LA POSTA DE SOL I L'ARANYA A LA TAPAREDA...

... sembla el títol d'un conte, d'un guió impossible, però la veritat és que ambdues estaven ahir a la tarda, a la Punta Nati, no molt lluny d'on el sol menorquí s'enfonsa fins l'aura del dia següent, i d'aquella era que no era una era, perquè no ho volia ser, perquè ja li havia passat el temps d'espigar, o perquè estava cansada de ser una era emmetzinada per algunes males olors i algunes puces embogides per la betzina d'una llauna insensible.

... aquella era la punta de terra impossible que gratava la mar perquè una vinjolita perduda trenqués el cel en busca d'uns companys que la deixaren un dia que es sentí lloca. Un mar que no vol ser mar que vol ser un bressol on xiuxiuejar en veu de filleta un "silk road" que es repeteix una i altra vegada. Un avenc que és una cova amb esglaons que no porten enlloc. Una gallineta de la mar que vol ser un catxoti creua la mirada, un catxoti que vol ser un be es queda observant com l'aranya teixeix una tela blanca entorn d'un tros de pruna... i en açò que al vol d'un llagost sorprès per una peuada, un poal blau, i mil punxides de cards que a la fi han fet el seu foradet en la botella de l'aigua, una nyecra canta horrorosament el trist desenllaç d'un concert de violí i violoncel... sense violoncel.

.... I allí estava el sol, a les fosques, només un reflexe en el mar que es perd en l'horitzó, un final que es veia venir, i que posava l'últim alè de llum a aquell 10 de juliol.

(Fotos: Posta de sol a Punta Nati i n'Antoñita, l'aranya de l'única tapareda a Sa Llegítima)