diumenge, 7 de setembre del 2008

Llei de la Memòria Històrica

Mai he estat un historiador a favor d'emprar la llei de la Memòria històrica per assolir objectius polítics. En la passada legislatura Esquerra Unida basà tot el seu esforç per a dissenyar i aprovar aquesta llei. El resultat va ser una fugida de la realitat de l'Espanya d'ara i dels problemes subjacents.
Sempre he pensat que la memòria històrica no és un tema polític, és un tema pels historiadors o pels sociòlegs de la història. La pérdua de símbols i esborrar tot allò que representà un règim que copsà una de les etapes més llargues de la nostra història és, senzillament, un error.
Que el general Franco lluesqui la seva fesomia en un jardí públic de l'Espanya de 2008 no és tan greu. El que l'ajuntament hauria de proposar és erigir al seu costat una figura que representi les víctimes de la repressió i explicar a les generacions futures que aquell general va ser un dictador que muntà un govern a la seva imatge. El que ningú té dret, és a caure en la irracionalitat d'alguna universitat que beca treballs per a trobar gent republicana repressaliada però que si col·laborà amb el règim ja no interessa.
El principal handicap d'un treball d'investigació sobre l'etapa franquista és la inexistència de treballs rigurosos. No diguem de Menorca on l'únic i ho puc certificar sense marge d'errada que s'ha dignat a estudiar-ho som jo. Com sempre, fora de tota la parafarnàlia acadèmica que imposa línies d'investigació imposades i capricioses, com aquesta d'estudiar gent repressaliada, però que no tingué cap mena d'actuació en el Moviment Nacional. A mi que me diguin que Miquel Casasnovas Riera col·laborà amb el Règim és quelcom que me sona a acudit. Col·laborà perquè va ser enllaç sindical?, és precisament aquest el punt més interessant d'una investigació, indagar les esquerdes del Règim, que no eren poques.