IMATGES, BERLIN, MARÇ-2007

MarienKirche (1270, reconstruïda el 1380). Gòtic alemany,

la cúpula de la torre és obra de C.G. Langhans (1790).

CheckPoint Charlie. Aquest era el punt d'entrada i sortida entre el sector nord-americà i el soviètic. Paradoxes de la vida, ara és un lloc mass media per a turistes.

Detall de frontispici del Reichstag on es llig la dedicatòria al poble alemany "DEM DEUTSCHEN VOLKE" col·locada el 1916 en plena Gran Guerra. L'edifici és obra de Paul Wallot qui trigà deu anys, entre 1884-1894 a fer realitat aquesta construcció que és síntesi de tres estils molt lligats a la capital prussiana, renaixament, barroc i neoclassiscisme.

Heus aquí la plaça més plàstica i més monumental de la ciutat. La Gendarmenmarkt és un conjunt de dues esglésies bessones i el Schauspielhaus al centre de la plaça. Aquí veiem un detall de la cúpula del Französischer Dom (1701-1705), obra de Louis Cayart.

Nikolaikirche, és l'església més antiga de Berlin; la seva construcció data de 1230, i la seva reforma del s.XV va seguir fidel l'estil gòtic alemany. Actualment és centre de l'única barriada antiga de la ciutat, el Nikolaiviertel.

Neptun-Brunnen és l'obra mestra de l'escultor Reinhold Begas realitzada entre 1886-1891 i que es situà davant del Berliner Schloss (l'actual Berliner Rathaus)

Berliner Dom o Catedral Protestant de Berlín, és l'església

reial dels Hohenzollern, construïda entre 1894-1905, i exemple

de la grandesa imperial de l'etapa 1871-1914

Berliner Rathaus (1861-1869), projecte de H.F. Wäsemann estil

renaixament italià

Sowjetisches Ehrenmal, 1945, a Tiergarten

La Pietat, obra expressionista de Käthe Kollwitz en Neue Wache, actualment memorial a les "víctimes de la tirania i les guerres"

Detall del rètol de l'aturada de metro (S-Bahn) a la Unter den Linden, rere es situa l'ambaixada de Rússia.

Humboldt Universität (1748-1766), obra de J. Boumann en estil neoclàsic que en un principi havia de ser la residència del Kufürst Heinrich germà de Friedrich der Grosse. Des de 1809 és seu universitària.

Estàtua eqüestre de Frederic el Gran a la Unter den Linden

Reichstag

St. Hedwigs, és la catedral catòlica construïda entre 1747-1773, còpia

del Panteó de Roma és obra de Knobelsdorff i J. Boumann

Monument de l'Holocaust

Vista de la nova PostdamerPlatz

Catedral de Berlin

Theater des Westens a la Kantstrasse

Palau de Charlottenburg, entrada principal

Brandenburg Tor, obra de C.J. Langhans construïda a finals del s.XVIII seguint els paràmetres neoclàssics. La porta s'erigeix en el centre d'un conjunt de dos propileus que donen entrada a la Parizer Strasse. A sobre descansa el carro de la Victòria obra de l'escultor Schadow

Berlín-Bismarck Denkmal a la Siegessäule. Representació de la Kriegswissenchaft per Reinhold Begas.

Berlín-Tiergarten: farola en contra llum

Vista nocturna de la neogòtica Kaiser-Wilhelm-GedächtnisKirche i aquesta és la seva pàgina web http://www.gedaechtniskirche-berlin.de/KWG/index.php.

Restes del Mur a la PostdammerPlatz

Agonies ciutadellenques: els darrers símbols franc-maçons de Ciutadella

Aquestes són dues imatges de les portalades d'accés a l'últim lloc de reunió de la lògia maçònica ciutadellenca. D'aquell grup de persones integrades pel sector industrial i comerciant i que va dependre de la lògia habana ens resten a penes uns documents conservats fora de l'illa i l'eterna sospita que alguns dels fills il.lustres de Ciutadella varen pertànyer a aquell grup elitista. No seria una mala cosa que aquestes peces de marès es restauressin i entressin a formar part del patrimoni històric de la ciutat.

l'Electògraf: la dreta i el vot personalitzat

El PP-Ciutadella, la dreta en general en la ciutat de Ponent, té una manera única i personal de fidelitzar els vots. En converses de bar, en partits de bàsquet o allà on sigui es demana personalment si votaràs al PP. L'altre dia ho escoltàvem en el cau de La Salle Mahón, "què votareu a sa filla?" demanava la senyora d'un il.lustre diputat a Corts a gent d'un possible tarannà conservador. "I vés, a jo a voltros us conec", reposava el senyor inquirit. I és que després de tot El ViveMenorca pot ser quelcom de la gent progre de Maó, però és evident que és un signe de la distinció conservadora de Ciutadella, i clar, passa el que passa, tot acaba amb un dinaret al port maonès o amb l'esquifitesa d'una paella a Fornells amb les gambes més comptades que els diners que hom porta al damunt.

