A la redossa de la Llei de la Memòria Històrica, sempre hi trobarem “emperòs” i matisos i crítiques que, es miri des de la perspectiva que es miri, segur tenen raó de ser. La Llei és la darrera empenta del govern Zapatero al projecte esperonat per les associacions i els partits polítics (EU-BNG-PNB) que busquen en la rehabilitació jurídica i moral rescabalar les víctimes de la guerra civil espanyola i del franquisme. Així mateix es persegueixen els símbols d'un règim que es perllongà 36 ó 39 anys, segons de quina zona parlem. Però aquells símbols com "El Valle de los Caídos", les estàtues o creus o obeliscs són en la història la mostra de 39 anys que una llei no pot amagar, en tot cas pot i ha d’ensenyar.
A Menorca, com en altres zones d'Espanya tenim exemples d'afusellats, presoners i represaliats... Tant del bàndol nacional com del republicà, sense oblidar que la repressió republicana a partir del 20 de juliol de 1936 va ser més intensa a Menorca que a altres zones de la República i que la repressió del règim del general Franco consumí 36 anys de la nostra història. Una d'aquelles víctimes a mans dels milicians anarquistes va ser Josep Teodor Canet i Menéndez (1877-1936). És el que podem qualificar d'un personatge tridimensional. Sempre m'ha cridat l'atenció que el fiquessin en el sac de les víctimes del ban nacional, quan el més segur és que hagués estat víctima del ban republicà, com succeí amb Joan Manent Victory (1880-1936), l'altre gran personalitat de la vida política menorquina del moment, o amb la quasi sentència condemnatòria de Pere Josep Pons, cosí de Canet. Després de tot, Josep Teodor era com també ho
era el seu mentor polític, Alejandro Lerroux: ambigu, republicà-radical, però ambigu. Assassinat el 14 d’agost de 1936. A la una de la matinada. Al llarg de la seva vida Canet va ser un personatge mediàtic, emblemàtic, i en canvi, la seva mort va ser silenciada primer pel règim republicano-anarquista que seguí a Menorca el cop d’estat dels rebels a la República i després per la memòria nacional. El canetisme menorquí era hereu del llansonisme en quan a la defensa de l’illa i la seva administració separada de Mallorca, era deutor també de les tesis radicals del lerrouxisme i contrari a la radicalització del moviment obrer, una radicalització imminent en el context de la crisi social dels anys trenta. No debades la seva oposició al socialista Joan Mascaró (1939) és més que evident en el divorci republicà que segueix a 1933-1934. Un bon grapat d’istes. Industrialista, federalista, menorquinista, republicà possibilista, i capaç de concretar llaços impossibles amb les esquerres i les dretes, el seu nom passà a l’oblit en nom de l’ambigüitat.Escenificà, també, l’ascens de la nova classe industrial. Un tema realment interessant si es treballa des de les perspectives sociològiques. Els seus moments de glòria els hem de buscar a finals de 1903 quan amb 78 vots accedeix a l’ajuntament ciutadellenc com a regidor de la minoria republicana, a la presidència del Casino 17 de Gener (1904-1906) i als anys deu quan imbuït d’un federalisme republicà va ser elegit diputat provincial i vocal d’Indústria i Governació (1912) i signà el 1913 la formació de “Nostra Terra”, un experiment regionalista sustentat per elements variats de la dreta ciutadellenca. Els seus inicis en la política local es fermaren com deia en la defensa de la indústria i del comerç, les seves principals vocacions i les armes polítiques més usuals del moment. Va ser elegit diputat a Corts en tres ocasions, el 1923 per Unió Republicana de Menorca; el 1931 per la Coalició Republicano-Socialista i el 1933 per la Coalició Radical-Socialista.
Era també membre d’una nissaga lligada al comerç en la que destacà el seu pare, Josep Canet, guardià de les essències del federalisme republicà a Ciutadella. Per açò creà sota l’aixopluc de les parets de la seva casa a l’1 del carrer de Santa Clara un cercle elitista molt proper a la teranyina franc-maçona fermada al comerç pelleter de Menorca. A partir de la retirada de Llansó assumí la candidatura de la Unió Republicana de Menorca. Va ser el tercer nom visible dels republicans després de l’advocat Rafel Prieto i del metge Frederic Llansó. La seva dimensió política corre paral·lela, tot i l’escissió socialista de 1919 a Maó i 1929 a Ciutadella, a la puixança de la Unió Republicana de Menorca.
Als historiadors el nom de J. T. Canet se’ns antulla cabdal en la història política de Menorca. Oblidat per uns i pels altres, és l’exemple més clar de l’oblit de les memòries històriques imposades per les lleis. Josep Teodor Canet evolucionà del federalisme -o sigui, l'essència històrica del republicanisme menorquí-, al lerrouxisme i al radicalisme als anys trenta. Un dels seus grans mèrits va ser la victòria electoral republicana a Ciutadella el 1923 i 1931. Mai en la història de la ciutat de ponent un partit a l'esquerra de la Unió Monàrquica s'havia fet amb la majoria dels sufragis. Com ho va aconseguir? Passar dels poc més de 350 vots el 1903 a més de 900 el 1923, és l'exemple més fidel d’un polític tridimensional, capaç de captar personalitats i positures moderades al seu entorn; el 1931 incorporà a la candidatura republicano-socialista de Ciutadella el metge Pere Hernández, home de prestigi social i que va ser batlle en una època molt complexa (1931-1933/1934-1936). Aquest és també un dels noms oblidats per aquells que legitimen i usen la història per a les seves finalitats polítiques.
