4,010,700 aturats i n'hi ha que xerren d'himnes

És una xifra que convida a una reflexió, però una reflexió real, no teòrica. La crisi que tenim al davant no és nova, però té tota una sèrie d'ingredients totalment nous. Quan hom estudia les crisis sempre troba variables. El 1959-1960 ja es va donar una situació d'aquesta. El govern franquista sense saber ben bé com sortir-se'n va trobar la llum amb un govern tecnòcrata i amb la casualitat del boom europeu i l'emigració següent.
Ara la situació pels treballadors de les empreses privades és difícil. Més difícil. S'acosta la temporada d'estiu més complicada. Els ERO s'han fet i es fan per salvar empreses, i és clar, que hi entra la picaresca dels empresaris. Kraft ha estat l'exemple més gran que hem viscut a Menorca, Buades a Binissalem... BIC, PcCity...
La veritat és que una part dels nostres polítics més valdria que posés els peus a terra. Quan el senador Pere Sampol va fer aquella pregunta sobre l'himne de les Nacions Unides, més li val a aquest senyor pensar en el present. Em sembla que n'hi ha que cobren massa pel que fan i diuen. Aquestes xorrades només surten d'algun funcionariet o alguna persona certament -com li agradava de dir a Sebastià Serra- que passa poca pena pel seu entorn social.

Valkiria : es lebe das heilige Deustchland

Valkiria ha despertat de cop un dels episodis finals de l'Alemanya de Hitler. Fa anys afirmar que Alemanya havia estat la víctima del dictador era sinònim de "nazi", hem hagut d'esperar a una pel·lícula perquè els alemanys que van donar la seva vida per acabar amb un règim totalitari sortin a la llum.
A més de Claus von Stauffenberg i tota la trama sempre he destacat el paper dels alemanys ficats en les Brigades Internacionals. És un cas com el dels italians, d'apàtrides, que no un cop acaba la guerra espanyola no tenen on anar.
La trama Valkiria és un dels pocs exemples de reconstrucció històrica que es cenyeix als fets. I és que la X Panzer africana té molt a veure amb tot el rebuig de la Wehrmacht contra les SS Waffen i el sistema totalitari. Un dels noms més il·lustres, el del mariscal Erwin von Rommel van estat ficats en l'oposició a Hitler i Himmler.
Un treball el de Bryan Singer molt recomanable a qui agradi la reconstrucció històrica, i a qui no, doncs, que no hi vagi.

2009 l’any de la crisi total?

2008 potser passi a la història com l’any del crack immobiliari a l’Espanya de la post reconversió industrial. Ha estat un any gris amb tonalitats negres, i 2009 no serà molt diferent. La crisi econòmica que tan va costar admetre als socialistes en el govern no té una solució local, sinó que afecta tot l’entorn de les economies globalitzades. Els efectes poden ser més complexes que en el crack del 29, o en la crisi de principis dels vuitantes, ja que en aquesta ocasió hi entra de ple un element absent en aquells moments: la hipoteca com a element generalitzat.

El mot de moda és el de “crisi”; però a diferencia d’abans és que avui del mot se’n fan bromes. Són coses dels temps que corren. L’altre dia em vaig sorprendre que em demanessin quelcom relacionat amb l’actualitat del calçat; un sector que des de principis dels noranta fins ara ha gaudit d’una certa salut i expansió. Parlem de casos dels tancaments de Gomila Melià, Creaciones Freehand, Zapatillas Alaior, Calçats Roseta... però rere cada cas hi trobarem elements propis de cada empresa, no podem parlar, d’una crisi del sector, ja que el sector com a tal es va esmicolar en els anys vuitanta.

Els empresaris de la indústria menorquina són gairebé els únics emprenedors en què compta i ha comptat l’illa. Saben el que és donar-se a conèixer en el difícil món de la moda, de presentar les seves col·leccions a Milan, Düsseldorf, Madrid i assistir amb paciència i iniciatives a les noves contrades dels negocis internacionals com Dubai (als Emirats Àrabs Units), Tokio, Hong Kong... El seu afany sempre anirà per davant de l’afany del sector turístic, i molt, moltíssim més endavant del sector de la construcció. Si les solucions efectives per a superar la crisi han d’arribar de l’executiu de Madrid és que l’economia està malalta, i no genera espectatives a curt termini.

