El PP-Ciutadella i el seu camí enlloc

La puja de l’IBI a Ciutadella era quelcom que estava cantat. El PP-Ciutadella ha optat pel camí de la lògica amb l’abstenció de la UPCM. Però a més a més el PP ha comès l’errada més greu de la nova etapa, i ha estat el vot a favor de la proposta de Joan Triay i presentar al Congrés i al Senat un escrit contrari a la “Ley de la Memoria Histórica”. Cap partit sencer, amb els problemes que arrossega Ciutadella, hauria de dedicar ni un sol esforç a temes de pura teoria històrica. Mesurar avam quins morts pesen més o menys, calcular si les fosses de Paracuellos equivalen a un holocaust, o si les fosses comunes que sembren Espanya són o no són comparables als assassinats comesos els 3 anys de guerra en el ban de la República.

La pèrdua imparable de la imatge del Casc Històric de Ciutadella (prest caurà la casa d’Antoni Leon, la casa Arguimbau, l’altre dia li tocà el torn a Ca sa Viuda Anglada, a les dues villes de sa Farola, a la fàbrica de Domingo Moll, a la pons Menéndez...). Qui vulgui turisme cultural haurà de ser molt dur contra l’espoli dels immobiliaris, sens dubte la pela és la pela, però és una pela que ens condueix cap a l’abisme. El cas Llanera no és el primer ni serà el darrer.

I Ciutadella, mentrestant xerra de “caudillos y latrocinios” no té ni en la cartera el projecte d’un auditori, l’escola de música sembla que viatja al Polígon Industrial, però les escoles municipals segueixen com estaven i no hi ha, pel que sembla, res pensat a curt termini. I mentrestant, “que si Paracuellos” “que si Carrillo”, “Que si Lenin”..., però que Menorca perdi comunicacions aèries i es quedi amb una temporada turística de 4 ó 5 mesos no sembla prou perquè es faci un escrit i s’enviï al Congrés, com en aquell temps que la “mare quinca” era el joc oficial de la població.

Castella i Lleó : entre esglésies i castells

Villalón de Campos, detall del "rollo de justícia" en un primer pla i rere seu l'església de San Miguel, tot açò en la seva Plaça Major.

Villalba de la Loma. Torre de campanar absenta

Salamanca. Detall de la façana de la Universitat antiga de la ciutat. Fundada el 1254 per Alfons X, encara que la seva façana plateresca és anterior a 1526.

Salamanca. Detall del campanar de la Catedral Nova.

La Alberca. Creu bell mig de la Plaça central. Aquest si que és un poble mega turístic, i com en tots aquests pobles els preus són més a l'estil menorquí, o sigui i després de comprovar que els cortados de 0,80 existien, aquí i a Sepúlveda el preu era d'1 o 1,10 cèntims. Serà que ens veien estrangers? Açò del català sona estrany!

Ciudad Rodrigo. Catedral (s.XII); en la imatge la portalada de les cadenes i la torre del campanar.

Cuenca de Campos. Santa Maria del Castillo (s.XIV). Un bon munt de bones intencions cap aquest poble, però el castell es trobava totalment ensorrat i la seva esglèsia tot i que restaurada als anys setanta estava en un estat de solitud preocupant.

Valladolid. Santa Maria la Antigua (ss. XIV-XV), una d'aquelles barreges del romànic castellà amb reminiscències llombardes.


Salamanca. Convent de San Esteban de los Dominicos a l'estil plateresc salmantí construït entre 1524-1630.

Toro. Heus aquí un dels monuments més interessants, senzills i majestuosos de l'art religiós. La Col·legiata de Toro (ss. XII-XIII). És una mostra del romànic evolucionat amb la influència bizantina en quan al cimborri.

Toro. Torres de l'antic Alcàssar del s X.

Ciudad Rodrigo, última fortalesa castellana abans de passar a Portugal. Al fons la torre de l'homenatge del castell construir en temps d'Enric II de Trastàmara (s. XIV).

Puebla de Sanabria, en plena zona llionesa samorana apareix aquest castell majestuós del s.XV manat a construir pels poderosos Comtes de Benavente.

Sepúlveda. Imatge de l'ajuntament sota les restes del castell de la ciutat segoviana.

Cuéllar, açò és el castell-palau dels Ducs d'Albuquerque (ss. XV-XVI). Llàstima que en aquest poble hi dediquin tan pocs recursos al turista un cop a desembarcat a la placeta dels autobusos. Però, sempre hi trobarem un agent de polícia que ens pot donar una mà d'ajuda.

Medina del Campo, impossible passar per Medina camí de Valladolid i no aturar-se a contemplar i admirar el seu castell. Aquesta és una imatge lateral del Castell de la Mota (s.XV), sota paràmetres del gòtic-mudexar.


Peñafiel. Només hi ha un mot que pugui descriure el castell (ss. XI-XV) on va viure l'infant Juan Manuel: Imponent. Arribarem a aquest poble de Valladsolid allò de les 9 i 30 del matí, i clar tothom dormia, només un bar obert i moltes mirades cap els forasters. Típic. En la foto la vista del castell des del coso, una de les meravelles de l'arquitectura popular castellana.

“EL PREU DE L’AMBIGUITAT”: JOSEP TEODOR CANET (1877-1936)

A la redossa de la Llei de la Memòria Històrica, sempre hi trobarem “emperòs” i matisos i crítiques que, es miri des de la perspectiva que es miri, segur tenen raó de ser. La Llei és la darrera empenta del govern Zapatero al projecte esperonat per les associacions i els partits polítics (EU-BNG-PNB) que busquen en la rehabilitació jurídica i moral rescabalar les víctimes de la guerra civil espanyola i del franquisme. Així mateix es persegueixen els símbols d'un règim que es perllongà 36 ó 39 anys, segons de quina zona parlem. Però aquells símbols com "El Valle de los Caídos", les estàtues o creus o obeliscs són en la història la mostra de 39 anys que una llei no pot amagar, en tot cas pot i ha d’ensenyar.

A Menorca, com en altres zones d'Espanya tenim exemples d'afusellats, presoners i represaliats... Tant del bàndol nacional com del republicà, sense oblidar que la repressió republicana a partir del 20 de juliol de 1936 va ser més intensa a Menorca que a altres zones de la República i que la repressió del règim del general Franco consumí 36 anys de la nostra història. Una d'aquelles víctimes a mans dels milicians anarquistes va ser Josep Teodor Canet i Menéndez (1877-1936). És el que podem qualificar d'un personatge tridimensional. Sempre m'ha cridat l'atenció que el fiquessin en el sac de les víctimes del ban nacional, quan el més segur és que hagués estat víctima del ban republicà, com succeí amb Joan Manent Victory (1880-1936), l'altre gran personalitat de la vida política menorquina del moment, o amb la quasi sentència condemnatòria de Pere Josep Pons, cosí de Canet. Després de tot, Josep Teodor era com també ho era el seu mentor polític, Alejandro Lerroux: ambigu, republicà-radical, però ambigu. Assassinat el 14 d’agost de 1936. A la una de la matinada. Al llarg de la seva vida Canet va ser un personatge mediàtic, emblemàtic, i en canvi, la seva mort va ser silenciada primer pel règim republicano-anarquista que seguí a Menorca el cop d’estat dels rebels a la República i després per la memòria nacional. El canetisme menorquí era hereu del llansonisme en quan a la defensa de l’illa i la seva administració separada de Mallorca, era deutor també de les tesis radicals del lerrouxisme i contrari a la radicalització del moviment obrer, una radicalització imminent en el context de la crisi social dels anys trenta. No debades la seva oposició al socialista Joan Mascaró (1939) és més que evident en el divorci republicà que segueix a 1933-1934. Un bon grapat d’istes. Industrialista, federalista, menorquinista, republicà possibilista, i capaç de concretar llaços impossibles amb les esquerres i les dretes, el seu nom passà a l’oblit en nom de l’ambigüitat.Escenificà, també, l’ascens de la nova classe industrial. Un tema realment interessant si es treballa des de les perspectives sociològiques. Els seus moments de glòria els hem de buscar a finals de 1903 quan amb 78 vots accedeix a l’ajuntament ciutadellenc com a regidor de la minoria republicana, a la presidència del Casino 17 de Gener (1904-1906) i als anys deu quan imbuït d’un federalisme republicà va ser elegit diputat provincial i vocal d’Indústria i Governació (1912) i signà el 1913 la formació de “Nostra Terra”, un experiment regionalista sustentat per elements variats de la dreta ciutadellenca. Els seus inicis en la política local es fermaren com deia en la defensa de la indústria i del comerç, les seves principals vocacions i les armes polítiques més usuals del moment. Va ser elegit diputat a Corts en tres ocasions, el 1923 per Unió Republicana de Menorca; el 1931 per la Coalició Republicano-Socialista i el 1933 per la Coalició Radical-Socialista.

Era també membre d’una nissaga lligada al comerç en la que destacà el seu pare, Josep Canet, guardià de les essències del federalisme republicà a Ciutadella. Per açò creà sota l’aixopluc de les parets de la seva casa a l’1 del carrer de Santa Clara un cercle elitista molt proper a la teranyina franc-maçona fermada al comerç pelleter de Menorca. A partir de la retirada de Llansó assumí la candidatura de la Unió Republicana de Menorca. Va ser el tercer nom visible dels republicans després de l’advocat Rafel Prieto i del metge Frederic Llansó. La seva dimensió política corre paral·lela, tot i l’escissió socialista de 1919 a Maó i 1929 a Ciutadella, a la puixança de la Unió Republicana de Menorca.

Als historiadors el nom de J. T. Canet se’ns antulla cabdal en la història política de Menorca. Oblidat per uns i pels altres, és l’exemple més clar de l’oblit de les memòries històriques imposades per les lleis. Josep Teodor Canet evolucionà del federalisme -o sigui, l'essència històrica del republicanisme menorquí-, al lerrouxisme i al radicalisme als anys trenta. Un dels seus grans mèrits va ser la victòria electoral republicana a Ciutadella el 1923 i 1931. Mai en la història de la ciutat de ponent un partit a l'esquerra de la Unió Monàrquica s'havia fet amb la majoria dels sufragis. Com ho va aconseguir? Passar dels poc més de 350 vots el 1903 a més de 900 el 1923, és l'exemple més fidel d’un polític tridimensional, capaç de captar personalitats i positures moderades al seu entorn; el 1931 incorporà a la candidatura republicano-socialista de Ciutadella el metge Pere Hernández, home de prestigi social i que va ser batlle en una època molt complexa (1931-1933/1934-1936). Aquest és també un dels noms oblidats per aquells que legitimen i usen la història per a les seves finalitats polítiques.

(Publicat a Última Hora, 27 d'octubre de 2007)

L’ENQUESTA: EL DIA DEL MUNDO SUSPEN A FRANCESC ANTICH

Avui dissabte, 13 d’octubre, El Mundo de Mallorca ha publicat una enquesta que contradiu la política i la derrota de l’actual equip de govern a les Illes. Amb totes les cursives que mereix una enquesta, el 50% dels enquestats opina que Antich va paralitzar Son Espases per a contentar al Bloc. Pensa que aquest percentatge és erroni, ja que en realitat es situaria en el 70%.

En la resta de preguntes la gestió d’Antich i del seu equip de govern i el seu sandvitx de partits mallorquins suspen.

En quan a la renúncia de 100 milions d’euros de la inversió de l’Administració central el 51,9% ho qualifica d’incapacitat negociadora; el 47% valora l’actual situació de regular molt lluny del 28% que opina que és bona. Cal dir que entre els votants del “sandvitx” és majoria els que creuen que és bona. El mateix és el que passa quan la pregunta és si els enquestats valoren que s’acompleixen els compromisos electorals.

IB3 i la seva nova imatge és un altre dels plats forts. El 55,2 es declara contrari a que tota la programació es faci en català; entre els nacionalistes el percentatge baixa a l’11%. Pel que fa a la normalització de la llengua catalana el canvi és positiu, però no atén a la realitat de les Illes i l’arribada d’una immigració que es defensa amb el castellà.

L’interès d’aquesta enquesta és doble. Poc més de la meitat suspèn la gestió Antich, i entre la gent del seu partit un percentatge perillós, el 38,70% opina que la situació política és regular, mentre que pel 7,7 és dolenta o molt dolenta. Essent el PSIB-PSOE un partit amb un electorat volàtil l’actual derrota Antich s’ha de corregir. Però com? Aquesta és la pregunta que les seves camarilles s’hauran de demanar.

______________________________

Font: El Mundo/El Dia de Baleares, 13/10/2007

QUALITAT I DISSENY

“Modacalzado, la Semana de la Piel”, és un bon punt de referència per a comprovar l’estat de salut de la nostra indústria més històrica: el calçat. Un any després de la posada en pràctica dels drets antidumping de la Unió Europea que gravava les exportacions xineses i vietnamites han estat 24 les empreses menorquines que han aportat a IFEMA (Madrid) les seves col·leccions i propostes per a la temporada primavera-estiu 2008. Entre Menorca i Mallorca han estat 48 les empreses que hi han participat d’un total de 670. Altre cop la Comunitat Valenciana ha estat la més nombrosa; 250 expositors dels 450 espanyols. Aquestes darreres dècades la Xina, el Brasil i la Índia, els competidors més potents amb que compta la indústria sabatera europea, no només no han deixat de produir calçat de categories inferiors sinó que entren en la competència del calçat de segona i primera. La lliçó és apresa. El director de la italiana Geox afirmava el 2006 que es podia vèncer a aquests productors treballant en el calçat de qualitat i en la seva promoció. L’evolució del calçat de Geox és curiosa. Fa uns anys ningú n’havia sentit a parlar. Ara és normal que algú digui “he comprat unes Geox”. És gairebé l’efecte però multiplicat de les Callaghan d’Arnedo o les Camper d’Inca, les PQ d’Alaior o les Looky de Ciutadella o les Úrsula de Ferreries, i així seguiríem fins omplir vàries pàgines. La imatge de la nostra indústria sabatera, tot i les dificultats, és sòlida, i més si tenim en compte que la presència en aquesta fira internacional ha passat de 18 expositors el 2005, de 20 el 2006, als 24 d’aquesta edició passada.

La defensa de la consellera d’Economia Antònia Allès de la Qualitat i el Disseny i els Plans Formatius és tan vella com la mateixa indústria, bastaria recercar en les hemeroteques i en els arxius per trobar les respostes als jeroglífics que es creen els polítics actuals. Allà pel 1869 Pere Cortès esgrimia la seva aposta per un calçat fet a mà, de qualitat i amb dissenys atractius, i en apujar els sous per a que els seus operaris fessin front els mesos d’inactivitat i no marxessin a altres fàbriques o a altres activitats econòmiques. Açò es podria traduir en formar treballadors però amb les garanties mínimes. El gran problema del calçat a Espanya i en particular a Menorca és la tradició de l’economia submergida en el sector, la qual o ha de desaparèixer o s’ha matisar, sinó els atractius per a que un jove decideixi treballar de sabater cada cop seran menys. És clar que sense aquesta economia, diguem-ne tradicional, les poques empreses que treballen en l’actualitat no podrien sobreviure. En el present i en el futur les inversions més importants dels grans trade mark menorquins (Pons Quintana, Looky, Jaume Mascaró) seran i són la seva projecció física a la Xina, l'Índia, Japó... i el sondeig de mercats potencials com els Emirats Àrabs Units (amb la nova megalòpoli de Dubai al capdavant), Bahrein, Singapur, Brunei, i de l’Europa de l’Est, una zona en constant creixement econòmic i que en un futur proper està encomanada a jugar un paper central a l’Europa econòmica.

"Qualitat i Disseny", deia, és la fórmula màgica de la indústria d'exportació menorquina, ja sigui la bijuteria o el calçat. Des de l'aura de la industrialització sempre s'ha parlat del "disseny i la qualitat" com a les armes per a lluitar contra el dumping de la competència estrangera. Als anys vuitanta el calçat menorquí sofrí els efectes de la reestructuració del sector, però, amb tot, s'ha mantingut com una indústria puixant que s'ha superat i s'ha reinventat, tot i no ser ara per ara un sector estratègic com és el cas del turisme i/o la construcció – o millor serà referir-se als bancs i a les hipoteques!-. Les tres fires de 2006, les tres cites obligades de la nostra indústria sabatera, demostraren l'optimisme de l'Associació de Fabricants de Calçat que presidia llavors Àngel Mesquida; enguany l’optimisme segueix intacte quan Lina Mascaró, la presidenta actual de l'AFC, afirma que les sensacions a Düsseldorf (GDS Premier Shoe Event, del 14 al 16 de setembre), Milan (MICAM-Shoevent del 20-23 de setembre), i Madrid són positives. Tres cites ineludibles per a conèixer tendències a través de programes de formació com el VerkäuferInnen-Tag pels professionals de venta.

El calçat menorquí espera de les institucions quelcom més que una foto en la premsa insular, espera entre altres coses el recolzament en plans de formació efectius, la inversió en promoció exterior, etc.; la resta, les ganes, la il·lusió i el treball l’aporten els empresaris menorquins. Cal tenir en compte que rere els grans trade marks reconeguts, hi trobem un caramull de petites empreses familiars que calen d’aquest suport institucional, fàbriques de sabatilles, avarques, mocassins, i calçat de dona com el de Bartomeu Genestar, Marcos Moll, Joan Uris... (de Ciutadella), Calçats Ferreries, Calzados Ria –que enguany compleix els seus primers 60 anys de vida- (de Ferreries), Pons Timoner, Gomila Melià (d’Alaior)...

Una indústria, la cap i a la fi, que projecta a l'exterior una imatge d'una Menorca vinculada al disseny i la qualitat, d'una Menorca pacient i emprenedora, res a veure amb les presses actuals dels promotors i el turisme d'estiu.

(Publicat a Última Hora, 3 d'octubre de 2007)