divendres, 3 d’agost del 2007

BERLIN, LA CIUTAT FERIDA

Sis mesos després d’un viatge. El viatge més necessari per algú que es digni a dir-se historiador. Berlín. Cap ciutat europea ha guardat una ferida tan gran, die Mauer, la línia de la fractura construïda a tota pressa per les autoritats de la DDR en plena era Kennedy.

Kurfürstendamm, Tauentzienstrasse, Friedrichstrasse o Potsdamerstrasse són els noms dels principals carrers comercials de la capital alemanya. Una ciutat històrica que viu el dia a dia en plena transformació com una metròpoli del s.XXI vinclada en la sorprenent aposta d’urbanisme d’avantguarda simbolitzat més que mai en el Sony Center a la Postdamer Platz no molt lluny del búnker i de la Haus der Ministerien, símbols també, de la magnificència de l’època nazi.

Després de 17 anys de la caiguda de la línia divisòria de dues ideologies difícils de conciliar, desset anys després que aquells noms que sonaven a quelcom com Erich Honecker, Egon Krenz, Hans Modrow o Willy Stoph quedessin soterrats sota l’essència mateixa del destí del mur, Berlín és encara una ciutat amb reminiscències del passat. Potser, el més emocional sigui el dibuix en carbó de la Madonna pintat en el setge soviètic a Stalingrad el Nadal de 1942 per un soldat alemany del VIè exèrcit de F. von Paulus, Kurt Reuber. En ell es llegeixen les paraules Licht, Leben i Lieben –llum, vida i amor-. La càrrega emotiva d’aquest dibuix és tan gran i és tan intensa que ni els memorials de la Shoah Foundation s’hi poden comparar. (No sempre es tracta de la grandària sinó de la senzillesa del missatge).

La Postdamer Platz és la metàfora de Berlin. El lloc on es situava el centre del poder final del nacionalsocialisme durant la guerra, és ara la barriada més elaborada d’Europa, lloc de creació dels grans arquitectes del moment encomanat a unir els dos Berlins, el de la cultura i el del comerç, el que guarda gelosament el passat a Mitte i el que creix entorn a la Breitscheidplatz. Noms com el de Renzo Piano i Christoff Kohlbecher (edifici Debis), Helmut Jahn (edifici Sony) o l’arkiteturbüro Heinz Hilmer i Christoph Sattler (complex Lennédreieck) han deixat la seva petjada en la capital alemanya.