SANT JOAN/07: I TOT PASSÀ EN UN SEGON

Sant Joan 2007 ha passat. Els dos dies més grans de la festa més gran de Menorca s'han diluït. Fa uns dies ho vaig escriure. El començament és el principi del final, però sempre ens queda esperar un altre any, ja que aquesta és la manera ciutadellenca de comptabilitzar els anys. Aquest, per exemple, era el desè santjoan sense s'àvia Juanita, l'única de casa que es preocupava d'anar a veure Foc i Fum, i de comprar les ensiamades i d'anar a veure l'entrada dels cavallers a la posta de sol, allà, vora la creu de la Plaça de Jaume III, llavores era la creu del "Camí des Rafal Vei", lloc de renom en la pagesia ciutadellenca i que havia estat lligat als llinatges de la meua família. Sant Joan porta records, aromes de festa, sentiments que es lligen amb lletra grossa, moments que passen però que romanen en l'interior de cadascú, el respecte cap aquells qui no hi som i ens han deixat...

No farà molt a la galeria Retxa es posà en marxa una exposició de pintures relacionades amb Sant Joan. La provocació naïf de na Carmen Vivó i la seva carota-Herbera en la pintura simbolista de Pepe Torrent és la mostra més clara de dos estils que no combreguen ni en perspectives ni en textures. I seguim amb l'art, en la posada en escena del xubec... mai ningú havia captat amb tanta cruor un home xubecant en una coca-rossa. L'autora, com no podia ser altra: Carme Fontestad, i la imatge la podem veure en l'Última Hora de diumenge.

El comentari d'aquest Sant Joan/07 podria ser el d'un gran dissabte i un diumenge no apte ja pels ventrells de més d'un. Allò de "volem gin volem gin" és relatiu. És possible que per algun mallorquí que no ha portat més que gin-amb-llimonada per beure en la seva motxilla no hi hagi suc millor que la barreja de Kas llimona amb Xoriguer, encara que per algun purista no hi hagi res comparable a Xoriguer amb llimonada natural barrejada amb Fanta-llimona, o sigui, i ben mirat, sempre serà Xoriguer més la fusió amb gasosa de llimona. I si es deixa de costat el tema del gin, i que els dies avançaren amb l'amenaça de la rissaga -res més genuinament ciutadellenc que la rissaga!!!- i un ventet més que agradós, Sant Joan no deixa de ser una festa d'una plàstica i d'un color encisador.

Ahir al Pla en Gordo lluïa com mai, en Greco corria amb fúria de tramontana i l'amo de Binibó encertava l'ensortilla, tot un èxit que va començar en Toni Bosch amb la seva ensortillada. I mentrestant, la música, la gernació i un tom-tom tirirut posaven la resta, perquè tot vessés en el caragol més llarg de Santa Clara.

I... en aquell moment de cansanci, de cops varis i no identificats, serien açò de les tres i més quan hom s'adona que tot havia passat en un segon... molt llarg, açò sí, però en un segon.

MOMENTS D'UN SANT JOAN DE 2007

Compte amb les pameles !!! N'Ana, na Clara, na Cristina, en Charles i...

"Biel es Xeriques", un Campins de Paco Rabanne a sa Cotxeria d'en Pere

Bar Imperi : Tota una lliçó de professionalitat. "Òscar Kokoschka???"

N'Anna Gener i n'Ana moments abans del Caragol des Born

La "colcada" al pas pel Portal de Sa Font

Na Mayte, en Joan, na Ruth, na Silina, na Nuri, na Tonia i finally, na Natàlia

("desde luegu" el fotògraf havia begut més del compte!!!)

Aquesta foto només té un nom possible : l'Abeurador, Bar l'Imperi, en el Caragol des Born.

Açò és una imatge molt d'Otto Dix i el títol també.

Na Clara, en Ben, na Cristina, en Dani i n'Ana

Na Noemíííí i n'Ana vint o més minuts perquè sonés el primer Kaleo.

n'Ana, n'Esperança, na Joana i de costat, però, el motiu de la foto, el dr. Mercadal al Maria Auxiliadora 42.

Matí del 24, el millor moment per prendre les fotos més intimistes de la festa.

La comitiva la pas pel carrer de Borja Moll

Açò no té cap altre motiu que mostrar una BULDRAFA, en properes edicions ja demanaren a gent entesa quina mena de punts s'apliquen i altres misteris d'aquest ornament tan nostre.

El Caixer Senyor, Luís d'Olivar i O'Neill al Pla de Sant Joan

Un moment de la convidada... un moment molt crític per en Luís d'Olivar, ja que es quedà sense veu

Luís d'Olivar i O'Neill ha tornat a casa després de la jornada del matí del 24

Cavaller davant de l'entrada de Santa Clara

Alcalde i regidors al balcó de l'Ajuntament més plantós de Menorca

Un dels moments més agradosos, la comitiva al seu pas per una ContraMurada ben buïda de cotxes

Matí de Sant Joan. Els més joves cavallers al Carrer de Sant Sebastià

n'Isidro de Sa Canova al seu pas davant la portalada del Palau d'Olivar

"... de cavalls qui feren vots..." davant Ca's Caixer Senyor, diumenge matí

Una de les fotos més intimistes, quatre cavallers davant les portes tancades del Ca n'Squella

El fabioler des 24 matí, Juanlu Gelabert, al carrer de Sant Sebastià

L'alcalde de Ciutadella, Llorenç Brondo president els jocs des Pla sota la mirada atenta del Caixer Senyor

JAUME MATAS, LA FI D'UNA ERA D'ALQUÍMIA

Una frase molt hortalana diu que "si sembres prunes no colliràs melons" i un refrany molt més proper al gust del mass media diu que "si sembres vents recolliràs tempestes". Necessàriament si una cosa es fa sense criteri és fa malament ab initio. L'últim govern Matas ha estat marcat per la prepotència del seu partit, per l'aparició d'IB3 com a instrument de propaganda política i, finalment, pel cas Andratx que ha fet trontollar els ciments del mateix govern balear. L'aposta mediàtica per na Maria de la Pau Janer a Mallorca i Antònia Gener a Menorca no ha donat els resultats abellits, tot i que la candidatura Matas arribà al 46,08% dels sufragis. És més que evident que un govern forçat com el que es posarà en marxa amb Francesc Antich no serà ben rebut per la meitat de la població balear, i a la resta se li haurà d'explicar el per què de moltes coses. Per començar què se li ha promès a M.A. Munar i a UM, ja que les exigències d'aquest partit bisàgric són prou conegudes, i en segon lloc, als ciutadellencs, ens quedarà el dubte de que hauria passat si... si el PP-Ciutadella hagués anat a l'oposició des del començament. A escasses hores d'un nou Sant Joan la desaparició de Matas no ens deixa indiferents, ja que aquest home, es vulgui o no es vulgui, ha tingut en les seues mans les decisions més elevades en la política autonòmica.

Envoltat de la corrupció política, casos "Tunel de Sóller" (judici que finí amb l'absolució in extremis de G. Canyelles el 1997), "Brokerval-Interbroker" (1994). "Cas Bon Sossec" (1990-1997) -durant l'epoca del seu paladí, Gabriel Canyelles-, "cas Formentera" (suposada corrupció electoral que consistí en la compra de vots d'immigrants a Amèrica, 1999), "Cas Rasputín" (relacionat amb una d'aquelles nits salvatges que acabaren amb alguns càrrecs del nostre govern autonòmic en un prostíbul, 2004), "Bitel" (2004), "Andratx" (2006), "Cas del solar de ses rates a Ciutadella" (2006), Matas afirmà que "Andratx no és Marbella" després de reunir-se amb el fiscal general d'anti corrupció, però el cert és que la corrupció de les institucionals esquitxa de ben a prop tota la classe política. A l'esquerra i a la dreta trobaríem casos per il·lustrar un diccionari de com trair uns ideals -en el cas que els tinguessin-, però també és ver que el currículum vitae de Matas és tan interessant com la compra de la seva llar al centre de Palma: 725 metres quadrats constrüïts i 160 metres quadrats de patí valorats en 4,9 milions d'euros. I és que en la política es fan vertaders miracles com el de convertir grans d'arena en billets de 500 euros!!! Llàstima que no tots els mortals tinguem la fórmula màgica!!! No és estrany doncs que em permeti de comparar a Matas amb un alquimista!!!

L'adéu polític de Matas obre una esquerda en el PP-Balears. 600 càrrecs de confiança -segons El País sortiran del govern-... L'experiència del "Pacte 2 : segones parts mai no foren bones" començarà amb un pollastre sense cap en l'oposició, i amb la necessitat de no caure en els mateixos errors del primer govern Antich.

El Govern Balear quedarà així constituït per 5 partits de centre-esquerra+regionalistes mallorquins: PSOE (16), PSOE-Eivissa pel Canvi (6), Bloc (4), UM (3) i PSMenorca-Els Verds (1). Situacións així calen de molta til·la i de polítics amb molta personalitat i un equip de treball amb els peus a terra, o sigui, allunyat dels tecnòcrates de l'anterior experiència.

_____________________________________________

25 de juny. Dies després de Matas ha estat na Maria de la Pau Janer la que ha anunciat que no formarà part de l'oposició del PP-Balears en el Parlament. Era lògic. Com independent estava compromesa al projecte de Matas, sense ell, la seva posició estratègica en el PP era més que discutible, i més encara si tenim en compte les crítiques duríssimes que ha rebut, des de la dreta a l'esquerra.

HEAVEN & EARTH: I AIXÍ COMENÇÀ LA MÚSICA

Aquests darrers vint anys la música instrumental ha evolucionat d'una manera imparable. Si la música actual té noms i llinatges aquests són, sens dubte, el fills musicals de Bernard Herrmann: John Williams, Jerry Goldsmith, Basil Poledouris, Alan Silvestri, Hans Zimmer i un llarg etcètera que inclouria compositors de tot el món. Però entre tota aquesta remesa, els músics orientals -i Kitaro n'és un bon exemple-, s'han fet un lloc preferent en aquest món privilegiat. Lírica, emoció i narració en clau sinfònica. I és que Heaven & Earth és tot açò i més... Qui ha escoltat l'obertura i el final de la peça, dos talls semblants, encara que amb algunes alteracions de l'autor en la seva lluita particular amb Oliver Stone per mantenir la naturalesa electrònica de l'obra, s'adona que la música sobrepassa la imatge a través d'al·legories impossibles i una intrumentació impecable. I així és com d'aquella orquestació magistral -tot s'hagi de dir de Randy Miller-, es salvaren els temes inclosos en l'edició ofical de Geffen Records: "Sau Dau Tree", "Ahn & Le Ly Love Theme", "ARVN", "V.C. Bonfire", "Ahn's House", "Steve's Ghosts", i parts del títol final, "End Title" -vaja, un nom massa trist per un tema que frega la perfecció!-.

Quan Oliver Stone va encomenar el projecte de HEAVEN & EARTH (1993) a Kitaro, aquest s'ho va repensar com una alternativa a les seues composicions New Age, açò sí, sense renunciar al so característic del sintetitzador i la percusió. Després de l'audició de la maqueta, Oliver Stone va optar per atemptar contra el so original i es treballà en l'aportació d'una gran orquesta i per aquesta comesa es va contactar amb Randy Miller. El seu treball va ser impecable i la partitura passà a la història com una de les millors obres composades pel cinema actual. La varietat, la sobrietat, la inspiració i la fascinació oriental que Kitaro ens transmet en aquest treball és gairebé impossible d'imaginar en les partitures d'un John Williams orientalitzat, per esmentar el cas més conegut, i ho assoleix amb la senzillesa en que s'inspira, en les cançons tradicionals que escoltem a "Sau dau Tree"... i en allò que ell mateix qualifica d'inspiració celestial, i jo em permet a dir que aquesta serà una inspiració sintoista, no?

Amb la badia de Halong en la nineta dels ulls, el compositor de The Silk Road (1980) o Thinking Of You (1999) ens porta al Viet-Nam més poètic, d'una manera màgica, embolcallada entre boires i núvols decadents, i furtà pel seu públic essències visuals de Saigon a Câm Phà. Abans havíem escoltat la Indoxina (1992) de Patrick Doyle, i és que la partitura de l'anglès i Kitaro giren entorn al romanticisme en temps de la guerra i la post guerra, i entorn al poder evocador dels paisatges encisats a partir d'unes textures melòdiques on destaca el paper del Huqin com a instrument oriental en un paper de narrador crepuscular. No debades els principals crítics no dubten en qualificar-la d'excel·lent, i és que el primer cop que hom l'escolta és un moment inoblidable, i és en aquell moment en què el sintetizador esvaeix l'obra en un vent efímer quan ens adonam que així començà la música, primer va ser Heaven & Earth i després vingué la resta.

... Imatges: dia des Be, 2007

Víctor Mascaró i Alberto Carrasco, "Rubiales"

Met Faes i Manu Morales

Isabel Sànchez, "Bel Veta" i Jesús Pons, pintor

Joan Gener, "Bruc", barber

(Fotos: Joan Martínez, 2007)

... un be, dos gins-amb-llimonada, i un Brondo batlle

Ciutadella. Del nostre corresponsal en plena guerra etílica. Després de tres dies de beure, el dijous cervesa, el divendres vi negre de tres D.O. i dissabte.... clar!!! gin-amb-llimonada, hem esperat que els seus efectes es diluïssin per escriure aquest comentari polític-social-festiu. I és que les festes ja són aquí, al damunt, inexorables, només aquell darrer toc de fabiol, entre llàgrimes d'emoció i de tristesa posarà fi a aquesta setmana que comença avui diumenge amb el be, i que acabarà la matinada del proper dilluns 26.

Així és... i començ per la política ciutadellenca. Ahir, a les 10, Dalt la Sala, amb un gom a gom que només es recorda quan hi ha esdeveniments puntuals, Llorenç Brondo accedia a la seva segona alcaldia. Els parlaments dels quatre partits sonaren iguals i es direccionaren cap el diàleg institucional. Si açò s'aconsegueix la idea del desgast polític i de veure a Ciutadella una moció de censura s'allunya, tot i que es pot donar sempre i quan hi hagi un acord tripartit, cosa que serà, alhora, força complexa, i més ara que el PSM, per coherència, s'ha desmarcat d'un possible accès al poder local. Aquesta idea tan "koherenta", no s'ha aplicat al conjunt de les Illes Balears on si tot va pel camí que porta, veurem prest un Pacte de Progrés-2, i ja sabem que les segones parts mai varen ser bones, però el pitjor és que la primera part no va ser bona.

A Ciutadella el problema consistia en pactar amb la UPCM. A Balears el problema és que un partit regionalista mallorquí pugui determinar un govern que afecta a 4 illes -un país?-.

Què és pitjor? El temps, com sempre, dictarà sentència, encara que ens ensumam el contingut d'aquesta.

Després de quatre discursos unidireccionals, del nomenament de Brondo i de la boda d'un regidor popular, Ciutadella es metamorfosejava. La Vetla des be al carrer General Morera va ser com s'esperava, en un lloc replè a vessar de guals permanents -ostres, vull dir cotxeries-, tot un esclat de gent! Però el millor arribava avui matí amb la sortida des be a la Casa del Caixer Senyor, Lluís d'Olivar i O'Neil. Al so del tambor i el fabiol i amb un ventet, enviat per algún déu misericordiós, la comitiva es posava en camí.

(Foto, Joan Martínez. Llorenç Brondo a la sortida del Palau d'Olivar,17/06/2007)

LES FULLES DEL LLORER

Un dia d'hivern de 2001 em va agafar per escriure un relat böllià. Mai havia llegit un llibre tan senzill i tan contundent com Der Zug war Pünktlich -en la seva traducció al castellà, El Tren llegó puntual, encara que més que "arribar" "ho va ser", la qual cosa fa més contundent el missatge de Heinrich Böll- Era una novel·la de la post guerra alemanya editada el 1949, i per mi que la càrrega emotiva d'aquell escrit en primera persona es pot comparar a la imatge més emotiva, també, que he vist en persona. La Madonna von Stalingrad pintada el Nadal de 1942 pel dr. Reuber transmet precisament una imatge de tristesa, tendresa...
En aquesta línia vaig voler escriure un relat curt dedicat al homes de la història perduda, aquells que sempre varen pertànyer a una pàtria derrotada...

LES FULLES DEL LLORER

L'home llegia el diari assegut en un banc de l'estació. Esperava un vell amic que feia molt de temps havia partit cap a França. Per telèfon no li va reconèixer la veu. El seu accent era estrany, una mica de francès barrejat amb una mica d’alemany, indesxifrable. Va començar a llegir les pàgines d'economia. A la seva edat l'única cosa que el feia sentir viu eren les ànsies de guanyar diners a la borsa. Un soldat passa al seu costat. S'atura i li demana quina hora és. Mira el seu rellotge. Són les tres del capvespre d'un dilluns qualsevol. El tren arriba amb retard. Per un moment fita al jove. Aquell aire de despreocupació i, alhora, d'inconsciència pel temps li recorda en Jaume. En Jaume, el seu antic company de feina a una fàbrica de sabates, va ser soldat d'un exèrcit sense pàtria, en certa manera aquella pàtria perduda era la seva. Un altaveu anuncia el retard del tren que prové de Perpinyà. No s'atabala. Té tot el temps del món. A ca seva l'espera sa dona. A n'Anna no se li ha acudit res millor que cuinar una vianda de pollastre. Allò el recorda a Menorca, una illa que no veu des de fa seixanta anys. Torna a llegir el periòdic per la pàgina d'economia, però no pot evitar pensar en en Jaume. Els seus records es tornen fotogrames en blanc i en negre. Comença a taral·lejar una cançó que parla d'uns homes que s'allisten a l'exèrcit per defensar el pa i la terra... Per uns segons torna al bressol de Menorca, a una Ciutadella que idealitza i que es nega a bescanviar per cap altra de més real. Els arbres s'agiten. Les seves branques enterques dibuixen figures fantasmagòriques a través de les finestres de les cases. El vent xiula altra vegada i s'ensenyoreix dels carrers. El cel és gris. El dia, com la nit, és fosc. A ca seva l'àvia els conta la història un nadó que ha mort abandonat en una casa als afores del poble. Alguns dels veïns encara escolten el plor del nadó. Açò fa pensar als fillets del poble que la casa està embruixada i que els fantasmes hi deambulen i que arrosseguen cadenes feixugues. Imatges que han vist en alguna pel·lícula. L'àvia sospira mentre espera que l'avi torni de l'hortalet amb quelcom que ficar al rebost. Recorda l'olor de l'oli-i-aigua, el soroll d'aquella doneta mentre talla la ceba i les paraules que xiuxiueja. Les hores de soledat l'han convertida en una persona que cultiva els monòlegs, que parla sola sense adonar-se'n. La mira per última vegada abans de travessar la porta i sortir al carrer. Els xiulets del vent li gelen la pell. Té el temps just per creuar el poble i arribar a la fàbrica de sabates on algú ha penjat una tela vermella que recorda els lemes del sindicat. En Jaume el veu arribar i s'apressa a saludar-lo. Fa hores que no treballen. Les pells que havien d'arribar de Barcelona ja no arribaran, però açò no congoixa al fabricant que els vol allí. En Jaume porta la vestimenta de l'exèrcit, creu que així la gent li tindrà més respecte, més por. "Prest tot s'haurà acabat", diu. Aquelles paraules rondinen pel seu cap. A ell no li agraden les sentències, però recordarà aquell missatge tota la vida. L'endemà una tropa que ve de l'altra banda de la mar desembarca en el moll. Els dies en blanc i negre desapareixen. Una dona s'asseu al seu cost. Parla tot sola de la seva filla i dels problemes que aquesta té a l'institut. Allò li recorda l'àvia. Somriu pensant que no era l'única dona estranya. Per un moment desisteix d'escoltar i tafanejar en històries que tant li són. Torna a fixar la mirada en els gràfics de la borsa. Les corbes ascendents marquen els beneficis i les corbes descendents les pèrdues, les desfetes. La seva vida es resumia en l'estabilitat. Després de la fàbrica de sabates sovintejà treballs casuals i la mateixa casualitat el portà a Barcelona. Allí va conèixer n'Anna i allí va tenir els seus fills, però la derrota que portava de dins era una nafra massa fona per a ser oblidada. Fins que en Jaume no es posà en contacte amb ell, havia amagat aquell sentiment tan particular. Ara no podia evitar que aquells dies en blanc i negre envaïssin la seva memòria i es fessin amb els seus records.

La dona que seu al seu costat li demana pel tren de Perpinyà. Li diu que arribarà amb retard i ella maleeix el cel i a tots els seus sants. S'alça i es torna a seure.

L'últim cop que va veure en Jaume va ser a Maó, al port. Portava l'equipatge just. La roba que vestia i el que havia pogut replegar de ca seva. Es van donar la mà i ell li donà un llibre que guardava dues fulles esmarcides del llorer del pati de ca seva. Aquell fou l'últim instant abans que el vaixell partís cap a l'exili de França.

L'altaveu de l'estació anuncia l'arribada del tren de Perpinyà.

No s'hi acosta fins que els primers vagons no són al seu davant. La dona que té al costat s'aixeca. Veu passar alguns infermers. El tren s'atura. La gent que surt dels vagons xerra d'algú que ha mort durant el viatge. Ell espera fins que es queda sol i prest comprèn que en Jaume no ha vingut. Mira el rellotge. Són les tres i mitja. Torç el diari i se'n torna a casa. En aquell moment escolta que algú el crida. És el revisor. "Esperava algú?", li demana. "Sí", reposa ell. "Pugi, potser ens pugui ajudar". Puja per les escaletes i entra en un passadís ben estret. A ell mai no se li hauria acudit viatjar en tren. Els veia per la tele, però els trobava força incòmodes. Al fons veu els infermers que han pujat fa una estona. "Potser ell ens pugui ajudar", torna a dir el revisor. Els altres homes es decanten. Quan veu el cos de l'home que jaç mort reconeix vagament en Jaume. El seu aire d'al·lot no és el mateix, però els trets facials són els mateixos de l'home que va acomiadar al port de Maó. "Coneix aquest home?", diu el revisor. "Sí, el conec". En Jaume havia mort en el seu últim viatge, entre Espanya i França, entre el res i el no res, i l'única companyia que portava era el d'un vell llibre que guardava al seu interior dues fulles d’un llorer.

FINALISTA PREMI DIARI MENORCA 2001

TRIBAL UGER EN CONCERT

TRIBAL UGER POSA AMB NOTA PUNT I FINAL A LA TEMPORADA DE CONCERTS AL SI VÉNS

Ciutadella, 14 de juny de 2007: Si véns, cafè; en clau de rissaga. I açò era que estàvem per allà, per aquella plaça del rellotge i no serien més tard de les deu quan Tribal Uger va començar el seu concert al "Si Véns, Cafè" de Ciutadella. Era la primera vegada que escoltava sons a lo Mike Oldfield en directe, aquell bategar electrònic que em porta al món dels somnis de "Sounds Of Distant Earth", és irremeiable, i no m'oblit -encara que tot d'una ho havia fet- del meu estimat Graeme Revell, el compositor de Red Planet (2000) un innovador en tota regla!!!.

Fa anys que la música electrònica s'ha obert camí i que ha assolit fites com la d'impregnar la nova música clàssica, d'aquell Cherry 2000 experimental de Basil Poledouris (curiosament un compositor excepcional que va signar una de les peces més romàntiques del cinema per a una peli eròtica!!!), a l'actual boom de la factoria de Hans Zimmer -qui no ha escoltat mai Crimson Tide!!!- passant per la inoblidable Under Fire de Jerry Goldsmith. En aquesta ocasió Ivan Canet -Dj Khanet- ens traboca -vaja verb, eh?- i ens evoca un treball electrònic, narratiu -amb introducció genètica i tot!!!- i un so atmosfèric-ambiental chill out.

A Ivan Canet el projecte li ha sortit bé i és un dels treballs més interessants que hem pogut escoltar enguany al Si véns...cafè... i és que fins i tot la versió de l'Amo de Son Carabassa -l'Amo de sound Carabassa-, assaborida amb la quarta canya ve a ser una jota mix mallorquina molt encertada... així com també la cançó "Perdrem el Nord" incloses en el disc "sound you one", açò sí, cal escoltar-les i sentir-les i beure's el que es tingui a mà, en got de plàstic, com a ha de ser!!!.

(Fotos: Sa Rissaga Alcohòlica)

UPCM OBRE LA PORTA A UN PACTE

Des de dilluns fosquet els caps visibles de la UPCM esgrimien la necessitat de votar a Joan Gorrias com a contrapartida a l'intent d'Avel·lí Casasnovas d'aïllar políticament la formació de Triay. En aquest bloc hem dit i seguirem repetint que Casasnovas no és persona apta per portar a terme cap negociació. El vot de la UPCM no ha de variar substancialment el signe polític del nostre batle, sempre hi quan el debat intern del PSM sigui el de mantenir-se al marge de la suma PSOE-UPCM.

El PSOE-Ciutadella no s'ha venut al feixisme ni a res de semblant, el vot de la UPCM és el vot d'un partit que ha reflexionat i molt -em consta- per arribar a aquesta decisió encara no presa.

La patata calenta pels que creiem en la necessitat d'un pacte d'esquerres està en les mans del PSM. Si la situació a Ciutadella és tan nefasta com la que s'ha exposat no es pot deixar que tornin a manar els que ens han portat a aquest destí amb la prepotència del que es creu imprescindible, però la decisió s'ha de prendre aquests dies i a corre cuita, perquè el mar de possibilitats està obert.

Passi el passi, aquesta serà una batlia molt complexa. La millor de les possibilitats seria un PSOE+PSM en el govern i l'oposició del PP i la UPCM, i un Joan Triay de polícia polític, perquè després de tot el seu programa no és res que l'esquerra no pugui assumir en aquest s.XXI.

__________________________________________

Dissabte matí a les 10 s'haurà consumat la investidura de Llorenç Brondo. Plorarà a llàgrima viva? S'emocionarà? En aquesta ocasió no hi seré, però sí que hi serem en els plens d'hivern per escoltar -esperem que sí- la seua veu i la seva desmemòria... En aquest temps de vendre fabes i cacahuets Aniceto Cordero en una carta dirigida al Diari Menorca ens ha informat del conegut tarannà d'en Joan Triay i ens ha posat també damunt la pista de la pàgina http://blogdedjn.blogspot.com/, una vertadera mostra esgarrifosa del feixisme de tercera degeneració. De totes maneres l'esperit de la UPCM és més variat.

CLASSES IMPOSSIBLES, LLIÇONS D'SCUBA PLUS

NOTES DE SANT JOAN AL s.XIX.

NOTES DE SANT JOAN EN LES CARTES A UN EMIGRANT

Ciudadela, 7 de julio de 1871.

"(...) En cuanto a las fiestas de San Juan me he divertido muchísimo. Aquellos días se que no pensaba en La Habana, si no que mi pensamiento es todo con las muchachas. Este año no se han corrido en el Pla, porque hubo risaga que llegó hasta la fuente, pero corrieron en el camino de Mahón que fue más hermoso. Las ventanas estaban llenas de muchachas, la música que tocaba vals y polcas. Había un entusiasmo grandísimo. Estas fiestas me he divertido muchísimo y lo más hermoso aun han sido los fuegos artificiales de la noche que el Borne estaba lleno (..)"

Ciudadela, 5 de julio de 1870.

"(...) Querido amigo voy a explicarte lo mucho que nos hemos divertido con las fiestas de San Juan. En mi vida no havia visto unas fiestas tan hermosas. El sábado de San Juan no veías más que coches que venían de Mahón, y el dia 24 el camino de San Nicolás estaba lleno de gente que esperaba el vapor que venía de Mahón directamente a Ciudadela. El vapor llevaba al menos 200 banderas y llevaba también 300 pasajeros y entre ellos había música de tropa, la mejor música que había visto en Mahón. Después llevaba todos los cabos, comandantes, oficiales, hasta el general y el gobernador civil.

Al llegar delante el castillo de San Nicolás arrancó el himno de Riego, hermosísima fue aquella llegada del vapo. Yo estaba entusiasmado, lloraba de alegría. Hubiera envestido a mil bayonetas.

La misma madrugada hicieron corridas en el Pla y en la plaza el presidente de la "colcada" que antes se decía el "caixer senyor" (cahe seño) era d. Juan Sabater. La capellana d. Juan Pons. Detrás de la capellana había cuatro caballos de tropa con el soldado arriba sable desembainado y la carabina a un costado porque había que se decían se tirarían bollas de ceniza al presidente, pero se aguardaron como de caer. Los caballos de tropa lo adornaban muchísimo, porque era muy respetable.

A la tarde hicieron corridas en el Pla. Primero ensortillaron y el que sellevaba la ensortija le daban una "cuera" de plata que valía siete pesetas. Se la llevaron seis veces. Hubo un muchacho muy joven que se la llevó y el general le regaló cuatro pesos (20 pessetes). Fue muy aplaudido porque eran tan joven y una cosa tan difícil .

Después vinieron las carotas que gusto muchísimo y después corrieron abrazados y dandose besos que tambien gustró muchísimo y después se probaron cual corría más. Hubieras tomado gusto al ver bailar los caballos cuando sintieron la música. Eran como demonios. La música estaba en el Pla y estaba encima de un tablado el general, el gobernador civil y todo el ayuntamiento.

Anoche hicieron los hermosísimos fuegos artificiales. El Borne estaba lleno de gente. En medio del Borne estaba la música.

En el Pla no había más que dos huertos abiertos. Todos los señores privaron a sus payeses de ir a ver las fiestas y que al primero que supieran que habia estado en Ciudadela le quitarían el trabajo y los payeses no tuvieron otro remedio sino segar el día de San Juan. Hubo unos cuantos que no pudieron aguantar y huyeron, pero les han quitado el trabajo. Eso es despotismo, parece imposible en el siglo que atravesamos que sucedan estas cosas.

El domingo después de San Juan doña Carolina hizo corridas en el cos de Son Saura, sin permiso de la autoridad. Enseguida el alcalde mandó ocho civiles para decirles que si dentro de media hora había una persona que no fuese de casa (... ) Los civiles entraron bayoneta puesta y el gatillo alto del fusil. Todos eran señores y payeses, pero si que sintieron que los civiles harían fuego huyeron como ratones y ahora les han puesto 16 pesos de multa. (...)"

Ciudadela, 19 de juny de 1869.

"(...) estoy seguro que nunca se ha hecho una fiesta como la que se va a hacer este año. No han querido que Gabriel Squella "colcase" sino que han querido que fuese un regidor que es d. Juan Sabater, no el "caquero" señor, sino el presidente de la colcada. Ahora ya no hay señores que valgan, ellos cuando han visto que figuraban tan poco han dicho a los payeses que el primero que fuese a la colcada los sacaban de la posesión. Ellos pensaban que no tendríamos ningún caballo, pero se han equivocado. Nosotros tenemos a d. Juan Trémol que es de nuestra parte y se ha empeñado tanto en la colcada que ha ido a Mahón y Alayor y ya tiene 25. El que ensortilla tendrá una cuera; también a de ir la música al pla y al ayuntamiento. Este año no habrá ningún huerto abierto y han tenido que poner dos filas de bancos por el rededor del pla. Este año habrá tres fiestas, la de San Juan y dos fiestas de la Constitución. Han emblanqunado San Francisco que llevaba mucha vista al Borne y ahora lo han arreglado muy bien, han adornado muy bien el borne y la casa consistorial lo han adornado muchísimo y después encima del paseohan hecho como una especie de trono y allí han de ir a jurar la constitución. Anoche habrá fuegos artificiales que han costado 25 pesos (...). Ahora los señores viendo que no los necesitamos y por afán de figurar hacen las "corregudas" en Ferrerias. (...)"

EN RECORD A ANDREU MURILLO

M'he assebentat pel diari, la mort d'un home de la cultura sempre és trista i més encara si aquest home tenia la vitalitat i la curiositat per aprendre que havia demostrat n'Andreu Murillo. Només vaig coincidir amb ell quatre cops... És curiós, tres vegades a Palma i una Maó, i sempre em va demostrar ser un inconformista. Aquell abril de 1999 vam parlar del que ara es parla, de la reforma dels consells -mirau per on com ens adelantam els historiadors als esdeveniments!!!-... i jo per la meva part li vaig expressar els meus dubtes per la constitució el 1983 d'una comunitat autònoma que corria el perill de caure en les mans d'un partit regional mallorquí. A partit d'aquell moment vam coincidir tres cops més. Ens plantejarem investigar la societat menorquina des de perspectives sociològiques, i així es va fer en part... i així es seguirà fent...

Descansi en pau, doncs, aquest home incansable.