dijous, 21 de juny de 2007

HEAVEN & EARTH: I AIXÍ COMENÇÀ LA MÚSICA

Aquests darrers vint anys la música instrumental ha evolucionat d'una manera imparable. Si la música actual té noms i llinatges aquests són, sens dubte, el fills musicals de Bernard Herrmann: John Williams, Jerry Goldsmith, Basil Poledouris, Alan Silvestri, Hans Zimmer i un llarg etcètera que inclouria compositors de tot el món. Però entre tota aquesta remesa, els músics orientals -i Kitaro n'és un bon exemple-, s'han fet un lloc preferent en aquest món privilegiat. Lírica, emoció i narració en clau sinfònica. I és que Heaven & Earth és tot açò i més... Qui ha escoltat l'obertura i el final de la peça, dos talls semblants, encara que amb algunes alteracions de l'autor en la seva lluita particular amb Oliver Stone per mantenir la naturalesa electrònica de l'obra, s'adona que la música sobrepassa la imatge a través d'al·legories impossibles i una intrumentació impecable. I així és com d'aquella orquestació magistral -tot s'hagi de dir de Randy Miller-, es salvaren els temes inclosos en l'edició ofical de Geffen Records: "Sau Dau Tree", "Ahn & Le Ly Love Theme", "ARVN", "V.C. Bonfire", "Ahn's House", "Steve's Ghosts", i parts del títol final, "End Title" -vaja, un nom massa trist per un tema que frega la perfecció!-.

Quan Oliver Stone va encomenar el projecte de HEAVEN & EARTH (1993) a Kitaro, aquest s'ho va repensar com una alternativa a les seues composicions New Age, açò sí, sense renunciar al so característic del sintetitzador i la percusió. Després de l'audició de la maqueta, Oliver Stone va optar per atemptar contra el so original i es treballà en l'aportació d'una gran orquesta i per aquesta comesa es va contactar amb Randy Miller. El seu treball va ser impecable i la partitura passà a la història com una de les millors obres composades pel cinema actual. La varietat, la sobrietat, la inspiració i la fascinació oriental que Kitaro ens transmet en aquest treball és gairebé impossible d'imaginar en les partitures d'un John Williams orientalitzat, per esmentar el cas més conegut, i ho assoleix amb la senzillesa en que s'inspira, en les cançons tradicionals que escoltem a "Sau dau Tree"... i en allò que ell mateix qualifica d'inspiració celestial, i jo em permet a dir que aquesta serà una inspiració sintoista, no?

Amb la badia de Halong en la nineta dels ulls, el compositor de The Silk Road (1980) o Thinking Of You (1999) ens porta al Viet-Nam més poètic, d'una manera màgica, embolcallada entre boires i núvols decadents, i furtà pel seu públic essències visuals de Saigon a Câm Phà. Abans havíem escoltat la Indoxina (1992) de Patrick Doyle, i és que la partitura de l'anglès i Kitaro giren entorn al romanticisme en temps de la guerra i la post guerra, i entorn al poder evocador dels paisatges encisats a partir d'unes textures melòdiques on destaca el paper del Huqin com a instrument oriental en un paper de narrador crepuscular. No debades els principals crítics no dubten en qualificar-la d'excel·lent, i és que el primer cop que hom l'escolta és un moment inoblidable, i és en aquell moment en què el sintetizador esvaeix l'obra en un vent efímer quan ens adonam que així començà la música, primer va ser Heaven & Earth i després vingué la resta.

Cap comentari: