zonascore supera les 1.500 visites

Des que em vaig proposar tornar a escriure comentaris de bandes sonores, aquesta web s'ha activat. Avui hem passat les 1.500.

El món de la música de cinema val la pena conéixer-lo, molts cops una bona música ens permet recordar una pel·lícula, per molt dolenta que sigui.

http://jmartinezbosch.wordpress.com/

TEMPS DE VAGA : 29-S

Els últims anys la crisi econòmica ha estat notícia diària en els mitjans de comunicació; alguns d’aquests encoratjaven a la protesta social, i quan aquesta s’ha convocat per part de les centrals sindicals, s’han tirat enrere i han fet bandera de la crítica contra la UGT i CCOO. En el passat Congrés de l’UGT Menorca (març de 2009) vaig interpel·lar Lorenzo Bravo sobre la política erràtica del govern socialista; és cert que, llavors, cap central sindical es podia mobilitzar contra Zapatero quan aquest assegurava l’augment anual de les pensions, les ajudes a les prestacions per atur, i posava en marxa d’un Plan E que ha demostrat, a totes totes, la seva ineficàcia. Ens hem de remuntar a 1934 quan un govern en democràcia aprovà també un pla estatal d’obres públiques per incentivar l’ocupació. El resultat d’allò va ser: una crisi encara pitjor, i com tots sabem, el 18 de juliol de 1936, esclatava una guerra civil.

La societat actual té pocs elements en comú amb la societat dels setanta o dels vuitanta. Potser aquella era una societat més susceptible i menys informada, però al cap i a la fi, era una societat que consolidà alguns dels drets que al començament del s.XXI es perdran de manera irremeiable a través del Projecte de Llei de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball (RD Llei 10/2010, de 16 de juny).

Tot analista polític estarà d’acord en què el govern Rodríguez Zapatero s’ha consumit com un llumí. Ja no queden alternatives factibles en el seu govern, i a l’igual que succeí a Hongria el 2009 la majoria socialista del MSzP pot ser escombrada en unes hipotètiques eleccions generals avançades. Els capitosts socialistes ho saben, i açò és el que els aferra encara més al poder. He posat l’exemple de l’MSzP hongarès. No és casual, és l’exemple més semblant al cas espanyol. La crisi econòmica portà el govern de Ferenc Gyurcsányi a una sèrie de reformes laborals, socials, financeres, etc. Tan semblants a les espanyoles que ben bé podrien passar com un copy paste a l’espanyola (entre les mesures estrella, l’augment de l’edat de la jubilació). El resultat electoral el maig de 2010 es traduí amb la victòria de FIDESZ (conservadors) i amb l’avanç polític del partit ultranacionalista JOBBIK (Moviment per a una Hongria Millor). La recepta socialista a la crisi, no funcionà. Gyurcsányi encara sumà un nou factòtum en contra seu, el Parlament Unicameral decidí que a causa de la seva ineficàcia havia de ser sacrificat. EL propi primer ministre va dir que “no vull ser un obstacle”. Curiós! A Espanya, Rodríguez Zapatero ja no pot presentar-se a Rodiezmo a pregonar la puja de les pensions, a exposar el llistat d’ajudes socials… El president està acorralat.

La Vaga del 29-S, tot i el que es digui des del púlpit dels conservadors ha de marcar l’aposta per un canvi de rumb en quan a la política social, i en quan a activar un canvi en l’estructura econòmica de l’estat. No és el primer cop en la nostra història espanyola i menorquina, en concret, que vivim una crisi estructural. Molts recordarem els anys vuitanta i la posada en marxa d’una reconversió industrial que portà un traspàs de treballadors del sector secundari al sector serveis. Mai es va tenir cura de la qualificació d’aquests treballadors. La temporalitat era i és manifesta. A principis dels noranta van tenir la sort que una guerra als Balcans reconduí el turisme adriàtic cap a les nostres costes. Va ser una època de xauxa. Es construïen hotels, apartaments, no hi havia límits al creixement, i en aquella ocasió, el moviment ciutadà aturà la possible urbanització de Macarella. Però amb el temps, la tipologia del turista que ens visita canvia. El temps ha fet que el turista mass media actual valori altres aspectes exògens, que poden ser estimulats per l’anunci d’una cervesa, però açò no bastarà, ja que el sector turístic cal d’un canvi, d’una inversió que no arriba a tots els complexes hotelers... El patrimoni històric, la gastronomia, els comerços, són elements que s’han de mimar per a consolidar un turista cultural. És necessari que els polítics amb poder per fer-ho facin els seus deures i deixin de carrils bicis, per posar un exemple fàcil.

Consell Insular de Menorca i Govern Autonòmic han d’invertir en un “Pla E” per a la Indústria i pel sector turístic, així com incentivar la creació d’empreses i negocis. La puja dels IAE és un contrapunt al que ha de ser un objectiu prioritari. Afavoreix la captació de companyies aèries el fet que AENA apugi taxes? Aquests darrers anys els polítics han defensat a capa i espasa el sector públic i a penes han tingut cura del sector privat que és el que crea llocs d’ocupació i capta inversions.

Ben mirat, la vaga és contra aquesta política que tenim, hi cabem mil reivindicacions diferents, hi ha mil lectures d’una mateixa vaga, el que no és coherent és parlar i parlar i no fer res per canviar-ho. Les paraules se les emportar el vent, i aquest 29-S, èxit o fracàs, és una data per a la història d’Espanya.

Joan Martínez Bosch

(28.09.2010)

El Foc i Fum de n’Aura-Iris Canet : El 125è aniversari d’una peça de sarsuela imprescindible.

Des d’un lloc en el galliner. Ca-Los. Els pobles s’ungeixen de símbols propis i Ciutadella és un d’aquells llocs que necessiten més que mai, reinventar-se en els mites, i recrear en Sant Joan la disbauxa necessària per sortir del dia a dia. I en açò que, com cada any, des de fa unes dècades, arriba Foc i Fum, la sarsuela que veié la llum el 1885, i que, per tant, enguany acompleix 125 anys. Mestre Francesc Rosselló (Russó) posà la música i Joan Benejam Vives, la lletra... Foc i Fum és un abraçada al passat, si bé és ver que no és una abraçada a les arrels de la festa, sí que és un tat a la Ciutadella de 1885, una ciutat que canviava al so dels martells en les banquetes de sabaters, i per tant, una societat que veia en la nova cultura dels casinos de reunió, de l’escolarització, de la llibertat de premsa, la por a perdre les essències del passat. Joan Benejam ho usa, no com una enyorança, car ell era un maçó convençut i estava enfrontat amb els tradicionalistes ciutadellencs, ho utilitza perquè les arrels d’en primer no es perdin a través dels anys frenètics de la industrialització.

Des de 1970 Foc i Fum s’ha representat cada any per aquestes dates, la majoria de les representacions s’ha recreat sobre la base de l’anterior, limitant, així doncs, la capacitat d’innovació en la direcció artística. Qualssevol que hagi escoltat la partitura de mestre Rosselló s’adona que les seves notes transmeten un flux de moviment, una mena de bucles que ajuden a dibuixar l’ambient festiu, la gernació, la disbauxa, l’eterna caricatura d’en Carrelet... Sobre aquest flux musical de l’obertura n’Aura-Iris Canet ofereix a l’espectador la introducció d’elements de dansa... i és que en Joan Taltavull és, avui per avui, un actor en escena imprescindible. El públic s’empassa el primer acte amb expectació, i agraeix aquestes “novetats” a la trama de la sarsuela. En el segon i tercer actes, inexplicablement, aquestes pinzellades dansaires hauran desaparegut. La inclusió del poble, i la seva participació a corus durant l’obra és un tret diferencial a tenir en compte, així com la seva posada en escena... Maria Camps i Lluís Sintes van estar esquisits, en Toni Riudavets –ell és en Carrelet-, i l’amo, en Cinto Genestar va brodar el seu paper, així com en Toni Camps en la pell d’un guàrdia civil impenitent amb un Rafel (Marc Casasnovas) perfectament creïble. La resta de noms que ornen aquesta representació són la maquíssima, Mari Torres (Maria), Àngela Roman, Noemí Anglada (compta que la perruquera oficial era la seva germana, n’Irene), Mònica Allés, Susana Muñoz, Quim Alzina, Ricardo Bosch, els ballarins, Júlia Portella, Lluís Marquès, Carme Taltavull, Clara Taltavull i Joan Taltavull.

Foc i Fum, 125 anys després, és una sarsuela que admet suggeriments, llavors, els seus autors, eren precursos de les innovacions culturals en la Ciutadella del devuit; 125 anys després, aquesta obra es revitalitza, i només el temps farà que algun director de música ens sorprengui amb alguns arranjaments musicals innovadors.

Moments fotogràfics de la representació de dissabte 19.06.2010

ZP: la fi de la credibilitat

Després de Zapatero el PSOE té l’imperiosa necessitat de reinventar-se, però aquesta reinvenció s’haurà de construir a partir de les bases del socialisme social. Aquest govern a la deriva, amb un president sota els efectes de la síndrome del naufrag, només li resten dues sortides, en primer lloc i de manera obligada presentar una moció de confiança, ja que hores d’ara molts dels preceptes del seu antic programa electoral s’han anat en orris; en segon lloc, la convocatoria de les eleccions. Zapatero no té més sortida.
La major part de les mesures proposades per a sortir de la crisis han estat errades, començant pels famosos 400 euros, devolució que es va fer a través de l’IRPF i que afavorí les nòmines més altes, ja que a les més petites el pagament es va fer –si es va fer- de manera fraccionada. Seguim amb l’ajut a les entitats financeres, les culpables directes de la crisi económica españoles i les que no han pagat la part que en tenen d’haver nodrit amb les seves especulacions i ussura la bimbolla immboliària; després arribà el Pla E. Certament, quan l’any passat es presentà a Rodiezmo (juny de 2009), el president Zapatero pensava que gràcies a les obres publiques es recuperarien els nivells d’ocupació. Es va errar; fomentà a les constructores contratistes, les que tenien la maquinària apropiada per fer-se amb les contrates i ja està. Ni ajuntaments ni sindicats es preocuparen de saber si el que treballava era un treballador amb molts mesos en l’atur o vés-tu-a-saber.
El Pla E va ser el desencert més gran juntament amb l’ajuda al sector de la ussura. Una solució podría passar per la nacionalització de les hipoteques i que els interessos s’ajustin a un percentatge. Una política agressiva contra les entitats financeres tornaria els diners al consum i el consum repercutirà en l’ocupació. Però ZP ha anat més lluny, una reforma laboral d’amagat s’apropa, es retallen en un 5% els sous dels funcionaris, s’ataca a les famílies més pobres quan es congelen pensions i s’elimina el xec-nadó (2500 euros o 3500 eusos, segons els casos). Resulta curiós quan aquest govern de tall socialista es dedica a regalar diners, tan al que guanya 150.000 euros l’any com al que en guanya 12.000. Aquí tothom rebia el xec-nadó, no crec que ningú s’hagués oposat a que aquests 2500 els cobressin les rendes més baixes. Seria comprensible, el que no és comprensible és que de cop, paguin els plats trencats les famílies més necessitades. Hem de partim d’un axioma, en la nostra societat hi ha diferències molt grans. N’hi ha que 6000 euros no els basten un mes, i n’hi ha que sobreviuen amb 300, n’hi ha que calen de trade marks conegudíssims, i n’hi ha que es vesteixen bé-de-preu. Sempre m’ha cridat l’atenció com cap govern socialista ha estat capaç de crear els mecanismes d’excepció per a les rendes més baixes. Un model socialista de creixement econòmic en un estat liberal, és ben possible, cal de persones amb idees molt clares, i no tant d’adlàters ocasionals.
Açò encara s’haurà d’inventar.

Ciutadella, per un casc antic peatonal

L’altre dia quan van veure desaparèixer els vehicles estacionats al carrer Portal de Santa Clara s’obria una lleu esperança de veure aquell carrer convertit en peatonal, encara que només fos de les 18:00 a les 04:00, però poc després veiem també, com l’únic tros de murada que es conserva a Ciutadella era envaït visualment per nous estacionaments. Una de cal i l’altra, d’arena.

Un poble turístic, monumental, com aquest, pregonat a cop de vehemència des dels anys trenta, sempre ha tingut aquest problema; la por dels ajuntaments a peatonalitzar els carrers del casc antic. Amb l’excusa dels residents que porten la compra a casa, aquells mateixos residents que quan viuen a Barcelona al llarg del día han caminat quilòmetres. Portal de santa Clara ha guanyat molt, i els que hi resideixen ho saben, i la Plaça del Bastió sería única dins Ciutadella si en cop de cotxes hi hagués una plaça bucólica, amb vistes a la murada. Aquell és l’únic indret de la ciutat que essent plaça no es concep com a tal, és l’unica entrada de la murada convertida en el que no és.

la nit del 7-J

En unes eleccions tots els resultats són positius. Miri per on es miri, tothom triomfa.