A Menorca, com en altres zones d'Espanya tenim exemples d'afusellats, presoners i represaliats... Tant del bàndol nacional com del republicà, sense oblidar que la repressió republicana a partir del 20 de juliol de 1936 va ser més intensa a Menorca que a altres zones de la República i que la repressió del règim del general Franco consumí 36 anys de la nostra història. Una d'aquelles víctimes a mans dels milicians anarquistes va ser Josep Teodor Canet i Menéndez (1877-1936). És el que podem qualificar d'un personatge tridimensional. Sempre m'ha cridat l'atenció que el fiquessin en el sac de les víctimes del ban nacional, quan el més segur és que hagués estat víctima del ban republicà, com succeí amb Joan Manent Victory (1880-1936), l'altre gran personalitat de la vida política menorquina del moment, o amb la quasi sentència condemnatòria de Pere Josep Pons, cosí de Canet. Després de tot, Josep Teodor era com també ho
era el seu mentor polític, Alejandro Lerroux: ambigu, republicà-radical, però ambigu. Assassinat el 14 d’agost de 1936. A la una de la matinada. Al llarg de la seva vida Canet va ser un personatge mediàtic, emblemàtic, i en canvi, la seva mort va ser silenciada primer pel règim republicano-anarquista que seguí a Menorca el cop d’estat dels rebels a la República i després per la memòria nacional. El canetisme menorquí era hereu del llansonisme en quan a la defensa de l’illa i la seva administració separada de Mallorca, era deutor també de les tesis radicals del lerrouxisme i contrari a la radicalització del moviment obrer, una radicalització imminent en el context de la crisi social dels anys trenta. No debades la seva oposició al socialista Joan Mascaró (1939) és més que evident en el divorci republicà que segueix a 1933-1934. Un bon grapat d’istes. Industrialista, federalista, menorquinista, republicà possibilista, i capaç de concretar llaços impossibles amb les esquerres i les dretes, el seu nom passà a l’oblit en nom de l’ambigüitat.Escenificà, també, l’ascens de la nova classe industrial. Un tema realment interessant si es treballa des de les perspectives sociològiques. Els seus moments de glòria els hem de buscar a finals de 1903 quan amb 78 vots accedeix a l’ajuntament ciutadellenc com a regidor de la minoria republicana, a la presidència del Casino 17 de Gener (1904-1906) i als anys deu quan imbuït d’un federalisme republicà va ser elegit diputat provincial i vocal d’Indústria i Governació (1912) i signà el 1913 la formació de “Nostra Terra”, un experiment regionalista sustentat per elements variats de la dreta ciutadellenca. Els seus inicis en la política local es fermaren com deia en la defensa de la indústria i del comerç, les seves principals vocacions i les armes polítiques més usuals del moment. Va ser elegit diputat a Corts en tres ocasions, el 1923 per Unió Republicana de Menorca; el 1931 per la Coalició Republicano-Socialista i el 1933 per la Coalició Radical-Socialista.Era també membre d’una nissaga lligada al comerç en la que destacà el seu pare, Josep Canet, guardià de les essències del federalisme republicà a Ciutadella. Per açò creà sota l’aixopluc de les parets de la seva casa a l’1 del carrer de Santa Clara un cercle elitista molt proper a la teranyina franc-maçona fermada al comerç pelleter de Menorca. A partir de la retirada de Llansó assumí la candidatura de la Unió Republicana de Menorca. Va ser el tercer nom visible dels republicans després de l’advocat Rafel Prieto i del metge Frederic Llansó. La seva dimensió política corre paral·lela, tot i l’escissió socialista de 1919 a Maó i 1929 a Ciutadella, a la puixança de la Unió Republicana de Menorca.
Als historiadors el nom de J. T. Canet se’ns antulla cabdal en la història política de Menorca. Oblidat per uns i pels altres, és l’exemple més clar de l’oblit de les memòries històriques imposades per les lleis. Josep Teodor Canet evolucionà del federalisme -o sigui, l'essència històrica del republicanisme menorquí-, al lerrouxisme i al radicalisme als anys trenta. Un dels seus grans mèrits va ser la victòria electoral republicana a Ciutadella el 1923 i 1931. Mai en la història de la ciutat de ponent un partit a l'esquerra de la Unió Monàrquica s'havia fet amb la majoria dels sufragis. Com ho va aconseguir? Passar dels poc més de 350 vots el 1903 a més de 900 el 1923, és l'exemple més fidel d’un polític tridimensional, capaç de captar personalitats i positures moderades al seu entorn; el 1931 incorporà a la candidatura republicano-socialista de Ciutadella el metge Pere Hernández, home de prestigi social i que va ser batlle en una època molt complexa (1931-1933/1934-1936). Aquest és també un dels noms oblidats per aquells que legitimen i usen la història per a les seves finalitats polítiques.
(Publicat a Última Hora, 27 d'octubre de 2007)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada