No conformen una èlit social entesa com a tal, no conformen un grup social compromès ni amb el seu temps ni amb la societat que els envolta; la màfia és un grup de famílies de Ciutadella que fa i desfà, que s’ha enriquit i que són hereus dels temps dels corsaris, dels traficants de la pota i l’estraperlo. Sempre hi ha hagut corrupció, però mai aquesta havia arribat a arrelar dins la política local. Mai no ho podrem comprovar. Tot sempre serà suposat, però l’enrenou de fons hi és.
Nerer S.L. no és un cas aïllat. S’ha d’entedre dins el context d’una trama econòmica. Una de les Belle Epoque de la cosa nostra ciutadellenca va arribar amb l’atur de molts de treballadors. Eren els anys vuitanta, en plena desindustrialització a Ciutadella. Els economistes de la màfia treballaren activament per a algunes empreses –no totes-. Fa uns anys que han trobat de la mà de polítics corruptes la seva oportunitat de jugar amb els diners públics. I dic, sempre seran suposats, presumptes, mai culpables del tot, perquè per açò calem de jutges rectes, una mena d’Elliots Ness compromesos.
La corrupció a petita escala està assumida per tots. Comença per pagar diners en negre, passa per allò que en diuen llibertat de preus però que oscil·la amb diferències de 1000 euros en el cas d’un pressupost de fusteria d’alumini, passa també per vendre conscientment aliments caducats o en mal estat… La febre per enriquer-se al so de l’euro ha creat una bolla inflacionista, que ha afavorit la corrupció a petita escala que es tradueix en els afaires a gran escala, la dels polítics ocasionals, però que deixen empremta. Així les coses, una societat que accepta aquestes formes, no és estrany que accepti també els al capone de l’època. La màfia ciutadellenca, la que actua, i esten les seves àrees d’influència en mil negocis, la que destrossa el patrimoni històric, la que construeix sobre llocs, no te cap mirament per ningú.
Nerer S.L., el “Cas del solar de les rates”, el cas de la UTE funerària o la desviació de capitals durant la crisi del calçat dels anys vuintantes són les puntes de l’iceberg d’una trama que només té solució amb l’entrada en escena d’Hisenda i de jutges independents. Ara es diu Nerer, demà serà un altre nom, i és que rere Nerer S.L. filial del grup Pradas no hi ha res. Tres noms propis; o sigui, poca cosa més que fum.
Nerer S.L. no és un cas aïllat. S’ha d’entedre dins el context d’una trama econòmica. Una de les Belle Epoque de la cosa nostra ciutadellenca va arribar amb l’atur de molts de treballadors. Eren els anys vuitanta, en plena desindustrialització a Ciutadella. Els economistes de la màfia treballaren activament per a algunes empreses –no totes-. Fa uns anys que han trobat de la mà de polítics corruptes la seva oportunitat de jugar amb els diners públics. I dic, sempre seran suposats, presumptes, mai culpables del tot, perquè per açò calem de jutges rectes, una mena d’Elliots Ness compromesos.
La corrupció a petita escala està assumida per tots. Comença per pagar diners en negre, passa per allò que en diuen llibertat de preus però que oscil·la amb diferències de 1000 euros en el cas d’un pressupost de fusteria d’alumini, passa també per vendre conscientment aliments caducats o en mal estat… La febre per enriquer-se al so de l’euro ha creat una bolla inflacionista, que ha afavorit la corrupció a petita escala que es tradueix en els afaires a gran escala, la dels polítics ocasionals, però que deixen empremta. Així les coses, una societat que accepta aquestes formes, no és estrany que accepti també els al capone de l’època. La màfia ciutadellenca, la que actua, i esten les seves àrees d’influència en mil negocis, la que destrossa el patrimoni històric, la que construeix sobre llocs, no te cap mirament per ningú.
Nerer S.L., el “Cas del solar de les rates”, el cas de la UTE funerària o la desviació de capitals durant la crisi del calçat dels anys vuintantes són les puntes de l’iceberg d’una trama que només té solució amb l’entrada en escena d’Hisenda i de jutges independents. Ara es diu Nerer, demà serà un altre nom, i és que rere Nerer S.L. filial del grup Pradas no hi ha res. Tres noms propis; o sigui, poca cosa més que fum.