La lliçó de les europees no és extrapol·lable a nivell local o insular, però a nivell nacional marca una tendència molt clara: el desgast del partit en el poder "segons opinió de Leire Pajín", de fet, de tots els partits en el poder (llevat del cas d'Itàlia, França, Alemanya...), i l'ascens del PP. Una diferència de 3,72% punts respecte del PSOE, gairebé un ascens del 6% si el comparem amb les dades de les legislatives de l'any passat.

El PSOE entra per tant en retrocés a nivell nacional.

A Catalunya CiU es fa amb majories a Lleida i Girona i assoleix 2 diputats amb la seva coalició nacionalista, mentre que la nova Izquierda Unida de Cayo Lara salva la primera prova de foc mantenint els seus 2 eurodiputats. Entren en escena UPyD amb 1 escó i es manté la coalició d'Esquerra amb 1.

A Menorca i Ciutadella. Tot i que els resultats, deiem, no són extrapol·lables en quan al vot de l'esquerra (amb un PSM que en les municipals sí que treu millors resultats), en quan a la dreta sí.
El 2004 el PP va obtenir el 45,2% dels vots (10152 escrutinis), mentre que el PSOE es situava en el 42,2% (9481). El 2009 el PP tendria el 44% del vots (9156) i el PSOE el 43% (8928). Un resultat molt semblant, i amb les mateixes victòries electorals als feus tradicionals de Mao i es Castell (PSOE) i Ciutadella (PP).

A Ciutadella on la dreta s'havia dividit i on UPCM havia apostat per donar el seu suport a una escissió del PSOE, UPyD, el PP s'ha trobat amb un nou retrocés. Passa del 52,20% (3608) de 2004 al 46% del 7-J (2802 vots), mentre que el PSOE assoleix a costa dels votants pessimistes 2552 escrutunis, passant del 35,9% al 42%. Un resultat molt bo i treballat.

De la resta de partits destacaria Esquerra Unida que guanya 160 vots amb el 3%; i la desfeta electoral d'Esquerra-Entesa de 1051 votants el 2004 a 533 el 2009.

Amb tot, el PP és el gran guanyador d'aquesta nit electoral, ja que si açò era una moció de confiança cap el seu líder, s'ha quedat amb la primera victòria camí de La Moncloa.

7-J : la macro enquesta d'avui

Passat el dia de reflexió toca anar a votar. I sobretot, votar, encara que sigui per deixar el sobre en blanc o no votar res.

Les Eleccions Europees enguany s'han presentat, encara que no es refereixin així el PP i el PSOE, com una macro enquesta extrapol·lable a un hipotètic resultat a Espanya. Encara que no ho diguin, i diguin que el que importa és Europa, la campanya s'ha centrat en la crisi social espanyola i la crítica de partits.

En cap moment, o en algun moment d'aquells que hom ni se n'adona, s'han parlat de les coalicions de partits europeus, i de com o amb qui s'asseuen a Brussel·les.

La bipolarització de la vida política espanyola no és bona, ni per la democràcia, ni pel sistema. I encara s'ha d'afegir la dificultat dels dos grans partits de trobar alternatives als seus dos número 1. José Luís Rodríguez Zapatero no té substitut a la vista, la seva segona legislatura ha de ser la darrera si el PSOE no vol una sequera electoral com la que patí després de González, i Mariano Rajoy, que no és el líder polític alternatiu que enimora, no té l'alçada política d'Alberto Ruiz-Gallardon.

EUROPA, EUROPA

Les eleccions europees arriben amb un interès ciutadà gairebé nul. Són pocs els que els interessa saber qui mana a Brussel·les, i com s'organitza la Unió Europea. Vivim a Europa, i en canvi, aquest és un concepte encara abstracte.
Europa es construeix pels límits geogràfics, encara que és ben cert que hi ha moltes velles Europes dins el nostre continent. La de la Mediterrània, el bressol de la civilització que inclou nord d'Africa i les franges de Síris, Israel, Líban, Turquia... La del centre, la de l'Est i el Bàltic i les Illes Britàniques.
El gran problema és la construcció europea, i la cessió de poder per part dels estats que la composen... Un tema com el nacionalisme, i les llengües minoritàries tindrien cabuda dins una Europa unida i sense fronteres. Exemples de convivència no falten, però exemples d'intolerància en sobren.
Europa no és, doncs, un mot qualsevol, és el futur.