“Aquesta és la darrera carta que t’escric...”, va escriure en Francesc en el seu últim viatge a Caldes de Montbui. Així, i sense més preàmbuls, finia l’última missiva escrita en aquell passat que pretenia ser un present impossible. La de Francesc va ser la vida més exemplar que hom es pugui imaginar, si per exemplar ho entenem. Amb 17 anys partí a l’Havana amb l’únic objectiu de convertir-se en un comerciant de pelleteria de referència per a la nostra indústria. Pels seus amics i família l’emigrant que feia fortuna fora de l’illa era una mena d’heroi homèric. El 1876 aconseguí fer-se un lloc en la companyia catalana de Joan Cardona, i aquell any es convertia en soci a causa d’una greu malaltia del propietari. El 1880 fundà a Ciutadella una petita fàbrica de calçat i anys més tard adquirí quatre llocs a Ciutadella i vàries cases a més de ser juntament amb Pere Cortès el mecenes del mestre Joan Benejam. Una vida apassionada a les darreries de l’Imperi Espanyol a Ultramar truncada el 1899 per una malaltia mortal. L’últim alè d’una Cuba provinciana que bullia de vida comercial i a la que hi emigraren un grup de menorquins disposats a canviar el futur de la seva illa nativa. La reconstrucció d’una biografia comença per un bon retrat. La personalitat en la mirada de qui vol que se’l jutgi en el futur. La personalitat de qui només el temps escombra el que va fer en aquell grapat d’anys entre la Calle Obispo i Amargura i Teniente Rey, els molls de l’Havana i les molts hores a “La Marina de Portales de Luz” amb la sola lectura del “Diario de la Marina”.
Fa temps, a l’ombra d’una investigació que incloïa la immersió en una ciutat decimonònica, Ciutadella, m’havia trobat casualment amb la vida de dues persones; dos germans, però tan diferents l’un de l’altre que hauria bastat un espetec de dits per a deixar-los l’un a l’Havana i l’altre a Ciutadella. L’un un home que triomfà en la vida social cubana i que arribà de la mà de la maçoneria al Centro de Dependientes de l’Habana i l’altre que s’aferrà a l’únic que el podia fer créixer socialment, la compra de propietats, algunes a bon preu, i que convertí en possessions emblemàtiques com Son Cabrisas, Son Tarí... Històries que es perden en la línia del temps, embolcallades en mobles de moguin i noguer, olor del cerol i fotografies en blanc i negre, cartes de mares i germanes i oncles i amics i socis... tots ells encomanats a desxifrar-nos una societat en plena transformació. “Ara Ciutadella és l’Havana”, deia un dels amics de Francesc en una de les seves cartes.
D’aquella Ciutadella de contradiccions eternes, la que ensopegava amb la societat més tradicional i la que es passejava pels carrers de París en aquells temps de la Tour Eiffel i el bullici de l’Avenue des Champs-Elysées o dels passejades per Unter den Linden i els cafens estil imperi a Postdamer Platz, ens han arribat façanes que evoquen el passat d’aquells senyors del calçat, medalles aconseguides en les principals exposicions internacionals del moment... En un article de fa una setmana retíem precisament l’homenatge a aquella classe social a través d’alguns edificis emblemàtics de la nostra ciutat. No són grans palaus. Són cases d’industrials i conformen una part del que diem el patrimoni industrial de la nostra memòria històrica. Una memòria que només tindrà el seu contrapunt en la creació d’un espai dedicat als oficis tradicionals; diguem-ne un Museu del Calçat en la primera ciutat espanyola que exportà calçat de pell a l’estranger, un espai en la primera ciutat que va veure néixer de la mà de les cinc generacions de Joseps Gornès la fàbrica de formes més antiga d’Espanya, la ciutat que cap el 1900 i gràcies a la connexió umbilical amb Barcelona entrava en la modernitat del s.XX molt abans que la resta de l’Estat. “Ara Ciutadella és l’Havana”, del passat vestit de present devorat per la febre immobiliària depèn que el futur existeixi.
Fa temps, a l’ombra d’una investigació que incloïa la immersió en una ciutat decimonònica, Ciutadella, m’havia trobat casualment amb la vida de dues persones; dos germans, però tan diferents l’un de l’altre que hauria bastat un espetec de dits per a deixar-los l’un a l’Havana i l’altre a Ciutadella. L’un un home que triomfà en la vida social cubana i que arribà de la mà de la maçoneria al Centro de Dependientes de l’Habana i l’altre que s’aferrà a l’únic que el podia fer créixer socialment, la compra de propietats, algunes a bon preu, i que convertí en possessions emblemàtiques com Son Cabrisas, Son Tarí... Històries que es perden en la línia del temps, embolcallades en mobles de moguin i noguer, olor del cerol i fotografies en blanc i negre, cartes de mares i germanes i oncles i amics i socis... tots ells encomanats a desxifrar-nos una societat en plena transformació. “Ara Ciutadella és l’Havana”, deia un dels amics de Francesc en una de les seves cartes.
D’aquella Ciutadella de contradiccions eternes, la que ensopegava amb la societat més tradicional i la que es passejava pels carrers de París en aquells temps de la Tour Eiffel i el bullici de l’Avenue des Champs-Elysées o dels passejades per Unter den Linden i els cafens estil imperi a Postdamer Platz, ens han arribat façanes que evoquen el passat d’aquells senyors del calçat, medalles aconseguides en les principals exposicions internacionals del moment... En un article de fa una setmana retíem precisament l’homenatge a aquella classe social a través d’alguns edificis emblemàtics de la nostra ciutat. No són grans palaus. Són cases d’industrials i conformen una part del que diem el patrimoni industrial de la nostra memòria històrica. Una memòria que només tindrà el seu contrapunt en la creació d’un espai dedicat als oficis tradicionals; diguem-ne un Museu del Calçat en la primera ciutat espanyola que exportà calçat de pell a l’estranger, un espai en la primera ciutat que va veure néixer de la mà de les cinc generacions de Joseps Gornès la fàbrica de formes més antiga d’Espanya, la ciutat que cap el 1900 i gràcies a la connexió umbilical amb Barcelona entrava en la modernitat del s.XX molt abans que la resta de l’Estat. “Ara Ciutadella és l’Havana”, del passat vestit de present devorat per la febre immobiliària depèn que el futur existeixi.
I a tot açò, aquell home descobert no fa molt, en la seva tomba, incorrupte després de cent anys, semblava haver exhalat el seu adéu definitiu amb la sola veu d’unes cartes enviades a l’Havana a l’atenció de Francesc Piris. Consigna, Portales de Luz.
Publicat a Última Hora el 28 de novembre de 2007
a seva planta resultava curiosa. Una H. Al llarg de les obres no hi faltaren les anècdotes, entre les quals la mort d'un dels manobres, la desaparació dels plànols, la interrupció del tercer cos de la construcció que hauria donat a la Pons Menéndez un acabat més racional, segurament en una H-I. Però en aquelles circumstàncies la demora costava doblers. A més, per a Josep Teodor Canet el fet que la fàbrica estés envoltada d'assolls de porcs ja li era un problema prou higiènic, així que entre compres d'hortalets i la demanda a l'ajuntament d'una plaça va passar el primer any de vida. 
