Anatomia d'una foto

La investigació històrica és plena d’anècdotes, casualitats i fils documentals que n’estiregassen d’altres fins a teixir una mena de teranyina que dóna cos a un argument més o menys coherent. Per a ser-ho del tot caldríem del cent per cent de la documentació. I açò és impossible. La història de la nostra indústria sabatera és un d’aquests exercicis de teranyina, que algunes vegades es llegeixen en les mateixes façanes de la nostra ciutat, i d’altres a través de l’estudi dels llinatges d’aquells mestres sabaters lligats, irremeiblement, al passat de la nostra societat. Fins a l’enderroc de la Pons Menéndez (1989) podem dir que Ciutadella era la ciutat hereva d’una societat industrial. (Per aquells que pensin que els enderrocs incomprensibles venen de la mà de la dreta, direm que en aquell temps l’ajuntament era sota una batlia d’esquerres). Ara, però, som presa d’una societat capaç d’esbocar el seu patrimoni històric –no inventariat- a canvi de promocions de “10 viviendas en pleno centro urbano”, capaç de comptar amb cap sala en condicions per a cinema i premiar amb ics milers d’euros una obra teatral sense Teatre on estrenar-se. Premi de teatre sense Teatre. Tota una paradoxa! Així és Ciutadella.

Que el passat torni amb matisos és només qüestió de temps. Preservar-lo i fomentar la cultura és potser la tasca més complexa. Algunes iniciatives com l'Arxiu del So i la Imatge s'encaminen a recuperar i a fomentar aquest patrimoni. I parlant d’imatges, fa uns dies va caure en les meues mans una fotografia. Una d’aquelles imatges en blanc i negre de principis de segle que podien passar desapercebudes o ser el centre d’una atenció desnerida. Com en moltes altres hi havia una nota, “Valladolit, 12 abril 1930. Josefina Beker visita la tienda de c/Regalada 11 familia Pons de Ciudadela”. En realitat aquella era Joséphine Baker (1906-1975), actriu i ballarina nord-americana nacionalitzada francesa que rivalitzà als anys vint i principis dels trenta amb Gloria Swanson i Mary Pickford. Dues llegendes del cinema en blanc i negre! És clar que rera aquella escena de revista hi havia quelcom més que un missatge subliminar, hi havia una ruta oberta per a historiadors que busquen en el bagul dels records d’una família les respostes a les preguntes que formula la història. La lectura d’aquella foto incompleta ens permet de desenvolupar tot un tema sobre la transició del calçat d’home al calçat quasi exclusiu de dona i a obrir una tesi en plena construcció, “Treball i Conflicte Social en la Indústria del Calçat”. Fils, deia, que teixeixen la nostra història i que a vegades s’han trencat per la destrucció de documents escrits i materials. Per a Ciutadella la R.O. de Cañal (juliol de 1919) havia posat punt i final a una època daurada definida entorn a la botina d’home i dona que s’exportava a Cuba. Aquella època de grans casalots d’industrials i d’indians s’esgotà cap el primer terç del s.XX. Després de 1922, després de la llei populista de Carlos Cañal, el calçat menorquí es redireccionà cap els dissenys per a dona.

La foto de l’interior de la Casa Pons a Valladolid és la imatge cenyida del final d’una època feliç. Així ens ha arribat a través dels llibres de F. Scott Fitzegarld. Els "happy twenties", per aquells que ho llegeixen en anglès, que precedeixen els “tristos trenta”. Llavors l’Asociación de Fabricantes de Calzado treballà per treure de l’aïllament la sabata menorquina. Potser l’Exposición Iberoamericana de Sevilla de 1929 i l’edició de la revista de disseny "Moda y Calzado" són els testimonis muts d’una il·lusió i d’un fracàs que culminà l’estiu de 1936. D’aquells happy twenties amb banda sonora de jazz a Ciutadella comptàvem amb tot un conjunt de construccions (naus industrials, villes d’estiueig…) que definien un nou concepte de l’urbanisme i la societat de l’oci.

Si parlem de sabateries menorquines, d’aquells temps en blanc i negre, i ho comparem amb la “Jaime Mascaró” actual, amb tendes a Andorra, Nova York, París, Londres, Varsòvia, Madrid, Barcelona, etc., en aquells anys es va recórrer als mostradors que oferien París, Madrid o Barcelona, encara que societats sabatares com La Fashionable arribaren a estendre’s a Berlín, Londres, Brusel·les, París, Amsterdam, Nova York, Mèxic, Caracas... Després d’un llarg parèntesi que les comandes determinaven la producció, el calçat menorquí havia d’articular la seva pròpia expansió. El turisme, curiosament, ha funcionat d’una manera similar. Després d’una dècada passiva que esperàvem les vendes dels tour-operadors estrangers, passem a buscar els turistes en els seus propis països i a auto promocionar-nos. O sigui, com el calçat en el seu moment, passem a reinventar-nos.

(Publicat a Última Hora, 6 de setembre de 2007)

1558 i el patrimoni històric

Quan des de la política s’utilitzen els aniversaris i la cultura al gust del consumidor de torn la història com a ciència es troba en una situació de desavantatge. Aquests darrers anys ho hem pogut comprovar en el context del projecte de la discutida llei de la Memòria Històrica. I sense ser una mala idea, no contribuïa a fer de la història una ciència apartidista. Les víctimes, s’entén, foren tots aquells que moriren. Alguns per uns ideals, altres per altres ideals i d’altres per cap ideal. Simplement estaven allí. És cert que a partir de 1939 una part de les víctimes va rebre homenatges i beatificacions i fins i tot, i d’açò no fa molt, han donat noms a carrers. Açò és un fet inevitable, la inversió d’aquest procés no passa per un exercici semblant des de l’altre costat, sinó que passa per construir la història d’una manera més científica (cas de Florenci Sastre (2006) al seu estudi “Haunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...”) i menys polititzada.

La proposta de l’homenatge als 450 anys de l’assalt turc és un d’aquells esdeveniments que millor es cenyeixen a la visió d’una història clàssica. ¿S’ha proposat mai a corre cuita la celebració d’un any agrícola, o d’un any de la indústria o d’un any dedicat exclusivament a l’I+D+I aplicat a la nostra ciutat?

A la moció “activa i constructiva” del PSM li falta la guinda: la restauració integral de l’obelisc, símbol de l’homenatge que es vol retre. Per mi resulta conditio sine qua non que aquell símbol retorni al seu estat original de 1858, llavors la simbologia de l’Estat-Nació isabelí usà aquest episodi per emfatitzar l’èpica heroica d’un poble front al poder de l’esquadra del kaputan otomà Piyale Başa (1520?-1571). Un episodi que tenia la finalitat d’unir una Ciutadella dividida entre les faccions isabelines i les carlistes. 149 anys després Maite Salord (UH, 23-07-2007) proposa crear una “comissió de commemoració” i “establir canals d’enteniment”. Així mateix el seu grup ha anunciat un tema de vital importància per a Ciutadella: la defensa del patrimoni històric dins la delimitació del casc antic, encara que jo hi afegiria també el que resta fora d’aquest i que és part, també, de la nostra senya d’identitat. Salvar el passat pot servir per salvar el futur. Si un dia Ciutadella es presenta com una ciutat monumental caldrà de molta sensibilització ciutadana i no de tanta febre constructora, i per part dels polítics a Dalt la Sala, d’un enteniment més lluny de les lluites electorals. El darrer exemple d’agressió a un patrimoni històric no inventariat el tenim en l’enderroc d’una villa d’estiueig a Sa Farola, o de la nau de la fàbrica Domingo Moll al carrer Marquès d’Albranca. Aquests últims mesos va córrer la veu del trasllat del mobiliari de la farmàcia Llabrès a Maó. Ara sembla que no es mourà de Ciutadella. Però a quin preu? Es restauraran els seus vitralls? Tornarà la faroleta de ferro folrat de la farmàcia al lloc que tenia a Ses Voltes?

El 9 de juliol de 1558 és una data històrica en la memòria d’un menorquí. Una data més senyera que qualsevol altra. De vegades resulta curiós comprovar com un fet històric pot ser interpretat de tres maneres diferents; des d’una teoria de la conspiració –molt interessant, per cert-; des d’una de patriòtica espanyola o des d’una de científica. Ensenyar o mostrar –no és el mateix- als fillet/es l’episodi del 9 de juliol des d’una d’aquestes visions pot resultat fins i tot curiós. Quina mena d’enemic o com es plantegi és feina dels educadors. En una època de multiculturalitat com se li explica allò de la “pro aris et focis” a un alumne musulmà?

La teoria d’una defensa patriòtica és més adient del moment en què s’erigí l’obelisc. Corria l’any 1858. La divisió de la societat espanyola en dos bàndols calia de símbols fàcils de reconèixer, i una defensa patriòtica era un bon argument. Necessitat d’herois reconeguts pel poble a través de la Memòria Col•lectiva. Necessitat d’enfortir el concepte Espanya, front als tradicionalistes que lluitaven pels furs.

La teoria de la conspiració és més interessant si pensem en una Menorca abandonada a la seva sort. Florenci Sastre, per mi l’autoritat número u quan parlem d’història moderna menorquina, opina que el kaputan Pialí era molt susceptible a vendre’s als genovesos, i la prova la tindríem en la seva negativa a atacar Bastia (genovesa) i Vilafrança de Niça (de la Casa de Saboia aliada a la Corona Hispana). Colin Imber (2005) defensa una estratègia de Soleiman per a portar la guerra naval a la Mediterrània Occidental materialitzada en els quatre mesos del setge de Malta (1565). Només a les Balears els atacs otomans conformen un bon llistat, Maó (1535); Eivissa (1543), Pollença i Cabrera (1550); Alcudia (1551)... No és de suposar que Ciutadella fos l’objectiu final de l’esquadra otomana. Una gran ciutat! Còrsega! És el més plausible, tallar la ingerència de la Banca de San Giorgio a través del port de Bastia, l’únic que des de 1556 romania en mans hispano-genoveses; el cert és que la flota otomana estava en el seu millor moment. Alguns diuen que Piyale Başa era poc menys que un inepte, altres que sabia perfectament el que feia. Disparitat de criteris, propis d’una ciència que com veiem beu de les fonts documentals, les interpretacions i l’influx de la política del moment.

(Publicat a Última Hora, 29 d'agost de 2007)

CURS DE TEATRE

A partir del proper 20 d'agost s'obren les noves incorporacions al Curs de Teatre que es realitza al "Centre Art en Moviment" (Captius de Constantinoble, 7 de Ciutadella). Aquest curs d'Iniciació al Teatre és dirigit per Aura Iris Canet.

Els dies: dilluns i dimecres de les 21:00 a les 22:30

Conscienciar i promoure el teatre són dos dels objectius que defineixen aquest Curs d’Iniciació al Teatre que no tan sols ha reunit un grup divers en quan a edat, cultura i interessos, sinó que ha incorporat gent amb experiència. El curs s’inicià el passat dilluns 23 de juliol i s’ha perllongat al llarg d’aquestes últimes 4 setmanes al centre Art en Moviment de Ciutadella. "Un curs on el més creatiu es recrea i el més tímid es desinhibeix.; fent un viatge a dintre de les habilitats d’hom mateix, per a exposar-les i aprendre a crear i entretenir; a comunicar-se, a reaccionar, a construir relacions i sobretot a trobar aquella profunditat extra i resonància que converteix el quotidià en un element extraordinari".

L’objectiu més immediat és seguir i mantenir la matrícula oberta a tota aquella persona adulta interessada en les arts escèniques. Tot/a aquell/a interessat/da es poden adreçar a Art en Moviment (Captius de Constantinoble 7). Les dates del curs són les materixes, els dilluns i els dimecres, de 21:00 –22:30.

A partir de l’octubre la matrícula s’obrirà a nous grups d’edats compresos entre el 8-12 anys i 12-17. A curt termini aquest curs ha de servir per a consolidar un grup de treball i donar a conèixer el teatre a la nostra illa com un art obert i innovador.

____________________________________

*la imatge és part del cartell de med comunicació

LA MIXA QUE NO ERA MIXA

a JF

+ dedicat a tots aquells moix@s que moren a les

carreteres esclafats per conductors sense escrúpols

Aquells ulls groc-oli que em miraven a través del vidre de la porta, eren els ulls més trists que mai no havia vist. Aquell petit sac de puces color negre destenyit i hèrnia fiscal* de feia quinze dies, era el moix més estrany que mai no havia creuat la meua mirada. Des d’aquell dia “de mais no” i d’una urpa que em va ferir el nas, el moix que no era moix perquè no tenia nom i estava destenyit per mor de la seua vida al carrer a frec de tub d’escapament, va prendre consciència de si mateix quan un dia va passar de ser “mixa”, un nom molt poc afortunat -i que els veïns usaven amb fruïció per a cridar-lo-, i poc ajustat a la realitat sexual del gat, a ser de nom JF, simplement John Fitzgerald, en un record d'un president a qui un dia li cantaren un "japi berzdei miser president" tan inoblidable com necessari en la imagineria dels nord-americans.

Des de llavors John Fitzgerald va tenir una casa. Un lloc on meular desesperament per un tros de pernil dolç i on jeure a sobre d'un coixí replè de pèls.

I aquell era ell. JF, de coa primeta, caminar de quixot ferit, i de mirada groc-oli, sempre havia ambicionat el que no tenia. Una cadira prop d'una estufa a l'hivern. Unes rajoles fredes a l'estiu. Un dia que ja no era la mixa que no era, va entrar en una casa i s'hi quedà a ensumar els peus i a guaitar aquell misteriós lloc ple de menjar que es deia frigorífic... però ara ell, el moix dels somnis acomplerts, volia tornar al carrer, a ensumar la betzina dels cotxes, a escoltar peuades, a deixar-se endur per les rampes d'una llar construïda entre margarites pudentes i fems.

von Angesicht zu Angesicht mit der Ewigkeit

Die ist die Pharaonin Nefertiti und das Foto ist ein gross Werk von Cristina Florit und Noemí Auxilín Anglada (que purulava per allà)... En certa manera la cosa té mèrit. Morbo. Segons quin dia et podies trobar un guarda que et deixava fer fotos, i segons quin dia no et deixaven. Serà que na Cristina no tenia intenció de fer-les, sinó que, simplement, va fer les fotos a tot l'Ägyptisches Museum i allò els va agradar, i molt!!!

______________________________

*Les fotos són de na Cristina Florit Olives

DELÊN, UNA REALITAT

“Música pop amb aires folks”, així és com es defineixen Quim Torres i Len Mesquida.

Delên és una d’aquelles realitats que sorgeixen de tant en tant, sense més ambició que créixer des de les melodies més senzilles i incorporar instruments al grup per a donar un nou aire a les seves composicions. El passat dimecres 15, i a la redossa d’una placeta encisadora, la del Roser, ens varen oferir un concert que confirma les bones vibracions d’un grup que en certa manera ve a renovar el panorama musical de l’illa. En la maqueta “Delên”, hi trobarem quatre temes: “Crid”, “Tancant els ulls” –és la meua favorita-, “No ho necessit” i “Aire”. Quatre cançons en la línia pop-folk que incorporen les col·laboracions de Sandra Rodríguez (Viola), Santi Arguimbau (harmònica), i Dani Benejam (caixó).
___________________________________________
*La portada és propietat de Delên.
Més informació en la pàgina web: http://delenmusic.blogspot.com i http://www.myspace.com/delengrup

... una introducció a "l'Últim Viatge a Tahulla"

ÀNIMES SOLITÀRIES

Anit vaig somniar que havia tornat a l’illa de les ànimes solitàries, a recórrer a peu els carrers de la melangia, com si les passes que feia tornessin, per algun instant, el passat enrere. És clar que açò no era així. I sota aquella heura que s’enfila per les parets d’una casa imaginària et vaig dir adéu. I els records em porten una i altra vegada a aquell lloc.

La teva tristor era meva. I les meves alegries eren teves. Jo per tu, sense esperar res a canvi. I el temps passa. Carrers solitaris, rutes que porten als racons dels solitaris.

Sabia on trobar-te, en el carreró de la solitud, on ningú és ningú, i on la llum que no és llum dringa com un estel endimoniat.

Et veia tan bella que no t’ho vaig dir. Em vaig limitar a mirar-te. Era un somni tan ideal! Tu al meu costat, abans que el món real envaís la nostra illa!... I l’illa s’esvaí, entre escumes de mar i una lluna que es trencà en mil estels de pols.

EL TEATRE EXÒTIC DE CARLES GOMILA

Abstract
Carles Gomila (Ciutadella, 1978) trained at the Fine Arts University of Sant Jordi (Barcelona) is a master in human anatomy paintings. Highly skilled in capturing circus characters, portraits, classical thatre, greek myths, sweet naked portraits and color. “Exotic Theatre” gives name to the third individual exhibition that the artist holds in Menorca. Arrives on the 14th of August and everybody will be looking out for his new entry at the S.I. Fine Arts artist’s list (New York / Barcelona).
From his early days to “Esperant la Festa Gran” (2007), a close look to Sant Joan Festivity, Gomila has envolved towards his own growth and madurity. He has achieved this through a classic but renewed concept and through the idealisation of a unique universe full of myths, wierd faces and sensuality.
The ocation then, will take place tuesday 14th of August till 11th September at the art gallery “Galeria Artara” (Maó)*

Carles Gomila (Ciutadella, 1978) és el pintor de l'anatomia humana, dels personatges del circ i del teatre clàssic, dels mites helènics, del retrat, de la dolça nuesa, del color... "Teatre Exòtic" és la tercera exposició individual a Menorca i arriba aquest 14 d'agost amb la mirada posada en la seva propera incorporació a la nòmina d'artistes de la galeria novaiorquesa S.I. Fine Arts (New York/Barcelona).

Anys ençà la Menorca dels pintors ha passat de comptar amb tres o quatre noms propis a nodrir-se amb l’aportació d’artistes espanyols, europeus i sud-americans. I entre el nou grup de pintors menorquins que destaquen en aquesta nova escena actual n'hi ha que sobresurten per l’ús d’una tècnica exquisida, i n'hi ha que, a més a més, s'han sabut envoltar d'un univers i unes atmosferes pròpies que donen sentit a la seva obra. Carles Gomila (Ciutadella, 1978) és un d'aquests exponents que a més exploren el món de la fotografia artística. Ell mateix s'autodefineix com a pintor de la figura humana. Del retrat (“Erica I i II”, “José Luis Menéndez” o “Mayte”...). Del dibuix (“l’Home dels 10 braços”...), i de les composicions de grup (“Confidències”, “Bebedoras de absenta I i II”, “Idilio”, “La Invasión de los bárbados en Algeciras”...). Amb tot, i sense risc a caure en l’exageració, es pot definir també com un poeta dels colors clàssics o com l’ha definit i molt encertadament, Ivan Jordà, "com un alquimista de la pintura". En efecte, d'alquimista té tot allò que sorgeix de la seva experimentació amb pigments, resines, olis i materials que ara són eina comuna de restauradors de pintura. De poeta, en té tot allò que és la base del seu treball, la sensualitat del cos femení, el joc de les anatomies i l'atmosfera que envolta les seves obres; és el cas de l'oli "Esperant la Festa Gran" que crida l'atenció, no pel fet que allí hi aparegui una filleta amb un vestit amb la creu santjoanera i alguns dels motius de la festa com el tambor, la guindola, sinó pel fet de l'harmonia del cos que capta la mirada a través d'aquella màgia que l'envolta i la narrativa d'una obra que es llegeix a través dels elements en ella presents.

L’harmonia, el color i la llum són part intrínseca de “Teatre Exòtic” on hi trobem acurades figures centrals, la narrativa, i un fons –de vegades monocrom- mancat de parts que distreuen l'atenció del públic (un exemple és “El descobriment de la pintura”). En aquest sentit deu part de les seves fonts artístiques als pintors grecs i a la màgia que encara avui és percep en els seus mosaics, en les figures geomètriques de les àmfores i de les ceràmiques; una màgia que Carles Gomila ens transmet en els seus treballs.

Tot i la seva formació acadèmica es defineix com un autodidacta que experimenta i pinta a través dels conceptes clàssics i la recerca dels colors "històrics", però per a oferir al públic una pintura molt actual. Aquesta és, sens dubte, una bona ocasió per a comprovar la creativitat d'un pintor de projecció nacional que ja ha pres també el camí de les galeries angleses i nord-americanes. Cal recordar que part de la seva obra és present fora de l'illa a galeries com l'A Gallery de Wimbledon (Londres), l'S.I. Fine Arts de Nova York/Barcelona, El Claustre a Girona/Figueres, ARTamtam a Palma de Mallorca.

Per a Carles Gomila aquesta és la tercera exposició individual, la primera a Maó. Les dues anteriors tingueren lloc a Ciutadella, primer a Retxa (23 juliol-6 d'agost de 2004) i després a Art i Joc (10 desembre de 2005-10 gener de 2006). Així doncs, i després del segon premi de la Biennal de Sant Joan (2007) la seva obra torna al públic. Les pintures que podrem veure són el resultat d'un any de treball i tracen una línia de maduresa en l'evolució del pintor. Teles de gran format que no deixaran indiferent a l'espectador, aquest és el cas del carbó "l'Home Elefant" –no esperem veure un John Merrick victorià!- o el llapis "l'Home dels 10 braços", i sobretot podrem observar el resultat de la seva influència oriental en temes japonesos, si més no xocants, la sensualitat de "Sushi!", el retrat d'un lluitador de sumo o un "Ratolí Japonès" vestit de geisha. Altres obres exposades són una pura revisitació a les seves influències clàssiques, la "Menina Eròtica I, II i III", "Pintor Griego", "Domador de Aves" i "Ninfa y el Pez León" i a les composicions, "Ballena Mística" i “El descobriment de la pintura”, tot un excel·lent exercici d’estil, llum i color.

La cita és doncs, a la Galeria Artara entre el 14 d'agost i l'11 de setembre.

(*Publicat a ULTIMA HORA, 14 d'agost de 2007)

____________________________________

*Interpretació i traducció en "paraules estrangeres oníriques", a càrrec de n'Aura Iris Canet.

TRADICIONALISMES, ANTI MARXISMES... BLA BLA BLA

CIUTADELLA/ L’ÚLTIM GRINYOL

Des de juny la política torna pel seu calç habitual. Quan arribin les properes eleccions municipals que són les que encenen els colors als partits tornarem a engegar campanyes, a jugar amb il·lusions i a crear agnòstics polítics... El panorama a nivell Balear és, si no negre, gris fosc. No hi ha indicis que el Pacte-2 funcioni (heus aquí el tema d’IB3). Tot allò que passa per una aliança amb Unió Mallorquina és una mala notícia per Menorca, Eivissa i Formentera. El PSOE que jugà fort a Balears no va fer a Navarra per un tema purament de propaganda i d’imatge. No debades el Bloc de Mallorca és un calaix de sastre, UM és una visagra molt incòmode i el PSOE a Mallorca juga amb foc. No té un polític que destaqui, i el seu home de palla, Francesc Antich haurà de demostrar que no s’ha errat en fer la tria d’un Carles Manera que surt de la teoria dels “outputs”, “inputs” per intentar reconduir la situació econòmica.

A Ciutadella el tema és encara més curiós. Un PP amb minoria, més valorat que mai en la opinió pública, un PSOE i PSM que no repetirien resultats i una UPCM que perdria el regidor que té, i aquesta setmana per demostrar que són surten en premsa amb un comunicat que trenca amb el que s’esperava d’ells. Compte amb les frases que tenen suc, “somos antimarxistas”, “nos pronunciamos a favor del regionalismo tradicionalista”, “patriotismo. Somos patriotas porque queremos mejorar España”, “UPCM se define tambien como populista” (UH, 10 d’agost de 2007). Com veiem la Junta d’UPCM no té cap mena de problema en declarar-se un partit carlista, però açò és història i aquesta és matèria d’historiadors. Ciutadella té moltes mancances i el patriotisme no és una d’elles, un homenatge als que defensaren Ciutadella el juliol de 1558 és una bona forma de recordar la història, no de cercar excuses polítiques per a reinventar-la.

____________________________________

Aquests dies el PP treballa en un apropament a l'UPCM. De fet la carta que no ha estat comentada en prensa ni per PSOE ni per la coherència del PSM dóna a entendre un canvi d'estratègia. "La concomitància sense anar enlloc" sembla que passarà a un període d'enteniment, el que es pronosticà a finals de maig de 2007. És clar que una aliança d'esquerres+UPCM a temps hauria portat un marc molt diferent. El que pugui passar a partir d'agost serà fruit de les negociacions del PP, però per mor d'una major estabilitat política a Ciutadella.

CIUTADELLA REVOLUTION, JULIOL DE 1917

MENORCA/ LA HISTÒRIA I ELS SEUS ÚLTIMS GRINYOLS

Fa 90 anys Ciutadella va viure un dels episodis més “revolucionaris” de la seva història. No sols un fet anecdòtic, però que pels historiadors tradicionals de la Gran Història ha passat desapercebut. I en canvi no és un fet anecdòtic ni aïllat. La presa del vaixell Lorencito en el moll de Ciutadella té una significació més enllà del que és intrínsec, significà l’eclosió dels elements sindicals que donarien forma a la primera organització obrera de Ciutadella. Ni Deaseado Mercadal que seguia la pauta de Pere Gabriel, ni J.M. Quintana s’adonaren d’aquesta insurrecció popular que es perllongà gairebé un dia i que finí amb l’entrada de les forces de l’ordre enviades des de Maó.

La rebel·lió de juliol de 1917 tenia tot allò que es diu motí. S’assaltà un vaixell carregat de blat i la fàbrica d’electricitat per a fer-se amb els magatzems de carabó. El desenllaç va ser més trist, no tan eufòric, quan els militars registraren les cases de Ciutadella en la recerca de la càrrega robada.

Resulta interessant comprovar com rere aquella “muchedumbre hambrienta” hi havia alguns dels noms de les persones que sabem cert que participaren en el primer sindicat ciutadellenc, la Resistencia Ciudadelana de Obreros Zapateros (RCOZ), definit sota la ideologia anarco-sindicalista; però amb els anys d’aquell grup de líders sindicals sorgirien també dos dels partits històrics a Ciutadella, el PSOE (1929) i el Ràdio Comunista/PCE (1933). I és que els sabaters a més d’aportar una nova cultura a Ciutadella, aportaren la lluita de classes, l’educació laïca, i una modernitat que Menorca gaudí molt abans que l’illa veïna, Mallorca.

BERLIN, LA CIUTAT FERIDA

Sis mesos després d’un viatge. El viatge més necessari per algú que es digni a dir-se historiador. Berlín. Cap ciutat europea ha guardat una ferida tan gran, die Mauer, la línia de la fractura construïda a tota pressa per les autoritats de la DDR en plena era Kennedy.

Kurfürstendamm, Tauentzienstrasse, Friedrichstrasse o Potsdamerstrasse són els noms dels principals carrers comercials de la capital alemanya. Una ciutat històrica que viu el dia a dia en plena transformació com una metròpoli del s.XXI vinclada en la sorprenent aposta d’urbanisme d’avantguarda simbolitzat més que mai en el Sony Center a la Postdamer Platz no molt lluny del búnker i de la Haus der Ministerien, símbols també, de la magnificència de l’època nazi.

Després de 17 anys de la caiguda de la línia divisòria de dues ideologies difícils de conciliar, desset anys després que aquells noms que sonaven a quelcom com Erich Honecker, Egon Krenz, Hans Modrow o Willy Stoph quedessin soterrats sota l’essència mateixa del destí del mur, Berlín és encara una ciutat amb reminiscències del passat. Potser, el més emocional sigui el dibuix en carbó de la Madonna pintat en el setge soviètic a Stalingrad el Nadal de 1942 per un soldat alemany del VIè exèrcit de F. von Paulus, Kurt Reuber. En ell es llegeixen les paraules Licht, Leben i Lieben –llum, vida i amor-. La càrrega emotiva d’aquest dibuix és tan gran i és tan intensa que ni els memorials de la Shoah Foundation s’hi poden comparar. (No sempre es tracta de la grandària sinó de la senzillesa del missatge).

La Postdamer Platz és la metàfora de Berlin. El lloc on es situava el centre del poder final del nacionalsocialisme durant la guerra, és ara la barriada més elaborada d’Europa, lloc de creació dels grans arquitectes del moment encomanat a unir els dos Berlins, el de la cultura i el del comerç, el que guarda gelosament el passat a Mitte i el que creix entorn a la Breitscheidplatz. Noms com el de Renzo Piano i Christoff Kohlbecher (edifici Debis), Helmut Jahn (edifici Sony) o l’arkiteturbüro Heinz Hilmer i Christoph Sattler (complex Lennédreieck) han deixat la seva petjada en la capital alemanya.

MARC JESUS: MAGNUS AGOSTUS, 28 de juliol/17 d'agost

Marc Jesús Vives (Eivissa, 1966), o millor dit, l’obsessió per la dona blava. Aquesta és la definició, en poques paraules, de l’exposició inaugurada el passat dissabte 28 de juliol a la galeria ciutadellenca, Art i Joc i que estarà oberta fins el proper 17 d'agost.

El leitmotif de la seva obra: la figura femenina, envoltada d'una atmosfera naïf, simple, relaxant; una obra plana, senzilla, colorista i a l'hora que atractiva. L'univers que ens presenta Marc Jesús a Magnus Agostus és ple d'imatges amb doble sentit, una banya i una foto trencada, un conillet, un gel a sobre d'un pubis, un secret, i molta fruita, molt variada i molt colorista.

Si al treball de Marc Jesús li hem de posar un però, aquest resideix en la reiteració. I açò es pot entendre en clau negativa, pel fet de no renovar el seu art, i en clau positiva, ja que implica mantenir-se en la línia creativa que l’ha portat al reconeixement d'una obra madura i evocadora, a més de decorativa. Renovar i sorprendre són els objectius últims de l’artista actual, encara que també n’hi ha que es dediquen i de manera encertada a entretenir, a divertir, i a crear universos lluminosos, i aquí és on Marc Jesús destaca, i aquest és el camí que també ha pres un altre dels pintors naïfs, Ivan Triay.

En la galeria ArtiJoc hi trobarem rere els títols dels acrílics sobre tela: “Figues de moro”, “Realitzada”, “Fashion Peach”, “El Secret”, "Ice", "Postres de Sol", "El meu conillet", El meu raconet", "Plogim d'estiu" o “Amb què Somnies?” un món de color mediterrani, blaus, vermells, taronges, grocs... animalets, fruita, i tot un fruir de la pintura naïf d’un pintor, certament, realitzat.

Marc Jesús Vives neix a Eivissa l'estiu de 1966, encara que es pot considerar un ciutadellenc d'adopció, després de quinze anys a Bartcelona. És pintor, dissenyador de joies i escultor. Ha exposat de manera individual a Ciutadella (Sant Josep, 1995; Art i Joc, 2007), Barcelona (Jordi Barnadas, 1997, 1999, 2000), Madrid (BAT, 2001), Saragossa (Gadda, 1999; 2mil2, 2000-2001), a Hamburg (E62, 1998), a Köhln (1999); i de manera col·lectiva a mostres com ARCO (Madrid), Fira Art Expo (New York).

_____________________________

Per a més informació sobre l'obra de Marc Jesús Vives:

http://www.uib.es/ca/infsobre/estructura/organs/consell_social/treball2.pdf

o adreçar-se al link de l seva pàgina web

ESTAT DE SHOCK, DE VERSIONS SOTA ELS PINS

"JO QUE SÉ, FEIM MOGOLLÓN DE TEMES ROCK & ROLL QUE NO SÉ DE QUI SÓN, UN POC DE BON JOVI, RYTHM & BLUES..."

Mary Jiménez, dixit

Joan Martínez. On deadly Ground!

"He fumat maria fins el mareig més absolut, he begut alcohol fins a saciar el meu ventrell sodomitzat, i sota els efectes d'algunes pastilles de disseny hem gosat a creuar els anells de Saturn i les llunes de Neptú al ritme d'una somera coixa, però galàctica, sí, al cap i a la fi, era galàctica. Vaja, un poc més, i amb la presència d'uns ulls blaus que feren com a trets d'un Ak-74 podríem haver escrit els primers versos d'una cançó inspirada en un vespre estelat de grills i cigales, d'aquelles nits de boires irascibles que la fada verda que viu en l'absenta aprofita per escapolir-se amb la primera òliba vegetariana que creua el cel de la melangia. Dena, açò va de melangia, eh! Per mi que a en Jon Bon Jovi li havia perdut el rastre fins que ahir vaig escoltar un dels seus temes!"

En un primer moment vaig pensar en titular aquest petit article com un simple "sense comentaris!". Açò era abans que intentàssim escriure-ho en holandès per donar un toc global a la música, però les limitacions d'hom i la desaparició sospitosa de la traductora em van portar a presentar-ho en la llengua magiar, i així amb un ¨üdvözöljük Estat-de-Shockba" tota la Panònia podrà fer-se una idea de qui és en Pulido que s'amaga rere els altaveus i na Mary, la que canta amb la pandereta i amb el cor i l'ànima i tot allò que es diu "ganes de cantar".

Així doncs, i un cop solucionat el tema dels idiomes, ens acostem al concert organitzat en aquesta ocasió per l'AMIC as carrer. Açò de les 21:30 "Estat de Shock" havia congregat un públic de totes les edats, des de filllets calçats en la darrera tendència crock a gent major, a alguns conductors de bus que apagaven la seva espera, a alguns turistes que a la fi tenien on deixar els seus nanos i al periodista més indigest de la Última Hora, en Carlos Torrent.

Dies abans, i sense que açò vengui al cas, un conill assassí havia atacat na Noemí, ex teclat i ex segona veu d'Estat de Shock -"Ara sí que sona bé!, eh?"-, poques hores després d'açò na Myrte, molt entesa en ritmes musicals, em va dir: "m'agrada la veu de na Maria, perquè és la veu d'una negra de pèl negre embullat"; i sí, quan a la fi érem allà a la Plaça des Pins, el que ens trobàrem va ser un gran grup de set membres que interpretava cançons canyeres, nostàlgiquesque d'una o d'altra manera han fet història; allí estaven els temes de sempre d'Aretha Franklin, Tina Turner, Bonnie Tyler, Mark Knopfler, Sopa de Cabra... Temes melòdics i rítmics en anglès, en català i castellà al servei de la poderosa veu de na Mary, i, per les melangioses de pèl de gallina allí queda un "Inonsanxain" més personal que el d'en Xanti Gòrdi.

Al final del concert amb una Mary extenuada per l'esforç del directe vàrem gaudir d'algunes llàgrimes, d'un germà de na Myrte igualet a ella, d'una Kandra amb una Noemí, una Glòria i una Ana emocionada en la vetlla del seu sant.

______________________________________________________

Post Scriptum. Home, tot s'hagi de dir! Aquest comentari està escrit sota els efectes d'un mal-de-cap de campionat... La veritat és que aquest grup, com d'altres, tenen un bon directe, els manquen les cançons originals, però amb el temps aquests són objectius que tots els grups s'han de prendre com un deure. Si Estat de Shock té una bona veu a d'altres els hi manca aquesta qualitat. Un dia li dedicava un comentari a Tribal Uger, i sí, era una aposta interessant, la més interessant que havia escoltat amb Delên... La música instrumental no sempre és ben rebuda, però poc a poc s'obre camí... Sempre és més fàcil tirar flors a un Moix o a un Romeo i Julieta que a un grup de música electrònica. Amb la literatura succeix el mateix, els guanyadors dels premis són previsibles, correctes, etc... però poques vegades són innovadors!!!

CIUTADELLA i LA CULTURA: l'IMC

La demanda del PSOE-Ciutadella per a posar en marxa l'Institut Municipal de la Cultura (l'IMC) obeeix a una de les promeses dels socialistes en la passada campanya electoral. La necessitat de planificar la política cultural així com de prioritzar els projectes a desenvolupar és part d'aquesta iniciativa. Una sala multifuncional no és una mala idea, tot i que no és la solució a llarg termini, i açò ho sabem i ens ho imaginem tots els que seguim els actes culturals a la nostra ciutat. I és en aquest sentit on les declaracions de la regidora Antonia Salord prenen un cert color de canvi, "ni renuncia a l'observatori ni a l'auditori". Però, quina és la prioritat? Aquesta és la pregunta que s'han de fer al PP, centrar el problema i deixar-se de filigranes i arabescs.

La passada legislatura Avel·lí Casasnovas absort en els afers urbanístics abandonà la cultura a la seva sort, i clar, allí tenim les infrastructures de les Escoles Municipals, i allí tenim l'Arxiu Municipal dividit en dos -l'històric i l'administratiu-, i allí tenim el Teatre des Born i tota la xarxa de teatres de les primeries del s.XX en un estat, en alguns casos, deplorable, i no oblidem el Museu Municipal...

El principal problema del PSOE i PSM a l'hora de negociar o criticar qualsevol tema relacionat en cultura es troba en el fet de no forçar una regidoria compartida, un pacte per a la cultura que no es produí, ja sigui per qüestions polítiques, per incapacitat política o per aquella "coherència ideològica" de la que van voler fer gala els PSM. Governar des de l'oposició és una entel·lèquia, és a dir, la tàctica del voltor tot i que pot semblar suggestiva no és millor que la del lleó. Uns esperen la rapinya i els altres mengen a gust.

I... mentrestant, Ciutadella continua com estava, tot i el mar de crítiques. Sense Teatre, sense Cinema, sense Auditori, un munt de peltret que serà el futur dic, sense Institut de Cultura, i un llarg etcètera de senses.

ADÉU A UN DELS GRANS, BASIL POLEDOURIS (1945-2006)

L’hora dels adéus és sempre un moment de lloances de la persona que ens deixa i, en el cas d’un compositor de les mides creatives de Basil Poledouris, de recuperar la seva obra. La seva trajectòria és immensa en quan a melodies, a renovació del llenguatge musical i a la creació de les més variades partitures, des d’aquell magnífic rèquiem per a piano de It’s My Party (1996) a les obres simfòniques per a Les Misérables (1998), Starship Troopers (1997) o The Jungle’s Book (1994), passant açò sí, per la sintonia de la Harley Davidson & the Malboro Man de 1991 i, no oblidem, perquè no podem, aquell experiment electrònic que es deia Cherry 2000.

Segurament escriure un “in memoriam” a vuit mesos de la mort d’algú pot semblar estrany, i fins tot un xivarri que assustaria al més acòlit dels seus fans, i fins i tot a l'ànima del compositor. I així és, si no fos perquè l’oportunisme del moment, d'aquell novembre gris, no em deixà reflexionar sobre la globalitat d’una obra certament única, plena i irrepetible. Blocs avall escrivia sobre Heaven & Earth, i ara ens remetem a Basil Poledouris, el pioner, el compositor de films de poc coneguts, però immens en quan a la varietat melòdica, a la lírica, la delicadesa romàntica en la descripció de les escenes amoroses, allí restaran per sempre els temes de Cora’s Story, el Love Theme de Conan o el tema per a Agnes i Martin a Flesh + Blood i un llarg etcètera que ompliria aquesta pàgina i un poc més.

Basili Konstantine Poledouris va néixer el 21 d'agost de 1945 a Kansas City. Començà la seva formació musical de piano als set anys, i molts anys més tard es graduà a l'USC en art, direcció i música. Tot i que la seva música és una de les més preuades pels musicòlegs, els grans premis mai no arribaren. De la mateixa manera, les grans produccions esquivaren els pentagrames poledourians, però per aquells que creuen en el culte abnegat sempre restaran The Blue Lagoon (1980), Conan The Barbarian (1982), Wind (1991) -compte amb aquest projecte ambientat en el tema marítim ja que es tracta d'un treball molt interessant per a sintetitzador-, Cherry 2000, Lonesome Dove, Robocop...

Basil Poledouris morí.

El poeta del piano i les melodies creuades ens deixà un trist 8 de novembre de 2006... però per a qui escolti les seves obres per primer cop aquest sempre serà un gran moment, car Basil Poledouris sempre serà un clàssic amb nom propi.

Per a més informació, ens podem remetre a la biografia en castellà per la pàgina web Scorefilia:

http://www.scorefilia.com/sf/co/00/003.html

LA POSTA DE SOL I L'ARANYA A LA TAPAREDA...

... sembla el títol d'un conte, d'un guió impossible, però la veritat és que ambdues estaven ahir a la tarda, a la Punta Nati, no molt lluny d'on el sol menorquí s'enfonsa fins l'aura del dia següent, i d'aquella era que no era una era, perquè no ho volia ser, perquè ja li havia passat el temps d'espigar, o perquè estava cansada de ser una era emmetzinada per algunes males olors i algunes puces embogides per la betzina d'una llauna insensible.

... aquella era la punta de terra impossible que gratava la mar perquè una vinjolita perduda trenqués el cel en busca d'uns companys que la deixaren un dia que es sentí lloca. Un mar que no vol ser mar que vol ser un bressol on xiuxiuejar en veu de filleta un "silk road" que es repeteix una i altra vegada. Un avenc que és una cova amb esglaons que no porten enlloc. Una gallineta de la mar que vol ser un catxoti creua la mirada, un catxoti que vol ser un be es queda observant com l'aranya teixeix una tela blanca entorn d'un tros de pruna... i en açò que al vol d'un llagost sorprès per una peuada, un poal blau, i mil punxides de cards que a la fi han fet el seu foradet en la botella de l'aigua, una nyecra canta horrorosament el trist desenllaç d'un concert de violí i violoncel... sense violoncel.

.... I allí estava el sol, a les fosques, només un reflexe en el mar que es perd en l'horitzó, un final que es veia venir, i que posava l'últim alè de llum a aquell 10 de juliol.

(Fotos: Posta de sol a Punta Nati i n'Antoñita, l'aranya de l'única tapareda a Sa Llegítima)

IVÁN JORDÀ, INCÒGNITES 7 - 27 JULIOL

Ivan Jordà Cot (Mataró, 1976). Heus aquí un dels pintors que es podria qualificar de "gran" en el panorama menorquí actual entre els que m'atreviria a afegir a més d'Alfred Hutchinson, a Josep Moncada i Carles Gomila. La seva exposició coincideix en dates amb la de na Marialena Gallardo, però aquesta la trobarem al carrer Barcelona, a la galeria Art i Joc. Una retrospectiva del pintor la podem trobar a la seva pàgina web: http://www.ivanjot.com/menu.htm.

Autodidacta i innovador, Ivan Jordà, ha exposat les seves obres a Maó (Galeria Artara), Ciutadella, Mataró, i Madrid on participà en la Feria DeArte-2005 juntament amb cinc pintors de l'illa.

La pintura del mataroní Ivan Jordà ha evolucionat cap a un estudi anatòmic acurat i cap una tècnica de collage que inclou la ruptura de la imatge clàssica a la manera dels dadà i la tècnica mixta entre les que destaquen "Mascarada" -la imatge que serveix de cartell- i "Ascens idíl·lic" on trenca amb la mateixa superfície del llenç i on combina la innocència dels nens i la sensualitat del cos femení. I és que la figura femenina és l'eix central de la majoria de les seves obres que defugen de lo convencional i incorporen el protagonisme de nous materials com la corda, la fusta, el ferro; una aposta que ja es va poder veure a l'exposició de finals de 2006 a Argentona (Mataró).

"Incògnites", després de "La Veu Tangible" (2006), es presenta com una aposta diferent, agosarada, però clàssica, repetesc, en quan a l'estudi del cos femení i l'ús dels colors marrons. Aquesta és una bona ocasió per assaborir un treball madur i en algunes teles, exquisit.

_________________________
La imatge que acompanya aquest article és propietat de la galeria Art i Joc: http://www.galeria-artijoc.com/es/exp/agenda/

"Oruga, Gatzoneta i Papallones d'Estiu": MARIANELA GALLARDO EN EXPOSICIÓ 7 - 27 de juliol

La pintora argentina Marianela Gallardo (1975) presenta aquest dissabte 7 de juliol la seva tercera exposició individual sota el suggerent títol, "Oruga, Gatzoneta i Papallones d'Estiu" a la Galeria Retxa de Ciutadella. La seva pintura destaca pel gran format d'algunes de les seves obres, per l'ús de la tècnica mixta i la tinta xinesa i per un expressionisme molt peculiar que es sintetitza potser en el títol "Paisaje Humano" per a una anterior exposició al Cercle Artístic (2005).

La pintura i la transcedència del cos humà es resumeix en la figura femenina, protagonista de les obres que s'exhibeixen, però així com ocorre amb l'expressionisme l'objectiu final de la composició és crear un llaç entre qui mira i qui pinta.

Marianela neix a Rawson (l'Argentina) un 1 de novembre de 1975 i estudià Belles Arts en el Nacional a l'i.u.n.a, escola Prilidiano Pueyrredon (Buenos Aires). Entre 1995 i 2007 ha exposat les seves obres al seu país natal (Rawson i Buenos Aires), Espanya (Girona, Barcelona, Menorca) i en una ocasió a l'Art France de Lavaur (França).

Així que demà i fins el 27 de juliol hi ha temps per a descobrir o redescobrir les teles de Gallardo.

__________________________________________

(versión en castellano)

La pintora argentina Marianela Gallardo (1975) presenta este sábado 7 de julio su tercera exposición individual bajo el sugerente título, "Oruga, Gatzoneta i Papallones d'Estiu" en la Galeria Retxa de Ciutadella. Su pintura destaca por el gran formato de algunas de sus obras, por la utilización de la técnica mixta y la tinta china y por un expresionismo muy peculiar que se sintetiza quizás en el título "Paisaje Humano" para una anterior exposición en el Cercle Artístic (2005) en la misma ciudad.

La pintura y la trascendencia del cuerpo humano se resume en la figura femenina, protagonista de les obres que se exhiben, pero así como ocurre con el expresionismo el objetivo final de la composición es crear un lazo entre quién mira i quién pinta.

Marianela nació en Rawson (l'Argentina) un 1 de noviembre de 1975 y estudió Bellas Artes en el Nacional en el i.u.n.a, escuela Prilidiano Pueyrredon (Buenos Aires). Entre 1995 y 2007 ha expuesto sus obras en su país natal (Rawson i Buenos Aires), España (Girona, Barcelona, Menorca) y en una ocasión en el Art France de Lavaur (França).

________________________________

Imatges: Cartell de l'Exposició a Retxa i "Mujer Sepia" (2007) obra de petit format en oli i tinta xinesa.
A qui interessi aquesta és la seva pàgina web: http://www.marianelagallardo.com.ar/index.php actualment fora de servei

LA PERE CORTÈS i Cia., EVOLUCIÓ D’UNA COMPANYIA SABATERA (1866-1920)

L’estudi de l’evolució històrica d’una empresa pertany a una línia microhistòrica. En el cas de la Pere Cortès i Cia. estam davant d’un objecte d’estudi que obre el camí al coneixement del procés industrial a Menorca a través de la indústria sabatera, a l’escala d’una gran companya sabatera, però que per si sola no explica la història d’un procés on hi intervingueren elements tan significatius com les companyies pelleteres, que de bon segur calen d’un estudi més complex, i els comerciants que es posaren al capdavant de les importacions de calçat a Cuba. El pas del dependent al gerent a les tendes de l’Havana és tant o més important que el pas del mestre sabater a l’industrial sabater. Almenys així se’ns antulla. En quan a la història de les fàbriques a Menorca comptem amb dos precedents, el de la Industria Mahonesa de textils (C. Manera) i el de l’Anglo Española de Motores y Gasógenos (J.M. Ortiz Villajos, 2005). Dos precedents, estimulats, sens dubte, per l’existència d’un fons documental, en canvi, la indústria sabatera ens ofereix un trencaclosques que ens porta molts cops a la recerca de fonts documentals impossibles entre els principals llinatges de la sabateria.

Amb tot, el procés industrial a Menorca va ser més subtil que el d’una industrialització a través de les indústries clàssiques; es produí sobretot a través de la botina d’home i fillet i més tard a través de les bosses de plata i la bijuteria –ja en els anys trenta-.

Si al llarg de la dècada de 1850 i de 1860 es posaren les bases comercials del futur procés d’industrialització a través de la manufactura sabatera, en les dècades posteriors assistim a la vertadera expansió del model industrial en la seva vessant tant social com econòmica. Un estudi socio-econòmic de finals del s.XIX ens posa sobre de dos fets inqüestionables: la puixança del sector secundari i la desvinculació del camp, així com l’aparició de dues classes socials noves: la classe industrial i l’obrera, en una relació paternalista que es trenca formalment el 1918 amb la fundació de la Federació Obrera de Menorca i l’Associació de Fabricants de Calçat de Ciutadella i de Maó.

Pere Cortès (1842-1915), l’home i l’industrial. Mai cap altre mestre sabater havia assumit en la nostra història un paper tan fonamental com el que va assumir Pere Cortès, amb el permís, és clar, d’un Jeroni Cabrisas enriquit a Cuba i que a Ciutadella destacà més per les seves inversions immobiliàries que per la seva tasca al capdavant d’un establiment dedicat a la producció de parells de calçat de fillet. El paper de Pere Cortés Moll en aquest període és fonamental. La llegenda entorn a aquest personatge el portà a ser investit com a fill il·lustre de la ciutat, un cas excepcional, si tenim en compte el moment històric, l’ofici i les propietats del personatge en qüestió. I és que, aquest home menut, de mal nom Ximot, té una doble lectura, la de l’industrial i la del polític local proper al republicanisme federal primer, i després al possibilisme. Regidor progressista entre 25 d’octubre de 1868 a març de 1872. I tinent d’alcalde entre juliol de 1885-1887 / juliol de 1887 a 31 de desembre de 1889, Cortès es mou entre l’èlit social ciutadellenca, la francmaçoneria i l’èlit econòmica catalana representada per l’associació més influent, El Foment del Treball Nacional de Catalunya.

Evolució de l’establiment, 1866 – 1920. En la fundació de la companyia Pere Cortés i Cia. hi trobem tots els ingredients del procés industrial a través de la manufactura sabatera. En primer lloc la presència d’un capital proper a les 10.000 pessetes procedent de préstecs, de lloguers i d’estalvis personals, en segon lloc la reunió de varis socis capitalistes entre els que destacarem Josep Gornès, Miquel Casasnovas, Josep Cortès... i en tercer lloc cal destacar la que va ser la inversió més gran: la construcció del taller del carrer 9 de Juliol que seria el model per a les futures fàbriques a la ciutat. És evident que no parlem d’una gran empresa en el sentit capitalista, però sí que hem de tenir en compte la seva transcendència per a l’economia, la cultura, i la societat de la Ciutadella de finals de segle denou.

El primer taller de la Perla Menorquina s’instal·là en l’antic quarter del Born, i passà a partir de 1868 i gràcies a l’amistat entre Joan Trémol i Pere Cortès al carrer de Sant Cristòfol, a l’ombra de La Ciudadelana de teules i totxos; poc després, cap el 1872 la societat adquireix uns terrenys al carrer 9 de juliol i es decideix en una assemblea la construcció de la fàbrica més gran del moment, La Perla Menorquina. Cap el 1872 la Pere Cortès i Cia. ja havia treballat amb dos importadors pelleters i havia establert un lligam comercial necessari amb la Lliteras, Ferrer i Cia., així com havia aconseguit vàries comandes de la Cardona de l’Havana. La importància d’aquesta societat catalana és determinant en la història del calçat menorquí, i més encara quan es signa entre Joan Cardona i Francesc Piris la societat Cardona i Piris que serà la competència directa de l’omnipresent Pons i Cia. dirigida a finals del vuit-cents pel ciutadellenc Francesc Pons.

[...]

(La foto propietat de la família Cortès, es publica per primer cop en aquest bloc. Pertany a un original de 1891 l'any que juntament amb Bartomeu Piris i Joan Mercadal fundà la primera patronal menorquina, el Fomento de la Zapateria de Ciutadella. Els drets són reservats a la família Cortès)

_______________________________________

Compte: la imatge que acompanya aquest text esquinçat és l'original que es féu servir el 1917 per a pintar el quadre que reposa Dalt la Sala de Ciutadella. La rapinya d'alguns erudits locals disfressats d'historiadors contra la família Cortès ens ha deixat almenys amb aquesta i una altra fotografia de les tendes a Cuba. Un cas molt cridaner és el de la foto de l'interior de la fàbrica que es guardava a la casa paterna dels Cortès la qual corresponia a la fàbrica Anglada. Algú molt interessat els va fer el canvi aprofitant l'edat del sr Fernando Cortès. Aquestes i altres endemeses pitjors són les que els que es dediquen a investigar han de sofrir.

SANT JOAN/07: I TOT PASSÀ EN UN SEGON

Sant Joan 2007 ha passat. Els dos dies més grans de la festa més gran de Menorca s'han diluït. Fa uns dies ho vaig escriure. El començament és el principi del final, però sempre ens queda esperar un altre any, ja que aquesta és la manera ciutadellenca de comptabilitzar els anys. Aquest, per exemple, era el desè santjoan sense s'àvia Juanita, l'única de casa que es preocupava d'anar a veure Foc i Fum, i de comprar les ensiamades i d'anar a veure l'entrada dels cavallers a la posta de sol, allà, vora la creu de la Plaça de Jaume III, llavores era la creu del "Camí des Rafal Vei", lloc de renom en la pagesia ciutadellenca i que havia estat lligat als llinatges de la meua família. Sant Joan porta records, aromes de festa, sentiments que es lligen amb lletra grossa, moments que passen però que romanen en l'interior de cadascú, el respecte cap aquells qui no hi som i ens han deixat...

No farà molt a la galeria Retxa es posà en marxa una exposició de pintures relacionades amb Sant Joan. La provocació naïf de na Carmen Vivó i la seva carota-Herbera en la pintura simbolista de Pepe Torrent és la mostra més clara de dos estils que no combreguen ni en perspectives ni en textures. I seguim amb l'art, en la posada en escena del xubec... mai ningú havia captat amb tanta cruor un home xubecant en una coca-rossa. L'autora, com no podia ser altra: Carme Fontestad, i la imatge la podem veure en l'Última Hora de diumenge.

El comentari d'aquest Sant Joan/07 podria ser el d'un gran dissabte i un diumenge no apte ja pels ventrells de més d'un. Allò de "volem gin volem gin" és relatiu. És possible que per algun mallorquí que no ha portat més que gin-amb-llimonada per beure en la seva motxilla no hi hagi suc millor que la barreja de Kas llimona amb Xoriguer, encara que per algun purista no hi hagi res comparable a Xoriguer amb llimonada natural barrejada amb Fanta-llimona, o sigui, i ben mirat, sempre serà Xoriguer més la fusió amb gasosa de llimona. I si es deixa de costat el tema del gin, i que els dies avançaren amb l'amenaça de la rissaga -res més genuinament ciutadellenc que la rissaga!!!- i un ventet més que agradós, Sant Joan no deixa de ser una festa d'una plàstica i d'un color encisador.

Ahir al Pla en Gordo lluïa com mai, en Greco corria amb fúria de tramontana i l'amo de Binibó encertava l'ensortilla, tot un èxit que va començar en Toni Bosch amb la seva ensortillada. I mentrestant, la música, la gernació i un tom-tom tirirut posaven la resta, perquè tot vessés en el caragol més llarg de Santa Clara.

I... en aquell moment de cansanci, de cops varis i no identificats, serien açò de les tres i més quan hom s'adona que tot havia passat en un segon... molt llarg, açò sí, però en un segon.