QUALITAT I DISSENY

“Modacalzado, la Semana de la Piel”, és un bon punt de referència per a comprovar l’estat de salut de la nostra indústria més històrica: el calçat. Un any després de la posada en pràctica dels drets antidumping de la Unió Europea que gravava les exportacions xineses i vietnamites han estat 24 les empreses menorquines que han aportat a IFEMA (Madrid) les seves col·leccions i propostes per a la temporada primavera-estiu 2008. Entre Menorca i Mallorca han estat 48 les empreses que hi han participat d’un total de 670. Altre cop la Comunitat Valenciana ha estat la més nombrosa; 250 expositors dels 450 espanyols. Aquestes darreres dècades la Xina, el Brasil i la Índia, els competidors més potents amb que compta la indústria sabatera europea, no només no han deixat de produir calçat de categories inferiors sinó que entren en la competència del calçat de segona i primera. La lliçó és apresa. El director de la italiana Geox afirmava el 2006 que es podia vèncer a aquests productors treballant en el calçat de qualitat i en la seva promoció. L’evolució del calçat de Geox és curiosa. Fa uns anys ningú n’havia sentit a parlar. Ara és normal que algú digui “he comprat unes Geox”. És gairebé l’efecte però multiplicat de les Callaghan d’Arnedo o les Camper d’Inca, les PQ d’Alaior o les Looky de Ciutadella o les Úrsula de Ferreries, i així seguiríem fins omplir vàries pàgines. La imatge de la nostra indústria sabatera, tot i les dificultats, és sòlida, i més si tenim en compte que la presència en aquesta fira internacional ha passat de 18 expositors el 2005, de 20 el 2006, als 24 d’aquesta edició passada.

La defensa de la consellera d’Economia Antònia Allès de la Qualitat i el Disseny i els Plans Formatius és tan vella com la mateixa indústria, bastaria recercar en les hemeroteques i en els arxius per trobar les respostes als jeroglífics que es creen els polítics actuals. Allà pel 1869 Pere Cortès esgrimia la seva aposta per un calçat fet a mà, de qualitat i amb dissenys atractius, i en apujar els sous per a que els seus operaris fessin front els mesos d’inactivitat i no marxessin a altres fàbriques o a altres activitats econòmiques. Açò es podria traduir en formar treballadors però amb les garanties mínimes. El gran problema del calçat a Espanya i en particular a Menorca és la tradició de l’economia submergida en el sector, la qual o ha de desaparèixer o s’ha matisar, sinó els atractius per a que un jove decideixi treballar de sabater cada cop seran menys. És clar que sense aquesta economia, diguem-ne tradicional, les poques empreses que treballen en l’actualitat no podrien sobreviure. En el present i en el futur les inversions més importants dels grans trade mark menorquins (Pons Quintana, Looky, Jaume Mascaró) seran i són la seva projecció física a la Xina, l'Índia, Japó... i el sondeig de mercats potencials com els Emirats Àrabs Units (amb la nova megalòpoli de Dubai al capdavant), Bahrein, Singapur, Brunei, i de l’Europa de l’Est, una zona en constant creixement econòmic i que en un futur proper està encomanada a jugar un paper central a l’Europa econòmica.

"Qualitat i Disseny", deia, és la fórmula màgica de la indústria d'exportació menorquina, ja sigui la bijuteria o el calçat. Des de l'aura de la industrialització sempre s'ha parlat del "disseny i la qualitat" com a les armes per a lluitar contra el dumping de la competència estrangera. Als anys vuitanta el calçat menorquí sofrí els efectes de la reestructuració del sector, però, amb tot, s'ha mantingut com una indústria puixant que s'ha superat i s'ha reinventat, tot i no ser ara per ara un sector estratègic com és el cas del turisme i/o la construcció – o millor serà referir-se als bancs i a les hipoteques!-. Les tres fires de 2006, les tres cites obligades de la nostra indústria sabatera, demostraren l'optimisme de l'Associació de Fabricants de Calçat que presidia llavors Àngel Mesquida; enguany l’optimisme segueix intacte quan Lina Mascaró, la presidenta actual de l'AFC, afirma que les sensacions a Düsseldorf (GDS Premier Shoe Event, del 14 al 16 de setembre), Milan (MICAM-Shoevent del 20-23 de setembre), i Madrid són positives. Tres cites ineludibles per a conèixer tendències a través de programes de formació com el VerkäuferInnen-Tag pels professionals de venta.

El calçat menorquí espera de les institucions quelcom més que una foto en la premsa insular, espera entre altres coses el recolzament en plans de formació efectius, la inversió en promoció exterior, etc.; la resta, les ganes, la il·lusió i el treball l’aporten els empresaris menorquins. Cal tenir en compte que rere els grans trade marks reconeguts, hi trobem un caramull de petites empreses familiars que calen d’aquest suport institucional, fàbriques de sabatilles, avarques, mocassins, i calçat de dona com el de Bartomeu Genestar, Marcos Moll, Joan Uris... (de Ciutadella), Calçats Ferreries, Calzados Ria –que enguany compleix els seus primers 60 anys de vida- (de Ferreries), Pons Timoner, Gomila Melià (d’Alaior)...

Una indústria, la cap i a la fi, que projecta a l'exterior una imatge d'una Menorca vinculada al disseny i la qualitat, d'una Menorca pacient i emprenedora, res a veure amb les presses actuals dels promotors i el turisme d'estiu.

(Publicat a Última Hora, 3 d'octubre de 2007)