha reflexionat sobre els desastres causats en les seves aventures guerreres, Hiroshima, Nagasaki, Dresden, Viet-Nam, i ara darrerement els trobem capficats en una ocupació condemnada al fracàs des del primer dia de l'operació: Irak.
Amb seva la cultura general, costa creure que J.M. Aznar fos un president d'un estat de l'Europa Occidental dels nostres dies.

dimecres, 20 de setembre del 2006

GO TO DUTCH

Cadascú paga la seva part. Açò és el que pot semblar després del ple extradordinari del passat dimarts. El PP Ciutadella en una actitud que no s’ajusta al tarannà social que ha exhibit fins ara a les Illes Balears es decanta per esmitjar el meló i quedar-se amb un homenatge a una part de la societat. 568 signatures d’un total de més de vint mil habitants és sens dubte un bon àpat de vots, però no és una bona manera de mirar a un conflicte originat molt abans de 1936 i que tingué a Menorca un marc únic en la repressió d’ambdós bàndols, el republicà i el nacional. En la història no hi ha ni bons ni dolents, hi ha matisos, i és en aquests matisos on l'historiador busca la veritat, de vegades tan gris-obscurs com el dia que vaig entrevistar al fill de l'home que signà els testimonis que havien de conduir a l'afusellament d'un grup de ciutadellencs, entre aquells, l'alcalde socialista, Joan Mascaró. No vaig veure en aquells ulls la determinació dels qui ara defensen el franquisme i tatxen al Front Popular d'assassins, en tot cas, van ser uns il·lusos amb poder de matar en nom d'un govern legítim.