ÀNIMES SOLITÀRIES
Anit vaig somniar que havia tornat a l’illa de les ànimes solitàries, a recórrer a peu els carrers de la melangia, com si les passes que feia tornessin, per algun instant, el passat enrere. És clar que açò no era així. I sota aquella heura que s’enfila per les parets d’una casa imaginària et vaig dir adéu. I els records em porten una i altra vegada a aquell lloc.
La teva tristor era meva. I les meves alegries eren teves. Jo per tu, sense esperar res a canvi. I el temps passa. Carrers solitaris, rutes que porten als racons dels solitaris.
Sabia on trobar-te, en el carreró de la solitud, on ningú és ningú, i on la llum que no és llum dringa com un estel endimoniat.
Et veia tan bella que no t’ho vaig dir. Em vaig limitar a mirar-te. Era un somni tan ideal! Tu al meu costat, abans que el món real envaís la nostra illa!... I l’illa s’esvaí, entre escumes de mar i una lluna que es trencà en mil estels de pols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada