dissabte, 22 de setembre de 2007

EL MENORQUINISME i EL SANDVITX POLÍTIC MALLORQUÍ

Aquesta darrera setmana Son Espases ha tornat a l'actualitat. La necessitat d’un nou hospital de referència a les Illes Balears o la reforma de l’envellit Son Dureta. Sota el govern Matas les posicions eren clares, l’esquerra en contra de Son Espases i el PP a favor. En el seu dia un altre cavall de batalla va ser la incineradora de Son Reus que es va resoldre amb un pragmàtic “laisser faire” de l’esquerra nacionalista mallorquina. En quan a Son Espases el panorama ha canviat. El govern multipartit d’Antich viu un episodi de controvèrsia interna, ja que l’aposta per aturar el nou monstre sanitari era una de tantes promeses electorals. Un problema pel PSIB-PSOE. Mesos després de l’aliança política amb Unió Mallorquina. La bisagra necessària que ha portat al govern arc-iris a un nou problema de contradicció interna entorn d'IB3 i l'arribada de Toni Martorell, afiliat de les files munaristes, a la direcció de l'ent autonòmic. Quin és el pes de cada illa en la televisió balear? I quin és el català standard que s'utilitza?

Son Espases i Ib3 juntament amb la més que possible radicalització dels socis de govern seran arguments més que suficients per a l’oposició popular. El passat dimecres 19/09/2007 a El País es parlava que el tema de l’hospital portaria un desgast polític del pacte multipartit, sobretot pel PSIB-PSOE i al Bloc. La disjuntiva és clara, o seguir o aturar. Els professionals metges són partidaris de seguir. Una macro reforma de Son Dureta portaria el colapse. En canvi Son Espases començaria de bell nou i aprofitaria un gran solar i la connexió de metro Palma-UIB. En contra té l’impacte en el paisatge rural dominat en l’actualitat pel monestir de la Real. Als menorquins el tema ens afecta en la mesura que és el nostre hospital de referència en l’escala jeràrquica de l’IB-Salut.


Menorca i el sandvitx regionalista mallorquí. Aquesta expressió no s’ha d’entendre com a cap menyspreu, ni cap manifest de nacionalisme menorquí, és simplement l’opinió fonamentada en algunes xerrades que vaig tenir amb professors de dret constitucional de la mateixa UIB, entre els que destacava per la seva dedicació al tema balear, l’enyorat professor Andreu Ribas (1998†). Cap el 1993 ja es parlava de la necessitat de les reformes que s’han dut a terme en la passada legislatura [com exemple de les nafres de l’Estatut llegir (EdM, 17/02/1998) “La doble condición de diputado autonómico y consejero insular”), i encara s’anava més lluny quan s’anunciava una idea que defens des de llavors, la pràctica autonomia de Menorca. Menorca ha de tornar a ser el que és, una illa, amb més pes específic en el conjunt d’una comunitat federal. Mallorca ens va abocar cap el turisme quan a Menorca no s’invertia en aquest sector. El seu aeroport canalitza les companyies regulars i “low cost” cap a l’illa gran. A l’hivern aquest potencial és més feridor quan a l’aeroport menorquí aterren les poques avionetes de càrrega i les quatre connexions, Palma, Barcelona, Madrid i València. Activar el potencial del turisme de cap setmana a l’hivern implica potenciar les comunicacions a preus assequibles, els allotjaments i l’oferta cultural.

A més, Menorca en l’actual comunitat té un problema que ja el veien venir als anys trenta. La possibilitat que un partit de tall regionalista mallorquí accedeixi al Consolat de Mar. Ja sigui UM, PSMallorca o ERC-Balears. La possibilitat existeix i seria democràtica. L’altre problema i més actual, i aquest sí que no l’intuïen el 1931 és la xarxa de càrrecs de confiança que configuren la corrupció política a gran i a petita escala. Per a tirar endavant el govern del Pacte 2 s’han d’avaluar en un futur tots aquells càrrecs i sous que ha generat; així com posar en pràctica tota la càrrega teòrica d’alguns dels seus dirigents. Un partit purament oportunista com el PMQ de Ciutadella aconseguí en l’anterior legislatura autonòmica càrrecs de confiança en la pròpia Palma. Un favor sui generis a l’anterior pacte PP-PMQ.

El problema de Menorca i les Pitiüses amb Unió Mallorquina no és que aquest sigui un partit regionalista centrifugat en la persona de M. A. Munar, és el fet que aquest partit sigui la força clau de la política autonòmica de les Balears amb el 6,75% dels vots (uns 28.082 sufragis). La tasca del president Francesc Antich ha de consistir, precisament, en moderar el pes del munarisme en favor de la construcció de la Comunitat Autònoma, si és que açò interessa a algú, o aclucar els ulls i deixar que els regionalistes i els nacionalistes vertebrin el govern al gust de les seves “camarilles” que es formen entorn als partits del “sandvitx mallorquí”, o sigui, entorn a tots aquells partits que han configurat el Pacte i el Bloc. Ara més que mai Menorca cal de partits menorquins pragmàtics i moderats amb idees menorquinistes que puguin donar a l’illa algun fruit semblant al que va aportar Joana Barceló en les negociacions prèvies al nou estatut. Amb Son Espases o no, amb autovies o no, amb Ib3 o no, l’altre gran problema de Menorca, com déiem, és la pèrdua de connexions aèries a l’hivern, i la seva economia excessivament lligada al turisme i a la construcció i auxiliars. La idea que les hipoteques tiren del carro no és nova ni es bona. La dependència d’aquestes dues vies, fa necessari que Menorca es plantegi el seu futur, i que el Consell Insular de Menorca esdevingui cada cop més un govern més autònom de Mallorca. O sigui, que la illa assumeixi el seu paper real, d’una illa, com ja van fer en el passat els partits històrics menorquins. La tasca del conseller d’hisenda Carles Manera –pel que sembla es considera un amant de Menorca, no sé si ocasional o no- és aportar quelcom més que crítiques a l’anterior executiu i teories economicistes a l’economia de la nostra illa. Tot un treball apassionant per un historiador econòmic. La realització pràctica d’una teoria i d’unes crítiques que hem pogut llegir aquests darrers temps en les pàgines de l’Última Hora.

Amb tot, la qüestió essencial del menorquinisme és la seva construcció política. A principis del s.XX les unions monàrquica i republicana centraven el seu discurs en el terreny econòmic i el 1912 en un projecte de Frederic Llansó per mancomunar Menorca i Eivissa. Als anys trenta la idea autonomista mallorquina fracassà gràcies a l’oposició menorquina. El pes de la indústria i del republicanisme havia fet de Menorca una illa diferent a la seva vesina. El menorquinisme sense ser una ideologia era quelcom inherent com el cas de la relació umbilical amb Barcelona, vertader nexe necessari en la història econòmica de l’illa. L’actualitat és distinta. Orfes d’un partit de centre regionalista, són les formacions del PP, PSOE o PSM les que han de buscar la línia política en la defensa dels interessos de l’illa i mantenir o acréixer el pes de Menorca en la Comunitat Autònoma. Seria erroni pensar que formem part d’aquella idea tan idíl·lica de "4 Illes 1 País” quan els menorquins seguim patint una doble insularitat. Ni Menorca és Mallorca ni Eivissa ni Formentera són Mallorca. Ara bé, des de Mallorca sí que s’ha treballat per a uniformar l’economia de les illes al seu model turístic. A partir dels anys noranta, la colonització de les nostres costes per part de les hoteleres mallorquines no es va fer esperar. La negació de la mal dita “balearització” (quan el corresponsal de Paris-Match als anys cinquantes es referia a la “mallorquinització”) és, sens dubte, un miratge de creixement econòmic oposat per naturalesa a la via menorquina de desenvolupament (1977). ¿Algú recorda l’esquifitesa del Pla Pro Indústria del Govern Cañellas (1988) per a ajudar a la indústria sabatera i bijutera i la lluita del govern balear per a salvar per primera vegada l'empresa de calçats Yanko d’Inca*?

*(la segona crisi s'inicià el desembre de 2005 quan la fàbrica anunciava la reestructuració de la seva línia de distribució a Manresa i la producció de calçat d'home a l'Índia)

Sens dubte, Francesc Antich es va errar quan va fermar la lleialtat d’UM i del Bloc a qualsevol preu. En un article analítico-descriptiu Antoni Marimón (DdB, 12-juny-2007) explicava el retrocés polític del PSMallorca, ficat en les darreres eleccions en el Bloc. L’èxit polític d’aquest experiment era tan dubtós que l’historiador mallorquí s’atreveix a qualificar de “retrocessos en l’àmbit local i en el Consell Insular”. Amb fracàs electoral o no el Bloc és ara part del Pacte Balear. La bisagra menys mediàtica ha pigat també la seva queixalada al poder. Potser el cas més cridaner de la política balear actual és el de l'ERC-Mallorca, una força política tan nímia que el 2003 es va fer amb el 0,39% dels vots! a Mallorca. El premi aconseguit en les negociacions s’antulla excessiu: Conselleria d’Interior de Mallorca i part del pastís Conselleria d’Educació.

Altre cop el fantasma de les “camarilles devuitesques”.


(Publicat a Última Hora el 22 de setembre de 2007)
___________________________________________________________________________
foto: M.A. Munar amb F. Antich i E. Grosske

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Si aquesta legislatura que encetam ha de ser la legislatura de les fantasies i manies de MA Munar, esteim malfiats. Ara més que mai s'haurà d'estar alerta, no fos que l'exabrupte del president Aznar: joder, qué tropa! Tingués efectes retardats. Interessant aquest teu article, tot i que el "menorquinisme" és una ficció sense esser científica.

Joan Martinez Bosch ha dit...

Hola, Bern, gràcies pel teu comentari.
Així és, el menorquinisme és una ficció.

Personalment MA Munar no m'agrada. Un dia quan jo estudiava a la UIB va venir i va dir que a ella li sobrava Menorca i Eivissa per ser presidenta de Balears em va empipar bastant. Gràcies a un Jeroni Albertí em vaig calmar. "UM no és un partit nacionalista és regionalista" UM mai presidirà directament un govern autonòmic, però per si de cas l'estatut hauria de dur implícit un vet de les "illes menors".

Ja en un terreny més social diré que mai m'havia sentit tan descriminat com el dia que vai a anar a Palma a opositar, "si ets menorquí reserves un hotelet i vens a les 9 a fer l'examen", això de venir en avió i arribar tard per culpa d'un retràs no era escusa per llegir un examen. I més difícil encara era sebre el dia que havies de tornar. "Penjarem les llistes a l'institut". Clar i noltros ens hem de desplaçar a posta -100€ de passatge- per a comprovar quin dia et tocava. Total: la broma d'una oposició no aprovada surt a 4 viatges: +-400€.
El 2006 l'examen per a Història i Geografia es va fer a l'Institut prop de la Policlínica Miramar. Un viatget en taxi innoblidable amb el rellotge com a paisatge de fons. El taxista un bon home ens va dir "i no el podien haver posat a Ses Estacions?". Açò pensava jo també. I per un examen purament teòric cal anar a Palma? Ah, és que és un tribunal: en l'examen teòric ningú t'ajuda, per mi com si portessin dos Geos amb metralletes i granades incloses.