divendres, 17 d’agost de 2007

LA MIXA QUE NO ERA MIXA

a JF
+ dedicat a tots aquells moix@s que moren a les
carreteres esclafats per conductors sense escrúpols

Aquells ulls groc-oli que em miraven a través del vidre de la porta, eren els ulls més trists que mai no havia vist. Aquell petit sac de puces color negre destenyit i hèrnia fiscal* de feia quinze dies, era el moix més estrany que mai no havia creuat la meua mirada. Des d’aquell dia “de mais no” i d’una urpa que em va ferir el nas, el moix que no era moix perquè no tenia nom i estava destenyit per mor de la seua vida al carrer a frec de tub d’escapament, va prendre consciència de si mateix quan un dia va passar de ser “mixa”, un nom molt poc afortunat -i que els veïns usaven amb fruïció per a cridar-lo-, i poc ajustat a la realitat sexual del gat, a ser de nom JF, simplement John Fitzgerald, en un record d'un president a qui un dia li cantaren un "japi berzdei miser president" tan inoblidable com necessari en la imagineria dels nord-americans.

Des de llavors John Fitzgerald va tenir una casa. Un lloc on meular desesperament per un tros de pernil dolç i on jeure a sobre d'un coixí replè de pèls.

I aquell era ell. JF, de coa primeta, caminar de quixot ferit, i de mirada groc-oli, sempre havia ambicionat el que no tenia. Una cadira prop d'una estufa a l'hivern. Unes rajoles fredes a l'estiu. Un dia que ja no era la mixa que no era, va entrar en una casa i s'hi quedà a ensumar els peus i a guaitar aquell misteriós lloc ple de menjar que es deia frigorífic... però ara ell, el moix dels somnis acomplerts, volia tornar al carrer, a ensumar la betzina dels cotxes, a escoltar peuades, a deixar-se endur per les rampes d'una llar construïda entre margarites pudentes i fems.

1 comentari:

Anònim ha dit...

(Lliçó de mixa) A pixar, enfora.