21 anys després no és cap motiu d’aniversari, ni tan sols és un número rodó, d’aquells que obren els ulls als historiadors dels aniversaris. El tancament d’Empress España SA (maig de 1987) deixà rere seu un expedient de regularització d’ocupació que afectà 120 treballadors... I tot, en un context històric poc favorable. Per a les centrals sindicals UGT i CCOO l’atur era a les Balears un fet que preocupava. La xifra de persones aturades havia sobrepassat els 50.000 (1986), i el calçat es trobava capficat en el que el senador socialista Antoni Villalonga qualificava de crisi estructural. Al llarg d’aquells 5 anys de desindustralització ningú deixà de parlar de crisi. Un mot que va unit a la indústria menorquina de manera intrínseca. L’etapa dels anys vuitanta no era l’única, però sí que tenia un perfil diferent, ja que es deixaren de crear empreses noves encomanades a substituir les que tancaven. Empress España S.A. té molt de símbol d’una època d’expansió. A principis dels vuitanta era la primera gran fàbrica menorquina del sector. És clar que quan hom llig el llibre “La Via Menorquina de Creixement” dels tres historiadors catalans, Farré, Surís i Marimón (1977) s’adona de lo frívols que resulten quan afirmen que a Menorca no hi havia grans empreses perquè cap d’aquelles comptava amb més de 200 treballadors. Frívols perquè aplicaren una teoria estructural sobre una realitat històrica, i és que Empress España S.A., Novus S.A. o DENIX –en la seva millor època- com ara la Jaume Mascaró o la Pons Quintana són –i van ser les dues primeres- grans empreses en el context de la indústria insular.
El símbol d’un final. Un paràgraf que trenca, irremeiablement, amb l’anterior. Després de 1985-1987 es posava un punt i apart a un model de creixement econòmic basat en els paràmetres d’una idea evocada pel ministre López Bravo a finals dels seixanta. Després del procés de desindustrialització –sempre trobarem aquell historiador oficial que ho qualifiqui de reestructuració o reconversió- ni la societat menorquina ni la seva economia ni el seu equilibri sectorial han estat els mateixos. És evident que el mot desindustrialització l’empr en contraposició a la paraula que Gaspar Oliver, llavors conseller d’Indústria i Comerç, va fer cèlebre aquell any de 1987: “reindustrialització”.
El símbol doncs, Empress España SA, va néixer a Ciutadella el 1972 de la fusió de dues personalitats empresarials capficades en el món del calçat: l’holandès Charles Portocarrero i el ciutadellenc Martí León. Després d’una forta crisi de mercat, l’empresa de Nimega Empress passà a comptar a Menorca amb una sucursal que produïa pels mercats belga i holandès. Es tractava d’un negoci rodó. Per una banda els socis holandesos aconseguien una producció de qualitat i preus de cost més baixos, i per altre pels León aquella aventura era necessària, ja que els consolidava en un mercat alternatiu al canal d’exportació que dominava a finals dels seixanta i principis dels setanta: els EUA. Amb els ulls de la suïssa Bally International posats en el producte de Calçats Roseta, Menorca treballà per a dissenyadors famosos com Sergio Rossi, Pierre Cardin, Aldrovandi, Pertegaz o Adra Pfister... Cap el 1977 el tàndem Portoccarero i León comptaven amb una de les fàbriques més modernes d’Espanya. La seva expansió va ser fulgurant cap els mercats del BENELUX, Regne Unit i els EUA, aquest últim sota el trade mark, Botelli. El desenvolupament d’Empress España SA és el mateix d’altres grans fàbriques que configuren i centren la investigació i la història de la indústria menorquina. Un gegant illenc que el maig de 1987 presentà l’expedient de regulació d’ocupació.
El símbol d’un final. Un paràgraf que trenca, irremeiablement, amb l’anterior. Després de 1985-1987 es posava un punt i apart a un model de creixement econòmic basat en els paràmetres d’una idea evocada pel ministre López Bravo a finals dels seixanta. Després del procés de desindustrialització –sempre trobarem aquell historiador oficial que ho qualifiqui de reestructuració o reconversió- ni la societat menorquina ni la seva economia ni el seu equilibri sectorial han estat els mateixos. És evident que el mot desindustrialització l’empr en contraposició a la paraula que Gaspar Oliver, llavors conseller d’Indústria i Comerç, va fer cèlebre aquell any de 1987: “reindustrialització”.
El símbol doncs, Empress España SA, va néixer a Ciutadella el 1972 de la fusió de dues personalitats empresarials capficades en el món del calçat: l’holandès Charles Portocarrero i el ciutadellenc Martí León. Després d’una forta crisi de mercat, l’empresa de Nimega Empress passà a comptar a Menorca amb una sucursal que produïa pels mercats belga i holandès. Es tractava d’un negoci rodó. Per una banda els socis holandesos aconseguien una producció de qualitat i preus de cost més baixos, i per altre pels León aquella aventura era necessària, ja que els consolidava en un mercat alternatiu al canal d’exportació que dominava a finals dels seixanta i principis dels setanta: els EUA. Amb els ulls de la suïssa Bally International posats en el producte de Calçats Roseta, Menorca treballà per a dissenyadors famosos com Sergio Rossi, Pierre Cardin, Aldrovandi, Pertegaz o Adra Pfister... Cap el 1977 el tàndem Portoccarero i León comptaven amb una de les fàbriques més modernes d’Espanya. La seva expansió va ser fulgurant cap els mercats del BENELUX, Regne Unit i els EUA, aquest últim sota el trade mark, Botelli. El desenvolupament d’Empress España SA és el mateix d’altres grans fàbriques que configuren i centren la investigació i la història de la indústria menorquina. Un gegant illenc que el maig de 1987 presentà l’expedient de regulació d’ocupació.
El caràcter internacional d’Empress España SA es pot conèixer a través dels articles de premsa. Potser el que més ens crida l’atenció és un escrit en holandès signat per Jan Naaijkens i que es titulava, “Empress-España: een proeve van moed, ondernemingsgeest en doorzettingsvermogen”, o sigui i després d’una mà d’ajuda en la traducció, podem acabar aquest recordatori als 120 treballadors amb aquell lema: “Empress España una prova de coratge, esperit empresarial i lluita”. Sens dubte, aquestes són les altres històries, les que costa contar, les més petites, les que afecten a col·lectius determinats, però, al cap i a la fi: història.
(Publicat a Ultima Hora, 12 de febrer de 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada