Des d’un lloc en el galliner. Ca-Los. Els pobles s’ungeixen de símbols propis i Ciutadella és un d’aquells llocs que necessiten més que mai, reinventar-se en els mites, i recrear en Sant Joan la disbauxa necessària per sortir del dia a dia. I en açò que, com cada any, des de fa unes dècades, arriba Foc i Fum, la sarsuela que veié la llum el 1885, i que, per tant, enguany acompleix 125 anys. Mestre Francesc Rosselló (Russó) posà la música i Joan Benejam Vives, la lletra... Foc i Fum és un abraçada al passat, si bé és ver que no és una abraçada a les arrels de la festa, sí que és un tat a la Ciutadella de 1885, una ciutat que canviava al so dels martells en les banquetes de sabaters, i per tant, una societat que veia en la nova cultura dels casinos de reunió, de l’escolarització, de la llibertat de premsa, la por a perdre les essències del passat. Joan Benejam ho usa, no com una enyorança, car ell era un maçó convençut i estava enfrontat amb els tradicionalistes ciutadellencs, ho utilitza perquè les arrels d’en primer no es perdin a través dels anys frenètics de la industrialització.
Des de 1970 Foc i Fum s’ha representat cada any per aquestes dates, la majoria de les representacions s’ha recreat sobre la base de l’anterior, limitant, així doncs, la capacitat d’innovació en la direcció artística. Qualssevol que hagi escoltat la partitura de mestre Rosselló s’adona que les seves notes transmeten un flux de moviment, una mena de bucles que ajuden a dibuixar l’ambient festiu, la gernació, la disbauxa, l’eterna caricatura d’en Carrelet... Sobre aquest flux musical de l’obertura n’Aura-Iris Canet ofereix a l’espectador la introducció d’elements de dansa... i és que en Joan Taltavull és, avui per avui, un actor en escena imprescindible. El públic s’empassa el primer acte amb expectació, i agraeix aquestes “novetats” a la trama de la sarsuela. En el segon i tercer actes, inexplicablement, aquestes pinzellades dansaires hauran desaparegut. La inclusió del poble, i la seva participació a corus durant l’obra és un tret diferencial a tenir en compte, així com la seva posada en escena... Maria Camps i Lluís Sintes van estar esquisits, en Toni Riudavets –ell és en Carrelet-, i l’amo, en Cinto Genestar va brodar el seu paper, així com en Toni Camps en la pell d’un guàrdia civil impenitent amb un Rafel (Marc Casasnovas) perfectament creïble. La resta de noms que ornen aquesta representació són la maquíssima, Mari Torres (Maria), Àngela Roman, Noemí Anglada (compta que la perruquera oficial era la seva germana, n’Irene), Mònica Allés, Susana Muñoz, Quim Alzina, Ricardo Bosch, els ballarins, Júlia Portella, Lluís Marquès, Carme Taltavull, Clara Taltavull i Joan Taltavull.
Foc i Fum, 125 anys després, és una sarsuela que admet suggeriments, llavors, els seus autors, eren precursos de les innovacions culturals en la Ciutadella del devuit; 125 anys després, aquesta obra es revitalitza, i només el temps farà que algun director de música ens sorprengui amb alguns arranjaments musicals innovadors.
Moments fotogràfics de la representació de dissabte 19.06.2010