Dona baixant per una escala, 1912

Crec que la pintura mor



l'escultura mor



després se l'anomena història de l'art





(Marcel Duchamp)

Deia la crítica conservadora de l'època (açò és 1912) que a una dona nua no se la fa baixar per una escala; doncs, Marcel Duchamp (reconegut per la seva obra dadà "Le Grand Verre") capficat el 1912 en el cubisme analític va signar aquest nu, titolat "Dona baixant per una escala" o "Nu baixant per una escala", com hom prefereixi.

l'Electògraf: els nous grups de pressió: Ciutadella Canvia!

Certament la idea oportuna –abans d’unes eleccions- de constituir un grup d’opinió “Ciutadella Canvia!” és una bona oportunitat de valorar quines són les espectatives d’un determinat grup de persones en relació a tots els temes transversals que afecten la vida político-administrativa de la nostra ciutat. És evident que no tota la societat ciutadellenca s’inclou en aquestes necessitats, i que sempre he esperat que la necessitat privada m’albirés una certa llum entorn al problema de la cultura a la nostra ciutat. A finals del s.XIX es construí l’actual infrastructura cultural, eren altres temps, dominats per persones de la indústria sabatera i l’aristocràcia, però junts feren possible una escena teatral i musical única a Ciutadella, una oferta privada que complia amb les espectatives de la societat del moment. La Ciutadella actual no és aquella Ciutadella; esperem que l’administració pública llanci les idees i sinó es creen aquests grups d’opinió polititzats o no, orquestats o no... Les propostes de Ciutadella Canvia! estan en la boca de tot aquell que ho viu i ho pateix... En quant a les lletres, per exemple, no existeix ni una sola editorial..., i no hi ha ni una sola ajuda –ja sigui en temps socialistes o conservadors, no ens enganyem- per a publicar una obra fora de l’omnipresència de l’una editorial, l’IME, que a més a més depèn del Consell Insular. Els premis literaris són escassos i molt previsibles en quan a les obres guanyadores... El premi de teatre des Born no ha servit per a dinamitzat el teatre, o sigui i millor dit: no hi ha una cultura teatral a la ciutat.

A Ciutadella les coses es fan en petit, fins i tot les maneres d’influir en la política local. Per a les properes eleccions municipals tenim un pastís ample, 3 partits d’esquerra, Fórum (Esquerra de Menorca), PSM (aliat a Catalunya de la conservadora CiU) i el PSOE; un de centre, UCM, un de personal i intransferible, PMQ, creat per atendre els negocis privats del seu fundador i que ha anunciat la seva futura aliança electoral, un de dretes, el PP, i un a la dreta de la dreta, l’UPCM liderat per un senyor que no fa molt feia apologia del franquisme i que era favorable a mantenir l’esquerda social provocada per la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). I a aquesta multitud de partits –una mostra molt clara que a Ciutadella tot és diferent a Maó- s’hi sumen altres grups de pressió política fundats en alguns bars –tornem a la política de cafens del Madrid del s.XIX?- que busquen un canvi o l’statu quo a costa d’uns interessos molt particulars.

"Ciutadella Canvia" és una bona iniciativa, per tant, si no està irradiada per cap tendència política i està oberta a millorar l’essència de la ciutat, o sigui la idea d’una ciutat ambiciosa que no es contenta amb una sala multifuncional simple quan pot aspirar a una arquitectura agosarada que a més a més impliqui la funcionalitat de la construcció, que aspira a tenir la millor ensenyança... etc.

(seguirem)

UN AGUAIT A REINHOLD BEGAS (1831-1911)

Tornem a Berlin, però a l'urbs que evolucionà entre 1870 i 1914 en una ciutat imperial de la mà dels Hohenzollern, després de tot, el Berlin que tot aquell que el visita voldria que s'hagués conservat. A finals del S.XIX Reinhold Begas era un dels escultors més interessants del panorama oficial alemany. El concepte mitològic dels grups escultòrics el trobem en la influència dels grans clàssics italians, Miquel Àngel i Bernini, i dels pintors alemanys Lenbach, Böchlin o Feuerbach.

A aquest autor de l'escola de Rauch i Schadow li devem la font de Neptú a Berlin (Neptun-Brunnen), un grup escultòric on queden representats els quatre rius alemanys en les seves quatre figures femenines; i el grup dedicat al canceller Bismarck (1897-1901) que originàriament, allà pel 1901 es va col·locar ben davant del Reichstag. Ja sigui per sort o per la megalomania d'un Hitler investit en la redefinició de la capitat prussiana el grup es va traslladar el 1938 a la confluència de la Siegessäule (lloc del seu emplaçament actual), i que va significar la seva salvació de la destrucció dels bombardejos aliats i els combats a les darreries dels nazisme.

Evidentment no es tracta d'una obra d'una estètica sublim, com si ho és la Neptun-Brunnen, però en ell trobem tot l'arsenal de la mitologia prussiana: el Sigfrid i la forja de l'espasa, l'Amazona, la Sabiesa, l'Atlas amb el globus terraqui a la seua esquena i tota la simbologia que implica la glòria i la sabiesa. Com a últim detall direm que en la mà endreta el canceller porta el document de la constitució del II Reich i que a l'altra porta una espasa, res estrany per qui un dia va dir que la unificació d'Alemanya només s'assoliria amb "sang i foc".

EL BERLIN DE K. F. SCHINKEL (1781 - 1841)

Per ordre, un detall de l'Altes Museum (1822-1829), el Schauspielhaus (1818-1821), la Friedrichswerder Kirche (1824-1830) actual Schinkel Museum amb l'estàtua de l'arquitecte en primer plànol i la Neue Wache (1818-1818) que guarda en el seu interior la figura de la Pietat de Käthe Kollwitz en record de les víctimes del nazisme.

BERLIN, LA CIUTAT FERIDA

A la fi hem anat i hem tornat de Berlin. Desset anys després de la reunificació de la ciutat, aquesta es transforma any rere any en una de les metròpolis més interessants d'Europa. Des de la fortalesa d'Spandau a la inevitable Postdamer Platz la ciutat es mou entre la recuperació del seu passat i la llibertat creativa dels arquitectes d'avantguarda. Bé, aquests dies aniré penjant fotos i comentaris d'una estada sota el cel color plom i la pluja a la capital del Segon Imperi Alemany.

(Foto de dalt: detall de la Neptun Brunnen)

TRES TEMES CIUTADELLENCS: EL DIC, VISION CIUTADELLA I (altre cop) L'AUDITORI

Tres temes ciutadellencs centren aquesta darrera part de la legislatura municipal 2003-2007. Tres temes que demostren que no només els bizantins es passaven les hores xerrant de manera insulsa. Per començar direm que aquest darrer any una de les zones perifèriques de Ciutadella ha esdevingut en el lloc neuràlgic per a ubicar tres grans projectes per a una ciutat que va deixar el s.XX amb tres teatres desfassats i ha entrat al segle XXI amb els mateixos però dos d'aquests en estat calamitós i un ancorat en els anys seixantes. El terrer delimitat entre Son Blanc i so n'Oleo és una zona que no ofereix cap més encís que el de la necessària construcció del dic que pocs mesos després de la rissaga de juny de 2007 corre el perill de funcionalitzar-se, burocratitzar-se i quedar-se entre els papers empolsegats de les administracions centrals. Ara que s'havia aconseguit un concens històric no és l'hora de buscar-se les pessigolles... en política calem d'homes d'un definit tarannà "bismarckià", amb seny, amb força i la capacitat d'acceptar propostes radicalment oposades a les seves. A Menorca aquests no existeixen.

A Ciutadella, simplement, no n'hi ha.

El darrer cop de mà del ministeri de Cristina Narbona ha estat la paralització del dic de so n'Oleo. Un cop per a tots els partits implicats en el futur de Ciutadella. Un cop al projecte d'una ciutat moderna i adaptada al progrès vingui de la mà de l'esquerra o de la dreta o del centre.

Els altres dos projectes són Vision Ciutadella SL (UH, 31-01-2007) de l'empresa Llonga's, una idea ambiciosa i lloable, doncs demostra com la incapacitat dels governs municipals s'ha de soplir necessàriament a través de la proposta privada que contempla la construcció d'espais comercials per a rendibilitzar la disponibilitat de quatre sales. En aquest cas parlem d'una empresa immobiliària que s'ha projectat dins i fora de Menorca i que ha vist amb preocupació la pèrdua d'espais d'oci i lúdics. Un cop aquest multicinemes sigui una realitat haurem de comprovar la capacitat de maniobra del regidor de Cultura perquè el cinema alternatiu no comercial tingui una sala assegurada. Cultura i oci no s'han de desvincular.

El cas de l'Auditori ha omplert alguns dels meus blogs i bona part de les demandes de les associacions culturals oficials, cas de les JJMMCC, i grups particulars que treballen de manera no tan oficial. Una de les ubicacions idònies la trobem a la Via Perimetral. Allí tenim un gran espai per a que un arquitecte desenvolupi un edifici agosarat, però funcional, perquè es crein places de parking, i perquè l'accés a un lloc tan emblemàtic no sigui tan llunyà al centre de la ciutat. Al contrari del pensament d'un home tan poc vinculat a la cultura musical, escrita o pintada..., com és el cas de LLorenç Casasnovas que declarava que "Ciutadella ha de crèixer per enfora, sense saturar el casc urbà" (La Cope, 29-12-2007). El regidor del PMQ creu que la Via Perimetral és el lloc ideal per a l'Estació d'Autobusos, i en certa manera no és una idea dolenta, però així i tot, allí hi caben aquestes dues infrastructures. Ara bé, només l'especulació urbanística i el domini que els lobbies immobiliaris imposin a l'ajuntament ciutadellenc pot inclinar la balança d'un costat o de l'altre.

Un record a Toni Pons Moll

Dels que ens deixen sempre se’n parla bé, açò és un tòpic irremeiable. Toni Pons «en Roseta » era un d’aquells homes dels d’abans d’una personalitat molt marcada, dels que toquen de peus a terra, fort, gran persona i home de família … Si en alguna cosa l’haig de destacar és en el seu paper d’industrial, i com aquells homes dels d’abans, persones d’iniciativa que sabien perfectament on eren les seves limitacions i fins on arribaven els seus objectius.

Segur qui si en algun lloc hi ha un cel dedicat a persones honestes i que han sembrat bones llavors allí estarà en Toni qui ens deixava un 29 de gener de 2007.

D.E.P.

PINZELLADES DE MÚSICA I PINTURA

“Si véns, Cafè”, un bon dijous, 25 de gener; açò de les 22:00 i poc més d’una nit molt freda d’hivern. Aquella era la presentació en societat de Jazz do It, l’enèssim experiment d’un Shanti Gordi & Co. submisos a les versions dels clàssics de Natalie Cole, Jaime Cullum, Billy Joel o Dizzie Gillespie... Un àpat musical molt en la línia d’aquest grup format per Sergi Martí (guitarra), Jesús Vàzquez (bateria), Nito Llorens (contrabaix) i Shanti al teclat i a la veu. Sabíem d’aquest concert per un cartell gens ni mica engrescador, d’aquells que just s’assaboreixen entre glop i glop de cervesa rància, de la que és tan fàcil farcir-se a Espanya. Un cartell en color negre, i les paraules "jazz do it" a l'anglesa del "just do it" de Niké. Al final, la música i el públic cobriren les expectatives. Un concert típic d’un Shanti Gordi adobat en les mil i una nits musicals ciutadellenques. En canvi, la setmana passada sí que vàrem comprovar la força del grup Puretones, pura dinamita maonesa que brodaren poc més d'una hora i mitja de vibracions i intenses notes.

Per un moment deixam la música de costat; a tres passes de qualsevol lloc del centre de la ciutat, a la Sala d'exposicions del Roser, l’hiperrealisme o el suprarrealisme -si hom ho prefereix- té el seu lloc en la pintura actual. Josep Moncada amb l'acrílic "À la recherche" i Miquel Bosch (1969) amb "Dues joies i un Capell", guardonada amb el Premi de Pintura Sant Antoni 2007. Entre els paisatgistes acurats, cas de Jaume Bagur, Juan Elorduy, Gabriel Camps... els treballs exposats en la sala s'inscriuen entre les apostes abstractes, expressionistes, naïfs o impressionistes...

Malgrat que el premi ha recaigut en Miquel Bosch, ja destacaria algunes obres atrevides, de temàtica variada i estils diversos. Un primer cop d’ull ens porta potser a tres pintores, Marialena Gallardo amb “Al Pie del Balance”, Maria Pujol “Intentant aconseguir la llibertat”, un acrílic agosarat i “expressionista” i l'abstracta “So en el Desert” de Carmen Arroyo.

