L’altre dia quan van veure desaparèixer els vehicles estacionats al carrer Portal de Santa Clara s’obria una lleu esperança de veure aquell carrer convertit en peatonal, encara que només fos de les 18:00 a les 04:00, però poc després veiem també, com l’únic tros de murada que es conserva a Ciutadella era envaït visualment per nous estacionaments. Una de cal i l’altra, d’arena.
Un poble turístic, monumental, com aquest, pregonat a cop de vehemència des dels anys trenta, sempre ha tingut aquest problema; la por dels ajuntaments a peatonalitzar els carrers del casc antic. Amb l’excusa dels residents que porten la compra a casa, aquells mateixos residents que quan viuen a Barcelona al llarg del día han caminat quilòmetres. Portal de santa Clara ha guanyat molt, i els que hi resideixen ho saben, i la Plaça del Bastió sería única dins Ciutadella si en cop de cotxes hi hagués una plaça bucólica, amb vistes a la murada. Aquell és l’únic indret de la ciutat que essent plaça no es concep com a tal, és l’unica entrada de la murada convertida en el que no és.
diumenge, 16 d’agost del 2009
diumenge, 7 de juny del 2009
la nit del 7-J
En unes eleccions tots els resultats són positius. Miri per on es miri, tothom triomfa.
La lliçó de les europees no és extrapol·lable a nivell local o insular, però a nivell nacional marca una tendència molt clara: el desgast del partit en el poder "segons opinió de Leire Pajín", de fet, de tots els partits en el poder (llevat del cas d'Itàlia, França, Alemanya...), i l'ascens del PP. Una diferència de 3,72% punts respecte del PSOE, gairebé un ascens del 6% si el comparem amb les dades de les legislatives de l'any passat.
El PSOE entra per tant en retrocés a nivell nacional.
A Catalunya CiU es fa amb majories a Lleida i Girona i assoleix 2 diputats amb la seva coalició nacionalista, mentre que la nova Izquierda Unida de Cayo Lara salva la primera prova de foc mantenint els seus 2 eurodiputats. Entren en escena UPyD amb 1 escó i es manté la coalició d'Esquerra amb 1.
A Menorca i Ciutadella. Tot i que els resultats, deiem, no són extrapol·lables en quan al vot de l'esquerra (amb un PSM que en les municipals sí que treu millors resultats), en quan a la dreta sí.
El 2004 el PP va obtenir el 45,2% dels vots (10152 escrutinis), mentre que el PSOE es situava en el 42,2% (9481). El 2009 el PP tendria el 44% del vots (9156) i el PSOE el 43% (8928). Un resultat molt semblant, i amb les mateixes victòries electorals als feus tradicionals de Mao i es Castell (PSOE) i Ciutadella (PP).
A Ciutadella on la dreta s'havia dividit i on UPCM havia apostat per donar el seu suport a una escissió del PSOE, UPyD, el PP s'ha trobat amb un nou retrocés. Passa del 52,20% (3608) de 2004 al 46% del 7-J (2802 vots), mentre que el PSOE assoleix a costa dels votants pessimistes 2552 escrutunis, passant del 35,9% al 42%. Un resultat molt bo i treballat.
De la resta de partits destacaria Esquerra Unida que guanya 160 vots amb el 3%; i la desfeta electoral d'Esquerra-Entesa de 1051 votants el 2004 a 533 el 2009.
Amb tot, el PP és el gran guanyador d'aquesta nit electoral, ja que si açò era una moció de confiança cap el seu líder, s'ha quedat amb la primera victòria camí de La Moncloa.
La lliçó de les europees no és extrapol·lable a nivell local o insular, però a nivell nacional marca una tendència molt clara: el desgast del partit en el poder "segons opinió de Leire Pajín", de fet, de tots els partits en el poder (llevat del cas d'Itàlia, França, Alemanya...), i l'ascens del PP. Una diferència de 3,72% punts respecte del PSOE, gairebé un ascens del 6% si el comparem amb les dades de les legislatives de l'any passat.
El PSOE entra per tant en retrocés a nivell nacional.
A Catalunya CiU es fa amb majories a Lleida i Girona i assoleix 2 diputats amb la seva coalició nacionalista, mentre que la nova Izquierda Unida de Cayo Lara salva la primera prova de foc mantenint els seus 2 eurodiputats. Entren en escena UPyD amb 1 escó i es manté la coalició d'Esquerra amb 1.
A Menorca i Ciutadella. Tot i que els resultats, deiem, no són extrapol·lables en quan al vot de l'esquerra (amb un PSM que en les municipals sí que treu millors resultats), en quan a la dreta sí.
El 2004 el PP va obtenir el 45,2% dels vots (10152 escrutinis), mentre que el PSOE es situava en el 42,2% (9481). El 2009 el PP tendria el 44% del vots (9156) i el PSOE el 43% (8928). Un resultat molt semblant, i amb les mateixes victòries electorals als feus tradicionals de Mao i es Castell (PSOE) i Ciutadella (PP).
A Ciutadella on la dreta s'havia dividit i on UPCM havia apostat per donar el seu suport a una escissió del PSOE, UPyD, el PP s'ha trobat amb un nou retrocés. Passa del 52,20% (3608) de 2004 al 46% del 7-J (2802 vots), mentre que el PSOE assoleix a costa dels votants pessimistes 2552 escrutunis, passant del 35,9% al 42%. Un resultat molt bo i treballat.
De la resta de partits destacaria Esquerra Unida que guanya 160 vots amb el 3%; i la desfeta electoral d'Esquerra-Entesa de 1051 votants el 2004 a 533 el 2009.
Amb tot, el PP és el gran guanyador d'aquesta nit electoral, ja que si açò era una moció de confiança cap el seu líder, s'ha quedat amb la primera victòria camí de La Moncloa.
7-J : la macro enquesta d'avui
Passat el dia de reflexió toca anar a votar. I sobretot, votar, encara que sigui per deixar el sobre en blanc o no votar res.
Les Eleccions Europees enguany s'han presentat, encara que no es refereixin així el PP i el PSOE, com una macro enquesta extrapol·lable a un hipotètic resultat a Espanya. Encara que no ho diguin, i diguin que el que importa és Europa, la campanya s'ha centrat en la crisi social espanyola i la crítica de partits.
En cap moment, o en algun moment d'aquells que hom ni se n'adona, s'han parlat de les coalicions de partits europeus, i de com o amb qui s'asseuen a Brussel·les.
La bipolarització de la vida política espanyola no és bona, ni per la democràcia, ni pel sistema. I encara s'ha d'afegir la dificultat dels dos grans partits de trobar alternatives als seus dos número 1. José Luís Rodríguez Zapatero no té substitut a la vista, la seva segona legislatura ha de ser la darrera si el PSOE no vol una sequera electoral com la que patí després de González, i Mariano Rajoy, que no és el líder polític alternatiu que enimora, no té l'alçada política d'Alberto Ruiz-Gallardon.
Les Eleccions Europees enguany s'han presentat, encara que no es refereixin així el PP i el PSOE, com una macro enquesta extrapol·lable a un hipotètic resultat a Espanya. Encara que no ho diguin, i diguin que el que importa és Europa, la campanya s'ha centrat en la crisi social espanyola i la crítica de partits.
En cap moment, o en algun moment d'aquells que hom ni se n'adona, s'han parlat de les coalicions de partits europeus, i de com o amb qui s'asseuen a Brussel·les.
La bipolarització de la vida política espanyola no és bona, ni per la democràcia, ni pel sistema. I encara s'ha d'afegir la dificultat dels dos grans partits de trobar alternatives als seus dos número 1. José Luís Rodríguez Zapatero no té substitut a la vista, la seva segona legislatura ha de ser la darrera si el PSOE no vol una sequera electoral com la que patí després de González, i Mariano Rajoy, que no és el líder polític alternatiu que enimora, no té l'alçada política d'Alberto Ruiz-Gallardon.
dijous, 21 de maig del 2009
EUROPA, EUROPA
Les eleccions europees arriben amb un interès ciutadà gairebé nul. Són pocs els que els interessa saber qui mana a Brussel·les, i com s'organitza la Unió Europea. Vivim a Europa, i en canvi, aquest és un concepte encara abstracte.
Europa es construeix pels límits geogràfics, encara que és ben cert que hi ha moltes velles Europes dins el nostre continent. La de la Mediterrània, el bressol de la civilització que inclou nord d'Africa i les franges de Síris, Israel, Líban, Turquia... La del centre, la de l'Est i el Bàltic i les Illes Britàniques.
El gran problema és la construcció europea, i la cessió de poder per part dels estats que la composen... Un tema com el nacionalisme, i les llengües minoritàries tindrien cabuda dins una Europa unida i sense fronteres. Exemples de convivència no falten, però exemples d'intolerància en sobren.
Europa no és, doncs, un mot qualsevol, és el futur.
Europa es construeix pels límits geogràfics, encara que és ben cert que hi ha moltes velles Europes dins el nostre continent. La de la Mediterrània, el bressol de la civilització que inclou nord d'Africa i les franges de Síris, Israel, Líban, Turquia... La del centre, la de l'Est i el Bàltic i les Illes Britàniques.
El gran problema és la construcció europea, i la cessió de poder per part dels estats que la composen... Un tema com el nacionalisme, i les llengües minoritàries tindrien cabuda dins una Europa unida i sense fronteres. Exemples de convivència no falten, però exemples d'intolerància en sobren.
Europa no és, doncs, un mot qualsevol, és el futur.
dissabte, 25 d’abril del 2009
4,010,700 aturats i n'hi ha que xerren d'himnes
És una xifra que convida a una reflexió, però una reflexió real, no teòrica. La crisi que tenim al davant no és nova, però té tota una sèrie d'ingredients totalment nous. Quan hom estudia les crisis sempre troba variables. El 1959-1960 ja es va donar una situació d'aquesta. El govern franquista sense saber ben bé com sortir-se'n va trobar la llum amb un govern tecnòcrata i amb la casualitat del boom europeu i l'emigració següent.
Ara la situació pels treballadors de les empreses privades és difícil. Més difícil. S'acosta la temporada d'estiu més complicada. Els ERO s'han fet i es fan per salvar empreses, i és clar, que hi entra la picaresca dels empresaris. Kraft ha estat l'exemple més gran que hem viscut a Menorca, Buades a Binissalem... BIC, PcCity...
La veritat és que una part dels nostres polítics més valdria que posés els peus a terra. Quan el senador Pere Sampol va fer aquella pregunta sobre l'himne de les Nacions Unides, més li val a aquest senyor pensar en el present. Em sembla que n'hi ha que cobren massa pel que fan i diuen. Aquestes xorrades només surten d'algun funcionariet o alguna persona certament -com li agradava de dir a Sebastià Serra- que passa poca pena pel seu entorn social.
Ara la situació pels treballadors de les empreses privades és difícil. Més difícil. S'acosta la temporada d'estiu més complicada. Els ERO s'han fet i es fan per salvar empreses, i és clar, que hi entra la picaresca dels empresaris. Kraft ha estat l'exemple més gran que hem viscut a Menorca, Buades a Binissalem... BIC, PcCity...
La veritat és que una part dels nostres polítics més valdria que posés els peus a terra. Quan el senador Pere Sampol va fer aquella pregunta sobre l'himne de les Nacions Unides, més li val a aquest senyor pensar en el present. Em sembla que n'hi ha que cobren massa pel que fan i diuen. Aquestes xorrades només surten d'algun funcionariet o alguna persona certament -com li agradava de dir a Sebastià Serra- que passa poca pena pel seu entorn social.
diumenge, 1 de març del 2009
Valkiria : es lebe das heilige Deustchland
Valkiria ha despertat de cop un dels episodis finals de l'Alemanya de Hitler. Fa anys afirmar que Alemanya havia estat la víctima del dictador era sinònim de "nazi", hem hagut d'esperar a una pel·lícula perquè els alemanys que van donar la seva vida per acabar amb un règim totalitari sortin a la llum.
A més de Claus von Stauffenberg i tota la trama sempre he destacat el paper dels alemanys ficats en les Brigades Internacionals. És un cas com el dels italians, d'apàtrides, que no un cop acaba la guerra espanyola no tenen on anar.
La trama Valkiria és un dels pocs exemples de reconstrucció històrica que es cenyeix als fets. I és que la X Panzer africana té molt a veure amb tot el rebuig de la Wehrmacht contra les SS Waffen i el sistema totalitari. Un dels noms més il·lustres, el del mariscal Erwin von Rommel van estat ficats en l'oposició a Hitler i Himmler.
Un treball el de Bryan Singer molt recomanable a qui agradi la reconstrucció històrica, i a qui no, doncs, que no hi vagi.
A més de Claus von Stauffenberg i tota la trama sempre he destacat el paper dels alemanys ficats en les Brigades Internacionals. És un cas com el dels italians, d'apàtrides, que no un cop acaba la guerra espanyola no tenen on anar.
La trama Valkiria és un dels pocs exemples de reconstrucció històrica que es cenyeix als fets. I és que la X Panzer africana té molt a veure amb tot el rebuig de la Wehrmacht contra les SS Waffen i el sistema totalitari. Un dels noms més il·lustres, el del mariscal Erwin von Rommel van estat ficats en l'oposició a Hitler i Himmler.
Un treball el de Bryan Singer molt recomanable a qui agradi la reconstrucció històrica, i a qui no, doncs, que no hi vagi.
dilluns, 9 de febrer del 2009
2009 l’any de la crisi total?
2008 potser passi a la història com l’any del crack immobiliari a l’Espanya de la post reconversió industrial. Ha estat un any gris amb tonalitats negres, i 2009 no serà molt diferent. La crisi econòmica que tan va costar admetre als socialistes en el govern no té una solució local, sinó que afecta tot l’entorn de les economies globalitzades. Els efectes poden ser més complexes que en el crack del 29, o en la crisi de principis dels vuitantes, ja que en aquesta ocasió hi entra de ple un element absent en aquells moments: la hipoteca com a element generalitzat.
El mot de moda és el de “crisi”; però a diferencia d’abans és que avui del mot se’n fan bromes. Són coses dels temps que corren. L’altre dia em vaig sorprendre que em demanessin quelcom relacionat amb l’actualitat del calçat; un sector que des de principis dels noranta fins ara ha gaudit d’una certa salut i expansió. Parlem de casos dels tancaments de Gomila Melià, Creaciones Freehand, Zapatillas Alaior, Calçats Roseta... però rere cada cas hi trobarem elements propis de cada empresa, no podem parlar, d’una crisi del sector, ja que el sector com a tal es va esmicolar en els anys vuitanta.
Els empresaris de la indústria menorquina són gairebé els únics emprenedors en què compta i ha comptat l’illa. Saben el que és donar-se a conèixer en el difícil món de la moda, de presentar les seves col·leccions a Milan, Düsseldorf, Madrid i assistir amb paciència i iniciatives a les noves contrades dels negocis internacionals com Dubai (als Emirats Àrabs Units), Tokio, Hong Kong... El seu afany sempre anirà per davant de l’afany del sector turístic, i molt, moltíssim més endavant del sector de la construcció. Si les solucions efectives per a superar la crisi han d’arribar de l’executiu de Madrid és que l’economia està malalta, i no genera espectatives a curt termini.
El Plan-E del govern Rodríguez Zapatero deixarà només a Ciutadella prop de 5 milions d’euros a repartir entre un grapat d’obres publiques. Es tracta d’un pla per a rellançar el sector de la construcció, però en definitiva, es tracta d’una transfusió de diners a un malalt terminal, ja que el que s’ha de concretar és un nou model de creixement econòmic. Posem l’exemple del calçat. Fins a principis dels anys vuitanta les grans stores de calçat (tendes) nord-americanes signaven la compra els productes menorquins. Magatzemistes canadencs (recordem el cas de Creative Shoes Ltd.) i de la costa Est acaparaven la producció menorquina, i aquests industrials tampoc no es preocupaven de cercar alternatives ja que tenien assegurada la seva distribució. 1973 va significar un primer cop a aquest model umbilical amb la fallida de Creative Shoes Ltd.’. El model es trontollava i calien d’altres camins per obrir-se als mercats exteriors, però l’Europeu era un mercat que implicava una política comercial en gairebé cada empresa i implicava, també, convèncer els minoristes, les boutiques, les tendes... Les fires internacionals començaren a jugar un paper decisiu, però no totes les empreses es van poder reconvertir en aquesta nova estratègia. En el turisme ha passat quelcom de semblant. Els TTOO ja no canalitzen tot el turisme, i cada cop més, el turista és una persona que compra per internet i s’informa de l’hotel i la zona on anirà. Açò implica invertir en la imatge, i açò és el que a Menorca no s’ha fet.
No hi ha un Plan-E per a la indústria menorquina, ni un Plan-E pel sector turístic, i és que segurament podrem comprovar com les mesures que el govern socialista posa en marxa no produiran l’efecte estimulador que segurament pensaven abans de fer pública la idea ics per activar l’economia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)