El Plan-E del govern Rodríguez Zapatero deixarà només a Ciutadella prop de 5 milions d’euros a repartir entre un grapat d’obres publiques. Es tracta d’un pla per a rellançar el sector de la construcció, però en definitiva, es tracta d’una transfusió de diners a un malalt terminal, ja que el que s’ha de concretar és un nou model de creixement econòmic. Posem l’exemple del calçat. Fins a principis dels anys vuitanta les grans stores de calçat (tendes) nord-americanes signaven la compra els productes menorquins. Magatzemistes canadencs (recordem el cas de Creative Shoes Ltd.) i de la costa Est acaparaven la producció menorquina, i aquests industrials tampoc no es preocupaven de cercar alternatives ja que tenien assegurada la seva distribució. 1973 va significar un primer cop a aquest model umbilical amb la fallida de Creative Shoes Ltd.’. El model es trontollava i calien d’altres camins per obrir-se als mercats exteriors, però l’Europeu era un mercat que implicava una política comercial en gairebé cada empresa i implicava, també, convèncer els minoristes, les boutiques, les tendes... Les fires internacionals començaren a jugar un paper decisiu, però no totes les empreses es van poder reconvertir en aquesta nova estratègia. En el turisme ha passat quelcom de semblant. Els TTOO ja no canalitzen tot el turisme, i cada cop més, el turista és una persona que compra per internet i s’informa de l’hotel i la zona on anirà. Açò implica invertir en la imatge, i açò és el que a Menorca no s’ha fet.

No hi ha un Plan-E per a la indústria menorquina, ni un Plan-E pel sector turístic, i és que segurament podrem comprovar com les mesures que el govern socialista posa en marxa no produiran l’efecte estimulador que segurament pensaven abans de fer pública la idea ics per activar l’economia.

L’atur, el més greu problema del govern espanyol

Existeix una conjuntura internacional que es diu: crisi. Existeix una conjuntura nacional que també pren el mateix nom, el que molts temem és que aquest mot derivi finalment en una depressió.

La hipoteca és la mare de la crisi. A l’edat mitjana alguns reis castellans arranjaven els seus problemes amb els usurers a base de banys de sang. A l’Europa actual els governs inverteixen en aquests mateixos usurers aviam si així es soluciona el més greu problema que s'ha plantejat a la nostra societat de consum.

El cert, però, és que la base de tot és la hipoteca i el nivell de consum. Ara per ara, sense consum, i amb la hipoteca i l’atur, el context passa per ser un calvari per aquest govern socialista.

na Cristina i la mossegada al rubiol

Una de fotografia, la que de moment és el millor experiment que he fet amb l'Olympus E-420. Un toc de llum natural en el bar Tabaris de Maó, en plena conversa ugetista; problemes sindicals de banda, la llum que ofereixen els ulls de na Cristina ja ho valen tot.

Josep Moncada: “femmes”...

... I jo afegiria, « ou la recherche de la femme ».

És l’exposició que actualment podem veure a la Galeria Vidrart (Ciutadella), del 10 d’octubre al 7 novembre. A través d’aquests olis Josep Moncada ens torna a presentar el cos femení en la seva efervescent joventut. Pintures realistes, ajustades al gust suggestiu del pintor. El tema del mar, barrejat en la nuesa i en la composició de figures senzilles caracteritza aquesta exposició, d'un mestre de la pintura menorquina actual.

Totalment recomenable!

Idees per una exposició de fotos de la Indústria del calçat: Mercadal Hns (1916)

Data de la foto: 1916. És evident que no és meua. En ple Gran Guerra Menorca es disposà a fabricar botes per a l'exèrcit francès i anglès i de pas també va abastir els mercats de calçat de luxe de les principals boutiques de París, Toulouse, Marsella, Burdeus, Londres...

La foto torna a ser un testimoni determinant d'una època. No és mateix historiar sense imatges que amb imatges. Al gran industrial Joan Mercadal, home molt influent en la política local, fins la seva mort (1911) li mancava un retrat, i aquest el proporcionà na Margarita Mercadal (+), una excel·lent persona que jo no és noltros. Allí al fons la veiem de filleta. Un testimoni, únic, de gent d'una època irrepetible.

La seva fàbrica és l'únic de l'època, de 1878, que encara llueix, més o menys, la fesomia del dia que era l'enveja de Ciutadella i una de les grans companyies sabateres espanyoles. Salvar-la, és un exercici de memòria històrica, de responsabilitat amb el futur i respecte pel passat. I aquests són ingredients que un bon turista i visitant sap apreciar.

Els canvis del PSOE-Menorca

L’entrada de Joana Barceló en el govern Antich com a consellera de treball obra la porta a la presidencia del consell a Marc Pons, fins ara el número dos de la primera institució menorquina i número u en l’executiva socialista. Un canvi que respon a un relleu generacional necessari, i que per altra banda premia la tasca política de Joana Barceló. Artur Bagur després de 15 anys de batllia també dóna el relleu a Vicent Tur i es centrarà en el càrrec de senador. Els històrics prenen responsabilitats més enllà de Menorca.

Aquests mesos les executives locals també es sumaran als canvis imposats en l’anterior Congrès del PSOE celebrat a es Mercadal. El marc polític és immillorable, però la conjuntura econòmica imposa una realitat molt diferent. A nivell estatal la crisi econòmica no admesa pel govern i encara saupada per unes declaracions del ministre Solbes que han deixat palplantats a més d’un, té un preu polític. A nivell local, la incapacitat d’arribar a una acord de govern amb el PSM també tindrà un preu polític per ambdues formacions polítiques. Per l’esquerra que representa el PSOE i per l’ambiguitat ideològica del PSM (=també en dicen coherència).

L’entrada de Joana Barceló en la Conselleria de Treball té lloc en el pitjor moment en la història econòmica de les Illes. L’anterior consellera Nájera ho deixa i segur que satisfeta, la papereta és força complexa.

On és la llum?

"On és la llum", es va demanar Khrisna mentre baixava els últims metres de les escales de l'oficina de la duana índia. Allí s'havia acabat la llarga espera. Tres dies tancada. Tres dies i quatre interrogatoris que semblaven eterns. "On és la llum", es demanava una i altra vegada, "la llum de les muntanyes... És aquesta la llum que cerques?" li va dir el policia que l'acompanyava. "Sí la llum del Tibet. Aquesta llum ja no la veuré en milers d'anys".

Els dies són més llargs. En l'obscuritat d'una cambra i amb l'única companyia d'un goteig incessant. Khrisna pensa en Ga'er, una petita aldea ficada en una gran muntanya. Gairebé despoblada. No hi ha lloc per a tibetans que lligen llibres en anglès i pertanyen al món de les seves creences, només hi ha lloc per a pastors xinesos. Parla en anglès rònic, però s'entén. Els guardes de la duana s'han fixat en els seus ulls atzabeja. El seu cabell és llarg, negre, però el porta recollit sota un vel color turquesa. L'últim esglaó cap a la llibertat. A 5 graus sota zero la neu dibuixa un color blanc heteri. Es pela de fred, però ara a tan sols dos metres més enllà té un autobús que la conduirà a Shimla, primera aturada camí de Nova Delhi.

"Em dic Pasvá i sóc de Narnaul, si necessites res aquí tindràs un amic", el guarda li dóna una nota escrita a corre cuita. "És la direcció del meu germà i de ma mare, ells t'ajudaran".
"Gràcies".
"La llum del Tíbet... És dins teu... Un dia hi podràs tornar".
Un home crida.
El bus ha de partir.

Llei de la Memòria Històrica

Mai he estat un historiador a favor d'emprar la llei de la Memòria històrica per assolir objectius polítics. En la passada legislatura Esquerra Unida basà tot el seu esforç per a dissenyar i aprovar aquesta llei. El resultat va ser una fugida de la realitat de l'Espanya d'ara i dels problemes subjacents.

Sempre he pensat que la memòria històrica no és un tema polític, és un tema pels historiadors o pels sociòlegs de la història. La pérdua de símbols i esborrar tot allò que representà un règim que copsà una de les etapes més llargues de la nostra història és, senzillament, un error.

Que el general Franco lluesqui la seva fesomia en un jardí públic de l'Espanya de 2008 no és tan greu. El que l'ajuntament hauria de proposar és erigir al seu costat una figura que representi les víctimes de la repressió i explicar a les generacions futures que aquell general va ser un dictador que muntà un govern a la seva imatge. El que ningú té dret, és a caure en la irracionalitat d'alguna universitat que beca treballs per a trobar gent republicana repressaliada però que si col·laborà amb el règim ja no interessa.

El principal handicap d'un treball d'investigació sobre l'etapa franquista és la inexistència de treballs rigurosos. No diguem de Menorca on l'únic i ho puc certificar sense marge d'errada que s'ha dignat a estudiar-ho som jo. Com sempre, fora de tota la parafarnàlia acadèmica que imposa línies d'investigació imposades i capricioses, com aquesta d'estudiar gent repressaliada, però que no tingué cap mena d'actuació en el Moviment Nacional. A mi que me diguin que Miquel Casasnovas Riera col·laborà amb el Règim és quelcom que me sona a acudit. Col·laborà perquè va ser enllaç sindical?, és precisament aquest el punt més interessant d'una investigació, indagar les esquerdes del Règim, que no eren poques.

La crisis es del PP-Ciutadella?

"La crisis es del PP, repetian hasta la saciedad esta máxima" en el PSOE. I així és, la crisi és del PP, però en lletra menuda, o cursiva o com a peu de pàgina s'ha d'escriure: "però el desgovern el paguen els ciutadans". Les puges de l'IBI la paguen els ciutadans; aguantar tres anys més el sector avel·linista en el poder local, ho paguen, sens dubte, els ciutadans.

Hi ha gent en el PSOE que xerra amb gent del PP per saber i cercar opinions; jo preferesc escoltar la gent que passa de la política i que vota si vota quan hi ha oportunitat de votar. M'he adonat que són molt pocs els que saben o els interessa el que passa. Açò ja ho sabia de feia molt; de fet quan tenia 13 anys creia que la política podia canviar alguns panorames de crisis (llavors Ciutadella atravessava una crisi econòmica molt semblant a la que arriba ara). Als 24 i després d'haver conegut la gent més potent del PSM de Mallorca, vaig descobrir que la política era un joc on el que importa és la foto, aconseguir un bon lloc de feina i poca cosa més.

A Ciutadella el que ha succeït ran de la fuïta dels 9 avel·linistes de la disciplina del PP és molt greu. PSM per coherència i PSOE per no quedar-se sol, permetran que durant 3 anys Avel·lí Casasnovas seguesqui governant. Alguns cercles de gent socialista, d'aquells que no són militants però voten, d'aquells que no són polítics, però han votat l'esquerra tota la vida, no saben què pensar de l'actitud presa pels dos partits d'esquerres. Un senyor que prest perdrà la seva feina perquè l'empresa on treballa tanca (uns dels 3 EREs en camí a Ciutadella) em comentava que ell tant li feia, però que a les pròximes per votar el que va votar (PSOE) ja podia votar tranquil al PP.

En època de crisi el nostre ajuntament i amb la concomitància de tots els grups polítics exprem la butxaca dels ciutadans. El PSM i PSOE perquè els composen multitud de funcionaris no s'han adonat que les empreses de Ciutadella estrenyen les plantilles de treballadors al màxim, i que amb 3 EREs en camí (ja notificats als seus respectius comitès d'empresa), i 2 més que són a punt, el que interessa és una política seriosa i coherent.

Ara no se pot pactat amb els avel·linistes, el sector despolític de Ciutadella que fet i desfet com ha volgut. Es pot pactar amb n'Antònia Gener perquè és l'única que pertany a un partit democràtic? Amb n'Antònia Gener que representa ara el vot de 4500 vots - els avel·linistes? El que és eveident és que la situació actual no és bona per cap partit, menys per un. El PP, perquè ha estat víctima d'una estafa protagonitzada per un sector que cada dia es dutxa en la corrupció.

CONFLICTE SOCIAL I EL SINDICAT VERTICAL A MENORCA (1939-1977)

El moviment obrer havia quedat seriosament delmat els primers anys de la postguerra. La primera mesura que va prendre el règim a partir del 8 de febrer de 1939 va ser la repressió dels noms dels principals caps sindicalistes i caps dirigents de la República que restaren a l’illa. Molts d’ells passaren per la presó de la Mola i per la justícia militar. Alguns foren condemnats a penes de presó a Barcelona o a Palma de Mallorca o passats a Formentera i d’altres al desterro. La resistència activa a un règim que controlava al mil·límetre els moviments dels elements repressaliats era gairebé impossible. El control que Falange va fer dels ciutadans era la peça angular del règim, però fins i tot així, la resistència passiva és un element que s’ha de tenir en compte. I diem que era la peça angular, perquè fins i tot els propis membres de l'oligarquia franquista en el poder local i insular no escapolien dels informes que es redactaven dins la Casa de Ferro, i si ho volem fer encara més entramaliat, podem afirmar que fins i tot els que redactaven els informes personals eren objecte d'informes que es passaven a la seu provincial a Palma de Mallorca.

Així les coses, la resistència “més activa” tingué lloc dins les fàbriques i tallers de les ciutats menorquines. Alguns cops les F.E.T. i les JONS deixaven caure algun membre per a informar de possibles "elements perillosos". En poques ocasions la resistència va ser més activa, i aquest va ser el cas de la primavera de 1958 als tallers de la Lluís Esteban S.A.. Una demanda salarial i una conciliació sense avinentesa va conduir els treballadors a l’escarada d’aquella empresa a l’únic cas documentat de vaga a Menorca durant l’etapa del franquisme autàrquic. És clar que hem de conèixer que rere aquell conflicte hi trobem a Miquel Casasnovas i a Francesc Triay, dos antics militants de l’esquerra comunista durant la República.

L'estudi del Sindicat Vertical, de l'estructura de l'OSE a Menorca i les seves CNS és un treball pendent de fer i que l'hem iniciat amb l'estudi del conflicte obrer que generà en el sí de la indústria. En el cas de Menorca, el calçat i la bijuteria.

...

OBLIGATS A LA MOCIO DE CENSURA

La sortida dels regidors populars de la disciplina del PP ha obert tot un seguici de reflexions. L'opinió majoritària recolza la idea d'una moció de censura prompta per part de l'oposició, en aquest cas no es tracta que no vulguin fer-la, és que estan obligats a fer-la per un afer de coherència democràtica. Ara per ara, els independents són trànsfugues, i no representen a qui atorgà el seu vot al PP.

PSOE i PSM estan obligats a presentar la moció de censura. Obligats, ja que la fugida dels 8 regidors del PP només té un nom, transfuguisme polític. Antònia Gener, sumida en la política autonòmica aguanta en la disciplina del partit de la mà de na Rosa Estaràs. Els populars es presenten al seu 9è Congrés des Mercadal força dividits.

En el seu moment apostava per un govern d’esquerres en minoria, un govern obligat al diàleg i a fer política. Ara l’actitud dels independents obliga a l’esquerra a actuar de l’única manera que ho pot fer: presentar una moció de censura. És clar que pot tenir un cost polític, però a dia d’avui, Ciutadella és socialista, així que s’ha de fer ús del moment. La impressió que es té des del carrer és que l’ajuntament està esgotat. La seva economia seriosament delmada amb la pèrdua dels ingressos per obra, porat a una situació realment calamitosa. És necessari un canvi, i ja.

La variant que pot prevaldre és la defensada des del PSM, la del desgast. A hores d’ara el desgast és tal que no hi ha res que desgastar.

La política mana actuar, una moció contra els independents que han mogut peça en el seu escac particular i no d’una manera afortunada. És lògic que ho hagin fet d’una manera poc meditada, o és que ja són incapaços d’articular un discurs polític.

(Ciutadella, 1 d’agost de 2008)

ELS 9 INDEPENDENTS DEL PP

La sortida dels 8 regidors de la disciplina del PP obre un nou marc polític a Ciutadella. Les raons esgrimides pels nous independents són les discrepàncies amb el seu partit i la dificultat d'arribar a un govern municipal apte per a les seves qualitats negociadores. Dit d'una altra manera: fruit del pacte amb UPCM que els condiciona en els seu govern.

Les qualitats polítiques de Llorenç Brondo, Antònia Salord, etc. són conegudes per tots. Ser del Pp no vol dir ser un negat en la política, ans el contrari, entre els conservadors hi ha gent de vàlua, però l'equip que presentaren en les passades eleccions no era el millor, i la cúpula del seu partit ho sap.

Joan Triay ha posat les coses difícils. Era la seva feina, el control d'un govern municipal molts cops a la deriva.

La notícia ha saltat a la premsa nacional. Cadena Ser, El País.com...

No és la primera vegada que açò ocorre, ja va succeir en l'etapa de Josep Carretero, però a diferència d'aquell, aquests ni són polítics ni tenen personalitat... Josep Carretero va ser un exemple de batle, i farà molt prop d'haver estat el segon millor alcalde en la història democràtica de Ciutadella, després és clar de Pere Hernández.

Els polítics han de coneixer història, per a coneixer i reconeixer que el que els succeix a ells no és ni de bon tros quelcom de nou.

CLOENDA A L'11è CONGRÉS DEL PSOE-MENORCA

Moment que Francesc Antich es dirigeix als assistents un cop ja s'havia constituït la nova executiva.

Es Mercadal, 27 de juliol de 2008. Avui diumenge allò de les 13:40 es posa punt i final a un 11è Congrés del PSOE-Menorca que ratifica plenament la feina feta per l'executiva de Marc Pons (2004-2008) i dóna entrada amb un suport del 95% dels vots dels delegats als nous components, Artur Bagur, Josep Carretero, Susana Gomila, Santi Florit, Noemí Gomila, Damià Borràs, Enric camps, Àngels Andreu, Cristo Barber i Cristina Rita, en els llocs de secretaria.

El consens ha marcat també les esmenes presentades a la Ponència Marc del partit, una eina interessant pel partit, i que a mesura que es llig es percep un treball de futur i ganes per a millorar Menorca en un context econòmici social molt negatiu.

Per una Comissió de Patrimoni Històric

La defensa de la Plaça des Pins obre o pot obrir un debat sobre la creació o no d'una Comissió de Patrimoni Històric que actuï dins i fora del casc antic i tengui capacitat per a tirar enrere plantejaments erronis com els de l'Ajuntament actual. Un exemple d'edificis de fora o zones especials les trobariuem en l'antic ambulatori (estil clàssic i un dels pocs exemples de l'arquitectura oficial franquista), les Cases Barates, l'Hospital de Sant Antoni (de clara tendència indiana), les fàbriques de Joan Mercadal, i cases d'estiueig de Sa Farola. La seva catalogació no és més que una necessitat que s'imposarà en el temps.

L'anomenada "crisis del ladrillo" està aquí; la crisi turística, no en diguem, amb hotels al 40% durant el maig i amb temporades estimades de 4 ó 3 mesos. L'hora de grans obres dins el nostre casc antic han passat, i és hora de desenvolupar els projectes a Príncep i l'OAR. Imaginau que segons s'ha dit s'Explanada estaria en obres fins 2011 -o sigui, fins 2012 ó 2013-. La ruïna per a molts de negocis, per a la nostra ciutat, i un impacte sobre la ciutat antiga.

Sobre el tema de dijous i analitzat en fred, hem de dir que el fet més vergonyós correspon a l'alcalde i no al jovent i persones que pujaren al Saló Gòtic, el lloc de decisió de tots els ciutadellencs. Hi ha polítics locals, fosilitzats, que recorden el dret positiu i a la legitimitat de les seves decisions en base a una majoria relativa. Açò és així per qui ho cregui així, però vist per altres ulls aquest ajuntament no té cap mena de legitimitat, ja que fa molt que ha deixat de representar el que en essència hauria de representar: Ciutadella. Diuen que només eren 600. Potser esperaran a que vinguin els més de 3500 que han signat per escriure un altre capítol vergonyós en la nostra història?

Llorenç Brondo no és un alcalde que es faci respectar. D'al·lot aquell mot em feia respecte, ara als al·lots i al·lotes de 2008, la figura del seu alcalde no fa respecte. Quelcom s'ha fet malament i l'autocrítica dins el PP els ha de dur a aixecar un nou partit amb figures més eloqüents que Brondo i Salord.

I d'UPCM, què se pot dir quan un quart del electorat era al carrer? Tenint en compte el mimetisme de Joan Triay amb l'actual govern popular, o absorbeix ell sol el PP-Ciutadella o aquests l'absorbeixen a ell. És una qüestió d'absorció. Quan millor li han funcionat les coses és quan estava del costat del poble, però ara que s'ha posat a l'altre costat és quan tindrà més complicades les seves maniobres polítiques. És ara quan hem de veure si el Joan Triay lligat al PP és el mateix que va fundar UPCM.

Ai quina son !!!

Les estranyes parelles d'un nou aniversari: 300 anys del domini britànic sobre Menorca (1708)

Encara n’hi ha que creuen que la Menorca actual és hereva del domini britànic. Ni aquest ens va conduir al s.XIX ni aquest ens va treure de l’obscuritat de l’Edat Mitjana. A vegades escoltem tot tipus de “ventalls” emanats pels polítics de la nostra època. Ara, la darrera ve d’un partit que reclama Gibraltar a la Gran Bretanya. El PP està sumit en celebrar a Menorca el 300 aniversari d’una ocupació militar de l’illa per part d’una potencia estrangera. El setembre de 1708 una flota anglo-holandesa desembarcava a Menorca. A partir d’aquí, el mite.
Un mite, és un mite. Simplement açò.
Quan hom s’ha passat 10 anys estudiant i investigant la història contemporània menorquina, no troba època més daurada que la que s’obre entre 1860 i 1923. Menorca entrà en la modernitat demogràfica abans que cap altre zona espanyola i signà un desenvolupament econòmic únic a les Balears. Aquesta és la realitat tangible, l’altre és el mite, la llegenda que alguns polítics uns per ignorància i els altres per allò del nacionalisme mal entès volen significar amb l’aniversari dels 300 anys d’un Domini Britànic sui generis. En primer lloc ni cultura anglesa ni res que s’hi sembli, la relació comercial era amb Espanya i les costes de la Mediterrània Occidental –tal i com succeïa amb els Àustria i més tard amb els Borbón-. Pels anglesos Menorca era una colònia i com a tal la tractaren. L’interès britànic es centrava en el Castell de Sant Felip i en la situació estratègica de l’illa; mai va interessar, doncs, el control efectiu de Menorca. I no seguirem perquè aquest és un tema purament historiogràfic on han ficat el nas els polítics insulars erms de propostes per a la nostra illa. Els polítics aniversalistes, mena de commemoradors interessats, tenen enguany una gran oportunitat entre anglesos i turcs, encara que després que tot, l’almirall Pialí (Piyale) era hongarès.

La WSA de Las Vegas sense menorquins

Aquests dies 21 i 23 de febrer es donen cita a Las Vegas (Nevada/EUA) més de 6000 marques de calçat i accessoris. Enguany Espanya perd representació. Si l'any pasat van se 32 a finals de febrer s'hi aplegaran 25. I si Menorca en aquella ocasió va comptar amb un expositor, Jaume/Úrsula Mascaró, per a la temporada tardor-hivern perd una de les seves imatges més representativa. Sigui perla deixadesa del PSM al capdavant d'Indústria al CIM o pel desinterés dels menorquins aquell mercat comptava i compta encara amb un potencial molt interessant pels industrials del calçat i la bijuteria.

El següent article pertany a la revista Fashion From Spain
Las mejores marcas españolas de calzado se dan cita en la feria WSA del 21 al 23 de febrero
05/02/2008
Las firmas presentarán Las Vegas sus colecciones para la temporada otoño-invierno 2008/09.
El salón del calzado WSA, que se celebra en Las Vegas, es sin lugar a dudas una de las principales citas mundiales del sector. A lo largo de tres días, más de 1.600 expositores estarán presentes con más de 6.000 marcas de calzado y accesorios. La edición pasada convocó a más de 37.000 visitantes profesionales procedentes de 95 países.
WSA es sin lugar a dudas el gran punto de encuentro de las principales cadenas de distribución, grupos de compra, grandes almacenes, distribuidores y boutiques independientes de calzado y accesorios de los Estados Unidos. Aquí se encuentran todos los estilos y segmentos: de tendencia, deportivo, casual, juvenil, de descanso... para mujer, caballero y niño.
En esta edición, 25 marcas españolas de calzado –todas ellas con amplia trayectoria en mercados internacionales- se desplazarán a Las Vegas. Entre ellas se encuentran Alima, Armand Basi, Audley, Blay, Camper, El Dantés, Destroy, Paco Gil, Chie Mihara, Ras, Magnanni, Pikolinos, Pura López, Sacha London o Sendra Boots. Se distribuirán en los tres espacios expositivos que conforman la feria: el Mandalay Bay Convention Center, el Sands Expo Convention Center y The Collections, en las suites del Venetian Hotel.
Estados Unidos es un mercado prioritario para las empresas españolas de calzado. Con 145 millones de ventas en el periodo enero-noviembre 2007, es el sexto país comprador de calzado español.

EMPRESS ESPAÑA S.A., 21 anys després

21 anys després no és cap motiu d’aniversari, ni tan sols és un número rodó, d’aquells que obren els ulls als historiadors dels aniversaris. El tancament d’Empress España SA (maig de 1987) deixà rere seu un expedient de regularització d’ocupació que afectà 120 treballadors... I tot, en un context històric poc favorable. Per a les centrals sindicals UGT i CCOO l’atur era a les Balears un fet que preocupava. La xifra de persones aturades havia sobrepassat els 50.000 (1986), i el calçat es trobava capficat en el que el senador socialista Antoni Villalonga qualificava de crisi estructural. Al llarg d’aquells 5 anys de desindustralització ningú deixà de parlar de crisi. Un mot que va unit a la indústria menorquina de manera intrínseca. L’etapa dels anys vuitanta no era l’única, però sí que tenia un perfil diferent, ja que es deixaren de crear empreses noves encomanades a substituir les que tancaven. Empress España S.A. té molt de símbol d’una època d’expansió. A principis dels vuitanta era la primera gran fàbrica menorquina del sector. És clar que quan hom llig el llibre “La Via Menorquina de Creixement” dels tres historiadors catalans, Farré, Surís i Marimón (1977) s’adona de lo frívols que resulten quan afirmen que a Menorca no hi havia grans empreses perquè cap d’aquelles comptava amb més de 200 treballadors. Frívols perquè aplicaren una teoria estructural sobre una realitat històrica, i és que Empress España S.A., Novus S.A. o DENIX –en la seva millor època- com ara la Jaume Mascaró o la Pons Quintana són –i van ser les dues primeres- grans empreses en el context de la indústria insular.

El símbol d’un final. Un paràgraf que trenca, irremeiablement, amb l’anterior. Després de 1985-1987 es posava un punt i apart a un model de creixement econòmic basat en els paràmetres d’una idea evocada pel ministre López Bravo a finals dels seixanta. Després del procés de desindustrialització –sempre trobarem aquell historiador oficial que ho qualifiqui de reestructuració o reconversió- ni la societat menorquina ni la seva economia ni el seu equilibri sectorial han estat els mateixos. És evident que el mot desindustrialització l’empr en contraposició a la paraula que Gaspar Oliver, llavors conseller d’Indústria i Comerç, va fer cèlebre aquell any de 1987: “reindustrialització”.

El símbol doncs, Empress España SA, va néixer a Ciutadella el 1972 de la fusió de dues personalitats empresarials capficades en el món del calçat: l’holandès Charles Portocarrero i el ciutadellenc Martí León. Després d’una forta crisi de mercat, l’empresa de Nimega Empress passà a comptar a Menorca amb una sucursal que produïa pels mercats belga i holandès. Es tractava d’un negoci rodó. Per una banda els socis holandesos aconseguien una producció de qualitat i preus de cost més baixos, i per altre pels León aquella aventura era necessària, ja que els consolidava en un mercat alternatiu al canal d’exportació que dominava a finals dels seixanta i principis dels setanta: els EUA. Amb els ulls de la suïssa Bally International posats en el producte de Calçats Roseta, Menorca treballà per a dissenyadors famosos com Sergio Rossi, Pierre Cardin, Aldrovandi, Pertegaz o Adra Pfister... Cap el 1977 el tàndem Portoccarero i León comptaven amb una de les fàbriques més modernes d’Espanya. La seva expansió va ser fulgurant cap els mercats del BENELUX, Regne Unit i els EUA, aquest últim sota el trade mark, Botelli. El desenvolupament d’Empress España SA és el mateix d’altres grans fàbriques que configuren i centren la investigació i la història de la indústria menorquina. Un gegant illenc que el maig de 1987 presentà l’expedient de regulació d’ocupació.

El caràcter internacional d’Empress España SA es pot conèixer a través dels articles de premsa. Potser el que més ens crida l’atenció és un escrit en holandès signat per Jan Naaijkens i que es titulava, “Empress-España: een proeve van moed, ondernemingsgeest en doorzettingsvermogen”, o sigui i després d’una mà d’ajuda en la traducció, podem acabar aquest recordatori als 120 treballadors amb aquell lema: “Empress España una prova de coratge, esperit empresarial i lluita”. Sens dubte, aquestes són les altres històries, les que costa contar, les més petites, les que afecten a col·lectius determinats, però, al cap i a la fi: història.

(Publicat a Ultima Hora, 12 de febrer de 2008)