Alguns cops haurem escoltat o llegit en algun mitjà de comunicació la idea de transformar Menorca en Patrimoni de la Humanitat, un segell, sens dubte, d’un atractiu enorme en aquest món vinclat cada cop més cap el turisme. A principis de juny era el conseller popular Simó Gornès el que llançava el missatge en favor d’una Menorca patrimoni de la UNESCO. Açò sempre resulta positiu, però sempre que es prengui sota la clau del compromís. En la proposta del PP al Consell Insular es parlava de la gran quantitat de jaciments arqueològics i d’edificis monumentals amb que compta l’illa. Si bé açò és ver, cal que es matisi i cal ser més agosarat i caminar cap els centres d’interpretació dedins dels propis jaciments i cap a la promoció de l'illa com a destinació cultural.
Avui qualsevol que es passegi entre els murs de Son Catlar a Ciutadella pot gaudir de la lectura dels cartells situats de manera estratègica al llarg del recorregut, però açò no basta. Més d’un cop, parlant amb gent que ens visita, arribem a la conclusió que tot aquest potencial si no s’excava i es porta a terme una reconstrucció parcial de res ens serveix. Les runes en paret seca, no són tan atractives i són, sobretot, molt males de vendre. Un cas clar del que parlem és el castell de Santa Àgueda, unes runes que diuen ben poc del que va ser una fortalesa datada ja en època bizantina i que calen d'una redefinició en quan al seu futur.
Diuen que Menorca és un “autèntic museu a l’aire lliure”, de fet en el text introductori de la pàgina web http://.www.visitmenorca.com ho podem llegir com una afirmació retòrica. Un museu, precisament, no regit amb poca cura.
I parlem també de monuments i de l'arquitectura més alternativa. Fa alguns anys vaig publicar a l'últim número de la revista cultural Cap de Ponent (27 d'abril de 2001) un escrit titulat "L'arquitectura industrial a Ciutadella: El patrimoni oblidat". Era en el context de l'enderroc i de la pèrdua de les últimes naus de la que va ser la fàbrica de calçat de Pere Josep Pons Menéndez, un lloc emblemàtic, un lloc simbòlic i gairebé l'únic exemple construït a la nostra ciutat de l'arquitectura racional dels anys vint. Mentre en pocs anys la Ciutadella més funcional, la vinclada al sector serveis i a la febre immobiliària es desfà del seu passat més immediat, encara ens resten alguns exemples d'aquell època daurada de la ciutat dels sabaters, la que per alguns és l'autèntic esperit de la nostra població: la Joan Mercadal i Cia., i la Lluís Esteban Lleonard (Ca'n Lluïset), patrimoni oblidat per la historiografia oficial i que cal, com altres aspectes de la nostra cultura, d'una reivindicació constant. El cert és que a Catalunya la recuperació de la memòria i el patrimoni industrial comença a ser una realitat a partir de les experiències de Terrassa, dels itineraris modernistes... Després de tot, la cultura industrial, també pot ser una experiència didàctica que expliqui el passat i la realitat d'un lloc concret. El dubte a Ciutadella és que mentre estam parlant sobre el futur del dic i el port esportiu de Cala'n Busquets no ho estam fent sobre el model de ciutat. Segurament, haurem d'esperar.
El final d’aquest article el volia dedicar, amb la mirada un cop més posada al passat, amb un record al doctor Jesús Moll, persona per mi inoblidable, d’aspecte fràgil, però d’un interior realment fort. Si hi ha un mot que el pugui definir en tota la seva amplitud, aquest és el “d’humà”.
En una època de presses, de mentides, d’ànsies de guanyar diners i d’enriquir-se a costa dels altres, sempre ens crida l’atenció algú que anteposa la riquesa interior a la material, i així és com llegim els seus “Cants de Clandestinitat”, poemes amagats que un dia recobraren la vida... per açò i més, aquest record sincer a l’home, a Jesús Moll Camps, al poeta i al metge, i sobretot, a un home imbatible fins el darrer segon de la seva vida.
Ciutadella, 6 de juliol de 2006
Avui qualsevol que es passegi entre els murs de Son Catlar a Ciutadella pot gaudir de la lectura dels cartells situats de manera estratègica al llarg del recorregut, però açò no basta. Més d’un cop, parlant amb gent que ens visita, arribem a la conclusió que tot aquest potencial si no s’excava i es porta a terme una reconstrucció parcial de res ens serveix. Les runes en paret seca, no són tan atractives i són, sobretot, molt males de vendre. Un cas clar del que parlem és el castell de Santa Àgueda, unes runes que diuen ben poc del que va ser una fortalesa datada ja en època bizantina i que calen d'una redefinició en quan al seu futur.
Diuen que Menorca és un “autèntic museu a l’aire lliure”, de fet en el text introductori de la pàgina web http://.www.visitmenorca.com ho podem llegir com una afirmació retòrica. Un museu, precisament, no regit amb poca cura.
I parlem també de monuments i de l'arquitectura més alternativa. Fa alguns anys vaig publicar a l'últim número de la revista cultural Cap de Ponent (27 d'abril de 2001) un escrit titulat "L'arquitectura industrial a Ciutadella: El patrimoni oblidat". Era en el context de l'enderroc i de la pèrdua de les últimes naus de la que va ser la fàbrica de calçat de Pere Josep Pons Menéndez, un lloc emblemàtic, un lloc simbòlic i gairebé l'únic exemple construït a la nostra ciutat de l'arquitectura racional dels anys vint. Mentre en pocs anys la Ciutadella més funcional, la vinclada al sector serveis i a la febre immobiliària es desfà del seu passat més immediat, encara ens resten alguns exemples d'aquell època daurada de la ciutat dels sabaters, la que per alguns és l'autèntic esperit de la nostra població: la Joan Mercadal i Cia., i la Lluís Esteban Lleonard (Ca'n Lluïset), patrimoni oblidat per la historiografia oficial i que cal, com altres aspectes de la nostra cultura, d'una reivindicació constant. El cert és que a Catalunya la recuperació de la memòria i el patrimoni industrial comença a ser una realitat a partir de les experiències de Terrassa, dels itineraris modernistes... Després de tot, la cultura industrial, també pot ser una experiència didàctica que expliqui el passat i la realitat d'un lloc concret. El dubte a Ciutadella és que mentre estam parlant sobre el futur del dic i el port esportiu de Cala'n Busquets no ho estam fent sobre el model de ciutat. Segurament, haurem d'esperar.
El final d’aquest article el volia dedicar, amb la mirada un cop més posada al passat, amb un record al doctor Jesús Moll, persona per mi inoblidable, d’aspecte fràgil, però d’un interior realment fort. Si hi ha un mot que el pugui definir en tota la seva amplitud, aquest és el “d’humà”.
En una època de presses, de mentides, d’ànsies de guanyar diners i d’enriquir-se a costa dels altres, sempre ens crida l’atenció algú que anteposa la riquesa interior a la material, i així és com llegim els seus “Cants de Clandestinitat”, poemes amagats que un dia recobraren la vida... per açò i més, aquest record sincer a l’home, a Jesús Moll Camps, al poeta i al metge, i sobretot, a un home imbatible fins el darrer segon de la seva vida.
Ciutadella, 6 de juliol de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada