dissabte, 16 de juny de 2007

LES FULLES DEL LLORER

Un dia d'hivern de 2001 em va agafar per escriure un relat böllià. Mai havia llegit un llibre tan senzill i tan contundent com Der Zug war Pünktlich -en la seva traducció al castellà, El Tren llegó puntual, encara que més que "arribar" "ho va ser", la qual cosa fa més contundent el missatge de Heinrich Böll- Era una novel·la de la post guerra alemanya editada el 1949, i per mi que la càrrega emotiva d'aquell escrit en primera persona es pot comparar a la imatge més emotiva, també, que he vist en persona. La Madonna von Stalingrad pintada el Nadal de 1942 pel dr. Reuber transmet precisament una imatge de tristesa, tendresa...
En aquesta línia vaig voler escriure un relat curt dedicat al homes de la història perduda, aquells que sempre varen pertànyer a una pàtria derrotada...



LES FULLES DEL LLORER

L'home llegia el diari assegut en un banc de l'estació. Esperava un vell amic que feia molt de temps havia partit cap a França. Per telèfon no li va reconèixer la veu. El seu accent era estrany, una mica de francès barrejat amb una mica d’alemany, indesxifrable. Va començar a llegir les pàgines d'economia. A la seva edat l'única cosa que el feia sentir viu eren les ànsies de guanyar diners a la borsa. Un soldat passa al seu costat. S'atura i li demana quina hora és. Mira el seu rellotge. Són les tres del capvespre d'un dilluns qualsevol. El tren arriba amb retard. Per un moment fita al jove. Aquell aire de despreocupació i, alhora, d'inconsciència pel temps li recorda en Jaume. En Jaume, el seu antic company de feina a una fàbrica de sabates, va ser soldat d'un exèrcit sense pàtria, en certa manera aquella pàtria perduda era la seva. Un altaveu anuncia el retard del tren que prové de Perpinyà. No s'atabala. Té tot el temps del món. A ca seva l'espera sa dona. A n'Anna no se li ha acudit res millor que cuinar una vianda de pollastre. Allò el recorda a Menorca, una illa que no veu des de fa seixanta anys. Torna a llegir el periòdic per la pàgina d'economia, però no pot evitar pensar en en Jaume. Els seus records es tornen fotogrames en blanc i en negre. Comença a taral·lejar una cançó que parla d'uns homes que s'allisten a l'exèrcit per defensar el pa i la terra... Per uns segons torna al bressol de Menorca, a una Ciutadella que idealitza i que es nega a bescanviar per cap altra de més real. Els arbres s'agiten. Les seves branques enterques dibuixen figures fantasmagòriques a través de les finestres de les cases. El vent xiula altra vegada i s'ensenyoreix dels carrers. El cel és gris. El dia, com la nit, és fosc. A ca seva l'àvia els conta la història un nadó que ha mort abandonat en una casa als afores del poble. Alguns dels veïns encara escolten el plor del nadó. Açò fa pensar als fillets del poble que la casa està embruixada i que els fantasmes hi deambulen i que arrosseguen cadenes feixugues. Imatges que han vist en alguna pel·lícula. L'àvia sospira mentre espera que l'avi torni de l'hortalet amb quelcom que ficar al rebost. Recorda l'olor de l'oli-i-aigua, el soroll d'aquella doneta mentre talla la ceba i les paraules que xiuxiueja. Les hores de soledat l'han convertida en una persona que cultiva els monòlegs, que parla sola sense adonar-se'n. La mira per última vegada abans de travessar la porta i sortir al carrer. Els xiulets del vent li gelen la pell. Té el temps just per creuar el poble i arribar a la fàbrica de sabates on algú ha penjat una tela vermella que recorda els lemes del sindicat. En Jaume el veu arribar i s'apressa a saludar-lo. Fa hores que no treballen. Les pells que havien d'arribar de Barcelona ja no arribaran, però açò no congoixa al fabricant que els vol allí. En Jaume porta la vestimenta de l'exèrcit, creu que així la gent li tindrà més respecte, més por. "Prest tot s'haurà acabat", diu. Aquelles paraules rondinen pel seu cap. A ell no li agraden les sentències, però recordarà aquell missatge tota la vida. L'endemà una tropa que ve de l'altra banda de la mar desembarca en el moll. Els dies en blanc i negre desapareixen. Una dona s'asseu al seu cost. Parla tot sola de la seva filla i dels problemes que aquesta té a l'institut. Allò li recorda l'àvia. Somriu pensant que no era l'única dona estranya. Per un moment desisteix d'escoltar i tafanejar en històries que tant li són. Torna a fixar la mirada en els gràfics de la borsa. Les corbes ascendents marquen els beneficis i les corbes descendents les pèrdues, les desfetes. La seva vida es resumia en l'estabilitat. Després de la fàbrica de sabates sovintejà treballs casuals i la mateixa casualitat el portà a Barcelona. Allí va conèixer n'Anna i allí va tenir els seus fills, però la derrota que portava de dins era una nafra massa fona per a ser oblidada. Fins que en Jaume no es posà en contacte amb ell, havia amagat aquell sentiment tan particular. Ara no podia evitar que aquells dies en blanc i negre envaïssin la seva memòria i es fessin amb els seus records.

La dona que seu al seu costat li demana pel tren de Perpinyà. Li diu que arribarà amb retard i ella maleeix el cel i a tots els seus sants. S'alça i es torna a seure.

L'últim cop que va veure en Jaume va ser a Maó, al port. Portava l'equipatge just. La roba que vestia i el que havia pogut replegar de ca seva. Es van donar la mà i ell li donà un llibre que guardava dues fulles esmarcides del llorer del pati de ca seva. Aquell fou l'últim instant abans que el vaixell partís cap a l'exili de França.

L'altaveu de l'estació anuncia l'arribada del tren de Perpinyà.
No s'hi acosta fins que els primers vagons no són al seu davant. La dona que té al costat s'aixeca. Veu passar alguns infermers. El tren s'atura. La gent que surt dels vagons xerra d'algú que ha mort durant el viatge. Ell espera fins que es queda sol i prest comprèn que en Jaume no ha vingut. Mira el rellotge. Són les tres i mitja. Torç el diari i se'n torna a casa. En aquell moment escolta que algú el crida. És el revisor. "Esperava algú?", li demana. "Sí", reposa ell. "Pugi, potser ens pugui ajudar". Puja per les escaletes i entra en un passadís ben estret. A ell mai no se li hauria acudit viatjar en tren. Els veia per la tele, però els trobava força incòmodes. Al fons veu els infermers que han pujat fa una estona. "Potser ell ens pugui ajudar", torna a dir el revisor. Els altres homes es decanten. Quan veu el cos de l'home que jaç mort reconeix vagament en Jaume. El seu aire d'al·lot no és el mateix, però els trets facials són els mateixos de l'home que va acomiadar al port de Maó. "Coneix aquest home?", diu el revisor. "Sí, el conec". En Jaume havia mort en el seu últim viatge, entre Espanya i França, entre el res i el no res, i l'única companyia que portava era el d'un vell llibre que guardava al seu interior dues fulles d’un llorer.
FINALISTA PREMI DIARI MENORCA 2001

Cap comentari: