dimecres, 29 d’agost del 2007

1558 i el patrimoni històric

Quan des de la política s’utilitzen els aniversaris i la cultura al gust del consumidor de torn la història com a ciència es troba en una situació de desavantatge. Aquests darrers anys ho hem pogut comprovar en el context del projecte de la discutida llei de la Memòria Històrica. I sense ser una mala idea, no contribuïa a fer de la història una ciència apartidista. Les víctimes, s’entén, foren tots aquells que moriren. Alguns per uns ideals, altres per altres ideals i d’altres per cap ideal. Simplement estaven allí. És cert que a partir de 1939 una part de les víctimes va rebre homenatges i beatificacions i fins i tot, i d’açò no fa molt, han donat noms a carrers. Açò és un fet inevitable, la inversió d’aquest procés no passa per un exercici semblant des de l’altre costat, sinó que passa per construir la història d’una manera més científica (cas de Florenci Sastre (2006) al seu estudi “Haunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...”) i menys polititzada.

La proposta de l’homenatge als 450 anys de l’assalt turc és un d’aquells esdeveniments que millor es cenyeixen a la visió d’una història clàssica. ¿S’ha proposat mai a corre cuita la celebració d’un any agrícola, o d’un any de la indústria o d’un any dedicat exclusivament a l’I+D+I aplicat a la nostra ciutat?

A la moció “activa i constructiva” del PSM li falta la guinda: la restauració integral de l’obelisc, símbol de l’homenatge que es vol retre. Per mi resulta conditio sine qua non que aquell símbol retorni al seu estat original de 1858, llavors la simbologia de l’Estat-Nació isabelí usà aquest episodi per emfatitzar l’èpica heroica d’un poble front al poder de l’esquadra del kaputan otomà Piyale Başa (1520?-1571). Un episodi que tenia la finalitat d’unir una Ciutadella dividida entre les faccions isabelines i les carlistes. 149 anys després Maite Salord (UH, 23-07-2007) proposa crear una “comissió de commemoració” i “establir canals d’enteniment”. Així mateix el seu grup ha anunciat un tema de vital importància per a Ciutadella: la defensa del patrimoni històric dins la delimitació del casc antic, encara que jo hi afegiria també el que resta fora d’aquest i que és part, també, de la nostra senya d’identitat. Salvar el passat pot servir per salvar el futur. Si un dia Ciutadella es presenta com una ciutat monumental caldrà de molta sensibilització ciutadana i no de tanta febre constructora, i per part dels polítics a Dalt la Sala, d’un enteniment més lluny de les lluites electorals. El darrer exemple d’agressió a un patrimoni històric no inventariat el tenim en l’enderroc d’una villa d’estiueig a Sa Farola, o de la nau de la fàbrica Domingo Moll al carrer Marquès d’Albranca. Aquests últims mesos va córrer la veu del trasllat del mobiliari de la farmàcia Llabrès a Maó. Ara sembla que no es mourà de Ciutadella. Però a quin preu? Es restauraran els seus vitralls? Tornarà la faroleta de ferro folrat de la farmàcia al lloc que tenia a Ses Voltes?

El 9 de juliol de 1558 és una data històrica en la memòria d’un menorquí. Una data més senyera que qualsevol altra. De vegades resulta curiós comprovar com un fet històric pot ser interpretat de tres maneres diferents; des d’una teoria de la conspiració –molt interessant, per cert-; des d’una de patriòtica espanyola o des d’una de científica. Ensenyar o mostrar –no és el mateix- als fillet/es l’episodi del 9 de juliol des d’una d’aquestes visions pot resultat fins i tot curiós. Quina mena d’enemic o com es plantegi és feina dels educadors. En una època de multiculturalitat com se li explica allò de la “pro aris et focis” a un alumne musulmà?

La teoria d’una defensa patriòtica és més adient del moment en què s’erigí l’obelisc. Corria l’any 1858. La divisió de la societat espanyola en dos bàndols calia de símbols fàcils de reconèixer, i una defensa patriòtica era un bon argument. Necessitat d’herois reconeguts pel poble a través de la Memòria Col•lectiva. Necessitat d’enfortir el concepte Espanya, front als tradicionalistes que lluitaven pels furs.

La teoria de la conspiració és més interessant si pensem en una Menorca abandonada a la seva sort. Florenci Sastre, per mi l’autoritat número u quan parlem d’història moderna menorquina, opina que el kaputan Pialí era molt susceptible a vendre’s als genovesos, i la prova la tindríem en la seva negativa a atacar Bastia (genovesa) i Vilafrança de Niça (de la Casa de Saboia aliada a la Corona Hispana). Colin Imber (2005) defensa una estratègia de Soleiman per a portar la guerra naval a la Mediterrània Occidental materialitzada en els quatre mesos del setge de Malta (1565). Només a les Balears els atacs otomans conformen un bon llistat, Maó (1535); Eivissa (1543), Pollença i Cabrera (1550); Alcudia (1551)... No és de suposar que Ciutadella fos l’objectiu final de l’esquadra otomana. Una gran ciutat! Còrsega! És el més plausible, tallar la ingerència de la Banca de San Giorgio a través del port de Bastia, l’únic que des de 1556 romania en mans hispano-genoveses; el cert és que la flota otomana estava en el seu millor moment. Alguns diuen que Piyale Başa era poc menys que un inepte, altres que sabia perfectament el que feia. Disparitat de criteris, propis d’una ciència que com veiem beu de les fonts documentals, les interpretacions i l’influx de la política del moment.
(Publicat a Última Hora, 29 d'agost de 2007)

3 comentaris:

Talaiòtic ha dit...

Bon article Joan. M'ha agradat el teu punt de vista i, sobretot, l'explicació que dónes del context de la celebració de 1858.

Francesc Sintes Giménez ha dit...

Emmarcable. M'ha encantat.

Anònim ha dit...

Talaiòtic, Francesc, no puc dir més que gràcies.
La veritat és que em vaig reprimir en un punt, fins l'inici del regnat d'Alfons XII el pes del tradicionalisme a Ciutadella era tan gran en els cercles intel·lectuals que just es tallaren a l'hora d'enunciar la seva tríada, "Déu, Pàtria i Rei". Potser és un detall sense importància, però bé aquí el deix escrit.