diumenge, 26 de novembre del 2006
PLA D'ANTICORRUPCIÓ
El pla d’anti corrupció en els governs municipals és una bona mesura si aquesta s’aplica fins la darrera coma. Casos com els de Marbella demostren de manera exponencial fins on arriba la depredació dels càrrecs públics. A Menorca exemples no ens falten tant d’un color com de l’altre. Molts regidors no arriben a la política per conviccions ni per un interés pel seu poble, sinó com una manera d’engreixar els seus comptes bancaris. Aquells temps romàntics que hom pagava per accedir a un càrrec públic han passat!
dilluns, 30 d’octubre del 2006
LA CATALANITAT D'ANGEL RUIZ I PABLO
"Catalanitat cultural i lingüística de Menorca", paraules aquestes de Josefina Salord a un poema escrit per Angel Ruiz i Pablo el 1890. Una investigadora molt parcial, ja que els "catalanistes menorquins" en aquella època eren una minoria molt minoritària, i a més confon el catalanisme amb el carlisme, també molt present en aquell dècada ran de la victòria electoral del Duc d'Almenara Alta en les eleccions a Corts de 1891.
Ens parla d'un poema de Ruiz i Pablo, home que evoluciona des del conservadorisme al republicanisme. El seu sentiment cap a Catalunya té lloc en una època en què Barcelona esdevé un nexe necessari per a la nostra indústria sabatera i per tant, per a la societat. Catalanisme sí, regionalisme també, però mai "nacionalisme". Abans de parlar d'algú documenti's bé, que la vida dóna moltes voltes i el que era conservador pot ser republicà liberal, i el que com Josep Cavaller era regionalista pot arribar a ser l'exaltador d'un règim autoritari.
Un consell abans d'editar que d'açò n'hi ha moltes ganes: documenti's!
Ens parla d'un poema de Ruiz i Pablo, home que evoluciona des del conservadorisme al republicanisme. El seu sentiment cap a Catalunya té lloc en una època en què Barcelona esdevé un nexe necessari per a la nostra indústria sabatera i per tant, per a la societat. Catalanisme sí, regionalisme també, però mai "nacionalisme". Abans de parlar d'algú documenti's bé, que la vida dóna moltes voltes i el que era conservador pot ser republicà liberal, i el que com Josep Cavaller era regionalista pot arribar a ser l'exaltador d'un règim autoritari.
Un consell abans d'editar que d'açò n'hi ha moltes ganes: documenti's!
dijous, 26 d’octubre del 2006
DE POLITICS
L'altre dia en una classe d'alemany va sortir de manera ocasional el mot "Wahlrede", promesa electoral, i la pregunta gens ni mica capciosa era si allò era "seriös" o "umseriös"; és evident que per un menorquí/espanyol aquell mot és "umseriös", comparable, si cal, a la paraula "fabula", "mentida"... El desprestigi de la classe política és notori, siguin quins siguin els colors -ja que les ideologies han mort-, i ho és més encara si parlem de la política local, tot i que a ella s'hi dediquin persones vàlides, il·lusionades... Ara que és temps de promeses i d'inauguracions al límit del temps, a la gent del carrer només li preocuparan els projectes més clars i la pressió fiscal que d'un conavi de govern se'n derivi.
Què li passa a la política espanyola perquè un partit obertament de centre dreta i democràtic, com la CiU reparteixi en premsa milers de devedés per a desprestigiar els seus rivals socialistes, o que els representants del PP-Catalunya siguin insultats, vexats en les seves visites a ciutats de l'anell industrial de Barcerlona? Sens dubte, açò és el fruit de la radicalització inteessada i dirigida. Supòs que un alemany o anglès d'açò en diria "democràcia a l'estil mediterrani, tan genuí com la paella o la caldereta".
Després de tot, la política és gairebé l'únic camí per a fer possibles les coses impossibles. Una frase ornava al s.XIX el Reichstag de Berlin, "erst das Vaterland, dann die Partei", primer el poble, després el partit. Una expresió que ara resulta fins i tot demagògica i presa a riure. El cert, però, és que a llocs tan concrets com Ciutadella hem arribat en quan a la cultura a una situació realment preocupant: ni teatres ni cinemes en condicions, i açò sí, una trista biblioteca com ha estat batejada aquesta darrera setmana per quatre al·lotes del nostre poble. El panorama editorial és encara més angoixant. No és el fet que sempre veiem obres dels mateixos autors, és el fet que a Menorca llevat d'editors ocasionals, hi ha tan sols dues editorials. La que edita el Menorca i l'IME que treballa en la línia del Consell Insular i que fa uns anys, en l'era Mateu Martínez, ens van sorprendre amb una edició en alemany de les vivències del kaiser Wilhem II en el seu viatge per la Mediterrània i aturada al port de Maó. O sigui, "das ist sehr interessant für unsere Geschichte, aber in Menorca am meisten Leute kann nicht es lesen. Danke schöne, Mateu Martínez, und Lebewohl".
dijous, 28 de setembre del 2006
UN ADÉU PER A AURA
T'en vas anar tot sola. Vas obrir aquella porta del pub Martin’s -o el què sigui- i vas partir cap un lloc que només tu saps. Però de vegades una partida no és tan fàcil i si hom es deixa els regals aquesta es fa encara més difícil. Aquell era el teu final.
Un sopar que tingué lloc a s’Arrosseria des Port el passat 26 de setembre, però aquest cop amb lassanya vegetal, un entrecot de sola (n’hi ha que en açò li diuen bou) i una merlussa marinera que navegava entre dos musclos i dues gambes; estranyes parelles les gambes i els musclos en un ambient agradable que, fins i tot, resultava molt emotiu i que al final esclataria en mil llàgrimes de cristall, mil estels que restarien per sempre en un cel net, il·luminat per una lluna que no se'n volia anar. Açò si que era un vespre "very very particular”, "but for me that's very sensitive". N’Aura Iris partia cap a les terres de la "britix pipol", cap aquell país de "guiris estrangers" insensibles al fred, bons amants de la cervesa barata i futurs malalts de cirrosi que, a més, no aturen de patir la clàssica otiti post piscina i la, també, clàssica gatera d'anglès en país estranger. Aquella terra on vas, la terra del Uiliam Xespir i del seu “tu bi or not tu bi”, és per tu el lloc on triomfar en el Ziater i en una gira ja famosa de la que esperem notícies i de la que només ens manca intitular-la per a assaborir-la amb els glops del millor cafè que es pot beure a Ciutadella.
Així, i com aquell que escriu perquè no el lligin, aquesta Rissaga Alcohòlica és sa darrera que s'escriu en aquesta etapa post etílica, i aquest final l'he volgut escriure en només vuit lletres senzilles però qu quan s'ajunten formen el teu nom, Aura Iris, perquè amb tu va arribar l’estiu quan just sa qualcada de Sant Joan havia abandonat es Born i amb tu se n’ha anat, amb els darrers batecs del sol dels bons temps i amb les darreres canyes a la vella fàbrica de sabates d'Honesto Quetglas -ara li diuen La Margaret- i al pub Martin’s, on a més d’un negret de molta còrpora vam poder disfrutar d’una matinada de dimarts amb la millor música que aquell tuguri és capaç d’oferir. Ah, i sobretot, d’una entrée espectacular a les intimitats de la barra abraçada al cambrer i a en Ramon.
I tot havia començat al Si véns, Cafè -ja que hi som diguem-li s’If You Come, Coffee- a la redossa del molí des Comte de Torre Saura. En aquell altre lloc des bon ambient musical i molt personal –record perfectament un dr. Iñíguez menjant una pizza mentre degustava l’esquifitessa de la programació televisiva-, un estil creat per en Sente i que darrerament s’ha convertir en la meca dels nous escriptors i dels investigadors de la sabata, o sigui d’un i poc més. Allí, idò, hi eren n'Aura, n'Abbi, na Miranda, i una na Mirte que buscava nous gusts de pastanaga entre els sucs de la Granini, en Jordi de Rx, en Jordi un consumat fotògraf, na Joana i crec que també hi era jo, perquè sinó no hauria pogut escriure açò.
El sopar va ser d’allò que se’n diu estil Blitzkrieg –estil guerra llampec-, un cop asseguts van començar a arribar els plats a una velocitat de vertigen. I com que ningú gosava tocar aquell formatge de cabra tan ben col·locadet damunt la lletugueta de l’ensalada, el cambrer vestit de negre i d’un somrís inexistent ens va dir inquisitivament, “id compartiendo que llegan más”. I sí, arribaven com aigua caiguda del zel, fins el punt que els comensals acabaven amb els plats buits entre les mans i sense saber on col·locar-los, "deja que ese me lo llevo yo", inquirí altre cop "le garçon", però ara amb més mala cara, o sigui, tot un servei de tres forquetes amb el rostre del zum-zum de l'abella.
Entre plat i plat i entre cortados i cafens i una estrella sense destinatari, arribà el moment de l’adéu, i donar les gràcies a n’Aura per aquests pocs mesos entre nosaltres. Encara que ella també donava les gràcies, i així tothom agraït i amb la sensació d’haver-se’n anat una persona única i exclusiva, la nit es va acabar al Born.
Així, i com aquell que escriu perquè no el lligin, aquesta Rissaga Alcohòlica és sa darrera que s'escriu en aquesta etapa post etílica, i aquest final l'he volgut escriure en només vuit lletres senzilles però qu quan s'ajunten formen el teu nom, Aura Iris, perquè amb tu va arribar l’estiu quan just sa qualcada de Sant Joan havia abandonat es Born i amb tu se n’ha anat, amb els darrers batecs del sol dels bons temps i amb les darreres canyes a la vella fàbrica de sabates d'Honesto Quetglas -ara li diuen La Margaret- i al pub Martin’s, on a més d’un negret de molta còrpora vam poder disfrutar d’una matinada de dimarts amb la millor música que aquell tuguri és capaç d’oferir. Ah, i sobretot, d’una entrée espectacular a les intimitats de la barra abraçada al cambrer i a en Ramon.
I tot havia començat al Si véns, Cafè -ja que hi som diguem-li s’If You Come, Coffee- a la redossa del molí des Comte de Torre Saura. En aquell altre lloc des bon ambient musical i molt personal –record perfectament un dr. Iñíguez menjant una pizza mentre degustava l’esquifitessa de la programació televisiva-, un estil creat per en Sente i que darrerament s’ha convertir en la meca dels nous escriptors i dels investigadors de la sabata, o sigui d’un i poc més. Allí, idò, hi eren n'Aura, n'Abbi, na Miranda, i una na Mirte que buscava nous gusts de pastanaga entre els sucs de la Granini, en Jordi de Rx, en Jordi un consumat fotògraf, na Joana i crec que també hi era jo, perquè sinó no hauria pogut escriure açò.
El sopar va ser d’allò que se’n diu estil Blitzkrieg –estil guerra llampec-, un cop asseguts van començar a arribar els plats a una velocitat de vertigen. I com que ningú gosava tocar aquell formatge de cabra tan ben col·locadet damunt la lletugueta de l’ensalada, el cambrer vestit de negre i d’un somrís inexistent ens va dir inquisitivament, “id compartiendo que llegan más”. I sí, arribaven com aigua caiguda del zel, fins el punt que els comensals acabaven amb els plats buits entre les mans i sense saber on col·locar-los, "deja que ese me lo llevo yo", inquirí altre cop "le garçon", però ara amb més mala cara, o sigui, tot un servei de tres forquetes amb el rostre del zum-zum de l'abella.
Entre plat i plat i entre cortados i cafens i una estrella sense destinatari, arribà el moment de l’adéu, i donar les gràcies a n’Aura per aquests pocs mesos entre nosaltres. Encara que ella també donava les gràcies, i així tothom agraït i amb la sensació d’haver-se’n anat una persona única i exclusiva, la nit es va acabar al Born.
Zènk iu, Aura Iris "barát, köszönöm szepen és viszlat" i no demanis mai si pots tenir “egy fekete kávé” que només t’entendria un magiar perdut al Llondris dels menorquins més vells.
Ciutadella, matinada del 27 de setembre de 2006
dilluns, 25 de setembre del 2006
AZNAR, l'EX PRESIDENT QUE VOLIA PARLAR ANGLÈS
A José Maria Aznar no li podem demanar res més. Ignorància, mala pronunciació de l'anglès i amic dels que no tenen amics. Les seves declaracions sobre que els mulsulmans demanessin perdó per vuit segles d'ocupació van deixar bocabadats fins i tot als seus acòlits, sobretot perquè ho va dir en un país, els Estats Units, que encara no ha demanat perdó a Espanya per aquella guerra de 1898 que ens va treure de Cuba i les Illes Filipines i per no haver intervingut el 1945 a favor de la democràcia al nostre país. Així mateix ho ha dit en un país que tampoc ha reflexionat sobre els desastres causats en les seves aventures guerreres, Hiroshima, Nagasaki, Dresden, Viet-Nam, i ara darrerement els trobem capficats en una ocupació condemnada al fracàs des del primer dia de l'operació: Irak.
Amb seva la cultura general, costa creure que J.M. Aznar fos un president d'un estat de l'Europa Occidental dels nostres dies.
dimecres, 20 de setembre del 2006
GO TO DUTCH
Cadascú paga la seva part. Açò és el que pot semblar després del ple extradordinari del passat dimarts. El PP Ciutadella en una actitud que no s’ajusta al tarannà social que ha exhibit fins ara a les Illes Balears es decanta per esmitjar el meló i quedar-se amb un homenatge a una part de la societat. 568 signatures d’un total de més de vint mil habitants és sens dubte un bon àpat de vots, però no és una bona manera de mirar a un conflicte originat molt abans de 1936 i que tingué a Menorca un marc únic en la repressió d’ambdós bàndols, el republicà i el nacional. En la història no hi ha ni bons ni dolents, hi ha matisos, i és en aquests matisos on l'historiador busca la veritat, de vegades tan gris-obscurs com el dia que vaig entrevistar al fill de l'home que signà els testimonis que havien de conduir a l'afusellament d'un grup de ciutadellencs, entre aquells, l'alcalde socialista, Joan Mascaró. No vaig veure en aquells ulls la determinació dels qui ara defensen el franquisme i tatxen al Front Popular d'assassins, en tot cas, van ser uns il·lusos amb poder de matar en nom d'un govern legítim.
dimecres, 16 d’agost del 2006
LA CIUTAT DELS SABATERS
A les portes dels 140 anys de la fundació d’una companyia sabatera que revolucionà a Menorca el concepte de fàbrica dedicada a l’exportació he sentit l’impuls d’escriure unes ratlles, sobretot després de llegir un article de Joan F. López Casasnovas publicat al seu bloc el passat 28 de juliol. Sempre hi ha quelcom perquè lluitar i reivindicar, d’açò no en tinc cap dubte; i aquella Ciutadella, ciutat de sabaters, és un bon exemple del que s’ha perdut, alguns cops per un grapat de diners, molts cops per l‘oblit, i pocs cops per la lluita. Precisament, d’aquella lluita als ’80 per a sobreviure a la mort del vell sistema industrial, jo em qued amb dues imatges que sempre estaran en la meua memòria, la dels treballadors de Manufacturas Coll tancats en la nau de la fàbrica i la d’Indaleci Mateu qui un dia em va dir que contés aquesta història tan arrelada en la nostra ciutat.
Aquells, els de la ciutat dels sabaters, eren altres temps, retrats en blanc i negre, eren altres homes, emprenedors, oberts al món i amb un esperit de superació encara avui envejable. Les fotos d’aquella època –us parl de poc més de cent anys enrera- ens són ara objectes de curiositat, una mica d’art clandestí que ens porta a un món que per molt que hagués existit sembla ara tan irreal com imaginari. Aquelles eines de banqueta que aixecaren la nova Ciutadella del s.XX les trobem en antiquaris, les velles Singer S.M. i Pfaff Nähmaschine són ara peus de taula difícils d’imaginar en el seu paper de màquines de progrés... Fins i tot la cultura sabatera, un concepte que aquests últims mesos l’he llegit en varis mitjans de comunicació, es perd i només en restarà, gràcies a una festa popular, Sant Joan, un dels pocs exemples sinó el més important, la sarsuela Foc i Fum que sonava per primer cop i de manera oficial un u de juny de 1885, però que s’havia ideat entre les parets de la Pere Cortès i Cia., allà l’hivern de 1884-1885.
Dels dos historiadors que havíem treballat el tema del calçat, en aquest cas jo mateix i na Montse Marques, el d’ella és el que ha sortit a la llum i açò sempre és cosa que s’ha de celebrar, sobretot en el món cultural de la nostra illa sotmès a compromisos i a “amiguismes” difícils d’entendre, però que hi són. Açò darrer no s’ha prendre com cap atac al PP-Ciutadella el qual si en una cosa ha destacat és en la seva coherència en quan a les noves publicacions.
Els que s’han acostat al llibre de na Montse Marquès, La Dona i la Sabata (2006) han pogut descobrir les dones del calçat, els rostres d’un passat que ha fet possible aquest present. Si na Montse ens presentava les dones, jo us present els homes del calçat en un estudi realitzat al llarg de sis anys i corregit gairebé cada any, i amb l’amenaça seriosa què mai es publicarà si no és a través dels canals privats. A partir d’un fil cronològic que comença allà per la dècada de 1850 i que s’acosta fins els nostres dies a través de les pàgines de dos estudis consecutius, Industrials, Pelleters i Sabaters (1855-1922) i Treball i Conflicte Social en la indústria sabatera menorquina (1923-1988), hem investigat la formació i consolidació de les dues classes socials que han perfilat aquesta ciutat: la dels industrials i la dels obrers.
La nostra Ciutadella contemporània és en bona mesura hereva de la projecció urbanística de finals del s.XIX i principis del XX. Malgrat que ens hem capficat a presentar-nos com una destinació turística d’estiu, Ciutadella guarda encara entre els seus carrers aquell regust a ciutat industrial, històrica i tradicional. És una altra mirada a la mateixa ciutat dels souvenirs, és una altra manera de veure el que veiem cada dia. Malauradament cada cop són menys les fàbriques que guarden la seva fesomia original; l’última l’hem de buscar al 64 del Passeig de Sant Nicolau, un edifici símbol d’aquell temps i que en la seva època d’esplendor va rebre les visites de la Casa Reial espanyola, de ministres i va viure gairebé l’únic conflicte obrer a la Ciutadella franquista a l’hora que aquells mateixos sabaters fabricaven dos parells de sabates per a la futura reina Sofia. Aquesta és/era la fàbrica de Lluís Esteban Lleonard, testimoni mut d’un itinerari a través de la ciutat dels sabaters.
Aquells, els de la ciutat dels sabaters, eren altres temps, retrats en blanc i negre, eren altres homes, emprenedors, oberts al món i amb un esperit de superació encara avui envejable. Les fotos d’aquella època –us parl de poc més de cent anys enrera- ens són ara objectes de curiositat, una mica d’art clandestí que ens porta a un món que per molt que hagués existit sembla ara tan irreal com imaginari. Aquelles eines de banqueta que aixecaren la nova Ciutadella del s.XX les trobem en antiquaris, les velles Singer S.M. i Pfaff Nähmaschine són ara peus de taula difícils d’imaginar en el seu paper de màquines de progrés... Fins i tot la cultura sabatera, un concepte que aquests últims mesos l’he llegit en varis mitjans de comunicació, es perd i només en restarà, gràcies a una festa popular, Sant Joan, un dels pocs exemples sinó el més important, la sarsuela Foc i Fum que sonava per primer cop i de manera oficial un u de juny de 1885, però que s’havia ideat entre les parets de la Pere Cortès i Cia., allà l’hivern de 1884-1885.
Dels dos historiadors que havíem treballat el tema del calçat, en aquest cas jo mateix i na Montse Marques, el d’ella és el que ha sortit a la llum i açò sempre és cosa que s’ha de celebrar, sobretot en el món cultural de la nostra illa sotmès a compromisos i a “amiguismes” difícils d’entendre, però que hi són. Açò darrer no s’ha prendre com cap atac al PP-Ciutadella el qual si en una cosa ha destacat és en la seva coherència en quan a les noves publicacions.
Els que s’han acostat al llibre de na Montse Marquès, La Dona i la Sabata (2006) han pogut descobrir les dones del calçat, els rostres d’un passat que ha fet possible aquest present. Si na Montse ens presentava les dones, jo us present els homes del calçat en un estudi realitzat al llarg de sis anys i corregit gairebé cada any, i amb l’amenaça seriosa què mai es publicarà si no és a través dels canals privats. A partir d’un fil cronològic que comença allà per la dècada de 1850 i que s’acosta fins els nostres dies a través de les pàgines de dos estudis consecutius, Industrials, Pelleters i Sabaters (1855-1922) i Treball i Conflicte Social en la indústria sabatera menorquina (1923-1988), hem investigat la formació i consolidació de les dues classes socials que han perfilat aquesta ciutat: la dels industrials i la dels obrers.
La nostra Ciutadella contemporània és en bona mesura hereva de la projecció urbanística de finals del s.XIX i principis del XX. Malgrat que ens hem capficat a presentar-nos com una destinació turística d’estiu, Ciutadella guarda encara entre els seus carrers aquell regust a ciutat industrial, històrica i tradicional. És una altra mirada a la mateixa ciutat dels souvenirs, és una altra manera de veure el que veiem cada dia. Malauradament cada cop són menys les fàbriques que guarden la seva fesomia original; l’última l’hem de buscar al 64 del Passeig de Sant Nicolau, un edifici símbol d’aquell temps i que en la seva època d’esplendor va rebre les visites de la Casa Reial espanyola, de ministres i va viure gairebé l’únic conflicte obrer a la Ciutadella franquista a l’hora que aquells mateixos sabaters fabricaven dos parells de sabates per a la futura reina Sofia. Aquesta és/era la fàbrica de Lluís Esteban Lleonard, testimoni mut d’un itinerari a través de la ciutat dels sabaters.
A les portes, doncs, dels 140 anys de la Pere Cortès i Cia. fundada algun dia de setembre de 1866, en història encara ens resta molt a reivindicar, “la memòria històrica dels vençuts", però sense oblidar la dels vencedors, el món del camp oblidat per la historiografia i el món de la sabata i la cultura musical i teatral d’aquella Ciutadella noucentista cada cop més allunyada en el temps.
dimarts, 15 d’agost del 2006
EL PATRIMONI INDUSTRIAL DE CIUTADELLA (I)
Casa Mercadal, construïda en el anys deu del s.XX, però que seguia un estil purament historicista amb clares arrels gòtiques. Situada a la Plaça des Pins cantonada amb Passeig de Sant Nicolau, és una construcció notable i un clar exemple de l'evolució social de la classe industrial ciutadellenca. (Imatge de dalt)
Casa Esteban, construïda als anys vint, va ser la residència d'un altre dels grans industrials sabaters, Lluís Esteban Lleonard. La construcció situada en el Passeig de Sant Nicolau és un casal típic, però en el que destaca un gran boínder de pedra, amb ornamentacions vegetals. (Imatge de baix)
diumenge, 13 d’agost del 2006
DE FESTES DE POBLE
Diuen que són tradicionals, que són ancestrals i immemorials, com les festes de Cala'n Porter, aquest estiu ens hem dedicat a recórrer els indrets més rancis del gin-amb-llimonada, un homenatge, un monument, sens dubte, a la gatera en estat pur i sobretot a gent que es transforma en imatges de lo més goiesques.
La nostra segona destinació ha estat es Migjorn on a la fi un Jaleo Bus ens ha portat bell mig de les sensacions etíliques. A Sa Rissaga Alcohòlica no som d’aquells que vagin a festes Barcardí, allò re-piju i orquestat per cases comercials exhiliades de Cuba, ni som dels que vagin a concerts repimpis de barítons, sopranos i tenor i que acaben en polèmiques sobre protocol, tan típiques de Ciutadella. Allà on hi ha oceans de suor, brutícia, alcohol del barat, arena i empentes, allà ens trobaran. Així és com després de l’experiència es mercadalenca ens vam acostar a es Migjorn Gran, poble immens on és possible compartir-ho tot amb l’única excusa de la gatera. Allà, pujat a la barra del Peris, com qualsevol estriper indecent d’un tuguri ranci, em vaig trobar amb un des-conegut de sa feina, un espectre si el comparem a l’aspecte jovial que ofereix quan treballa. Què tindrà l'alcohol que ens barata la gent? Cantussejava no sé què mentre aquest corresponsal i un santlluïser –molt bona gent, per cert- estiràvem el cambrer perquè ens sanciés una vegada més d’aquell gin-amb-llimonada aspre. Una hora abans i sense cap intenció d’entrar havia penetrat a pressió fins la meitat d’aquell bar. Gernació, suor, empentes, crits, algun cop i sobretot el millor del vespre, veure gent que comprava gins i els perdia absorbits en les camisetes i les esquenes nues d’aquella onada humana. O sigui, i passi el que passi, hi ha que anar al Bar Peris i deixar-se emportar per l’onada encara que pel camí es perdin les avarques, les bragues! i els capells i molts de cabells i tot el que faci falta; fins i tot s’hauran perdut algunes relacions i moltes llàgrimes.
Es Migjorn és un bon lloc per perdre coses, i sinó que ho digui qui va perdre el seu carnet de pesca, la seva amiga, la seva bossa i la seva cartera. En plena orgia alcohòlica i en un poble que no té costa aquest és, i no ho dubtem en absolut, el millor indret per perdre la canya, l’ham i l’esquer i untar-se els dits amb la xocolata fusa d’un xurru encara que la brutícia la portem tota la nit en els pantalons. Ummm! Açò és, i un sopar inoblidable a la llum d’una fira diminuta i amb el gust únic d’uns pinxitos picants amb un rosegó de pa pansit. Repetesc, "inosblidable" i el glamour que se’l quedin els glamourosos! I no oblidem les millor imatges de la festa migjornera, aquestes sens dubte les hauria captades magistralment bé un Robert Capa en forma, però bé, ja les descric jo perquè són, sobretot, coses estranyes i repel·lents. Perquè coi no ens fixem en les al·lotes més guapes, les anques més suggestives i els pits més suggerents? Doncs no, a mí, personalment, em crida més l’atenció un paio fastigós assegut a la barra del Bar de Ca’n Riki gitant gin-amb-llimonada com si d’un aspersor es tractés. I clar, en aquell antre de mala mort, folrat de frisso marró, un lloc molt recomanat per cert, hom navegava en la suor i en les coses més irreals. Em contava una persona molt entesa en lo bizarre d'aquells indrets que lo millor que havia vist allí era un tiu que amb la garnereta del vater regava a la resta d’ànimes suoses. Jo diria que açò sí que és una estampa que ens hauria agradat comprovar in situ, així com les restes inertes d’alguns bons ciutadellencs que havien intentat arribat a l’excusat i s’havien quedat en el camí, estiragassats com paneres esclafades en la nit i cantussejant entre xiu xius de veu, “davallada de la Mola...” . Açò sí que és poètic.
Es Migjorn és un bon lloc per perdre coses, i sinó que ho digui qui va perdre el seu carnet de pesca, la seva amiga, la seva bossa i la seva cartera. En plena orgia alcohòlica i en un poble que no té costa aquest és, i no ho dubtem en absolut, el millor indret per perdre la canya, l’ham i l’esquer i untar-se els dits amb la xocolata fusa d’un xurru encara que la brutícia la portem tota la nit en els pantalons. Ummm! Açò és, i un sopar inoblidable a la llum d’una fira diminuta i amb el gust únic d’uns pinxitos picants amb un rosegó de pa pansit. Repetesc, "inosblidable" i el glamour que se’l quedin els glamourosos! I no oblidem les millor imatges de la festa migjornera, aquestes sens dubte les hauria captades magistralment bé un Robert Capa en forma, però bé, ja les descric jo perquè són, sobretot, coses estranyes i repel·lents. Perquè coi no ens fixem en les al·lotes més guapes, les anques més suggestives i els pits més suggerents? Doncs no, a mí, personalment, em crida més l’atenció un paio fastigós assegut a la barra del Bar de Ca’n Riki gitant gin-amb-llimonada com si d’un aspersor es tractés. I clar, en aquell antre de mala mort, folrat de frisso marró, un lloc molt recomanat per cert, hom navegava en la suor i en les coses més irreals. Em contava una persona molt entesa en lo bizarre d'aquells indrets que lo millor que havia vist allí era un tiu que amb la garnereta del vater regava a la resta d’ànimes suoses. Jo diria que açò sí que és una estampa que ens hauria agradat comprovar in situ, així com les restes inertes d’alguns bons ciutadellencs que havien intentat arribat a l’excusat i s’havien quedat en el camí, estiragassats com paneres esclafades en la nit i cantussejant entre xiu xius de veu, “davallada de la Mola...” . Açò sí que és poètic.
Però com que el món dóna mil voltes i no ens havíem de perdre cap detall el passat 12 d'asgost érem a Alaior -o si ho preferiu Lô-, cau de gent alaorenca, i açò sempre és un segell de qualitat per a disfrutar d'algunes imatges inesborrables, com aquella del seu "pregonero" Villacampa bevent gins a dojo amb un grup de gent que es passaven un molt més que degustat gin-amb-llimonada de boca a boca...
divendres, 21 de juliol del 2006
CIUTADELLA CANTA EN FRANCÈS
Ara que es parla tant i tant del trilingüisme, i l’anglès s’ha fet de cada cop més imprescindible, i s’ha estandaritzat i arribat a llocs insospitats, una sèrie d’èxits comercials en llengües alternatives, el cas de “Les choristes” (2004), en francès, o la partitura per a orquestra i coral en èlfic! de Howard Shore per a The Lord Of The Rings (2001-2003) venen a demostrar que la música no entén de llengües i sí de qualitats. En la vida real, emperò, l’anglès és ja i com he esmentat abans, una eina de comunicació imprescindible; només en posaré un petit exemple, a la pàtria de la “grandeur”, a l’estació de Montparnasse, en ple centre de París, vaig demanar en un francès provincià, crec, dos paquets de xocolatis que van resultar ser belgues, i la senyoreta em va contestar en un més que rònec anglès, que allò costava “tuelf irros...uí... dis tuelf irros”, o sigui, que l’anglès guanya pes, encara que sigui xerrat a la manera dels indis “cheyennes”, i encara que sempre ens restin exemples de “cultures resistents” com la francesa que exporten a l’exterior els seus productes musicals i gran part de la seva cultura escrita.
I tot açò ve a que fa uns dies em va arribar una còpia enregistrada el maig de 2006 d’”El Cor dels Infants” interpretada per l’Escolania de Sant Miquel i cantada en la seva versió original, en una d’aquelles llengües de resistència, el francès. La música de Bruno Coulais arribà als primers llocs de les llistes de vendes (i va ser nominada a l’oscar a millor partitura original el 2005), de fet és el segon cop que una partitura francesa es situa entre les més venudes, després, és clar, de la fantàstica composició de Yann Tiersen per “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain”. Aquest passat dimarts i en una sessió doble i maratoniana “le choeur de Saint-Marc de Lyon” dirigit per Nicolas Porte interpretà al Teatre Principal de Maó alguna de les cançons del film a més del seu repertori de música sacra i contemporània. Una jornada intensiva que per altra banda a França no s’hauria produït, ja que com anècdota a Metz el març de l’any passat es va suspendre un concert que tenia lloc a les vuit del fosquet. L’Inspecció de Treball del departament de la Lorena considerà llavors que aquell no era un horari per uns nens –d’entre 12 i 15 anys- que han estat fins ara una màquina de fer diners. Només a l’Hexàgon els beneficis rondinaven els nou milions d’euros, un milió de devedés i un milió i mig de cedés venuts. Aquests i alguns estira-i-amolla judicials són els números de la coral que aquest passat 18 de juliol va visitar Maó i que actuà amb la coral ciutadellenca de Sant Miquel.
Res més lluny d’aquest món de marketing i professionalitat prematura i aliens a tot el que envolta els nens de “le choeur de Saint-Marc”, una coral ciutadellenca, l’Escolania de Sant Miquel ens ve a demostrar que amb il·lusió, treball i paciència es poden aconseguir resultats realment espectaculars. La seva actuació es divideix en nou cants que agrupen les 19 pistes en que es divideix el concert. Amb la introducció de la veu en off d’Andreu Genestar qui ens condueix a través de la narració del film de Christophe Barratier, “Les Choristes” a la França de la post-guerra i els correccionals “educadors”. La resta, la part més esgotadora, és obra de Corretja Genestar en la direcció de la coral, així com dels acompanyaments per a piano, clarinet i flauta travessera i, sobretot, de les veus dels/de les seus/seves cantaires, ànima d’aquest cor de veus blanques que s’ha guanyat un lloc entre els intèrprets menorquins.
Al llarg d’aquests nou cants, l’escolania interpreta de la manera més convincent els temes més coneguts de la versió oficial cantada per “Les Petits Chanteurs de Saint-Marc”. “vois sur ton chemin” “caresse sur l’océan”, “le cerf-volant”, “compère Guilleri”, “la nuit”... Ciutadella canta en francès cançons que ens parlen de la infantesa, i de l’esperança i de les ànsies de llibertat... Imatges i idees que sustenten la narració del film de Barratier, però que són inherents en la nostra societat.
En comparació a altres esdeveniments promoguts d’una manera més oficial casos com aquests que ens ocupen demostren que amb pocs recursos i molta d’il·lusió es poden portar a terme projectes musicals realment ambiciosos. Ara només caldrà d’un bon Auditori perquè la pròxima vegada es pugui fer una actuació a la nostra ciutat, i d’un major suport institucional a projectes que no arriben precisament a través de la “cultura oficial” i que per tant calen d’una sensibilitat més gran.
I tot açò ve a que fa uns dies em va arribar una còpia enregistrada el maig de 2006 d’”El Cor dels Infants” interpretada per l’Escolania de Sant Miquel i cantada en la seva versió original, en una d’aquelles llengües de resistència, el francès. La música de Bruno Coulais arribà als primers llocs de les llistes de vendes (i va ser nominada a l’oscar a millor partitura original el 2005), de fet és el segon cop que una partitura francesa es situa entre les més venudes, després, és clar, de la fantàstica composició de Yann Tiersen per “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain”. Aquest passat dimarts i en una sessió doble i maratoniana “le choeur de Saint-Marc de Lyon” dirigit per Nicolas Porte interpretà al Teatre Principal de Maó alguna de les cançons del film a més del seu repertori de música sacra i contemporània. Una jornada intensiva que per altra banda a França no s’hauria produït, ja que com anècdota a Metz el març de l’any passat es va suspendre un concert que tenia lloc a les vuit del fosquet. L’Inspecció de Treball del departament de la Lorena considerà llavors que aquell no era un horari per uns nens –d’entre 12 i 15 anys- que han estat fins ara una màquina de fer diners. Només a l’Hexàgon els beneficis rondinaven els nou milions d’euros, un milió de devedés i un milió i mig de cedés venuts. Aquests i alguns estira-i-amolla judicials són els números de la coral que aquest passat 18 de juliol va visitar Maó i que actuà amb la coral ciutadellenca de Sant Miquel.
Res més lluny d’aquest món de marketing i professionalitat prematura i aliens a tot el que envolta els nens de “le choeur de Saint-Marc”, una coral ciutadellenca, l’Escolania de Sant Miquel ens ve a demostrar que amb il·lusió, treball i paciència es poden aconseguir resultats realment espectaculars. La seva actuació es divideix en nou cants que agrupen les 19 pistes en que es divideix el concert. Amb la introducció de la veu en off d’Andreu Genestar qui ens condueix a través de la narració del film de Christophe Barratier, “Les Choristes” a la França de la post-guerra i els correccionals “educadors”. La resta, la part més esgotadora, és obra de Corretja Genestar en la direcció de la coral, així com dels acompanyaments per a piano, clarinet i flauta travessera i, sobretot, de les veus dels/de les seus/seves cantaires, ànima d’aquest cor de veus blanques que s’ha guanyat un lloc entre els intèrprets menorquins.
Al llarg d’aquests nou cants, l’escolania interpreta de la manera més convincent els temes més coneguts de la versió oficial cantada per “Les Petits Chanteurs de Saint-Marc”. “vois sur ton chemin” “caresse sur l’océan”, “le cerf-volant”, “compère Guilleri”, “la nuit”... Ciutadella canta en francès cançons que ens parlen de la infantesa, i de l’esperança i de les ànsies de llibertat... Imatges i idees que sustenten la narració del film de Barratier, però que són inherents en la nostra societat.
En comparació a altres esdeveniments promoguts d’una manera més oficial casos com aquests que ens ocupen demostren que amb pocs recursos i molta d’il·lusió es poden portar a terme projectes musicals realment ambiciosos. Ara només caldrà d’un bon Auditori perquè la pròxima vegada es pugui fer una actuació a la nostra ciutat, i d’un major suport institucional a projectes que no arriben precisament a través de la “cultura oficial” i que per tant calen d’una sensibilitat més gran.
Ciutadella, 20 de juliol de 2006
dimarts, 4 de juliol del 2006
SOM PATRIMONI DE LA HUMANITAT?
Alguns cops haurem escoltat o llegit en algun mitjà de comunicació la idea de transformar Menorca en Patrimoni de la Humanitat, un segell, sens dubte, d’un atractiu enorme en aquest món vinclat cada cop més cap el turisme. A principis de juny era el conseller popular Simó Gornès el que llançava el missatge en favor d’una Menorca patrimoni de la UNESCO. Açò sempre resulta positiu, però sempre que es prengui sota la clau del compromís. En la proposta del PP al Consell Insular es parlava de la gran quantitat de jaciments arqueològics i d’edificis monumentals amb que compta l’illa. Si bé açò és ver, cal que es matisi i cal ser més agosarat i caminar cap els centres d’interpretació dedins dels propis jaciments i cap a la promoció de l'illa com a destinació cultural.
Avui qualsevol que es passegi entre els murs de Son Catlar a Ciutadella pot gaudir de la lectura dels cartells situats de manera estratègica al llarg del recorregut, però açò no basta. Més d’un cop, parlant amb gent que ens visita, arribem a la conclusió que tot aquest potencial si no s’excava i es porta a terme una reconstrucció parcial de res ens serveix. Les runes en paret seca, no són tan atractives i són, sobretot, molt males de vendre. Un cas clar del que parlem és el castell de Santa Àgueda, unes runes que diuen ben poc del que va ser una fortalesa datada ja en època bizantina i que calen d'una redefinició en quan al seu futur.
Diuen que Menorca és un “autèntic museu a l’aire lliure”, de fet en el text introductori de la pàgina web http://.www.visitmenorca.com ho podem llegir com una afirmació retòrica. Un museu, precisament, no regit amb poca cura.
I parlem també de monuments i de l'arquitectura més alternativa. Fa alguns anys vaig publicar a l'últim número de la revista cultural Cap de Ponent (27 d'abril de 2001) un escrit titulat "L'arquitectura industrial a Ciutadella: El patrimoni oblidat". Era en el context de l'enderroc i de la pèrdua de les últimes naus de la que va ser la fàbrica de calçat de Pere Josep Pons Menéndez, un lloc emblemàtic, un lloc simbòlic i gairebé l'únic exemple construït a la nostra ciutat de l'arquitectura racional dels anys vint. Mentre en pocs anys la Ciutadella més funcional, la vinclada al sector serveis i a la febre immobiliària es desfà del seu passat més immediat, encara ens resten alguns exemples d'aquell època daurada de la ciutat dels sabaters, la que per alguns és l'autèntic esperit de la nostra població: la Joan Mercadal i Cia., i la Lluís Esteban Lleonard (Ca'n Lluïset), patrimoni oblidat per la historiografia oficial i que cal, com altres aspectes de la nostra cultura, d'una reivindicació constant. El cert és que a Catalunya la recuperació de la memòria i el patrimoni industrial comença a ser una realitat a partir de les experiències de Terrassa, dels itineraris modernistes... Després de tot, la cultura industrial, també pot ser una experiència didàctica que expliqui el passat i la realitat d'un lloc concret. El dubte a Ciutadella és que mentre estam parlant sobre el futur del dic i el port esportiu de Cala'n Busquets no ho estam fent sobre el model de ciutat. Segurament, haurem d'esperar.
El final d’aquest article el volia dedicar, amb la mirada un cop més posada al passat, amb un record al doctor Jesús Moll, persona per mi inoblidable, d’aspecte fràgil, però d’un interior realment fort. Si hi ha un mot que el pugui definir en tota la seva amplitud, aquest és el “d’humà”.
En una època de presses, de mentides, d’ànsies de guanyar diners i d’enriquir-se a costa dels altres, sempre ens crida l’atenció algú que anteposa la riquesa interior a la material, i així és com llegim els seus “Cants de Clandestinitat”, poemes amagats que un dia recobraren la vida... per açò i més, aquest record sincer a l’home, a Jesús Moll Camps, al poeta i al metge, i sobretot, a un home imbatible fins el darrer segon de la seva vida.
Ciutadella, 6 de juliol de 2006
Avui qualsevol que es passegi entre els murs de Son Catlar a Ciutadella pot gaudir de la lectura dels cartells situats de manera estratègica al llarg del recorregut, però açò no basta. Més d’un cop, parlant amb gent que ens visita, arribem a la conclusió que tot aquest potencial si no s’excava i es porta a terme una reconstrucció parcial de res ens serveix. Les runes en paret seca, no són tan atractives i són, sobretot, molt males de vendre. Un cas clar del que parlem és el castell de Santa Àgueda, unes runes que diuen ben poc del que va ser una fortalesa datada ja en època bizantina i que calen d'una redefinició en quan al seu futur.
Diuen que Menorca és un “autèntic museu a l’aire lliure”, de fet en el text introductori de la pàgina web http://.www.visitmenorca.com ho podem llegir com una afirmació retòrica. Un museu, precisament, no regit amb poca cura.