La pintura menorquina viu sens dubte un bon moment, i l’exemple n’és Miquel Bosch, format a l’escola municipal de pintura; però també podem referir-nos com fa alguns dies a estrangers residents a l’illa que aporten la seva obra a les galeries de l’illa, cas d’Alfred Hutchison, o Klaus Netzle.

Recuperar el passat: La Plaça del Rellotge

El 16 de gener de 2007 és una d'aquelles dates simbòliques pel que fa am les inauguracions pre electorals. A just un dia de Sant Antoni, Ciutadella recupera una d'aquelles fesomies reservades al blanc i negre i que semblaven impossibles de recuperar a causa de la insensibilitat dels nostres polítics. Doncs bé, en aquest cas la Plaça d'Alfons III recupera el rellotge colonial que en el passat li va valer el nom de Plaça del Rellotge. Es tracta d'un conjunt de faroles de finals del s.XIX, així com també ho són les balconades que ornen la Contramurada i la farola que s'erigia bell mig de l'enyorada Plaça Cabrisses, ara Plaça d'Artruix. Resulta curiós sigui aquella època de la que hem heretat gran part del casc històric -que no pas antic- i de la que hem vist perdre símbols, sigui, doncs, la que embelleixi la ciutat d'una manera més senyorial i rertorni a Ciutadella aquella imatge d'una ciutat noucentista, amb un conjunt històric definit pel canvi econòmic que imposà la indústria sabatera i l'arribada dels indians.

Aquest és, sens dubte, un bon moment per a felicitar-nos.

D’Zlín a Guangzhou

La nit anterior una nímia pluja de floquets de neu cobrí el cel de Praga. Viatjar a Bohèmia en ple hivern té aquest, jo en diria, encís en descobrir el Karlov Most a sobre d’un Moldava cobert d’una finíssima capa de neu, o en assaborir una xocolata calenta a zero graus en les entranyes del Hřad de la capital txeca.
La meua il·lusió, entre cometes, era visitar la ciutat d’Zlin. Prendre un tren a l’envellida Hlavní Nadraži i predre’m cap a l’est, en la recerca d’aquella ciutat sabatera que a principis dels anys trenta conduí Menorca cap a una de les crisis històriques més importants i que més radicalitzà a les portes de la Guerra Civil el conflicte social a la nostra ciutat.
Sí, perquè després de tot, entre Menorca i Zlín i Praga hi ha una relació històrica que s’escapa dels turistes de la Čedok que ens visiten aquests últims estius. Aquesta relació té un nom en lletres vermelles: Bat’a. A pocs metres de l’estàtua de Sant Wenceslau, a la dreta, així com ens hi acostem a plaça del mateix nom, llegim en un dels nombrosos rètols el nom de “Bat’a”. Ara és una gran tenda de calçat amb dissenys no molt cridaners per a qui s’acostuma als dissenys espanyols.
Bat’a no és sols una tenda bell mig de Praga, és una xarxa comercial que abraça gairebé tot el món. Als anys trenta la seua projecció cap els mercats de l’Europa Occidental afectà, com hem dit abans, el desenvolupament de la nostra indústria sabatera. L’èxit i la recepta d’aquella companyia consistí en una campanya de descomptes molt agressiva i a la innovació dels seus dissenys. Premises que, sens dubte, eren més valorades que la qualitat i el disseny de luxe que venien els nostres dissenyadors a través de la revista ciutadellenca “Moda y Calzado”.
En plena crisi econòmica, el 1933, Menorca reclamà de l’estat republicà mesures proteccionistes contra les exportacions txeques que amenaçaven el mercat canari. Al llarg dels feliços vint les Illes Canàries havien possibilitat una vàlvula de salvació i de recuperació pels industrials menorquins. Menorca que tot just comptava amb l’alternativa d’una incipient bijuteria depenent de les seues vendes nacionals i internacionals veia en el producte Bat’a un nou fantasma pel seu futur.
Ni vell ni nou, la Bat’a Ltd. no era sinó un fantasma en plena edat adulta. Pels productors alemanys de Pirmasens els txecs eren una mena de gangrena que s’estenia per tot arreu obrint i inaugurant tendes i filials a Alemanya, Àustria, Romania, Hongria, Itàlia, Singapur, Indonèsia...
La gran fàbrica d’Zlín la fundà Thomas Bat’a amb els seus germans el 1894 i en només vint anys havia passat del no-res a produir el 1917 més de 2 milions de parells. Si Menorca facturà calçat per a França i Anglaterra durant la Gran Guerra (1914-1918), la Bat’a ho va fer pels imperis centrals, però la seua gran expansió internacional arribaria als anys vint.
Setanta anys després, Guangzhou a la Xina Oriental,és un nou Zlín, un altra fantasma pel calçat espanyol i francès, situat a la costa xinesa i lloc on les mirades dels industrials balears s’hi han posat. La firma mallorquina Lottuse anuncià que pel 2004 la seua aposta pel mercat xinès valorada en més de 100 d’euros i en sis tendes passaria el 2006 a comptar amb una cinquantena d’establiments, situats en la costa del Mar de la Xina, des de Beijing a Hong Kong. Tot açò és pòssible gràcies a l’enlairament econòmic del gegant asiàtic i a les seues Zones Econòmiques Especials (ZEE) que han possibilitat en pocs anys un gran desenvolupament en quan a les indústries lleugeres. Guangzhou que aprofita les seues connexions amb Hong Kong ha esdevingut en la capdavantera dels prop de 7.000 milions de parells anuals que es facturen a la Xina (2005)... Nom tan exòtic com molest pels empresaris sabaters del cluster Elda-Elx, al Baix Vinalopó. Aquests darrers mesos s’han intensificat les queixes dels obrers i industrials vers la importació de parells xinesos. El setembre de 2004 una manifestació en protesta acabà amb l’incendi d’un magatzem de calçat al polígon del Carrús a Elx.
Les esperances del sector sabater espanyol resten pendents de la política que adopti Brussel·les respecte de la Xina Popular i l’Índia. Com llegim, tornem a parlar de crisi, però jo, i per si de cas, torn a la meua investigació del s.XIX; anys en blanc i negre, on encara és possible trobar-nos en alè de prosperitat.

Alfred Hutchison, col·lage abstracte

Alfred Hutchison (1951) és un d'aquells artistes anglesos residents a Menorca que ompl de qualitat les galeries d'art de l'illa. Allunyat del paisatgisme típic i tòpic dels pintors menorquins, Hutchison obre la porta a les tendències d'avantguarda a través de l'esperit de renovació conceptual i tècnica, i a través de pintures abstractes i d'estudi anatòmic.

Les pintures exposades a Retxa són, doncs, una bona oportunitat d'apropar-nos a l'univers d'aquest escocès que comparteix espai entre els menorquins des de 1982.

(...a la vostra dreta, Col.lage Abstracte, 2006)

PLA D'ANTICORRUPCIÓ

El pla d’anti corrupció en els governs municipals és una bona mesura si aquesta s’aplica fins la darrera coma. Casos com els de Marbella demostren de manera exponencial fins on arriba la depredació dels càrrecs públics. A Menorca exemples no ens falten tant d’un color com de l’altre. Molts regidors no arriben a la política per conviccions ni per un interés pel seu poble, sinó com una manera d’engreixar els seus comptes bancaris. Aquells temps romàntics que hom pagava per accedir a un càrrec públic han passat!

LA CATALANITAT D'ANGEL RUIZ I PABLO

"Catalanitat cultural i lingüística de Menorca", paraules aquestes de Josefina Salord a un poema escrit per Angel Ruiz i Pablo el 1890. Una investigadora molt parcial, ja que els "catalanistes menorquins" en aquella època eren una minoria molt minoritària, i a més confon el catalanisme amb el carlisme, també molt present en aquell dècada ran de la victòria electoral del Duc d'Almenara Alta en les eleccions a Corts de 1891.
Ens parla d'un poema de Ruiz i Pablo, home que evoluciona des del conservadorisme al republicanisme. El seu sentiment cap a Catalunya té lloc en una època en què Barcelona esdevé un nexe necessari per a la nostra indústria sabatera i per tant, per a la societat. Catalanisme sí, regionalisme també, però mai "nacionalisme". Abans de parlar d'algú documenti's bé, que la vida dóna moltes voltes i el que era conservador pot ser republicà liberal, i el que com Josep Cavaller era regionalista pot arribar a ser l'exaltador d'un règim autoritari.
Un consell abans d'editar que d'açò n'hi ha moltes ganes: documenti's!

DE POLITICS

L'altre dia en una classe d'alemany va sortir de manera ocasional el mot "Wahlrede", promesa electoral, i la pregunta gens ni mica capciosa era si allò era "seriös" o "umseriös"; és evident que per un menorquí/espanyol aquell mot és "umseriös", comparable, si cal, a la paraula "fabula", "mentida"... El desprestigi de la classe política és notori, siguin quins siguin els colors -ja que les ideologies han mort-, i ho és més encara si parlem de la política local, tot i que a ella s'hi dediquin persones vàlides, il·lusionades... Ara que és temps de promeses i d'inauguracions al límit del temps, a la gent del carrer només li preocuparan els projectes més clars i la pressió fiscal que d'un conavi de govern se'n derivi.

Què li passa a la política espanyola perquè un partit obertament de centre dreta i democràtic, com la CiU reparteixi en premsa milers de devedés per a desprestigiar els seus rivals socialistes, o que els representants del PP-Catalunya siguin insultats, vexats en les seves visites a ciutats de l'anell industrial de Barcerlona? Sens dubte, açò és el fruit de la radicalització inteessada i dirigida. Supòs que un alemany o anglès d'açò en diria "democràcia a l'estil mediterrani, tan genuí com la paella o la caldereta".

Després de tot, la política és gairebé l'únic camí per a fer possibles les coses impossibles. Una frase ornava al s.XIX el Reichstag de Berlin, "erst das Vaterland, dann die Partei", primer el poble, després el partit. Una expresió que ara resulta fins i tot demagògica i presa a riure. El cert, però, és que a llocs tan concrets com Ciutadella hem arribat en quan a la cultura a una situació realment preocupant: ni teatres ni cinemes en condicions, i açò sí, una trista biblioteca com ha estat batejada aquesta darrera setmana per quatre al·lotes del nostre poble. El panorama editorial és encara més angoixant. No és el fet que sempre veiem obres dels mateixos autors, és el fet que a Menorca llevat d'editors ocasionals, hi ha tan sols dues editorials. La que edita el Menorca i l'IME que treballa en la línia del Consell Insular i que fa uns anys, en l'era Mateu Martínez, ens van sorprendre amb una edició en alemany de les vivències del kaiser Wilhem II en el seu viatge per la Mediterrània i aturada al port de Maó. O sigui, "das ist sehr interessant für unsere Geschichte, aber in Menorca am meisten Leute kann nicht es lesen. Danke schöne, Mateu Martínez, und Lebewohl".

UN ADÉU PER A AURA

T'en vas anar tot sola. Vas obrir aquella porta del pub Martin’s -o el què sigui- i vas partir cap un lloc que només tu saps. Però de vegades una partida no és tan fàcil i si hom es deixa els regals aquesta es fa encara més difícil. Aquell era el teu final.

Un sopar que tingué lloc a s’Arrosseria des Port el passat 26 de setembre, però aquest cop amb lassanya vegetal, un entrecot de sola (n’hi ha que en açò li diuen bou) i una merlussa marinera que navegava entre dos musclos i dues gambes; estranyes parelles les gambes i els musclos en un ambient agradable que, fins i tot, resultava molt emotiu i que al final esclataria en mil llàgrimes de cristall, mil estels que restarien per sempre en un cel net, il·luminat per una lluna que no se'n volia anar. Açò si que era un vespre "very very particular”, "but for me that's very sensitive". N’Aura Iris partia cap a les terres de la "britix pipol", cap aquell país de "guiris estrangers" insensibles al fred, bons amants de la cervesa barata i futurs malalts de cirrosi que, a més, no aturen de patir la clàssica otiti post piscina i la, també, clàssica gatera d'anglès en país estranger. Aquella terra on vas, la terra del Uiliam Xespir i del seu “tu bi or not tu bi”, és per tu el lloc on triomfar en el Ziater i en una gira ja famosa de la que esperem notícies i de la que només ens manca intitular-la per a assaborir-la amb els glops del millor cafè que es pot beure a Ciutadella.

Així, i com aquell que escriu perquè no el lligin, aquesta Rissaga Alcohòlica és sa darrera que s'escriu en aquesta etapa post etílica, i aquest final l'he volgut escriure en només vuit lletres senzilles però qu quan s'ajunten formen el teu nom, Aura Iris, perquè amb tu va arribar l’estiu quan just sa qualcada de Sant Joan havia abandonat es Born i amb tu se n’ha anat, amb els darrers batecs del sol dels bons temps i amb les darreres canyes a la vella fàbrica de sabates d'Honesto Quetglas -ara li diuen La Margaret- i al pub Martin’s, on a més d’un negret de molta còrpora vam poder disfrutar d’una matinada de dimarts amb la millor música que aquell tuguri és capaç d’oferir. Ah, i sobretot, d’una entrée espectacular a les intimitats de la barra abraçada al cambrer i a en Ramon.

