dissabte, 15 de maig del 2010

ZP: la fi de la credibilitat

Després de Zapatero el PSOE té l’imperiosa necessitat de reinventar-se, però aquesta reinvenció s’haurà de construir a partir de les bases del socialisme social. Aquest govern a la deriva, amb un president sota els efectes de la síndrome del naufrag, només li resten dues sortides, en primer lloc i de manera obligada presentar una moció de confiança, ja que hores d’ara molts dels preceptes del seu antic programa electoral s’han anat en orris; en segon lloc, la convocatoria de les eleccions. Zapatero no té més sortida.
La major part de les mesures proposades per a sortir de la crisis han estat errades, començant pels famosos 400 euros, devolució que es va fer a través de l’IRPF i que afavorí les nòmines més altes, ja que a les més petites el pagament es va fer –si es va fer- de manera fraccionada. Seguim amb l’ajut a les entitats financeres, les culpables directes de la crisi económica españoles i les que no han pagat la part que en tenen d’haver nodrit amb les seves especulacions i ussura la bimbolla immboliària; després arribà el Pla E. Certament, quan l’any passat es presentà a Rodiezmo (juny de 2009), el president Zapatero pensava que gràcies a les obres publiques es recuperarien els nivells d’ocupació. Es va errar; fomentà a les constructores contratistes, les que tenien la maquinària apropiada per fer-se amb les contrates i ja està. Ni ajuntaments ni sindicats es preocuparen de saber si el que treballava era un treballador amb molts mesos en l’atur o vés-tu-a-saber.
El Pla E va ser el desencert més gran juntament amb l’ajuda al sector de la ussura. Una solució podría passar per la nacionalització de les hipoteques i que els interessos s’ajustin a un percentatge. Una política agressiva contra les entitats financeres tornaria els diners al consum i el consum repercutirà en l’ocupació. Però ZP ha anat més lluny, una reforma laboral d’amagat s’apropa, es retallen en un 5% els sous dels funcionaris, s’ataca a les famílies més pobres quan es congelen pensions i s’elimina el xec-nadó (2500 euros o 3500 eusos, segons els casos). Resulta curiós quan aquest govern de tall socialista es dedica a regalar diners, tan al que guanya 150.000 euros l’any com al que en guanya 12.000. Aquí tothom rebia el xec-nadó, no crec que ningú s’hagués oposat a que aquests 2500 els cobressin les rendes més baixes. Seria comprensible, el que no és comprensible és que de cop, paguin els plats trencats les famílies més necessitades. Hem de partim d’un axioma, en la nostra societat hi ha diferències molt grans. N’hi ha que 6000 euros no els basten un mes, i n’hi ha que sobreviuen amb 300, n’hi ha que calen de trade marks conegudíssims, i n’hi ha que es vesteixen bé-de-preu. Sempre m’ha cridat l’atenció com cap govern socialista ha estat capaç de crear els mecanismes d’excepció per a les rendes més baixes. Un model socialista de creixement econòmic en un estat liberal, és ben possible, cal de persones amb idees molt clares, i no tant d’adlàters ocasionals.
Açò encara s’haurà d’inventar.

2 comentaris:

jonarz ha dit...

Joan, tens tota la raó, la reforma laboral esta al cap de cantó, o almanco tot i apunta. En primer lloc ha abaixat el sou d'aquell grup de treballadors privilegiats de l'adminsitració sense que ningú pressiones per tal que ho fes, i una gran part de la ciutadania ho ha aplaudit, ha recolzat l'acció del govern de la nació.
Imaginat que pot arribar a succeir quan aquest mateix govern, en el decurs de la negociació de la reforma del mercat de treball, sense que s'arribi a cap tipus d'acord entre patronal i sindicats, i les pressions de la patronal , sobretot després de les mesures preses envers el funcionariat, es per regirar-se, no en pot sortir res de bó.

Joan Martinez Bosch ha dit...

mira per on, jonarz, la por que teníem a la Llei de Reforma Laboral ja és aquí... La retallada salarial als funcionaris i personal laboral de les administracions públiques va ser la primera dosi, ara li toca a la resta de treballadors, açò sí en època de mundial. Si Espanya guanya la reforma entrarà sense que ens adonem i ningú protesti (ve, els de sempre sortiran al carrer).