MARC JESUS: MAGNUS AGOSTUS, 28 de juliol/17 d'agost

Marc Jesús Vives (Eivissa, 1966), o millor dit, l’obsessió per la dona blava. Aquesta és la definició, en poques paraules, de l’exposició inaugurada el passat dissabte 28 de juliol a la galeria ciutadellenca, Art i Joc i que estarà oberta fins el proper 17 d'agost.

El leitmotif de la seva obra: la figura femenina, envoltada d'una atmosfera naïf, simple, relaxant; una obra plana, senzilla, colorista i a l'hora que atractiva. L'univers que ens presenta Marc Jesús a Magnus Agostus és ple d'imatges amb doble sentit, una banya i una foto trencada, un conillet, un gel a sobre d'un pubis, un secret, i molta fruita, molt variada i molt colorista.

Si al treball de Marc Jesús li hem de posar un però, aquest resideix en la reiteració. I açò es pot entendre en clau negativa, pel fet de no renovar el seu art, i en clau positiva, ja que implica mantenir-se en la línia creativa que l’ha portat al reconeixement d'una obra madura i evocadora, a més de decorativa. Renovar i sorprendre són els objectius últims de l’artista actual, encara que també n’hi ha que es dediquen i de manera encertada a entretenir, a divertir, i a crear universos lluminosos, i aquí és on Marc Jesús destaca, i aquest és el camí que també ha pres un altre dels pintors naïfs, Ivan Triay.

En la galeria ArtiJoc hi trobarem rere els títols dels acrílics sobre tela: “Figues de moro”, “Realitzada”, “Fashion Peach”, “El Secret”, "Ice", "Postres de Sol", "El meu conillet", El meu raconet", "Plogim d'estiu" o “Amb què Somnies?” un món de color mediterrani, blaus, vermells, taronges, grocs... animalets, fruita, i tot un fruir de la pintura naïf d’un pintor, certament, realitzat.

Marc Jesús Vives neix a Eivissa l'estiu de 1966, encara que es pot considerar un ciutadellenc d'adopció, després de quinze anys a Bartcelona. És pintor, dissenyador de joies i escultor. Ha exposat de manera individual a Ciutadella (Sant Josep, 1995; Art i Joc, 2007), Barcelona (Jordi Barnadas, 1997, 1999, 2000), Madrid (BAT, 2001), Saragossa (Gadda, 1999; 2mil2, 2000-2001), a Hamburg (E62, 1998), a Köhln (1999); i de manera col·lectiva a mostres com ARCO (Madrid), Fira Art Expo (New York).

_____________________________

Per a més informació sobre l'obra de Marc Jesús Vives:

http://www.uib.es/ca/infsobre/estructura/organs/consell_social/treball2.pdf

o adreçar-se al link de l seva pàgina web

ESTAT DE SHOCK, DE VERSIONS SOTA ELS PINS

"JO QUE SÉ, FEIM MOGOLLÓN DE TEMES ROCK & ROLL QUE NO SÉ DE QUI SÓN, UN POC DE BON JOVI, RYTHM & BLUES..."

Mary Jiménez, dixit

Joan Martínez. On deadly Ground!

"He fumat maria fins el mareig més absolut, he begut alcohol fins a saciar el meu ventrell sodomitzat, i sota els efectes d'algunes pastilles de disseny hem gosat a creuar els anells de Saturn i les llunes de Neptú al ritme d'una somera coixa, però galàctica, sí, al cap i a la fi, era galàctica. Vaja, un poc més, i amb la presència d'uns ulls blaus que feren com a trets d'un Ak-74 podríem haver escrit els primers versos d'una cançó inspirada en un vespre estelat de grills i cigales, d'aquelles nits de boires irascibles que la fada verda que viu en l'absenta aprofita per escapolir-se amb la primera òliba vegetariana que creua el cel de la melangia. Dena, açò va de melangia, eh! Per mi que a en Jon Bon Jovi li havia perdut el rastre fins que ahir vaig escoltar un dels seus temes!"

En un primer moment vaig pensar en titular aquest petit article com un simple "sense comentaris!". Açò era abans que intentàssim escriure-ho en holandès per donar un toc global a la música, però les limitacions d'hom i la desaparició sospitosa de la traductora em van portar a presentar-ho en la llengua magiar, i així amb un ¨üdvözöljük Estat-de-Shockba" tota la Panònia podrà fer-se una idea de qui és en Pulido que s'amaga rere els altaveus i na Mary, la que canta amb la pandereta i amb el cor i l'ànima i tot allò que es diu "ganes de cantar".

Així doncs, i un cop solucionat el tema dels idiomes, ens acostem al concert organitzat en aquesta ocasió per l'AMIC as carrer. Açò de les 21:30 "Estat de Shock" havia congregat un públic de totes les edats, des de filllets calçats en la darrera tendència crock a gent major, a alguns conductors de bus que apagaven la seva espera, a alguns turistes que a la fi tenien on deixar els seus nanos i al periodista més indigest de la Última Hora, en Carlos Torrent.

Dies abans, i sense que açò vengui al cas, un conill assassí havia atacat na Noemí, ex teclat i ex segona veu d'Estat de Shock -"Ara sí que sona bé!, eh?"-, poques hores després d'açò na Myrte, molt entesa en ritmes musicals, em va dir: "m'agrada la veu de na Maria, perquè és la veu d'una negra de pèl negre embullat"; i sí, quan a la fi érem allà a la Plaça des Pins, el que ens trobàrem va ser un gran grup de set membres que interpretava cançons canyeres, nostàlgiquesque d'una o d'altra manera han fet història; allí estaven els temes de sempre d'Aretha Franklin, Tina Turner, Bonnie Tyler, Mark Knopfler, Sopa de Cabra... Temes melòdics i rítmics en anglès, en català i castellà al servei de la poderosa veu de na Mary, i, per les melangioses de pèl de gallina allí queda un "Inonsanxain" més personal que el d'en Xanti Gòrdi.

Al final del concert amb una Mary extenuada per l'esforç del directe vàrem gaudir d'algunes llàgrimes, d'un germà de na Myrte igualet a ella, d'una Kandra amb una Noemí, una Glòria i una Ana emocionada en la vetlla del seu sant.

______________________________________________________

Post Scriptum. Home, tot s'hagi de dir! Aquest comentari està escrit sota els efectes d'un mal-de-cap de campionat... La veritat és que aquest grup, com d'altres, tenen un bon directe, els manquen les cançons originals, però amb el temps aquests són objectius que tots els grups s'han de prendre com un deure. Si Estat de Shock té una bona veu a d'altres els hi manca aquesta qualitat. Un dia li dedicava un comentari a Tribal Uger, i sí, era una aposta interessant, la més interessant que havia escoltat amb Delên... La música instrumental no sempre és ben rebuda, però poc a poc s'obre camí... Sempre és més fàcil tirar flors a un Moix o a un Romeo i Julieta que a un grup de música electrònica. Amb la literatura succeix el mateix, els guanyadors dels premis són previsibles, correctes, etc... però poques vegades són innovadors!!!

CIUTADELLA i LA CULTURA: l'IMC

La demanda del PSOE-Ciutadella per a posar en marxa l'Institut Municipal de la Cultura (l'IMC) obeeix a una de les promeses dels socialistes en la passada campanya electoral. La necessitat de planificar la política cultural així com de prioritzar els projectes a desenvolupar és part d'aquesta iniciativa. Una sala multifuncional no és una mala idea, tot i que no és la solució a llarg termini, i açò ho sabem i ens ho imaginem tots els que seguim els actes culturals a la nostra ciutat. I és en aquest sentit on les declaracions de la regidora Antonia Salord prenen un cert color de canvi, "ni renuncia a l'observatori ni a l'auditori". Però, quina és la prioritat? Aquesta és la pregunta que s'han de fer al PP, centrar el problema i deixar-se de filigranes i arabescs.

La passada legislatura Avel·lí Casasnovas absort en els afers urbanístics abandonà la cultura a la seva sort, i clar, allí tenim les infrastructures de les Escoles Municipals, i allí tenim l'Arxiu Municipal dividit en dos -l'històric i l'administratiu-, i allí tenim el Teatre des Born i tota la xarxa de teatres de les primeries del s.XX en un estat, en alguns casos, deplorable, i no oblidem el Museu Municipal...

El principal problema del PSOE i PSM a l'hora de negociar o criticar qualsevol tema relacionat en cultura es troba en el fet de no forçar una regidoria compartida, un pacte per a la cultura que no es produí, ja sigui per qüestions polítiques, per incapacitat política o per aquella "coherència ideològica" de la que van voler fer gala els PSM. Governar des de l'oposició és una entel·lèquia, és a dir, la tàctica del voltor tot i que pot semblar suggestiva no és millor que la del lleó. Uns esperen la rapinya i els altres mengen a gust.

I... mentrestant, Ciutadella continua com estava, tot i el mar de crítiques. Sense Teatre, sense Cinema, sense Auditori, un munt de peltret que serà el futur dic, sense Institut de Cultura, i un llarg etcètera de senses.

ADÉU A UN DELS GRANS, BASIL POLEDOURIS (1945-2006)

L’hora dels adéus és sempre un moment de lloances de la persona que ens deixa i, en el cas d’un compositor de les mides creatives de Basil Poledouris, de recuperar la seva obra. La seva trajectòria és immensa en quan a melodies, a renovació del llenguatge musical i a la creació de les més variades partitures, des d’aquell magnífic rèquiem per a piano de It’s My Party (1996) a les obres simfòniques per a Les Misérables (1998), Starship Troopers (1997) o The Jungle’s Book (1994), passant açò sí, per la sintonia de la Harley Davidson & the Malboro Man de 1991 i, no oblidem, perquè no podem, aquell experiment electrònic que es deia Cherry 2000.

Segurament escriure un “in memoriam” a vuit mesos de la mort d’algú pot semblar estrany, i fins tot un xivarri que assustaria al més acòlit dels seus fans, i fins i tot a l'ànima del compositor. I així és, si no fos perquè l’oportunisme del moment, d'aquell novembre gris, no em deixà reflexionar sobre la globalitat d’una obra certament única, plena i irrepetible. Blocs avall escrivia sobre Heaven & Earth, i ara ens remetem a Basil Poledouris, el pioner, el compositor de films de poc coneguts, però immens en quan a la varietat melòdica, a la lírica, la delicadesa romàntica en la descripció de les escenes amoroses, allí restaran per sempre els temes de Cora’s Story, el Love Theme de Conan o el tema per a Agnes i Martin a Flesh + Blood i un llarg etcètera que ompliria aquesta pàgina i un poc més.

Basili Konstantine Poledouris va néixer el 21 d'agost de 1945 a Kansas City. Començà la seva formació musical de piano als set anys, i molts anys més tard es graduà a l'USC en art, direcció i música. Tot i que la seva música és una de les més preuades pels musicòlegs, els grans premis mai no arribaren. De la mateixa manera, les grans produccions esquivaren els pentagrames poledourians, però per aquells que creuen en el culte abnegat sempre restaran The Blue Lagoon (1980), Conan The Barbarian (1982), Wind (1991) -compte amb aquest projecte ambientat en el tema marítim ja que es tracta d'un treball molt interessant per a sintetitzador-, Cherry 2000, Lonesome Dove, Robocop...

Basil Poledouris morí.

El poeta del piano i les melodies creuades ens deixà un trist 8 de novembre de 2006... però per a qui escolti les seves obres per primer cop aquest sempre serà un gran moment, car Basil Poledouris sempre serà un clàssic amb nom propi.

Per a més informació, ens podem remetre a la biografia en castellà per la pàgina web Scorefilia:

http://www.scorefilia.com/sf/co/00/003.html

LA POSTA DE SOL I L'ARANYA A LA TAPAREDA...

... sembla el títol d'un conte, d'un guió impossible, però la veritat és que ambdues estaven ahir a la tarda, a la Punta Nati, no molt lluny d'on el sol menorquí s'enfonsa fins l'aura del dia següent, i d'aquella era que no era una era, perquè no ho volia ser, perquè ja li havia passat el temps d'espigar, o perquè estava cansada de ser una era emmetzinada per algunes males olors i algunes puces embogides per la betzina d'una llauna insensible.

... aquella era la punta de terra impossible que gratava la mar perquè una vinjolita perduda trenqués el cel en busca d'uns companys que la deixaren un dia que es sentí lloca. Un mar que no vol ser mar que vol ser un bressol on xiuxiuejar en veu de filleta un "silk road" que es repeteix una i altra vegada. Un avenc que és una cova amb esglaons que no porten enlloc. Una gallineta de la mar que vol ser un catxoti creua la mirada, un catxoti que vol ser un be es queda observant com l'aranya teixeix una tela blanca entorn d'un tros de pruna... i en açò que al vol d'un llagost sorprès per una peuada, un poal blau, i mil punxides de cards que a la fi han fet el seu foradet en la botella de l'aigua, una nyecra canta horrorosament el trist desenllaç d'un concert de violí i violoncel... sense violoncel.

.... I allí estava el sol, a les fosques, només un reflexe en el mar que es perd en l'horitzó, un final que es veia venir, i que posava l'últim alè de llum a aquell 10 de juliol.

(Fotos: Posta de sol a Punta Nati i n'Antoñita, l'aranya de l'única tapareda a Sa Llegítima)

IVÁN JORDÀ, INCÒGNITES 7 - 27 JULIOL

Ivan Jordà Cot (Mataró, 1976). Heus aquí un dels pintors que es podria qualificar de "gran" en el panorama menorquí actual entre els que m'atreviria a afegir a més d'Alfred Hutchinson, a Josep Moncada i Carles Gomila. La seva exposició coincideix en dates amb la de na Marialena Gallardo, però aquesta la trobarem al carrer Barcelona, a la galeria Art i Joc. Una retrospectiva del pintor la podem trobar a la seva pàgina web: http://www.ivanjot.com/menu.htm.

Autodidacta i innovador, Ivan Jordà, ha exposat les seves obres a Maó (Galeria Artara), Ciutadella, Mataró, i Madrid on participà en la Feria DeArte-2005 juntament amb cinc pintors de l'illa.

La pintura del mataroní Ivan Jordà ha evolucionat cap a un estudi anatòmic acurat i cap una tècnica de collage que inclou la ruptura de la imatge clàssica a la manera dels dadà i la tècnica mixta entre les que destaquen "Mascarada" -la imatge que serveix de cartell- i "Ascens idíl·lic" on trenca amb la mateixa superfície del llenç i on combina la innocència dels nens i la sensualitat del cos femení. I és que la figura femenina és l'eix central de la majoria de les seves obres que defugen de lo convencional i incorporen el protagonisme de nous materials com la corda, la fusta, el ferro; una aposta que ja es va poder veure a l'exposició de finals de 2006 a Argentona (Mataró).

"Incògnites", després de "La Veu Tangible" (2006), es presenta com una aposta diferent, agosarada, però clàssica, repetesc, en quan a l'estudi del cos femení i l'ús dels colors marrons. Aquesta és una bona ocasió per assaborir un treball madur i en algunes teles, exquisit.

_________________________
La imatge que acompanya aquest article és propietat de la galeria Art i Joc: http://www.galeria-artijoc.com/es/exp/agenda/

"Oruga, Gatzoneta i Papallones d'Estiu": MARIANELA GALLARDO EN EXPOSICIÓ 7 - 27 de juliol

La pintora argentina Marianela Gallardo (1975) presenta aquest dissabte 7 de juliol la seva tercera exposició individual sota el suggerent títol, "Oruga, Gatzoneta i Papallones d'Estiu" a la Galeria Retxa de Ciutadella. La seva pintura destaca pel gran format d'algunes de les seves obres, per l'ús de la tècnica mixta i la tinta xinesa i per un expressionisme molt peculiar que es sintetitza potser en el títol "Paisaje Humano" per a una anterior exposició al Cercle Artístic (2005).

La pintura i la transcedència del cos humà es resumeix en la figura femenina, protagonista de les obres que s'exhibeixen, però així com ocorre amb l'expressionisme l'objectiu final de la composició és crear un llaç entre qui mira i qui pinta.

Marianela neix a Rawson (l'Argentina) un 1 de novembre de 1975 i estudià Belles Arts en el Nacional a l'i.u.n.a, escola Prilidiano Pueyrredon (Buenos Aires). Entre 1995 i 2007 ha exposat les seves obres al seu país natal (Rawson i Buenos Aires), Espanya (Girona, Barcelona, Menorca) i en una ocasió a l'Art France de Lavaur (França).

Així que demà i fins el 27 de juliol hi ha temps per a descobrir o redescobrir les teles de Gallardo.

__________________________________________

(versión en castellano)

La pintora argentina Marianela Gallardo (1975) presenta este sábado 7 de julio su tercera exposición individual bajo el sugerente título, "Oruga, Gatzoneta i Papallones d'Estiu" en la Galeria Retxa de Ciutadella. Su pintura destaca por el gran formato de algunas de sus obras, por la utilización de la técnica mixta y la tinta china y por un expresionismo muy peculiar que se sintetiza quizás en el título "Paisaje Humano" para una anterior exposición en el Cercle Artístic (2005) en la misma ciudad.

La pintura y la trascendencia del cuerpo humano se resume en la figura femenina, protagonista de les obres que se exhiben, pero así como ocurre con el expresionismo el objetivo final de la composición es crear un lazo entre quién mira i quién pinta.

Marianela nació en Rawson (l'Argentina) un 1 de noviembre de 1975 y estudió Bellas Artes en el Nacional en el i.u.n.a, escuela Prilidiano Pueyrredon (Buenos Aires). Entre 1995 y 2007 ha expuesto sus obras en su país natal (Rawson i Buenos Aires), España (Girona, Barcelona, Menorca) y en una ocasión en el Art France de Lavaur (França).

________________________________

Imatges: Cartell de l'Exposició a Retxa i "Mujer Sepia" (2007) obra de petit format en oli i tinta xinesa.
A qui interessi aquesta és la seva pàgina web: http://www.marianelagallardo.com.ar/index.php actualment fora de servei

LA PERE CORTÈS i Cia., EVOLUCIÓ D’UNA COMPANYIA SABATERA (1866-1920)

L’estudi de l’evolució històrica d’una empresa pertany a una línia microhistòrica. En el cas de la Pere Cortès i Cia. estam davant d’un objecte d’estudi que obre el camí al coneixement del procés industrial a Menorca a través de la indústria sabatera, a l’escala d’una gran companya sabatera, però que per si sola no explica la història d’un procés on hi intervingueren elements tan significatius com les companyies pelleteres, que de bon segur calen d’un estudi més complex, i els comerciants que es posaren al capdavant de les importacions de calçat a Cuba. El pas del dependent al gerent a les tendes de l’Havana és tant o més important que el pas del mestre sabater a l’industrial sabater. Almenys així se’ns antulla. En quan a la història de les fàbriques a Menorca comptem amb dos precedents, el de la Industria Mahonesa de textils (C. Manera) i el de l’Anglo Española de Motores y Gasógenos (J.M. Ortiz Villajos, 2005). Dos precedents, estimulats, sens dubte, per l’existència d’un fons documental, en canvi, la indústria sabatera ens ofereix un trencaclosques que ens porta molts cops a la recerca de fonts documentals impossibles entre els principals llinatges de la sabateria.

Amb tot, el procés industrial a Menorca va ser més subtil que el d’una industrialització a través de les indústries clàssiques; es produí sobretot a través de la botina d’home i fillet i més tard a través de les bosses de plata i la bijuteria –ja en els anys trenta-.

Si al llarg de la dècada de 1850 i de 1860 es posaren les bases comercials del futur procés d’industrialització a través de la manufactura sabatera, en les dècades posteriors assistim a la vertadera expansió del model industrial en la seva vessant tant social com econòmica. Un estudi socio-econòmic de finals del s.XIX ens posa sobre de dos fets inqüestionables: la puixança del sector secundari i la desvinculació del camp, així com l’aparició de dues classes socials noves: la classe industrial i l’obrera, en una relació paternalista que es trenca formalment el 1918 amb la fundació de la Federació Obrera de Menorca i l’Associació de Fabricants de Calçat de Ciutadella i de Maó.

Pere Cortès (1842-1915), l’home i l’industrial. Mai cap altre mestre sabater havia assumit en la nostra història un paper tan fonamental com el que va assumir Pere Cortès, amb el permís, és clar, d’un Jeroni Cabrisas enriquit a Cuba i que a Ciutadella destacà més per les seves inversions immobiliàries que per la seva tasca al capdavant d’un establiment dedicat a la producció de parells de calçat de fillet. El paper de Pere Cortés Moll en aquest període és fonamental. La llegenda entorn a aquest personatge el portà a ser investit com a fill il·lustre de la ciutat, un cas excepcional, si tenim en compte el moment històric, l’ofici i les propietats del personatge en qüestió. I és que, aquest home menut, de mal nom Ximot, té una doble lectura, la de l’industrial i la del polític local proper al republicanisme federal primer, i després al possibilisme. Regidor progressista entre 25 d’octubre de 1868 a març de 1872. I tinent d’alcalde entre juliol de 1885-1887 / juliol de 1887 a 31 de desembre de 1889, Cortès es mou entre l’èlit social ciutadellenca, la francmaçoneria i l’èlit econòmica catalana representada per l’associació més influent, El Foment del Treball Nacional de Catalunya.

Evolució de l’establiment, 1866 – 1920. En la fundació de la companyia Pere Cortés i Cia. hi trobem tots els ingredients del procés industrial a través de la manufactura sabatera. En primer lloc la presència d’un capital proper a les 10.000 pessetes procedent de préstecs, de lloguers i d’estalvis personals, en segon lloc la reunió de varis socis capitalistes entre els que destacarem Josep Gornès, Miquel Casasnovas, Josep Cortès... i en tercer lloc cal destacar la que va ser la inversió més gran: la construcció del taller del carrer 9 de Juliol que seria el model per a les futures fàbriques a la ciutat. És evident que no parlem d’una gran empresa en el sentit capitalista, però sí que hem de tenir en compte la seva transcendència per a l’economia, la cultura, i la societat de la Ciutadella de finals de segle denou.

El primer taller de la Perla Menorquina s’instal·là en l’antic quarter del Born, i passà a partir de 1868 i gràcies a l’amistat entre Joan Trémol i Pere Cortès al carrer de Sant Cristòfol, a l’ombra de La Ciudadelana de teules i totxos; poc després, cap el 1872 la societat adquireix uns terrenys al carrer 9 de juliol i es decideix en una assemblea la construcció de la fàbrica més gran del moment, La Perla Menorquina. Cap el 1872 la Pere Cortès i Cia. ja havia treballat amb dos importadors pelleters i havia establert un lligam comercial necessari amb la Lliteras, Ferrer i Cia., així com havia aconseguit vàries comandes de la Cardona de l’Havana. La importància d’aquesta societat catalana és determinant en la història del calçat menorquí, i més encara quan es signa entre Joan Cardona i Francesc Piris la societat Cardona i Piris que serà la competència directa de l’omnipresent Pons i Cia. dirigida a finals del vuit-cents pel ciutadellenc Francesc Pons.

[...]

(La foto propietat de la família Cortès, es publica per primer cop en aquest bloc. Pertany a un original de 1891 l'any que juntament amb Bartomeu Piris i Joan Mercadal fundà la primera patronal menorquina, el Fomento de la Zapateria de Ciutadella. Els drets són reservats a la família Cortès)

_______________________________________

Compte: la imatge que acompanya aquest text esquinçat és l'original que es féu servir el 1917 per a pintar el quadre que reposa Dalt la Sala de Ciutadella. La rapinya d'alguns erudits locals disfressats d'historiadors contra la família Cortès ens ha deixat almenys amb aquesta i una altra fotografia de les tendes a Cuba. Un cas molt cridaner és el de la foto de l'interior de la fàbrica que es guardava a la casa paterna dels Cortès la qual corresponia a la fàbrica Anglada. Algú molt interessat els va fer el canvi aprofitant l'edat del sr Fernando Cortès. Aquestes i altres endemeses pitjors són les que els que es dediquen a investigar han de sofrir.