ESTAT DE SHOCK, DE VERSIONS SOTA ELS PINS

"JO QUE SÉ, FEIM MOGOLLÓN DE TEMES ROCK & ROLL QUE NO SÉ DE QUI SÓN, UN POC DE BON JOVI, RYTHM & BLUES..."

Mary Jiménez, dixit

Joan Martínez. On deadly Ground!

"He fumat maria fins el mareig més absolut, he begut alcohol fins a saciar el meu ventrell sodomitzat, i sota els efectes d'algunes pastilles de disseny hem gosat a creuar els anells de Saturn i les llunes de Neptú al ritme d'una somera coixa, però galàctica, sí, al cap i a la fi, era galàctica. Vaja, un poc més, i amb la presència d'uns ulls blaus que feren com a trets d'un Ak-74 podríem haver escrit els primers versos d'una cançó inspirada en un vespre estelat de grills i cigales, d'aquelles nits de boires irascibles que la fada verda que viu en l'absenta aprofita per escapolir-se amb la primera òliba vegetariana que creua el cel de la melangia. Dena, açò va de melangia, eh! Per mi que a en Jon Bon Jovi li havia perdut el rastre fins que ahir vaig escoltar un dels seus temes!"

En un primer moment vaig pensar en titular aquest petit article com un simple "sense comentaris!". Açò era abans que intentàssim escriure-ho en holandès per donar un toc global a la música, però les limitacions d'hom i la desaparició sospitosa de la traductora em van portar a presentar-ho en la llengua magiar, i així amb un ¨üdvözöljük Estat-de-Shockba" tota la Panònia podrà fer-se una idea de qui és en Pulido que s'amaga rere els altaveus i na Mary, la que canta amb la pandereta i amb el cor i l'ànima i tot allò que es diu "ganes de cantar".

Així doncs, i un cop solucionat el tema dels idiomes, ens acostem al concert organitzat en aquesta ocasió per l'AMIC as carrer. Açò de les 21:30 "Estat de Shock" havia congregat un públic de totes les edats, des de filllets calçats en la darrera tendència crock a gent major, a alguns conductors de bus que apagaven la seva espera, a alguns turistes que a la fi tenien on deixar els seus nanos i al periodista més indigest de la Última Hora, en Carlos Torrent.

Dies abans, i sense que açò vengui al cas, un conill assassí havia atacat na Noemí, ex teclat i ex segona veu d'Estat de Shock -"Ara sí que sona bé!, eh?"-, poques hores després d'açò na Myrte, molt entesa en ritmes musicals, em va dir: "m'agrada la veu de na Maria, perquè és la veu d'una negra de pèl negre embullat"; i sí, quan a la fi érem allà a la Plaça des Pins, el que ens trobàrem va ser un gran grup de set membres que interpretava cançons canyeres, nostàlgiquesque d'una o d'altra manera han fet història; allí estaven els temes de sempre d'Aretha Franklin, Tina Turner, Bonnie Tyler, Mark Knopfler, Sopa de Cabra... Temes melòdics i rítmics en anglès, en català i castellà al servei de la poderosa veu de na Mary, i, per les melangioses de pèl de gallina allí queda un "Inonsanxain" més personal que el d'en Xanti Gòrdi.

Al final del concert amb una Mary extenuada per l'esforç del directe vàrem gaudir d'algunes llàgrimes, d'un germà de na Myrte igualet a ella, d'una Kandra amb una Noemí, una Glòria i una Ana emocionada en la vetlla del seu sant.

______________________________________________________

Post Scriptum. Home, tot s'hagi de dir! Aquest comentari està escrit sota els efectes d'un mal-de-cap de campionat... La veritat és que aquest grup, com d'altres, tenen un bon directe, els manquen les cançons originals, però amb el temps aquests són objectius que tots els grups s'han de prendre com un deure. Si Estat de Shock té una bona veu a d'altres els hi manca aquesta qualitat. Un dia li dedicava un comentari a Tribal Uger, i sí, era una aposta interessant, la més interessant que havia escoltat amb Delên... La música instrumental no sempre és ben rebuda, però poc a poc s'obre camí... Sempre és més fàcil tirar flors a un Moix o a un Romeo i Julieta que a un grup de música electrònica. Amb la literatura succeix el mateix, els guanyadors dels premis són previsibles, correctes, etc... però poques vegades són innovadors!!!