I parlem també de monuments i de l'arquitectura més alternativa. Fa alguns anys vaig publicar a l'últim número de la revista cultural Cap de Ponent (27 d'abril de 2001) un escrit titulat "L'arquitectura industrial a Ciutadella: El patrimoni oblidat". Era en el context de l'enderroc i de la pèrdua de les últimes naus de la que va ser la fàbrica de calçat de Pere Josep Pons Menéndez, un lloc emblemàtic, un lloc simbòlic i gairebé l'únic exemple construït a la nostra ciutat de l'arquitectura racional dels anys vint. Mentre en pocs anys la Ciutadella més funcional, la vinclada al sector serveis i a la febre immobiliària es desfà del seu passat més immediat, encara ens resten alguns exemples d'aquell època daurada de la ciutat dels sabaters, la que per alguns és l'autèntic esperit de la nostra població: la Joan Mercadal i Cia., i la Lluís Esteban Lleonard (Ca'n Lluïset), patrimoni oblidat per la historiografia oficial i que cal, com altres aspectes de la nostra cultura, d'una reivindicació constant. El cert és que a Catalunya la recuperació de la memòria i el patrimoni industrial comença a ser una realitat a partir de les experiències de Terrassa, dels itineraris modernistes... Després de tot, la cultura industrial, també pot ser una experiència didàctica que expliqui el passat i la realitat d'un lloc concret. El dubte a Ciutadella és que mentre estam parlant sobre el futur del dic i el port esportiu de Cala'n Busquets no ho estam fent sobre el model de ciutat. Segurament, haurem d'esperar.
El final d’aquest article el volia dedicar, amb la mirada un cop més posada al passat, amb un record al doctor Jesús Moll, persona per mi inoblidable, d’aspecte fràgil, però d’un interior realment fort. Si hi ha un mot que el pugui definir en tota la seva amplitud, aquest és el “d’humà”.
En una època de presses, de mentides, d’ànsies de guanyar diners i d’enriquir-se a costa dels altres, sempre ens crida l’atenció algú que anteposa la riquesa interior a la material, i així és com llegim els seus “Cants de Clandestinitat”, poemes amagats que un dia recobraren la vida... per açò i més, aquest record sincer a l’home, a Jesús Moll Camps, al poeta i al metge, i sobretot, a un home imbatible fins el darrer segon de la seva vida.
Ciutadella, 6 de juliol de 2006
dilluns, 26 de juny del 2006
INTRODUCCIÓ A "INDUSTRIALS, PELLETERS I SABATERS, EN LA INDUSTRIA SABATERA A MENORCA 1855-1922"
Al llarg de les pàgines que segueixen parlarem dels esdeveniments més significatius que definiren el desenvolupament de la indústria sabatera en el seu període de projecció cap el mercat antillà, en la seva crisi de final de segle dinou i en la reestructuració dels mercats alternatius que podem simplificar en França i Espanya. La importància de la indústria del calçat a Menorca va més enllà del que és merament un fet econòmic. Tota indústria que genera la major part de les ocupacions en una població deixa la seva petjada, ja sigui en el desenvolupament de les mentalitats, com de la societat, de l’urbanisme o de la cultura... La història del calçat a Menorca esdevé, per tant, en la nostra història des de 1855 fins l’actualitat, encara que des de 1988 el turisme i la construcció han pres el relleu i no d’una forma tan llustrosa per a la societat illenca.
Posem un exemple d’aquesta influència en quan a l’urbanisme i a l’arquitectura. A finals del s. XIX el modernisme a Catalunya era l’expressió d’una rica burgesia industrial i mercantil. La seva implantació anà més enllà de Barcelona, i es projectà arreu de la geografia catalana, sobretot a ciutats industrials, com era el cas de Mataró, Reus o de Terrassa on l’activitat del tèxtil marcava la pauta de la seva economia, d’Igualada on a més a més dels telers hi localitzem una forta activitat en el sector de la pell adobada i de moltes altres poblacions de l’interior i del litoral. A Menorca el gran nom de l’arquitectura l’hem de buscar a Maó on destacà a les primeries del s.XX Francesc Femenies, o a Ciutadella on a més de la influència cubana en la façana ideada per Josep Moll a l’Hospital Municipal destaquem la influència noucentista a la Casa d’Agustí Mercadal i a la façana de la Josep Gornès i Cia., o en l’estil colonial de la “Casa de Ferro” de Llorenç Cabrisses.
Hem parlat i parlarem de Barcelona, ja que la importància d’aquesta ciutat, com a nexe comercial, és un fet indiscutible. La Menorca del s. XIX tenia els seus ulls posats en la Ciutat Comtal, ja fos per a les exportacions agràries, peixateres, com en l’enviament del calçat a Cuba i la recepció de les lletres de canvi. Però, Barcelona era també la ciutat on es signaven bona part del acords per a l’adquisició de les matèries primeres. Del fil, al cuir, a la xinxa, al cordó... en certa manera hem de veure Barcelona en un paper de ciutat proveïdora de les indústries menorquines i no en un paper de mercat potencial. La botina menorquina de mitjan s. XIX no era destinada a Catalunya sinó a Cuba.
En aquest sentit els fabricants sabaters menorquins apostaren per un camí bastant enrevessat. Per una banda depenien comercialment de Barcelona i per altra estaven lligats umbilicalment a Cuba, a més de vint dies en vaixell via San Juan de Puerto Rico.
A principis del s. XIX Cuba ja era freqüentada per mariners menorquins que arribaven contractats per companyies comercials catalanes. L’expansió del comerç a l’Havana i la pèrdua de les colònies continentals espanyoles esperonà la importància de Cuba. El sucre, el tabac, les destil·leries convertiren les ciutats de la Gran Antilla en mercats potencials de les manufactures espanyoles.
Aquells mariners van possibilitar la signatura d’acords personals, perquè els joves emigrants menorquins arribessin en condicions de treballar a l’Havana. A principis dels cinquanta i seixanta del s.XIX trobem alguns emigrants ciutadellens i maonesos despatxant al comerç pelleter havà i d’algunes ciutats de la costa nord de l’illa. La xarxa de tendes de pelleteria, però, era bàsicament dominada per catalans. Amb el temps, a aquells dependents se’ls oferí la possibilitat d’invertir en els propis negocis i així procuraven al calçat menorquí una situació de preferència. Al llarg de l’estudi parlarem del paper d’aquestes companyies que a més a més del calçat centraven les seves vendes en els paraigües, guants, capells i altres complements. Però la que podem dir “resurrecció” d’aquests indians ha estat una tasca complexa, encara que l’aportació d’arxius privats com el Piris Xalambrí o el Pons Bagur no ha estat cabdal, però sí important. Les limitacions que tenim a Menorca per a conèixer els nostres pelleters rau en la llunyania de Cuba. En aquest treball parlarem d’alguns noms de pelleteries i de comerciants que vivien a l’Havana i que tingueren també la seva influència en la història de Menorca.
Un altre aspecte és la importància del context internacional en la industrialització sabatera a Menorca. Malgrat a nivell d’Espanya podem parlar d’una Menorca pionera en fabricació de la botina per a l’exportació, la incorporació de l’illa al context europeu no la concebem com un fet tardà, ni isolat. 1850 és per a una gran part de la historiografia del calçat una data de referència. Alguns dels historiadors que han treballat el tema com ara Yves Chèvrel (1995) al seu estudi de la població bretona de “Fougères, Étude d’une manufacture de chaussures à Fougères”; Adam Menuge (2000) a Northampton (Anglaterra) o Mary H. Blewet (1992) a Nova Anglaterra (Estats Units) donen un especial èmfasi a la mecanització que es produí entorn en aquesta data simbòlica. L’exemple més clar el trobem en la màquina de cosir que a mitjan s. XIX conegué les millores més espectaculars que la situaren no només en l’àmbit industriós sinó en l’àmbit domèstic. Els torns, les màquines de cosir sola... sortiren dels tallers de les zones productores i es projectaren a l’Europa mediterrània. Més endavant referirem com a Menorca s’aplicaren els avenços tècnics més convenients, els més barats... O sigui, que el hand made system –el segell del fet a mà com a sinònim de qualitat- seguí essent un penjoll bastant visible per a la classe fabricant. Així com les dècades passaven s’anaven afegint nous centres industrials, cap però faria tanta ombra a la sabata menorquina i mallorquina com la que es produïa a la ciutat morava d’Zlín (Txèquia) i la que sortia en destinació a Amèrica del Sud dels tallers renans de Pirmasens (Alemanya). Totes aquestes poblacions porten curiosament epítets com el de “die Schuhmetropole” –la metròpoli del calçat- en el cas de Pirmasens, “la capital del calzado mundial” que llegim en la presentació d’Elx o el de “shoemakers to the World” –sabaters del món- que anuncien la Bata Ltd., després que en alemany ens anunciïn a Thomas Bat’a com a “Ein Schuster erobert die Welt”.
Rere el fet purament econòmic destaquem l’ascens social dels industrials. Amb pocs anys passaren de llevar-se el capell al pas del noble a ennoblir-se. De malviure en petits habitatges a construir grans cases enfront de l’aristocràcia. Una vella aristocràcia que malveia els industrials i que tenia a Ciutadella en el canonge Sebastià Vives la llengua més corrosiva. Els elements nobiliaris es dividiren entorn al desembre de 1870 al so de la lluita electoral. Cada grup tenia el seu canonge, sens dubte en un paper d’idealista! Els carlistes van ser encapçalats pel Marquès d’Albranca i el canonge Vives. Demòcrates i liberals s’uniren en la persona de Joan Trémol Faner i del canonge Joan Pons per a recolzar la candidatura del maonès Rafel Prieto Caules. Una part dels republicans ciutadellens s’uní als liberals quan s’assabentaren de la concomitància a Madrid amb els carlistes. Quan Teodor Làdico i Font visità Ciutadella s’adreçà al Marquès d’Albranca, fet que no comptà amb la gràcia dels industrials.
A Ciutadella carrers com el d’Artruix canviaren gràcies a l’empenta constructora d’aquesta nova classe social. Al número u Jeroni Cabrisses alçà la seva casa, anys més tard s’hi afegiren la Casa Piris, la Casa Moll, i la Casa Trémol. La influència dels industrials finia en la plaça d’Artruix batejada el 1892 com a Plaça Cabrisses
És potser en la Casa Piris on hi veiem l’exemple més clar del que parlem. La façana va ser concebuda de manera senyorívola amb balconades. Es tractava de donar un aire senyorial sense entrar en recargolaments. Però és a l’interior, on encara s’olora aquell vell flaire a prestigi social farcit d’embalums. L’escala que condueix a les cambres del primer pis és coronada per l’escut monàrquic espanyol que la Casa Reial concedí a la Bartomeu Piris i Cia. com a “proveïdors” del monarca. Un cop som dalt i a sobre de la portalada de la sala noble veiem l’anvers i el revers de la medalla d’or que aconseguí aquella companyia sabatera a l’Atenas de Cuba, Matanzas. Era l’any 1881 i feia poc més d’un any que la fàbrica produïa les seves botines per a la pelleteria havana de La Marina de Portales de Luz. Bartomeu Piris escriu en una carta que l’havia col·locada allí mateix perquè els industrials que el visitessin comprovessin amb els seus propis ulls els guardons aconseguits per la seva companyia.
Bartomeu Piris no va ser una excepció, Joan Mercadal Capó també ornà la façana de la seva fàbrica amb les seves inicials, JMC, i amb l’escut de la Casa Reial. El seu fill Agustí Mercadal feu el mateix en la casa que construí a l’inici del passeig Sant Nicolau, un dels pocs exemples a Ciutadella de l’arquitectura de fums noucentistes.
La mobilitat social trencà doncs amb el vell esquema estamental que just sobreviurà en els protocols de les festes tradicionals a Sant Joan a Ciutadella. A principis de segle vint a la classe industrial s’hi afegirà la classe proletària, esperonada pel context de la Guerra Colonial (1895-1898). Recordem que les primeres societats de caire obrerista sorgiren a Menorca de manera sincrònica a les que es constituïen a la Catalunya industrial. És a dir, en el darrer terç del dinou i molt relacionades amb l’element del calçat. En canvi, en aquelles mutualitats de socors mutus no trobarem cap component díscol amb la pauta patronal fins una data molt tardana quan el 1918 es posaven a es Mercadal les bases del primer sindicat obrer amb correspondència a tota l’illa: la Federació Obrera de Menorca o, millor coneguda sota les seves sigles: F.O.M.
Posem un exemple d’aquesta influència en quan a l’urbanisme i a l’arquitectura. A finals del s. XIX el modernisme a Catalunya era l’expressió d’una rica burgesia industrial i mercantil. La seva implantació anà més enllà de Barcelona, i es projectà arreu de la geografia catalana, sobretot a ciutats industrials, com era el cas de Mataró, Reus o de Terrassa on l’activitat del tèxtil marcava la pauta de la seva economia, d’Igualada on a més a més dels telers hi localitzem una forta activitat en el sector de la pell adobada i de moltes altres poblacions de l’interior i del litoral. A Menorca el gran nom de l’arquitectura l’hem de buscar a Maó on destacà a les primeries del s.XX Francesc Femenies, o a Ciutadella on a més de la influència cubana en la façana ideada per Josep Moll a l’Hospital Municipal destaquem la influència noucentista a la Casa d’Agustí Mercadal i a la façana de la Josep Gornès i Cia., o en l’estil colonial de la “Casa de Ferro” de Llorenç Cabrisses.
Hem parlat i parlarem de Barcelona, ja que la importància d’aquesta ciutat, com a nexe comercial, és un fet indiscutible. La Menorca del s. XIX tenia els seus ulls posats en la Ciutat Comtal, ja fos per a les exportacions agràries, peixateres, com en l’enviament del calçat a Cuba i la recepció de les lletres de canvi. Però, Barcelona era també la ciutat on es signaven bona part del acords per a l’adquisició de les matèries primeres. Del fil, al cuir, a la xinxa, al cordó... en certa manera hem de veure Barcelona en un paper de ciutat proveïdora de les indústries menorquines i no en un paper de mercat potencial. La botina menorquina de mitjan s. XIX no era destinada a Catalunya sinó a Cuba.
En aquest sentit els fabricants sabaters menorquins apostaren per un camí bastant enrevessat. Per una banda depenien comercialment de Barcelona i per altra estaven lligats umbilicalment a Cuba, a més de vint dies en vaixell via San Juan de Puerto Rico.
A principis del s. XIX Cuba ja era freqüentada per mariners menorquins que arribaven contractats per companyies comercials catalanes. L’expansió del comerç a l’Havana i la pèrdua de les colònies continentals espanyoles esperonà la importància de Cuba. El sucre, el tabac, les destil·leries convertiren les ciutats de la Gran Antilla en mercats potencials de les manufactures espanyoles.
Aquells mariners van possibilitar la signatura d’acords personals, perquè els joves emigrants menorquins arribessin en condicions de treballar a l’Havana. A principis dels cinquanta i seixanta del s.XIX trobem alguns emigrants ciutadellens i maonesos despatxant al comerç pelleter havà i d’algunes ciutats de la costa nord de l’illa. La xarxa de tendes de pelleteria, però, era bàsicament dominada per catalans. Amb el temps, a aquells dependents se’ls oferí la possibilitat d’invertir en els propis negocis i així procuraven al calçat menorquí una situació de preferència. Al llarg de l’estudi parlarem del paper d’aquestes companyies que a més a més del calçat centraven les seves vendes en els paraigües, guants, capells i altres complements. Però la que podem dir “resurrecció” d’aquests indians ha estat una tasca complexa, encara que l’aportació d’arxius privats com el Piris Xalambrí o el Pons Bagur no ha estat cabdal, però sí important. Les limitacions que tenim a Menorca per a conèixer els nostres pelleters rau en la llunyania de Cuba. En aquest treball parlarem d’alguns noms de pelleteries i de comerciants que vivien a l’Havana i que tingueren també la seva influència en la història de Menorca.
Un altre aspecte és la importància del context internacional en la industrialització sabatera a Menorca. Malgrat a nivell d’Espanya podem parlar d’una Menorca pionera en fabricació de la botina per a l’exportació, la incorporació de l’illa al context europeu no la concebem com un fet tardà, ni isolat. 1850 és per a una gran part de la historiografia del calçat una data de referència. Alguns dels historiadors que han treballat el tema com ara Yves Chèvrel (1995) al seu estudi de la població bretona de “Fougères, Étude d’une manufacture de chaussures à Fougères”; Adam Menuge (2000) a Northampton (Anglaterra) o Mary H. Blewet (1992) a Nova Anglaterra (Estats Units) donen un especial èmfasi a la mecanització que es produí entorn en aquesta data simbòlica. L’exemple més clar el trobem en la màquina de cosir que a mitjan s. XIX conegué les millores més espectaculars que la situaren no només en l’àmbit industriós sinó en l’àmbit domèstic. Els torns, les màquines de cosir sola... sortiren dels tallers de les zones productores i es projectaren a l’Europa mediterrània. Més endavant referirem com a Menorca s’aplicaren els avenços tècnics més convenients, els més barats... O sigui, que el hand made system –el segell del fet a mà com a sinònim de qualitat- seguí essent un penjoll bastant visible per a la classe fabricant. Així com les dècades passaven s’anaven afegint nous centres industrials, cap però faria tanta ombra a la sabata menorquina i mallorquina com la que es produïa a la ciutat morava d’Zlín (Txèquia) i la que sortia en destinació a Amèrica del Sud dels tallers renans de Pirmasens (Alemanya). Totes aquestes poblacions porten curiosament epítets com el de “die Schuhmetropole” –la metròpoli del calçat- en el cas de Pirmasens, “la capital del calzado mundial” que llegim en la presentació d’Elx o el de “shoemakers to the World” –sabaters del món- que anuncien la Bata Ltd., després que en alemany ens anunciïn a Thomas Bat’a com a “Ein Schuster erobert die Welt”.
Rere el fet purament econòmic destaquem l’ascens social dels industrials. Amb pocs anys passaren de llevar-se el capell al pas del noble a ennoblir-se. De malviure en petits habitatges a construir grans cases enfront de l’aristocràcia. Una vella aristocràcia que malveia els industrials i que tenia a Ciutadella en el canonge Sebastià Vives la llengua més corrosiva. Els elements nobiliaris es dividiren entorn al desembre de 1870 al so de la lluita electoral. Cada grup tenia el seu canonge, sens dubte en un paper d’idealista! Els carlistes van ser encapçalats pel Marquès d’Albranca i el canonge Vives. Demòcrates i liberals s’uniren en la persona de Joan Trémol Faner i del canonge Joan Pons per a recolzar la candidatura del maonès Rafel Prieto Caules. Una part dels republicans ciutadellens s’uní als liberals quan s’assabentaren de la concomitància a Madrid amb els carlistes. Quan Teodor Làdico i Font visità Ciutadella s’adreçà al Marquès d’Albranca, fet que no comptà amb la gràcia dels industrials.
A Ciutadella carrers com el d’Artruix canviaren gràcies a l’empenta constructora d’aquesta nova classe social. Al número u Jeroni Cabrisses alçà la seva casa, anys més tard s’hi afegiren la Casa Piris, la Casa Moll, i la Casa Trémol. La influència dels industrials finia en la plaça d’Artruix batejada el 1892 com a Plaça Cabrisses
És potser en la Casa Piris on hi veiem l’exemple més clar del que parlem. La façana va ser concebuda de manera senyorívola amb balconades. Es tractava de donar un aire senyorial sense entrar en recargolaments. Però és a l’interior, on encara s’olora aquell vell flaire a prestigi social farcit d’embalums. L’escala que condueix a les cambres del primer pis és coronada per l’escut monàrquic espanyol que la Casa Reial concedí a la Bartomeu Piris i Cia. com a “proveïdors” del monarca. Un cop som dalt i a sobre de la portalada de la sala noble veiem l’anvers i el revers de la medalla d’or que aconseguí aquella companyia sabatera a l’Atenas de Cuba, Matanzas. Era l’any 1881 i feia poc més d’un any que la fàbrica produïa les seves botines per a la pelleteria havana de La Marina de Portales de Luz. Bartomeu Piris escriu en una carta que l’havia col·locada allí mateix perquè els industrials que el visitessin comprovessin amb els seus propis ulls els guardons aconseguits per la seva companyia.
Bartomeu Piris no va ser una excepció, Joan Mercadal Capó també ornà la façana de la seva fàbrica amb les seves inicials, JMC, i amb l’escut de la Casa Reial. El seu fill Agustí Mercadal feu el mateix en la casa que construí a l’inici del passeig Sant Nicolau, un dels pocs exemples a Ciutadella de l’arquitectura de fums noucentistes.
La mobilitat social trencà doncs amb el vell esquema estamental que just sobreviurà en els protocols de les festes tradicionals a Sant Joan a Ciutadella. A principis de segle vint a la classe industrial s’hi afegirà la classe proletària, esperonada pel context de la Guerra Colonial (1895-1898). Recordem que les primeres societats de caire obrerista sorgiren a Menorca de manera sincrònica a les que es constituïen a la Catalunya industrial. És a dir, en el darrer terç del dinou i molt relacionades amb l’element del calçat. En canvi, en aquelles mutualitats de socors mutus no trobarem cap component díscol amb la pauta patronal fins una data molt tardana quan el 1918 es posaven a es Mercadal les bases del primer sindicat obrer amb correspondència a tota l’illa: la Federació Obrera de Menorca o, millor coneguda sota les seves sigles: F.O.M.
(Tots els drets reservats)
diumenge, 25 de juny del 2006
dissabte, 24 de juny del 2006
SORTIDA D'UN JOVE CAVALLER, EN PERE, MISSATGE DE SA MARJAL
Quatre moments de la sortida del cavall de sa Marjal el capvespre del 23, al 25 del carrer Formentera. Dues hores de portes obertes perquè tot el vesindari disfrutés per primera vegada dels moments previs de la festa. La dutxa, les primeres passes amb en Pere dalt d'en "Gordo", les paraules d'encoratjament de n'Andreu: "Adelante, caballo de raza española!", i el primer bot. Tota una experiència a poques hores del Caragol des Born.
divendres, 23 de juny del 2006
22/JUNY: NIT DE FOGUERES, FRU FRÚS I CONCERTS
Els Fru-frús al carrer dels Dolors i els Mags que actuaren en un marc excepcional entre el Seminari, el Palau dels Ducs de Martorell i la Casa Piris. Tot un recital!
La resta de la música la van posar Inventari, la Banda de Música... Una nit de gernació a les vespres de la festa que començà el 23 a les 14:00.
dilluns, 19 de juny del 2006
MOMENTS DEL DIA DES BE
A la dreta la sortida de s'home des be de les cases consistorials. A l'esquerra el bisbe acomiada les persones assistents a la convidada
A la dreta, toc de dol per Concepción de Olivar Despujol. A l'esquerra, les avellanes tornen a la contramurada
diumenge, 18 de juny del 2006
ELS MAGS I EL SEU ORGASME MUSICAL A JAUME II
¡Qui ho havia de dir que en Xanti, en Cris Juanico i la resta de Mags de Binigall arribarien a l'orgasme musical una nit de vetlla des Be i que el matí següent es passejarien pels carrers més cèntrics de Ciutadella amb una ensiamada menorquina dalt el cap! I qui ho havia de dir que en Xanti agafaria el seu teclat i l'abraçaria com a una fembra i després d'unes quantes fregues ens deixaria extasiats del seu gran gust musical, encara que segur que es va quedar amb les ganes de cantar "Ain't no Sunshine" tema que l'identifica plenament, sobretot perquè és un himne de les nits d'estiu, allà, a la costa de baixamar. "Es bombonet fa gust a dolça", va dir d'ell en Cris. Total que la nit era màgica i carregada de gin amb llimonada sense el qual no hi hauria rissagues alcohòliques què contar ni curves perilloses que esquivar amb la mirada. I del concert que en podem dir! Música esperada, la d'en Cris, l'actuació notable d'un Pepe King en el seu millor moment, un Gunya incombustible, i la interpretació d'un Xanti fantàstic, sobretot quan animava al públic perquè aquell és ell. Alegre, potent i ple de recursos apresos en aquells racons secrets de la nostra Ciutadella.
(SRA)
dissabte, 17 de juny del 2006
EL PARE DE SA RISSAGA ALCOHÒLICA ALS 20 ANYS
El fundador de Sa Rissaga Alcohòlica en el pati d'una escola palmesana abans d'un d'aquells partits mítics entre els vesins del costat i els XAS de l'Abu Yahya.
(Foto: Arxiu SRA)
EN RECORD A JOAN CAMPINS
Era l'any 1942, Caragol des Born, darrere la porxada de la Casa de Ferro construïda a finals del s.XIXdivendres, 16 de juny del 2006
UN BE MÍSTIC A SZENTENDRE?
Algú sap que hi fa aquest be a l'escut de la ciutat de Sant Andreu d'Hongria?
LA HISTÒRIA QUE TORNA: LA RISSAGA
De vegades pens que als historiadors ens escolten amb la cara d’interrogant, no sé si serà per allò que tot el que ha passat està enterrat i que tot el que passa és nou, però el cert és que ens tenen com a narradors del passat i poca cosa més. Pocs són els polítics que prenen el passat per aprendre d’ell i construir amb el coneixement de l’experiència el futur, és així, per tant, com hem de valorar la història no com una lliçó avorrida sinó com un mirall on una societat es pot mirar els defectes. La rissaga d’aquest 15 de juny ens ve a demostrar precisament que en 22 anys no hem fet més que presentar projectes faraònics de ports i a enredar-nos per les parets seques com aritges sense concretar la realitat pràctica del problema: la seguretat del port i el problema dels amarraments.
La nostra societat, en canvi, és de les que prest oblida, i açò sumat a la passivitat fan difícil que es plantegi cada dia la problemàtica del nostre port i les mancances en altres infrastructures tant o més necessàries dins la nostra ciutat. Fa uns dies escrivia en aquest mateix diari una carta en la que parlava del dic com un projecte inviable, però no renunciable. Hem de veure, per tant, què és el que el fa inviable. El pas del temps i la politització interessada faran que les ganes de fer quelcom i les promeses, després, tornin al lloc on eren el 15 de juny matí. Aquest cop hem comptat amb el factor “sort”, ja que el “Nura Nova” feia poc que havia deixat el nostre port. I si la rissaga l’hagués trobat dins o a punt de partir?
Ara tornarem a sentir a xerrar del dic i del port. Ara és l’hora de reflexionar, i pensar què necessita Ciutadella. L’any 1984 la rissaga deixà el sector pescador malmès. Aquells eren anys tèrbols per a la nostra història, ja que érem a les portes de la crisi econòmica més greu que hem patit, en el context del procés de desindustrialització de la nostra la indústria sabatera. Llavors tot s’oblidà. La rissaga i els treballadors de Manufacturas Coll o NOVUS S.A. que lluitaven pels seus llocs de treball, i com a solució el govern autonòmic de Gabriel Cañellas plantejà un Pla Pro Indústria el 1989 quan del teixit industrial ciutadellenc en restaven les miques del que va ser. La història, la que ompl de llenganyes alguns polítics, s’ha tornat a repetir. Tenim rissaga i un sector turístic en substitució del calçat que no és, ara per ara, el motor de la nostra economia.
Si en aquest primer matí de post-rissaga hi ha una imatge cridanera aquesta la va posar el president Matas en el seu paper de gran avaluador de danys. Li corresponia, li correspon i li correspondrà a ell trobar la solució real al nostre port. Però per un bon “mallòrquí”, Ciutadella només és Sant Joan i la pomada i poca cosa més i invertir en un port per una “cosa” que passa cada vint i poc més anys no és segurament tan rendible electoralment... però el que sí ho és, és carregar les culpes contra el Consell Insular de Menorca i així deixar passar els anys...
La història, per tant, es torna a repetir, encara que hem de ser un poc il·lusos i pensar que prest tindrem una solució, ja sigui en la forma d’un dic, d’un compartiment estanc o d’un Cala’n Busquets.
La nostra societat, en canvi, és de les que prest oblida, i açò sumat a la passivitat fan difícil que es plantegi cada dia la problemàtica del nostre port i les mancances en altres infrastructures tant o més necessàries dins la nostra ciutat. Fa uns dies escrivia en aquest mateix diari una carta en la que parlava del dic com un projecte inviable, però no renunciable. Hem de veure, per tant, què és el que el fa inviable. El pas del temps i la politització interessada faran que les ganes de fer quelcom i les promeses, després, tornin al lloc on eren el 15 de juny matí. Aquest cop hem comptat amb el factor “sort”, ja que el “Nura Nova” feia poc que havia deixat el nostre port. I si la rissaga l’hagués trobat dins o a punt de partir?
Ara tornarem a sentir a xerrar del dic i del port. Ara és l’hora de reflexionar, i pensar què necessita Ciutadella. L’any 1984 la rissaga deixà el sector pescador malmès. Aquells eren anys tèrbols per a la nostra història, ja que érem a les portes de la crisi econòmica més greu que hem patit, en el context del procés de desindustrialització de la nostra la indústria sabatera. Llavors tot s’oblidà. La rissaga i els treballadors de Manufacturas Coll o NOVUS S.A. que lluitaven pels seus llocs de treball, i com a solució el govern autonòmic de Gabriel Cañellas plantejà un Pla Pro Indústria el 1989 quan del teixit industrial ciutadellenc en restaven les miques del que va ser. La història, la que ompl de llenganyes alguns polítics, s’ha tornat a repetir. Tenim rissaga i un sector turístic en substitució del calçat que no és, ara per ara, el motor de la nostra economia.
Si en aquest primer matí de post-rissaga hi ha una imatge cridanera aquesta la va posar el president Matas en el seu paper de gran avaluador de danys. Li corresponia, li correspon i li correspondrà a ell trobar la solució real al nostre port. Però per un bon “mallòrquí”, Ciutadella només és Sant Joan i la pomada i poca cosa més i invertir en un port per una “cosa” que passa cada vint i poc més anys no és segurament tan rendible electoralment... però el que sí ho és, és carregar les culpes contra el Consell Insular de Menorca i així deixar passar els anys...
La història, per tant, es torna a repetir, encara que hem de ser un poc il·lusos i pensar que prest tindrem una solució, ja sigui en la forma d’un dic, d’un compartiment estanc o d’un Cala’n Busquets.
(16 de juny de 2006 / Publicat en Última Hora, 18 de juny de 2006)
15 DE JUNY: UNA RISSAGA DE VERITAT
Altra cop, aquesta és la història que es torna a escriure. Una rissaga deixa Ciutadella amb la mateixa imatge de 1984. 22 anys després tornam a xerrar d'arreglar el port. Algú ho recordarà d'aquí un mes? Aquestes són tres imatges preses el 16 de juny a migdia durant les tasques (Imatge: JMB)
divendres, 2 de juny del 2006
L'AUDITORI, UN PROJECTE IL·LUSIONANT
Enguany es compleixen els primers 125 de vida del Cercle Artístic, la societat més antiga de Ciutadella que ha complert amb el seu objectiu de dotar la nostra ciutat d’un lloc d’encontre cultural. El Cercle Artístic cresqué al costat de l’edifici que sis anys abans s’havia construït sota el projecte de Ramon Cavaller. En poc més de dos anys 1873 – 1875 la Ciutadella de la segona meitat del dinou comptà amb un edifici de proporcions considerables per a la seva època que encaixava amb el seu estil neoclàssic en la Plaça del Born. Aquell era, és, el Teatre des Born.
Com a instal·lació cultural ha viscut moments de gran d’eufòria, les temporades teatrals i de sarsueles de finals del s.XIX i complí a la perfecció amb el seu paper de teatre classista i de prestigi social. Ara, aquella construcció que ens han llegat els nostres besavis, avis... d’aquella societat industrial cal d’una revisió i d’una redefinició del que volem en matèria d’infrastructura cultural per a la Ciutadella del dos mil. Fa alguns anys que lluitem per avançar un dels projectes més ambiciosos per a Ciutadella: l’edificació d’un auditori que compleixi amb les necessitats d’ara i que connecti amb les del futur. Mesos abans de les eleccions municipals de 2003 es convocà un concurs d’idees. Tres anys després només ens resta la promesa i un solar bell mig de Ciutadella en espera d’una política cultural decidida.
Sens dubte, l’edificació de l’Auditori al solar –ara aparcament- que ocupava l’O.A.R., és per a nosaltres un projecte il·lusionant. En el futur ha de ser el vèrtex de la vida cultural de la nostra ciutat, el lloc on es desenvolupin les actuacions musicals, teatrals, projeccions cinematogràfiques, congressos... Un lloc, en definitiva, de referència per a la nostra població.
Només una dada prou il·lustrativa. Un dels premis de teatre més reconeguts a nivell nacional, el Premi Born de Teatre, no tindria ara per ara un lloc on celebrar els seus actes. Creiem que cal treballar per dotar la nostra ciutat d’una imatge moderna i alhora que funcional.
La idea de l’Auditori neix, doncs, d’una necessitat tangible i és quelcom que no s’ha de fer esperar.
Com a instal·lació cultural ha viscut moments de gran d’eufòria, les temporades teatrals i de sarsueles de finals del s.XIX i complí a la perfecció amb el seu paper de teatre classista i de prestigi social. Ara, aquella construcció que ens han llegat els nostres besavis, avis... d’aquella societat industrial cal d’una revisió i d’una redefinició del que volem en matèria d’infrastructura cultural per a la Ciutadella del dos mil. Fa alguns anys que lluitem per avançar un dels projectes més ambiciosos per a Ciutadella: l’edificació d’un auditori que compleixi amb les necessitats d’ara i que connecti amb les del futur. Mesos abans de les eleccions municipals de 2003 es convocà un concurs d’idees. Tres anys després només ens resta la promesa i un solar bell mig de Ciutadella en espera d’una política cultural decidida.
Sens dubte, l’edificació de l’Auditori al solar –ara aparcament- que ocupava l’O.A.R., és per a nosaltres un projecte il·lusionant. En el futur ha de ser el vèrtex de la vida cultural de la nostra ciutat, el lloc on es desenvolupin les actuacions musicals, teatrals, projeccions cinematogràfiques, congressos... Un lloc, en definitiva, de referència per a la nostra població.
Només una dada prou il·lustrativa. Un dels premis de teatre més reconeguts a nivell nacional, el Premi Born de Teatre, no tindria ara per ara un lloc on celebrar els seus actes. Creiem que cal treballar per dotar la nostra ciutat d’una imatge moderna i alhora que funcional.
La idea de l’Auditori neix, doncs, d’una necessitat tangible i és quelcom que no s’ha de fer esperar.
CA'N SAURA, L'AUDITORI I LES PIRÀMIDES DE GIZEH
Ca’n Saura és un d’aquells projectes culturals aturats per l’actual equip de govern a Ciutadella, encara que açò tampoc ens ha de sorprendre, ja que el novembre de 2002, a escassos mesos de les eleccions municipals el candidat popular a l’alcaldia, Llorenç Brondo, pronuncià aquelles paraules que havien de definir aquests anys de mandat municipal. “Ca’n Saura és una ruïna”. O sigui, la cultura, en general, és una ruïna. Aquesta afirmació ens serveix per a diferenciar-nos del Partit Popular. Ni la cultura ni Ca’n Saura són una ruïna si rere fons hi ha un projecte real que impliqui la societat.
En el context d’aquests declaracions no es tingué en compte la importància de l’edifici i la seva preservació, simplement es va fer oposició destructiva, ja que el temps ha demostrat que ni amb l’articulació d’un Pla General de Cultura (per a l’interval 2001-2010) o d’un Pla d’Usos del Palau Saura han sabut gestionar cap mena de política cultural i molt menys de dotar Ciutadella de noves infrastructures.
El nostre projecte per a Ca’n Saura segueix essent el d’un museu etnogràfic dedicat als oficis i indústries de la nostra ciutat així com un lloc dedicat a les Festes de Sant Joan. Un concepte d’exposició permanent del qual només el Museu Municipal, ara per ara, dóna cabuda. Per a un municipi que compta amb nombroses troballes arqueològiques no seria agosarat dir que cal d’un espai adequat per a créixer tant des del punt de vista educatiu mitjançant un taller obert d’arqueologia com des del punt de vista cultural. Només a Ciutadella comptem amb dos grans poblats d’època talaiòtica que calen d’un estudi i preservació, parlem de Son Catlar i de la Torre Vella d’en Loçano la qual cal d’una protecció del seu perímetre, a més del jaciment de Torre Llafuda i un llarg etcètera.
Ca’n Saura és una opció oberta, però abans que un projecte socialista era i és un projecte cultural per a Ciutadella i els seus visitants. Una ciutat de més de vint mil habitants i amb un nivell de creixement econòmic com el nostre no pot quedar-se sense espais culturals; després de tot, “la cultura no és una ruïna” i sí que és l’expressió més clara de la riquesa d’una “societat viva”.
Entenem que açò només és possible a través d’una política cultural coherent que, per desgràcia, no és la que s’aplica en l’actual govern municipal. Per tant, podem afirmar que dos dels projectes més importants i més ambiciosos per a la nostra ciutat, l’Auditori i Ca’n Saura, no han de quedat en res sinó que s’han de reivindicar per a la nostra societat cultural. El buit que deixà el Born sembla que no preocupa molt al nostre regidor de cultura i urbanisme, capficat en la construcció d’un observatori astronòmic i incapaç de valorar les necessitats culturals de Ciutadella... Si el progrés està el que va dir Assumpta Vinent en construir les tres piràmides de Gizeh (UH, 13-maig-2006), mal anem, ja que allò eren tres tombes i el que cal a Ciutadella són projectius vius i necessaris per el nostre segle.
En el context d’aquests declaracions no es tingué en compte la importància de l’edifici i la seva preservació, simplement es va fer oposició destructiva, ja que el temps ha demostrat que ni amb l’articulació d’un Pla General de Cultura (per a l’interval 2001-2010) o d’un Pla d’Usos del Palau Saura han sabut gestionar cap mena de política cultural i molt menys de dotar Ciutadella de noves infrastructures.
El nostre projecte per a Ca’n Saura segueix essent el d’un museu etnogràfic dedicat als oficis i indústries de la nostra ciutat així com un lloc dedicat a les Festes de Sant Joan. Un concepte d’exposició permanent del qual només el Museu Municipal, ara per ara, dóna cabuda. Per a un municipi que compta amb nombroses troballes arqueològiques no seria agosarat dir que cal d’un espai adequat per a créixer tant des del punt de vista educatiu mitjançant un taller obert d’arqueologia com des del punt de vista cultural. Només a Ciutadella comptem amb dos grans poblats d’època talaiòtica que calen d’un estudi i preservació, parlem de Son Catlar i de la Torre Vella d’en Loçano la qual cal d’una protecció del seu perímetre, a més del jaciment de Torre Llafuda i un llarg etcètera.
Ca’n Saura és una opció oberta, però abans que un projecte socialista era i és un projecte cultural per a Ciutadella i els seus visitants. Una ciutat de més de vint mil habitants i amb un nivell de creixement econòmic com el nostre no pot quedar-se sense espais culturals; després de tot, “la cultura no és una ruïna” i sí que és l’expressió més clara de la riquesa d’una “societat viva”.
Entenem que açò només és possible a través d’una política cultural coherent que, per desgràcia, no és la que s’aplica en l’actual govern municipal. Per tant, podem afirmar que dos dels projectes més importants i més ambiciosos per a la nostra ciutat, l’Auditori i Ca’n Saura, no han de quedat en res sinó que s’han de reivindicar per a la nostra societat cultural. El buit que deixà el Born sembla que no preocupa molt al nostre regidor de cultura i urbanisme, capficat en la construcció d’un observatori astronòmic i incapaç de valorar les necessitats culturals de Ciutadella... Si el progrés està el que va dir Assumpta Vinent en construir les tres piràmides de Gizeh (UH, 13-maig-2006), mal anem, ja que allò eren tres tombes i el que cal a Ciutadella són projectius vius i necessaris per el nostre segle.
(15 de maig de 2006)
EL DIC (un tema de Ciutadella)
És la història que mai té el final desitjat... i l’únic argument de la dreta ciutadellenca per a mobilitzar el seu electorat. Sembla, doncs, que pels carrers de la nostra ciutat comencen a sentir-se els xiulets de les consignes d’unes eleccions... Que la dreta s’ajunti en una Plataforma pel Progrés no és una idea nova, ja el 1913 Nostra Terra va ser una associació de caire conservadora que pensava també pel futur i progrés, demanaren una via fèrria, un port franc, i millores en les comunicacions marítimes, entre d’altres coses. Com veiem, el tren no es va fer, el port franc tampoc, i el que sí aconseguiren va ser la mobilització de la població gràcies a uns arguments reivindicatius de progrés. Ara, 93 anys després ens trobem amb la mateixa història, però amb actors diferents.
El dic és més un projecte inviable que no renunciable, ja que la seva construcció no significarà ni l’arribada d’un progrés al galop ni una entrada de “beneficis inimaginables” per a la població menys afavorida de la nostra ciutat. Millor dit, representaria un gran benefici pel sector immobiliari el qual estava perfectament representat en la passada manifestació del 27 de maig. Cal que ens adonem que rere aquelles pancartes d’un SÍ AL DIC hi eren els interessos especulatius d’un lobby de poder local que controla a la seva voluntat el destí de Ciutadella.La irrealitat d’aquest projecte és tal que a principis d’any ja sabíem que el Ministeri de Medi Ambient l’havia denegat. No oblidem que la porta d’entrada del nostre turisme segueix essent l’aeroport i l’obertura d’aquest a les low cost i que una gran part de les companyies hoteleres que operen a la nostra illa són mallorquines... Desestacionalitzar el sector significa invertir més en infrastructures culturals, en patrimoni i en un projecte de ciutat històrica i monumental, i és aquí on Ciutadella pot oferir quelcom de diferent.
El dic és més un projecte inviable que no renunciable, ja que la seva construcció no significarà ni l’arribada d’un progrés al galop ni una entrada de “beneficis inimaginables” per a la població menys afavorida de la nostra ciutat. Millor dit, representaria un gran benefici pel sector immobiliari el qual estava perfectament representat en la passada manifestació del 27 de maig. Cal que ens adonem que rere aquelles pancartes d’un SÍ AL DIC hi eren els interessos especulatius d’un lobby de poder local que controla a la seva voluntat el destí de Ciutadella.La irrealitat d’aquest projecte és tal que a principis d’any ja sabíem que el Ministeri de Medi Ambient l’havia denegat. No oblidem que la porta d’entrada del nostre turisme segueix essent l’aeroport i l’obertura d’aquest a les low cost i que una gran part de les companyies hoteleres que operen a la nostra illa són mallorquines... Desestacionalitzar el sector significa invertir més en infrastructures culturals, en patrimoni i en un projecte de ciutat històrica i monumental, i és aquí on Ciutadella pot oferir quelcom de diferent.
(29 de maig de 2006)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)