ZP: la fi de la credibilitat

Després de Zapatero el PSOE té l’imperiosa necessitat de reinventar-se, però aquesta reinvenció s’haurà de construir a partir de les bases del socialisme social. Aquest govern a la deriva, amb un president sota els efectes de la síndrome del naufrag, només li resten dues sortides, en primer lloc i de manera obligada presentar una moció de confiança, ja que hores d’ara molts dels preceptes del seu antic programa electoral s’han anat en orris; en segon lloc, la convocatoria de les eleccions. Zapatero no té més sortida.
La major part de les mesures proposades per a sortir de la crisis han estat errades, començant pels famosos 400 euros, devolució que es va fer a través de l’IRPF i que afavorí les nòmines més altes, ja que a les més petites el pagament es va fer –si es va fer- de manera fraccionada. Seguim amb l’ajut a les entitats financeres, les culpables directes de la crisi económica españoles i les que no han pagat la part que en tenen d’haver nodrit amb les seves especulacions i ussura la bimbolla immboliària; després arribà el Pla E. Certament, quan l’any passat es presentà a Rodiezmo (juny de 2009), el president Zapatero pensava que gràcies a les obres publiques es recuperarien els nivells d’ocupació. Es va errar; fomentà a les constructores contratistes, les que tenien la maquinària apropiada per fer-se amb les contrates i ja està. Ni ajuntaments ni sindicats es preocuparen de saber si el que treballava era un treballador amb molts mesos en l’atur o vés-tu-a-saber.
El Pla E va ser el desencert més gran juntament amb l’ajuda al sector de la ussura. Una solució podría passar per la nacionalització de les hipoteques i que els interessos s’ajustin a un percentatge. Una política agressiva contra les entitats financeres tornaria els diners al consum i el consum repercutirà en l’ocupació. Però ZP ha anat més lluny, una reforma laboral d’amagat s’apropa, es retallen en un 5% els sous dels funcionaris, s’ataca a les famílies més pobres quan es congelen pensions i s’elimina el xec-nadó (2500 euros o 3500 eusos, segons els casos). Resulta curiós quan aquest govern de tall socialista es dedica a regalar diners, tan al que guanya 150.000 euros l’any com al que en guanya 12.000. Aquí tothom rebia el xec-nadó, no crec que ningú s’hagués oposat a que aquests 2500 els cobressin les rendes més baixes. Seria comprensible, el que no és comprensible és que de cop, paguin els plats trencats les famílies més necessitades. Hem de partim d’un axioma, en la nostra societat hi ha diferències molt grans. N’hi ha que 6000 euros no els basten un mes, i n’hi ha que sobreviuen amb 300, n’hi ha que calen de trade marks conegudíssims, i n’hi ha que es vesteixen bé-de-preu. Sempre m’ha cridat l’atenció com cap govern socialista ha estat capaç de crear els mecanismes d’excepció per a les rendes més baixes. Un model socialista de creixement econòmic en un estat liberal, és ben possible, cal de persones amb idees molt clares, i no tant d’adlàters ocasionals.
Açò encara s’haurà d’inventar.

Ciutadella, per un casc antic peatonal

L’altre dia quan van veure desaparèixer els vehicles estacionats al carrer Portal de Santa Clara s’obria una lleu esperança de veure aquell carrer convertit en peatonal, encara que només fos de les 18:00 a les 04:00, però poc després veiem també, com l’únic tros de murada que es conserva a Ciutadella era envaït visualment per nous estacionaments. Una de cal i l’altra, d’arena.

Un poble turístic, monumental, com aquest, pregonat a cop de vehemència des dels anys trenta, sempre ha tingut aquest problema; la por dels ajuntaments a peatonalitzar els carrers del casc antic. Amb l’excusa dels residents que porten la compra a casa, aquells mateixos residents que quan viuen a Barcelona al llarg del día han caminat quilòmetres. Portal de santa Clara ha guanyat molt, i els que hi resideixen ho saben, i la Plaça del Bastió sería única dins Ciutadella si en cop de cotxes hi hagués una plaça bucólica, amb vistes a la murada. Aquell és l’únic indret de la ciutat que essent plaça no es concep com a tal, és l’unica entrada de la murada convertida en el que no és.

la nit del 7-J

En unes eleccions tots els resultats són positius. Miri per on es miri, tothom triomfa.

La lliçó de les europees no és extrapol·lable a nivell local o insular, però a nivell nacional marca una tendència molt clara: el desgast del partit en el poder "segons opinió de Leire Pajín", de fet, de tots els partits en el poder (llevat del cas d'Itàlia, França, Alemanya...), i l'ascens del PP. Una diferència de 3,72% punts respecte del PSOE, gairebé un ascens del 6% si el comparem amb les dades de les legislatives de l'any passat.

El PSOE entra per tant en retrocés a nivell nacional.

A Catalunya CiU es fa amb majories a Lleida i Girona i assoleix 2 diputats amb la seva coalició nacionalista, mentre que la nova Izquierda Unida de Cayo Lara salva la primera prova de foc mantenint els seus 2 eurodiputats. Entren en escena UPyD amb 1 escó i es manté la coalició d'Esquerra amb 1.

A Menorca i Ciutadella. Tot i que els resultats, deiem, no són extrapol·lables en quan al vot de l'esquerra (amb un PSM que en les municipals sí que treu millors resultats), en quan a la dreta sí.
El 2004 el PP va obtenir el 45,2% dels vots (10152 escrutinis), mentre que el PSOE es situava en el 42,2% (9481). El 2009 el PP tendria el 44% del vots (9156) i el PSOE el 43% (8928). Un resultat molt semblant, i amb les mateixes victòries electorals als feus tradicionals de Mao i es Castell (PSOE) i Ciutadella (PP).

A Ciutadella on la dreta s'havia dividit i on UPCM havia apostat per donar el seu suport a una escissió del PSOE, UPyD, el PP s'ha trobat amb un nou retrocés. Passa del 52,20% (3608) de 2004 al 46% del 7-J (2802 vots), mentre que el PSOE assoleix a costa dels votants pessimistes 2552 escrutunis, passant del 35,9% al 42%. Un resultat molt bo i treballat.

De la resta de partits destacaria Esquerra Unida que guanya 160 vots amb el 3%; i la desfeta electoral d'Esquerra-Entesa de 1051 votants el 2004 a 533 el 2009.

Amb tot, el PP és el gran guanyador d'aquesta nit electoral, ja que si açò era una moció de confiança cap el seu líder, s'ha quedat amb la primera victòria camí de La Moncloa.

7-J : la macro enquesta d'avui

Passat el dia de reflexió toca anar a votar. I sobretot, votar, encara que sigui per deixar el sobre en blanc o no votar res.

Les Eleccions Europees enguany s'han presentat, encara que no es refereixin així el PP i el PSOE, com una macro enquesta extrapol·lable a un hipotètic resultat a Espanya. Encara que no ho diguin, i diguin que el que importa és Europa, la campanya s'ha centrat en la crisi social espanyola i la crítica de partits.

En cap moment, o en algun moment d'aquells que hom ni se n'adona, s'han parlat de les coalicions de partits europeus, i de com o amb qui s'asseuen a Brussel·les.

La bipolarització de la vida política espanyola no és bona, ni per la democràcia, ni pel sistema. I encara s'ha d'afegir la dificultat dels dos grans partits de trobar alternatives als seus dos número 1. José Luís Rodríguez Zapatero no té substitut a la vista, la seva segona legislatura ha de ser la darrera si el PSOE no vol una sequera electoral com la que patí després de González, i Mariano Rajoy, que no és el líder polític alternatiu que enimora, no té l'alçada política d'Alberto Ruiz-Gallardon.

EUROPA, EUROPA

Les eleccions europees arriben amb un interès ciutadà gairebé nul. Són pocs els que els interessa saber qui mana a Brussel·les, i com s'organitza la Unió Europea. Vivim a Europa, i en canvi, aquest és un concepte encara abstracte.
Europa es construeix pels límits geogràfics, encara que és ben cert que hi ha moltes velles Europes dins el nostre continent. La de la Mediterrània, el bressol de la civilització que inclou nord d'Africa i les franges de Síris, Israel, Líban, Turquia... La del centre, la de l'Est i el Bàltic i les Illes Britàniques.
El gran problema és la construcció europea, i la cessió de poder per part dels estats que la composen... Un tema com el nacionalisme, i les llengües minoritàries tindrien cabuda dins una Europa unida i sense fronteres. Exemples de convivència no falten, però exemples d'intolerància en sobren.
Europa no és, doncs, un mot qualsevol, és el futur.

4,010,700 aturats i n'hi ha que xerren d'himnes

És una xifra que convida a una reflexió, però una reflexió real, no teòrica. La crisi que tenim al davant no és nova, però té tota una sèrie d'ingredients totalment nous. Quan hom estudia les crisis sempre troba variables. El 1959-1960 ja es va donar una situació d'aquesta. El govern franquista sense saber ben bé com sortir-se'n va trobar la llum amb un govern tecnòcrata i amb la casualitat del boom europeu i l'emigració següent.
Ara la situació pels treballadors de les empreses privades és difícil. Més difícil. S'acosta la temporada d'estiu més complicada. Els ERO s'han fet i es fan per salvar empreses, i és clar, que hi entra la picaresca dels empresaris. Kraft ha estat l'exemple més gran que hem viscut a Menorca, Buades a Binissalem... BIC, PcCity...
La veritat és que una part dels nostres polítics més valdria que posés els peus a terra. Quan el senador Pere Sampol va fer aquella pregunta sobre l'himne de les Nacions Unides, més li val a aquest senyor pensar en el present. Em sembla que n'hi ha que cobren massa pel que fan i diuen. Aquestes xorrades només surten d'algun funcionariet o alguna persona certament -com li agradava de dir a Sebastià Serra- que passa poca pena pel seu entorn social.

Valkiria : es lebe das heilige Deustchland

Valkiria ha despertat de cop un dels episodis finals de l'Alemanya de Hitler. Fa anys afirmar que Alemanya havia estat la víctima del dictador era sinònim de "nazi", hem hagut d'esperar a una pel·lícula perquè els alemanys que van donar la seva vida per acabar amb un règim totalitari sortin a la llum.
A més de Claus von Stauffenberg i tota la trama sempre he destacat el paper dels alemanys ficats en les Brigades Internacionals. És un cas com el dels italians, d'apàtrides, que no un cop acaba la guerra espanyola no tenen on anar.
La trama Valkiria és un dels pocs exemples de reconstrucció històrica que es cenyeix als fets. I és que la X Panzer africana té molt a veure amb tot el rebuig de la Wehrmacht contra les SS Waffen i el sistema totalitari. Un dels noms més il·lustres, el del mariscal Erwin von Rommel van estat ficats en l'oposició a Hitler i Himmler.
Un treball el de Bryan Singer molt recomanable a qui agradi la reconstrucció històrica, i a qui no, doncs, que no hi vagi.

2009 l’any de la crisi total?

2008 potser passi a la història com l’any del crack immobiliari a l’Espanya de la post reconversió industrial. Ha estat un any gris amb tonalitats negres, i 2009 no serà molt diferent. La crisi econòmica que tan va costar admetre als socialistes en el govern no té una solució local, sinó que afecta tot l’entorn de les economies globalitzades. Els efectes poden ser més complexes que en el crack del 29, o en la crisi de principis dels vuitantes, ja que en aquesta ocasió hi entra de ple un element absent en aquells moments: la hipoteca com a element generalitzat.

El mot de moda és el de “crisi”; però a diferencia d’abans és que avui del mot se’n fan bromes. Són coses dels temps que corren. L’altre dia em vaig sorprendre que em demanessin quelcom relacionat amb l’actualitat del calçat; un sector que des de principis dels noranta fins ara ha gaudit d’una certa salut i expansió. Parlem de casos dels tancaments de Gomila Melià, Creaciones Freehand, Zapatillas Alaior, Calçats Roseta... però rere cada cas hi trobarem elements propis de cada empresa, no podem parlar, d’una crisi del sector, ja que el sector com a tal es va esmicolar en els anys vuitanta.

Els empresaris de la indústria menorquina són gairebé els únics emprenedors en què compta i ha comptat l’illa. Saben el que és donar-se a conèixer en el difícil món de la moda, de presentar les seves col·leccions a Milan, Düsseldorf, Madrid i assistir amb paciència i iniciatives a les noves contrades dels negocis internacionals com Dubai (als Emirats Àrabs Units), Tokio, Hong Kong... El seu afany sempre anirà per davant de l’afany del sector turístic, i molt, moltíssim més endavant del sector de la construcció. Si les solucions efectives per a superar la crisi han d’arribar de l’executiu de Madrid és que l’economia està malalta, i no genera espectatives a curt termini.

El Plan-E del govern Rodríguez Zapatero deixarà només a Ciutadella prop de 5 milions d’euros a repartir entre un grapat d’obres publiques. Es tracta d’un pla per a rellançar el sector de la construcció, però en definitiva, es tracta d’una transfusió de diners a un malalt terminal, ja que el que s’ha de concretar és un nou model de creixement econòmic. Posem l’exemple del calçat. Fins a principis dels anys vuitanta les grans stores de calçat (tendes) nord-americanes signaven la compra els productes menorquins. Magatzemistes canadencs (recordem el cas de Creative Shoes Ltd.) i de la costa Est acaparaven la producció menorquina, i aquests industrials tampoc no es preocupaven de cercar alternatives ja que tenien assegurada la seva distribució. 1973 va significar un primer cop a aquest model umbilical amb la fallida de Creative Shoes Ltd.’. El model es trontollava i calien d’altres camins per obrir-se als mercats exteriors, però l’Europeu era un mercat que implicava una política comercial en gairebé cada empresa i implicava, també, convèncer els minoristes, les boutiques, les tendes... Les fires internacionals començaren a jugar un paper decisiu, però no totes les empreses es van poder reconvertir en aquesta nova estratègia. En el turisme ha passat quelcom de semblant. Els TTOO ja no canalitzen tot el turisme, i cada cop més, el turista és una persona que compra per internet i s’informa de l’hotel i la zona on anirà. Açò implica invertir en la imatge, i açò és el que a Menorca no s’ha fet.

No hi ha un Plan-E per a la indústria menorquina, ni un Plan-E pel sector turístic, i és que segurament podrem comprovar com les mesures que el govern socialista posa en marxa no produiran l’efecte estimulador que segurament pensaven abans de fer pública la idea ics per activar l’economia.

L’atur, el més greu problema del govern espanyol

Existeix una conjuntura internacional que es diu: crisi. Existeix una conjuntura nacional que també pren el mateix nom, el que molts temem és que aquest mot derivi finalment en una depressió.

La hipoteca és la mare de la crisi. A l’edat mitjana alguns reis castellans arranjaven els seus problemes amb els usurers a base de banys de sang. A l’Europa actual els governs inverteixen en aquests mateixos usurers aviam si així es soluciona el més greu problema que s'ha plantejat a la nostra societat de consum.

El cert, però, és que la base de tot és la hipoteca i el nivell de consum. Ara per ara, sense consum, i amb la hipoteca i l’atur, el context passa per ser un calvari per aquest govern socialista.

na Cristina i la mossegada al rubiol

Una de fotografia, la que de moment és el millor experiment que he fet amb l'Olympus E-420. Un toc de llum natural en el bar Tabaris de Maó, en plena conversa ugetista; problemes sindicals de banda, la llum que ofereixen els ulls de na Cristina ja ho valen tot.

Josep Moncada: “femmes”...

... I jo afegiria, « ou la recherche de la femme ».

És l’exposició que actualment podem veure a la Galeria Vidrart (Ciutadella), del 10 d’octubre al 7 novembre. A través d’aquests olis Josep Moncada ens torna a presentar el cos femení en la seva efervescent joventut. Pintures realistes, ajustades al gust suggestiu del pintor. El tema del mar, barrejat en la nuesa i en la composició de figures senzilles caracteritza aquesta exposició, d'un mestre de la pintura menorquina actual.

Totalment recomenable!

Idees per una exposició de fotos de la Indústria del calçat: Mercadal Hns (1916)

Data de la foto: 1916. És evident que no és meua. En ple Gran Guerra Menorca es disposà a fabricar botes per a l'exèrcit francès i anglès i de pas també va abastir els mercats de calçat de luxe de les principals boutiques de París, Toulouse, Marsella, Burdeus, Londres...

La foto torna a ser un testimoni determinant d'una època. No és mateix historiar sense imatges que amb imatges. Al gran industrial Joan Mercadal, home molt influent en la política local, fins la seva mort (1911) li mancava un retrat, i aquest el proporcionà na Margarita Mercadal (+), una excel·lent persona que jo no és noltros. Allí al fons la veiem de filleta. Un testimoni, únic, de gent d'una època irrepetible.

La seva fàbrica és l'únic de l'època, de 1878, que encara llueix, més o menys, la fesomia del dia que era l'enveja de Ciutadella i una de les grans companyies sabateres espanyoles. Salvar-la, és un exercici de memòria històrica, de responsabilitat amb el futur i respecte pel passat. I aquests són ingredients que un bon turista i visitant sap apreciar.

Els canvis del PSOE-Menorca

L’entrada de Joana Barceló en el govern Antich com a consellera de treball obra la porta a la presidencia del consell a Marc Pons, fins ara el número dos de la primera institució menorquina i número u en l’executiva socialista. Un canvi que respon a un relleu generacional necessari, i que per altra banda premia la tasca política de Joana Barceló. Artur Bagur després de 15 anys de batllia també dóna el relleu a Vicent Tur i es centrarà en el càrrec de senador. Els històrics prenen responsabilitats més enllà de Menorca.

Aquests mesos les executives locals també es sumaran als canvis imposats en l’anterior Congrès del PSOE celebrat a es Mercadal. El marc polític és immillorable, però la conjuntura econòmica imposa una realitat molt diferent. A nivell estatal la crisi econòmica no admesa pel govern i encara saupada per unes declaracions del ministre Solbes que han deixat palplantats a més d’un, té un preu polític. A nivell local, la incapacitat d’arribar a una acord de govern amb el PSM també tindrà un preu polític per ambdues formacions polítiques. Per l’esquerra que representa el PSOE i per l’ambiguitat ideològica del PSM (=també en dicen coherència).

L’entrada de Joana Barceló en la Conselleria de Treball té lloc en el pitjor moment en la història econòmica de les Illes. L’anterior consellera Nájera ho deixa i segur que satisfeta, la papereta és força complexa.

On és la llum?

"On és la llum", es va demanar Khrisna mentre baixava els últims metres de les escales de l'oficina de la duana índia. Allí s'havia acabat la llarga espera. Tres dies tancada. Tres dies i quatre interrogatoris que semblaven eterns. "On és la llum", es demanava una i altra vegada, "la llum de les muntanyes... És aquesta la llum que cerques?" li va dir el policia que l'acompanyava. "Sí la llum del Tibet. Aquesta llum ja no la veuré en milers d'anys".

Els dies són més llargs. En l'obscuritat d'una cambra i amb l'única companyia d'un goteig incessant. Khrisna pensa en Ga'er, una petita aldea ficada en una gran muntanya. Gairebé despoblada. No hi ha lloc per a tibetans que lligen llibres en anglès i pertanyen al món de les seves creences, només hi ha lloc per a pastors xinesos. Parla en anglès rònic, però s'entén. Els guardes de la duana s'han fixat en els seus ulls atzabeja. El seu cabell és llarg, negre, però el porta recollit sota un vel color turquesa. L'últim esglaó cap a la llibertat. A 5 graus sota zero la neu dibuixa un color blanc heteri. Es pela de fred, però ara a tan sols dos metres més enllà té un autobús que la conduirà a Shimla, primera aturada camí de Nova Delhi.

"Em dic Pasvá i sóc de Narnaul, si necessites res aquí tindràs un amic", el guarda li dóna una nota escrita a corre cuita. "És la direcció del meu germà i de ma mare, ells t'ajudaran".
"Gràcies".
"La llum del Tíbet... És dins teu... Un dia hi podràs tornar".
Un home crida.
El bus ha de partir.

Llei de la Memòria Històrica

Mai he estat un historiador a favor d'emprar la llei de la Memòria històrica per assolir objectius polítics. En la passada legislatura Esquerra Unida basà tot el seu esforç per a dissenyar i aprovar aquesta llei. El resultat va ser una fugida de la realitat de l'Espanya d'ara i dels problemes subjacents.

Sempre he pensat que la memòria històrica no és un tema polític, és un tema pels historiadors o pels sociòlegs de la història. La pérdua de símbols i esborrar tot allò que representà un règim que copsà una de les etapes més llargues de la nostra història és, senzillament, un error.

Que el general Franco lluesqui la seva fesomia en un jardí públic de l'Espanya de 2008 no és tan greu. El que l'ajuntament hauria de proposar és erigir al seu costat una figura que representi les víctimes de la repressió i explicar a les generacions futures que aquell general va ser un dictador que muntà un govern a la seva imatge. El que ningú té dret, és a caure en la irracionalitat d'alguna universitat que beca treballs per a trobar gent republicana repressaliada però que si col·laborà amb el règim ja no interessa.

El principal handicap d'un treball d'investigació sobre l'etapa franquista és la inexistència de treballs rigurosos. No diguem de Menorca on l'únic i ho puc certificar sense marge d'errada que s'ha dignat a estudiar-ho som jo. Com sempre, fora de tota la parafarnàlia acadèmica que imposa línies d'investigació imposades i capricioses, com aquesta d'estudiar gent repressaliada, però que no tingué cap mena d'actuació en el Moviment Nacional. A mi que me diguin que Miquel Casasnovas Riera col·laborà amb el Règim és quelcom que me sona a acudit. Col·laborà perquè va ser enllaç sindical?, és precisament aquest el punt més interessant d'una investigació, indagar les esquerdes del Règim, que no eren poques.

La crisis es del PP-Ciutadella?

"La crisis es del PP, repetian hasta la saciedad esta máxima" en el PSOE. I així és, la crisi és del PP, però en lletra menuda, o cursiva o com a peu de pàgina s'ha d'escriure: "però el desgovern el paguen els ciutadans". Les puges de l'IBI la paguen els ciutadans; aguantar tres anys més el sector avel·linista en el poder local, ho paguen, sens dubte, els ciutadans.

Hi ha gent en el PSOE que xerra amb gent del PP per saber i cercar opinions; jo preferesc escoltar la gent que passa de la política i que vota si vota quan hi ha oportunitat de votar. M'he adonat que són molt pocs els que saben o els interessa el que passa. Açò ja ho sabia de feia molt; de fet quan tenia 13 anys creia que la política podia canviar alguns panorames de crisis (llavors Ciutadella atravessava una crisi econòmica molt semblant a la que arriba ara). Als 24 i després d'haver conegut la gent més potent del PSM de Mallorca, vaig descobrir que la política era un joc on el que importa és la foto, aconseguir un bon lloc de feina i poca cosa més.

A Ciutadella el que ha succeït ran de la fuïta dels 9 avel·linistes de la disciplina del PP és molt greu. PSM per coherència i PSOE per no quedar-se sol, permetran que durant 3 anys Avel·lí Casasnovas seguesqui governant. Alguns cercles de gent socialista, d'aquells que no són militants però voten, d'aquells que no són polítics, però han votat l'esquerra tota la vida, no saben què pensar de l'actitud presa pels dos partits d'esquerres. Un senyor que prest perdrà la seva feina perquè l'empresa on treballa tanca (uns dels 3 EREs en camí a Ciutadella) em comentava que ell tant li feia, però que a les pròximes per votar el que va votar (PSOE) ja podia votar tranquil al PP.

En època de crisi el nostre ajuntament i amb la concomitància de tots els grups polítics exprem la butxaca dels ciutadans. El PSM i PSOE perquè els composen multitud de funcionaris no s'han adonat que les empreses de Ciutadella estrenyen les plantilles de treballadors al màxim, i que amb 3 EREs en camí (ja notificats als seus respectius comitès d'empresa), i 2 més que són a punt, el que interessa és una política seriosa i coherent.

Ara no se pot pactat amb els avel·linistes, el sector despolític de Ciutadella que fet i desfet com ha volgut. Es pot pactar amb n'Antònia Gener perquè és l'única que pertany a un partit democràtic? Amb n'Antònia Gener que representa ara el vot de 4500 vots - els avel·linistes? El que és eveident és que la situació actual no és bona per cap partit, menys per un. El PP, perquè ha estat víctima d'una estafa protagonitzada per un sector que cada dia es dutxa en la corrupció.

CONFLICTE SOCIAL I EL SINDICAT VERTICAL A MENORCA (1939-1977)

El moviment obrer havia quedat seriosament delmat els primers anys de la postguerra. La primera mesura que va prendre el règim a partir del 8 de febrer de 1939 va ser la repressió dels noms dels principals caps sindicalistes i caps dirigents de la República que restaren a l’illa. Molts d’ells passaren per la presó de la Mola i per la justícia militar. Alguns foren condemnats a penes de presó a Barcelona o a Palma de Mallorca o passats a Formentera i d’altres al desterro. La resistència activa a un règim que controlava al mil·límetre els moviments dels elements repressaliats era gairebé impossible. El control que Falange va fer dels ciutadans era la peça angular del règim, però fins i tot així, la resistència passiva és un element que s’ha de tenir en compte. I diem que era la peça angular, perquè fins i tot els propis membres de l'oligarquia franquista en el poder local i insular no escapolien dels informes que es redactaven dins la Casa de Ferro, i si ho volem fer encara més entramaliat, podem afirmar que fins i tot els que redactaven els informes personals eren objecte d'informes que es passaven a la seu provincial a Palma de Mallorca.

Així les coses, la resistència “més activa” tingué lloc dins les fàbriques i tallers de les ciutats menorquines. Alguns cops les F.E.T. i les JONS deixaven caure algun membre per a informar de possibles "elements perillosos". En poques ocasions la resistència va ser més activa, i aquest va ser el cas de la primavera de 1958 als tallers de la Lluís Esteban S.A.. Una demanda salarial i una conciliació sense avinentesa va conduir els treballadors a l’escarada d’aquella empresa a l’únic cas documentat de vaga a Menorca durant l’etapa del franquisme autàrquic. És clar que hem de conèixer que rere aquell conflicte hi trobem a Miquel Casasnovas i a Francesc Triay, dos antics militants de l’esquerra comunista durant la República.

L'estudi del Sindicat Vertical, de l'estructura de l'OSE a Menorca i les seves CNS és un treball pendent de fer i que l'hem iniciat amb l'estudi del conflicte obrer que generà en el sí de la indústria. En el cas de Menorca, el calçat i la bijuteria.

...

OBLIGATS A LA MOCIO DE CENSURA

La sortida dels regidors populars de la disciplina del PP ha obert tot un seguici de reflexions. L'opinió majoritària recolza la idea d'una moció de censura prompta per part de l'oposició, en aquest cas no es tracta que no vulguin fer-la, és que estan obligats a fer-la per un afer de coherència democràtica. Ara per ara, els independents són trànsfugues, i no representen a qui atorgà el seu vot al PP.

PSOE i PSM estan obligats a presentar la moció de censura. Obligats, ja que la fugida dels 8 regidors del PP només té un nom, transfuguisme polític. Antònia Gener, sumida en la política autonòmica aguanta en la disciplina del partit de la mà de na Rosa Estaràs. Els populars es presenten al seu 9è Congrés des Mercadal força dividits.

En el seu moment apostava per un govern d’esquerres en minoria, un govern obligat al diàleg i a fer política. Ara l’actitud dels independents obliga a l’esquerra a actuar de l’única manera que ho pot fer: presentar una moció de censura. És clar que pot tenir un cost polític, però a dia d’avui, Ciutadella és socialista, així que s’ha de fer ús del moment. La impressió que es té des del carrer és que l’ajuntament està esgotat. La seva economia seriosament delmada amb la pèrdua dels ingressos per obra, porat a una situació realment calamitosa. És necessari un canvi, i ja.

La variant que pot prevaldre és la defensada des del PSM, la del desgast. A hores d’ara el desgast és tal que no hi ha res que desgastar.

La política mana actuar, una moció contra els independents que han mogut peça en el seu escac particular i no d’una manera afortunada. És lògic que ho hagin fet d’una manera poc meditada, o és que ja són incapaços d’articular un discurs polític.

(Ciutadella, 1 d’agost de 2008)

ELS 9 INDEPENDENTS DEL PP

La sortida dels 8 regidors de la disciplina del PP obre un nou marc polític a Ciutadella. Les raons esgrimides pels nous independents són les discrepàncies amb el seu partit i la dificultat d'arribar a un govern municipal apte per a les seves qualitats negociadores. Dit d'una altra manera: fruit del pacte amb UPCM que els condiciona en els seu govern.

Les qualitats polítiques de Llorenç Brondo, Antònia Salord, etc. són conegudes per tots. Ser del Pp no vol dir ser un negat en la política, ans el contrari, entre els conservadors hi ha gent de vàlua, però l'equip que presentaren en les passades eleccions no era el millor, i la cúpula del seu partit ho sap.

Joan Triay ha posat les coses difícils. Era la seva feina, el control d'un govern municipal molts cops a la deriva.

La notícia ha saltat a la premsa nacional. Cadena Ser, El País.com...

No és la primera vegada que açò ocorre, ja va succeir en l'etapa de Josep Carretero, però a diferència d'aquell, aquests ni són polítics ni tenen personalitat... Josep Carretero va ser un exemple de batle, i farà molt prop d'haver estat el segon millor alcalde en la història democràtica de Ciutadella, després és clar de Pere Hernández.

Els polítics han de coneixer història, per a coneixer i reconeixer que el que els succeix a ells no és ni de bon tros quelcom de nou.

CLOENDA A L'11è CONGRÉS DEL PSOE-MENORCA

Moment que Francesc Antich es dirigeix als assistents un cop ja s'havia constituït la nova executiva.

Es Mercadal, 27 de juliol de 2008. Avui diumenge allò de les 13:40 es posa punt i final a un 11è Congrés del PSOE-Menorca que ratifica plenament la feina feta per l'executiva de Marc Pons (2004-2008) i dóna entrada amb un suport del 95% dels vots dels delegats als nous components, Artur Bagur, Josep Carretero, Susana Gomila, Santi Florit, Noemí Gomila, Damià Borràs, Enric camps, Àngels Andreu, Cristo Barber i Cristina Rita, en els llocs de secretaria.

El consens ha marcat també les esmenes presentades a la Ponència Marc del partit, una eina interessant pel partit, i que a mesura que es llig es percep un treball de futur i ganes per a millorar Menorca en un context econòmici social molt negatiu.