La investigació històrica és plena d’anècdotes, casualitats i fils documentals que n’estiregassen d’altres fins a teixir una mena de teranyina que dóna cos a un argument més o menys coherent. Per a ser-ho del tot caldríem del cent per cent de la documentació. I açò és impossible. La història de la nostra indústria sabatera és un d’aquests exercicis de teranyina, que algunes vegades es llegeixen en les mateixes façanes de la nostra ciutat, i d’altres a través de l’estudi dels llinatges d’aquells mestres sabaters lligats, irremeiblement, al passat de la nostra societat. Fins a l’enderroc de la Pons Menéndez (1989) podem dir que Ciutadella era la ciutat hereva d’una societat industrial. (Per aquells que pensin que els enderrocs incomprensibles venen de la mà de la dreta, direm que en aquell temps l’ajuntament era sota una batlia d’esquerres). Ara, però, som presa d’una societat capaç d’esbocar el seu patrimoni històric –no inventariat- a canvi de promocions de “10 viviendas en pleno centro urbano”, capaç de comptar amb cap sala en condicions per a cinema i premiar amb ics milers d’euros una obra teatral sense Teatre on estrenar-se. Premi de teatre sense Teatre. Tota una paradoxa! Així és Ciutadella.
Que el passat torni amb matisos és només qüestió de temps. Preserva
r-lo i fomentar la cultura és potser la tasca més complexa. Algunes iniciatives com l'Arxiu del So i la Imatge s'encaminen a recuperar i a fomentar aquest patrimoni. I parlant d’imatges, fa uns dies va caure en les meues mans una fotografia. Una d’aquelles imatges en blanc i negre de principis de segle que podien passar desapercebudes o ser el centre d’una atenció desnerida. Com en moltes altres hi havia una nota, “Valladolit, 12 abril 1930. Josefina Beker visita la tienda de c/Regalada 11 familia Pons de Ciudadela”. En realitat aquella era Joséphine Baker (1906-1975), actriu i ballarina nord-americana nacionalitzada francesa que rivalitzà als anys vint i principis dels trenta amb Gloria Swanson i Mary Pickford. Dues llegendes del cinema en blanc i negre! És clar que rera aquella escena de revista hi havia quelcom més que un missatge subliminar, hi havia una ruta oberta per a historiadors que busquen en el bagul dels records d’una família les respostes a les preguntes que formula la història. La lectura d’aquella foto incompleta ens permet de desenvolupar tot un tema sobre la transició del calçat d’home al calçat quasi exclusiu de dona i a obrir una tesi en plena construcció, “Treball i Conflicte Social en la Indústria del Calçat”. Fils, deia, que teixeixen la nostra història i que a vegades s’han trencat per la destrucció de documents escrits i materials. Per a Ciutadella la R.O. de Cañal (juliol de 1919) havia posat punt i final a una època daurada definida entorn a la botina d’home i dona que s’exportava a Cuba. Aquella època de grans casalots d’industrials i d’indians s’esgotà cap el primer terç del s.XX. Després de 1922, després de la llei populista de Carlos Cañal, el calçat menorquí es redireccionà cap els dissenys per a dona.
La foto de l’interior de la Casa Pons a Valladolid és la imatge cenyida del final d’una època feliç. Així ens ha arribat a través dels llibres de F. Scott Fitzegarld. Els "happy twenties", per aquells que ho llegeixen en anglès, que precedeixen els “tristos trenta”. Llavors l’Asociación de Fabricantes de Calzado treballà per treure de l’aïllament la sabata menorquina. Potser l’Exposición Iberoamericana de Sevilla de 1929 i l’edició de la revista de disseny "Moda y Calzado" són els testimonis muts d’una il·lusió i d’un fracàs que culminà l’estiu de 1936. D’aquells happy twenties amb banda sonora de jazz a Ciutadella comptàvem amb tot un conjunt de construccions (naus industrials, villes d’estiueig…) que definien un nou concepte de l’urbanisme i la societat de l’oci.
r-lo i fomentar la cultura és potser la tasca més complexa. Algunes iniciatives com l'Arxiu del So i la Imatge s'encaminen a recuperar i a fomentar aquest patrimoni. I parlant d’imatges, fa uns dies va caure en les meues mans una fotografia. Una d’aquelles imatges en blanc i negre de principis de segle que podien passar desapercebudes o ser el centre d’una atenció desnerida. Com en moltes altres hi havia una nota, “Valladolit, 12 abril 1930. Josefina Beker visita la tienda de c/Regalada 11 familia Pons de Ciudadela”. En realitat aquella era Joséphine Baker (1906-1975), actriu i ballarina nord-americana nacionalitzada francesa que rivalitzà als anys vint i principis dels trenta amb Gloria Swanson i Mary Pickford. Dues llegendes del cinema en blanc i negre! És clar que rera aquella escena de revista hi havia quelcom més que un missatge subliminar, hi havia una ruta oberta per a historiadors que busquen en el bagul dels records d’una família les respostes a les preguntes que formula la història. La lectura d’aquella foto incompleta ens permet de desenvolupar tot un tema sobre la transició del calçat d’home al calçat quasi exclusiu de dona i a obrir una tesi en plena construcció, “Treball i Conflicte Social en la Indústria del Calçat”. Fils, deia, que teixeixen la nostra història i que a vegades s’han trencat per la destrucció de documents escrits i materials. Per a Ciutadella la R.O. de Cañal (juliol de 1919) havia posat punt i final a una època daurada definida entorn a la botina d’home i dona que s’exportava a Cuba. Aquella època de grans casalots d’industrials i d’indians s’esgotà cap el primer terç del s.XX. Després de 1922, després de la llei populista de Carlos Cañal, el calçat menorquí es redireccionà cap els dissenys per a dona.La foto de l’interior de la Casa Pons a Valladolid és la imatge cenyida del final d’una època feliç. Així ens ha arribat a través dels llibres de F. Scott Fitzegarld. Els "happy twenties", per aquells que ho llegeixen en anglès, que precedeixen els “tristos trenta”. Llavors l’Asociación de Fabricantes de Calzado treballà per treure de l’aïllament la sabata menorquina. Potser l’Exposición Iberoamericana de Sevilla de 1929 i l’edició de la revista de disseny "Moda y Calzado" són els testimonis muts d’una il·lusió i d’un fracàs que culminà l’estiu de 1936. D’aquells happy twenties amb banda sonora de jazz a Ciutadella comptàvem amb tot un conjunt de construccions (naus industrials, villes d’estiueig…) que definien un nou concepte de l’urbanisme i la societat de l’oci.
Si parlem de sabateries menorquines, d’aquells temps en blanc i negre, i ho comparem amb la “Jaime Mascaró” actual, amb tendes a Andorra, Nova York, París, Londres, Varsòvia, Madrid, Barcelona, etc., en aquells anys es va recórrer als mostradors que oferien París, Madrid o Barcelona, encara que societats sabatares com La Fashionable arribaren a estendre’s a Berlín, Londres, Brusel·les, París, Amsterdam, Nova York, Mèxic, Caracas... Després d’un llarg parèntesi que les comandes determinaven la producció, el calçat menorquí havia d’articular la seva pròpia expansió. El turisme, curiosament, ha funcionat d’una manera similar. Després d’una dècada passiva que esperàvem les vendes dels tour-operadors estrangers, passem a buscar els turistes en els seus propis països i a auto promocionar-nos. O sigui, com el calçat en el seu moment, passem a reinventar-nos.
(Publicat a Última Hora, 6 de setembre de 2007)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada