SANT JOAN/07: I TOT PASSÀ EN UN SEGON

Sant Joan 2007 ha passat. Els dos dies més grans de la festa més gran de Menorca s'han diluït. Fa uns dies ho vaig escriure. El començament és el principi del final, però sempre ens queda esperar un altre any, ja que aquesta és la manera ciutadellenca de comptabilitzar els anys. Aquest, per exemple, era el desè santjoan sense s'àvia Juanita, l'única de casa que es preocupava d'anar a veure Foc i Fum, i de comprar les ensiamades i d'anar a veure l'entrada dels cavallers a la posta de sol, allà, vora la creu de la Plaça de Jaume III, llavores era la creu del "Camí des Rafal Vei", lloc de renom en la pagesia ciutadellenca i que havia estat lligat als llinatges de la meua família. Sant Joan porta records, aromes de festa, sentiments que es lligen amb lletra grossa, moments que passen però que romanen en l'interior de cadascú, el respecte cap aquells qui no hi som i ens han deixat...

No farà molt a la galeria Retxa es posà en marxa una exposició de pintures relacionades amb Sant Joan. La provocació naïf de na Carmen Vivó i la seva carota-Herbera en la pintura simbolista de Pepe Torrent és la mostra més clara de dos estils que no combreguen ni en perspectives ni en textures. I seguim amb l'art, en la posada en escena del xubec... mai ningú havia captat amb tanta cruor un home xubecant en una coca-rossa. L'autora, com no podia ser altra: Carme Fontestad, i la imatge la podem veure en l'Última Hora de diumenge.

El comentari d'aquest Sant Joan/07 podria ser el d'un gran dissabte i un diumenge no apte ja pels ventrells de més d'un. Allò de "volem gin volem gin" és relatiu. És possible que per algun mallorquí que no ha portat més que gin-amb-llimonada per beure en la seva motxilla no hi hagi suc millor que la barreja de Kas llimona amb Xoriguer, encara que per algun purista no hi hagi res comparable a Xoriguer amb llimonada natural barrejada amb Fanta-llimona, o sigui, i ben mirat, sempre serà Xoriguer més la fusió amb gasosa de llimona. I si es deixa de costat el tema del gin, i que els dies avançaren amb l'amenaça de la rissaga -res més genuinament ciutadellenc que la rissaga!!!- i un ventet més que agradós, Sant Joan no deixa de ser una festa d'una plàstica i d'un color encisador.

Ahir al Pla en Gordo lluïa com mai, en Greco corria amb fúria de tramontana i l'amo de Binibó encertava l'ensortilla, tot un èxit que va començar en Toni Bosch amb la seva ensortillada. I mentrestant, la música, la gernació i un tom-tom tirirut posaven la resta, perquè tot vessés en el caragol més llarg de Santa Clara.

I... en aquell moment de cansanci, de cops varis i no identificats, serien açò de les tres i més quan hom s'adona que tot havia passat en un segon... molt llarg, açò sí, però en un segon.