dimecres, 16 d’agost de 2006

LA CIUTAT DELS SABATERS

A les portes dels 140 anys de la fundació d’una companyia sabatera que revolucionà a Menorca el concepte de fàbrica dedicada a l’exportació he sentit l’impuls d’escriure unes ratlles, sobretot després de llegir un article de Joan F. López Casasnovas publicat al seu bloc el passat 28 de juliol. Sempre hi ha quelcom perquè lluitar i reivindicar, d’açò no en tinc cap dubte; i aquella Ciutadella, ciutat de sabaters, és un bon exemple del que s’ha perdut, alguns cops per un grapat de diners, molts cops per l‘oblit, i pocs cops per la lluita. Precisament, d’aquella lluita als ’80 per a sobreviure a la mort del vell sistema industrial, jo em qued amb dues imatges que sempre estaran en la meua memòria, la dels treballadors de Manufacturas Coll tancats en la nau de la fàbrica i la d’Indaleci Mateu qui un dia em va dir que contés aquesta història tan arrelada en la nostra ciutat.

Aquells, els de la ciutat dels sabaters, eren altres temps, retrats en blanc i negre, eren altres homes, emprenedors, oberts al món i amb un esperit de superació encara avui envejable. Les fotos d’aquella època –us parl de poc més de cent anys enrera- ens són ara objectes de curiositat, una mica d’art clandestí que ens porta a un món que per molt que hagués existit sembla ara tan irreal com imaginari. Aquelles eines de banqueta que aixecaren la nova Ciutadella del s.XX les trobem en antiquaris, les velles Singer S.M. i Pfaff Nähmaschine són ara peus de taula difícils d’imaginar en el seu paper de màquines de progrés... Fins i tot la cultura sabatera, un concepte que aquests últims mesos l’he llegit en varis mitjans de comunicació, es perd i només en restarà, gràcies a una festa popular, Sant Joan, un dels pocs exemples sinó el més important, la sarsuela Foc i Fum que sonava per primer cop i de manera oficial un u de juny de 1885, però que s’havia ideat entre les parets de la Pere Cortès i Cia., allà l’hivern de 1884-1885.

Dels dos historiadors que havíem treballat el tema del calçat, en aquest cas jo mateix i na Montse Marques, el d’ella és el que ha sortit a la llum i açò sempre és cosa que s’ha de celebrar, sobretot en el món cultural de la nostra illa sotmès a compromisos i a “amiguismes” difícils d’entendre, però que hi són. Açò darrer no s’ha prendre com cap atac al PP-Ciutadella el qual si en una cosa ha destacat és en la seva coherència en quan a les noves publicacions.

Els que s’han acostat al llibre de na Montse Marquès, La Dona i la Sabata (2006) han pogut descobrir les dones del calçat, els rostres d’un passat que ha fet possible aquest present. Si na Montse ens presentava les dones, jo us present els homes del calçat en un estudi realitzat al llarg de sis anys i corregit gairebé cada any, i amb l’amenaça seriosa què mai es publicarà si no és a través dels canals privats. A partir d’un fil cronològic que comença allà per la dècada de 1850 i que s’acosta fins els nostres dies a través de les pàgines de dos estudis consecutius, Industrials, Pelleters i Sabaters (1855-1922) i Treball i Conflicte Social en la indústria sabatera menorquina (1923-1988), hem investigat la formació i consolidació de les dues classes socials que han perfilat aquesta ciutat: la dels industrials i la dels obrers.

La nostra Ciutadella contemporània és en bona mesura hereva de la projecció urbanística de finals del s.XIX i principis del XX. Malgrat que ens hem capficat a presentar-nos com una destinació turística d’estiu, Ciutadella guarda encara entre els seus carrers aquell regust a ciutat industrial, històrica i tradicional. És una altra mirada a la mateixa ciutat dels souvenirs, és una altra manera de veure el que veiem cada dia. Malauradament cada cop són menys les fàbriques que guarden la seva fesomia original; l’última l’hem de buscar al 64 del Passeig de Sant Nicolau, un edifici símbol d’aquell temps i que en la seva època d’esplendor va rebre les visites de la Casa Reial espanyola, de ministres i va viure gairebé l’únic conflicte obrer a la Ciutadella franquista a l’hora que aquells mateixos sabaters fabricaven dos parells de sabates per a la futura reina Sofia. Aquesta és/era la fàbrica de Lluís Esteban Lleonard, testimoni mut d’un itinerari a través de la ciutat dels sabaters.

A les portes, doncs, dels 140 anys de la Pere Cortès i Cia. fundada algun dia de setembre de 1866, en història encara ens resta molt a reivindicar, “la memòria històrica dels vençuts", però sense oblidar la dels vencedors, el món del camp oblidat per la historiografia i el món de la sabata i la cultura musical i teatral d’aquella Ciutadella noucentista cada cop més allunyada en el temps.

1 comentari:

Ruth Mateu ha dit...

"...la dels treballadors de Manufacturas Coll tancats en la nau de la fàbrica i la d’Indaleci Mateu qui un dia em va dir que contés aquesta història tan arrelada en la nostra ciutat" Quan he lelgit aquestes paraules m'han vingut al cap molts records d'infantessa, no record quan anys tenia en aquells moments però si recordo que aquella nit vaig voler dormir a la fàbrica al costat de les families i del meu pare, en Xe, Indalecio Mateu. Ja m'agradaria que hem contasis més coses d'aquelles lluites, gràcies per recordar-lo
Ruth Mateu