I tot havia començat al Si véns, Cafè -ja que hi som diguem-li s’If You Come, Coffee- a la redossa del molí des Comte de Torre Saura. En aquell altre lloc des bon ambient musical i molt personal –record perfectament un dr. Iñíguez menjant una pizza mentre degustava l’esquifitessa de la programació televisiva-, un estil creat per en Sente i que darrerament s’ha convertir en la meca dels nous escriptors i dels investigadors de la sabata, o sigui d’un i poc més. Allí, idò, hi eren n'Aura, n'Abbi, na Miranda, i una na Mirte que buscava nous gusts de pastanaga entre els sucs de la Granini, en Jordi de Rx, en Jordi un consumat fotògraf, na Joana i crec que també hi era jo, perquè sinó no hauria pogut escriure açò.

El sopar va ser d’allò que se’n diu estil Blitzkrieg –estil guerra llampec-, un cop asseguts van començar a arribar els plats a una velocitat de vertigen. I com que ningú gosava tocar aquell formatge de cabra tan ben col·locadet damunt la lletugueta de l’ensalada, el cambrer vestit de negre i d’un somrís inexistent ens va dir inquisitivament, “id compartiendo que llegan más”. I sí, arribaven com aigua caiguda del zel, fins el punt que els comensals acabaven amb els plats buits entre les mans i sense saber on col·locar-los, "deja que ese me lo llevo yo", inquirí altre cop "le garçon", però ara amb més mala cara, o sigui, tot un servei de tres forquetes amb el rostre del zum-zum de l'abella.

Entre plat i plat i entre cortados i cafens i una estrella sense destinatari, arribà el moment de l’adéu, i donar les gràcies a n’Aura per aquests pocs mesos entre nosaltres. Encara que ella també donava les gràcies, i així tothom agraït i amb la sensació d’haver-se’n anat una persona única i exclusiva, la nit es va acabar al Born.

Zènk iu, Aura Iris "barát, köszönöm szepen és viszlat" i no demanis mai si pots tenir “egy fekete kávé” que només t’entendria un magiar perdut al Llondris dels menorquins més vells.

Ciutadella, matinada del 27 de setembre de 2006

AZNAR, l'EX PRESIDENT QUE VOLIA PARLAR ANGLÈS

A José Maria Aznar no li podem demanar res més. Ignorància, mala pronunciació de l'anglès i amic dels que no tenen amics. Les seves declaracions sobre que els mulsulmans demanessin perdó per vuit segles d'ocupació van deixar bocabadats fins i tot als seus acòlits, sobretot perquè ho va dir en un país, els Estats Units, que encara no ha demanat perdó a Espanya per aquella guerra de 1898 que ens va treure de Cuba i les Illes Filipines i per no haver intervingut el 1945 a favor de la democràcia al nostre país. Així mateix ho ha dit en un país que tampoc ha reflexionat sobre els desastres causats en les seves aventures guerreres, Hiroshima, Nagasaki, Dresden, Viet-Nam, i ara darrerement els trobem capficats en una ocupació condemnada al fracàs des del primer dia de l'operació: Irak.

Amb seva la cultura general, costa creure que J.M. Aznar fos un president d'un estat de l'Europa Occidental dels nostres dies.

GO TO DUTCH

Cadascú paga la seva part. Açò és el que pot semblar després del ple extradordinari del passat dimarts. El PP Ciutadella en una actitud que no s’ajusta al tarannà social que ha exhibit fins ara a les Illes Balears es decanta per esmitjar el meló i quedar-se amb un homenatge a una part de la societat. 568 signatures d’un total de més de vint mil habitants és sens dubte un bon àpat de vots, però no és una bona manera de mirar a un conflicte originat molt abans de 1936 i que tingué a Menorca un marc únic en la repressió d’ambdós bàndols, el republicà i el nacional. En la història no hi ha ni bons ni dolents, hi ha matisos, i és en aquests matisos on l'historiador busca la veritat, de vegades tan gris-obscurs com el dia que vaig entrevistar al fill de l'home que signà els testimonis que havien de conduir a l'afusellament d'un grup de ciutadellencs, entre aquells, l'alcalde socialista, Joan Mascaró. No vaig veure en aquells ulls la determinació dels qui ara defensen el franquisme i tatxen al Front Popular d'assassins, en tot cas, van ser uns il·lusos amb poder de matar en nom d'un govern legítim.