EL BLOC DE JOAN MARTINEZ

zonascore supera les 1.500 visites

2011-02-11T14:51:00.002+01:00

Des que em vaig proposar tornar a escriure comentaris de bandes sonores, aquesta web s'ha activat. Avui hem passat les 1.500.

El món de la música de cinema val la pena conéixer-lo, molts cops una bona música ens permet recordar una pel·lícula, per molt dolenta que sigui.

http://jmartinezbosch.wordpress.com/

TEMPS DE VAGA : 29-S

2010-09-28T21:07:00.001+02:00

Els últims anys la crisi econòmica ha estat notícia diària en els mitjans de comunicació; alguns d’aquests encoratjaven a la protesta social, i quan aquesta s’ha convocat per part de les centrals sindicals, s’han tirat enrere i han fet bandera de la crítica contra la UGT i CCOO. En el passat Congrés de l’UGT Menorca (març de 2009) vaig interpel·lar Lorenzo Bravo sobre la política erràtica del govern socialista; és cert que, llavors, cap central sindical es podia mobilitzar contra Zapatero quan aquest assegurava l’augment anual de les pensions, les ajudes a les prestacions per atur, i posava en marxa d’un Plan E que ha demostrat, a totes totes, la seva ineficàcia. Ens hem de remuntar a 1934 quan un govern en democràcia aprovà també un pla estatal d’obres públiques per incentivar l’ocupació. El resultat d’allò va ser: una crisi encara pitjor, i com tots sabem, el 18 de juliol de 1936, esclatava una guerra civil.

La societat actual té pocs elements en comú amb la societat dels setanta o dels vuitanta. Potser aquella era una societat més susceptible i menys informada, però al cap i a la fi, era una societat que consolidà alguns dels drets que al començament del s.XXI es perdran de manera irremeiable a través del Projecte de Llei de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball (RD Llei 10/2010, de 16 de juny).

Tot analista polític estarà d’acord en què el govern Rodríguez Zapatero s’ha consumit com un llumí. Ja no queden alternatives factibles en el seu govern, i a l’igual que succeí a Hongria el 2009 la majoria socialista del MSzP pot ser escombrada en unes hipotètiques eleccions generals avançades. Els capitosts socialistes ho saben, i açò és el que els aferra encara més al poder. He posat l’exemple de l’MSzP hongarès. No és casual, és l’exemple més semblant al cas espanyol. La crisi econòmica portà el govern de Ferenc Gyurcsányi a una sèrie de reformes laborals, socials, financeres, etc. Tan semblants a les espanyoles que ben bé podrien passar com un copy paste a l’espanyola (entre les mesures estrella, l’augment de l’edat de la jubilació). El resultat electoral el maig de 2010 es traduí amb la victòria de FIDESZ (conservadors) i amb l’avanç polític del partit ultranacionalista JOBBIK (Moviment per a una Hongria Millor). La recepta socialista a la crisi, no funcionà. Gyurcsányi encara sumà un nou factòtum en contra seu, el Parlament Unicameral decidí que a causa de la seva ineficàcia havia de ser sacrificat. EL propi primer ministre va dir que “no vull ser un obstacle”. Curiós! A Espanya, Rodríguez Zapatero ja no pot presentar-se a Rodiezmo a pregonar la puja de les pensions, a exposar el llistat d’ajudes socials… El president està acorralat.

La Vaga del 29-S, tot i el que es digui des del púlpit dels conservadors ha de marcar l’aposta per un canvi de rumb en quan a la política social, i en quan a activar un canvi en l’estructura econòmica de l’estat. No és el primer cop en la nostra història espanyola i menorquina, en concret, que vivim una crisi estructural. Molts recordarem els anys vuitanta i la posada en marxa d’una reconversió industrial que portà un traspàs de treballadors del sector secundari al sector serveis. Mai es va tenir cura de la qualificació d’aquests treballadors. La temporalitat era i és manifesta. A principis dels noranta van tenir la sort que una guerra als Balcans reconduí el turisme adriàtic cap a les nostres costes. Va ser una època de xauxa. Es construïen hotels, apartaments, no hi havia límits al creixement, i en aquella ocasió, el moviment ciutadà aturà la possible urbanització de Macarella. Però amb el temps, la tipologia del turista que ens visita canvia. El temps ha fet que el turista mass media actual valori altres aspectes exògens, que poden ser estimulats per l’anunci d’una cervesa, però açò no bastarà, ja que el sector turístic cal d’un canvi, d’una inversió que no arriba a tots els complexes hotelers... El patrimoni històric, la gastronomia, els comerços, són elements que s’han de mimar per a consolidar un turista cultural. És necessari que els polítics amb poder per fer-ho facin els seus deures i deixin de carrils bicis, per posar un exemple fàcil.

Consell Insular de Menorca i Govern Autonòmic han d’invertir en un “Pla E” per a la Indústria i pel sector turístic, així com incentivar la creació d’empreses i negocis. La puja dels IAE és un contrapunt al que ha de ser un objectiu prioritari. Afavoreix la captació de companyies aèries el fet que AENA apugi taxes? Aquests darrers anys els polítics han defensat a capa i espasa el sector públic i a penes han tingut cura del sector privat que és el que crea llocs d’ocupació i capta inversions.

Ben mirat, la vaga és contra aquesta política que tenim, hi cabem mil reivindicacions diferents, hi ha mil lectures d’una mateixa vaga, el que no és coherent és parlar i parlar i no fer res per canviar-ho. Les paraules se les emportar el vent, i aquest 29-S, èxit o fracàs, és una data per a la història d’Espanya.

Joan Martínez Bosch

(28.09.2010)

El Foc i Fum de n’Aura-Iris Canet : El 125è aniversari d’una peça de sarsuela imprescindible.

2010-06-20T11:08:00.006+02:00

Des d’un lloc en el galliner. Ca-Los. Els pobles s’ungeixen de símbols propis i Ciutadella és un d’aquells llocs que necessiten més que mai, reinventar-se en els mites, i recrear en Sant Joan la disbauxa necessària per sortir del dia a dia. I en açò que, com cada any, des de fa unes dècades, arriba Foc i Fum, la sarsuela que veié la llum el 1885, i que, per tant, enguany acompleix 125 anys. Mestre Francesc Rosselló (Russó) posà la música i Joan Benejam Vives, la lletra... Foc i Fum és un abraçada al passat, si bé és ver que no és una abraçada a les arrels de la festa, sí que és un tat a la Ciutadella de 1885, una ciutat que canviava al so dels martells en les banquetes de sabaters, i per tant, una societat que veia en la nova cultura dels casinos de reunió, de l’escolarització, de la llibertat de premsa, la por a perdre les essències del passat. Joan Benejam ho usa, no com una enyorança, car ell era un maçó convençut i estava enfrontat amb els tradicionalistes ciutadellencs, ho utilitza perquè les arrels d’en primer no es perdin a través dels anys frenètics de la industrialització.

Des de 1970 Foc i Fum s’ha representat cada any per aquestes dates, la majoria de les representacions s’ha recreat sobre la base de l’anterior, limitant, així doncs, la capacitat d’innovació en la direcció artística. Qualssevol que hagi escoltat la partitura de mestre Rosselló s’adona que les seves notes transmeten un flux de moviment, una mena de bucles que ajuden a dibuixar l’ambient festiu, la gernació, la disbauxa, l’eterna caricatura d’en Carrelet... Sobre aquest flux musical de l’obertura n’Aura-Iris Canet ofereix a l’espectador la introducció d’elements de dansa... i és que en Joan Taltavull és, avui per avui, un actor en escena imprescindible. El públic s’empassa el primer acte amb expectació, i agraeix aquestes “novetats” a la trama de la sarsuela. En el segon i tercer actes, inexplicablement, aquestes pinzellades dansaires hauran desaparegut. La inclusió del poble, i la seva participació a corus durant l’obra és un tret diferencial a tenir en compte, així com la seva posada en escena... Maria Camps i Lluís Sintes van estar esquisits, en Toni Riudavets –ell és en Carrelet-, i l’amo, en Cinto Genestar va brodar el seu paper, així com en Toni Camps en la pell d’un guàrdia civil impenitent amb un Rafel (Marc Casasnovas) perfectament creïble. La resta de noms que ornen aquesta representació són la maquíssima, Mari Torres (Maria), Àngela Roman, Noemí Anglada (compta que la perruquera oficial era la seva germana, n’Irene), Mònica Allés, Susana Muñoz, Quim Alzina, Ricardo Bosch, els ballarins, Júlia Portella, Lluís Marquès, Carme Taltavull, Clara Taltavull i Joan Taltavull.

Foc i Fum, 125 anys després, és una sarsuela que admet suggeriments, llavors, els seus autors, eren precursos de les innovacions culturals en la Ciutadella del devuit; 125 anys després, aquesta obra es revitalitza, i només el temps farà que algun director de música ens sorprengui amb alguns arranjaments musicals innovadors.

Moments fotogràfics de la representació de dissabte 19.06.2010

ZP: la fi de la credibilitat

2010-05-15T20:35:00.000+02:00

Després de Zapatero el PSOE té l’imperiosa necessitat de reinventar-se, però aquesta reinvenció s’haurà de construir a partir de les bases del socialisme social. Aquest govern a la deriva, amb un president sota els efectes de la síndrome del naufrag, només li resten dues sortides, en primer lloc i de manera obligada presentar una moció de confiança, ja que hores d’ara molts dels preceptes del seu antic programa electoral s’han anat en orris; en segon lloc, la convocatoria de les eleccions. Zapatero no té més sortida.
La major part de les mesures proposades per a sortir de la crisis han estat errades, començant pels famosos 400 euros, devolució que es va fer a través de l’IRPF i que afavorí les nòmines més altes, ja que a les més petites el pagament es va fer –si es va fer- de manera fraccionada. Seguim amb l’ajut a les entitats financeres, les culpables directes de la crisi económica españoles i les que no han pagat la part que en tenen d’haver nodrit amb les seves especulacions i ussura la bimbolla immboliària; després arribà el Pla E. Certament, quan l’any passat es presentà a Rodiezmo (juny de 2009), el president Zapatero pensava que gràcies a les obres publiques es recuperarien els nivells d’ocupació. Es va errar; fomentà a les constructores contratistes, les que tenien la maquinària apropiada per fer-se amb les contrates i ja està. Ni ajuntaments ni sindicats es preocuparen de saber si el que treballava era un treballador amb molts mesos en l’atur o vés-tu-a-saber.
El Pla E va ser el desencert més gran juntament amb l’ajuda al sector de la ussura. Una solució podría passar per la nacionalització de les hipoteques i que els interessos s’ajustin a un percentatge. Una política agressiva contra les entitats financeres tornaria els diners al consum i el consum repercutirà en l’ocupació. Però ZP ha anat més lluny, una reforma laboral d’amagat s’apropa, es retallen en un 5% els sous dels funcionaris, s’ataca a les famílies més pobres quan es congelen pensions i s’elimina el xec-nadó (2500 euros o 3500 eusos, segons els casos). Resulta curiós quan aquest govern de tall socialista es dedica a regalar diners, tan al que guanya 150.000 euros l’any com al que en guanya 12.000. Aquí tothom rebia el xec-nadó, no crec que ningú s’hagués oposat a que aquests 2500 els cobressin les rendes més baixes. Seria comprensible, el que no és comprensible és que de cop, paguin els plats trencats les famílies més necessitades. Hem de partim d’un axioma, en la nostra societat hi ha diferències molt grans. N’hi ha que 6000 euros no els basten un mes, i n’hi ha que sobreviuen amb 300, n’hi ha que calen de trade marks conegudíssims, i n’hi ha que es vesteixen bé-de-preu. Sempre m’ha cridat l’atenció com cap govern socialista ha estat capaç de crear els mecanismes d’excepció per a les rendes més baixes. Un model socialista de creixement econòmic en un estat liberal, és ben possible, cal de persones amb idees molt clares, i no tant d’adlàters ocasionals.
Açò encara s’haurà d’inventar.

Ciutadella, per un casc antic peatonal

2009-08-16T10:55:00.002+02:00

L’altre dia quan van veure desaparèixer els vehicles estacionats al carrer Portal de Santa Clara s’obria una lleu esperança de veure aquell carrer convertit en peatonal, encara que només fos de les 18:00 a les 04:00, però poc després veiem també, com l’únic tros de murada que es conserva a Ciutadella era envaït visualment per nous estacionaments. Una de cal i l’altra, d’arena.

Un poble turístic, monumental, com aquest, pregonat a cop de vehemència des dels anys trenta, sempre ha tingut aquest problema; la por dels ajuntaments a peatonalitzar els carrers del casc antic. Amb l’excusa dels residents que porten la compra a casa, aquells mateixos residents que quan viuen a Barcelona al llarg del día han caminat quilòmetres. Portal de santa Clara ha guanyat molt, i els que hi resideixen ho saben, i la Plaça del Bastió sería única dins Ciutadella si en cop de cotxes hi hagués una plaça bucólica, amb vistes a la murada. Aquell és l’únic indret de la ciutat que essent plaça no es concep com a tal, és l’unica entrada de la murada convertida en el que no és.

la nit del 7-J

2009-06-07T23:22:00.002+02:00

En unes eleccions tots els resultats són positius. Miri per on es miri, tothom triomfa.

La lliçó de les europees no és extrapol·lable a nivell local o insular, però a nivell nacional marca una tendència molt clara: el desgast del partit en el poder "segons opinió de Leire Pajín", de fet, de tots els partits en el poder (llevat del cas d'Itàlia, França, Alemanya...), i l'ascens del PP. Una diferència de 3,72% punts respecte del PSOE, gairebé un ascens del 6% si el comparem amb les dades de les legislatives de l'any passat.

El PSOE entra per tant en retrocés a nivell nacional.

A Catalunya CiU es fa amb majories a Lleida i Girona i assoleix 2 diputats amb la seva coalició nacionalista, mentre que la nova Izquierda Unida de Cayo Lara salva la primera prova de foc mantenint els seus 2 eurodiputats. Entren en escena UPyD amb 1 escó i es manté la coalició d'Esquerra amb 1.

A Menorca i Ciutadella. Tot i que els resultats, deiem, no són extrapol·lables en quan al vot de l'esquerra (amb un PSM que en les municipals sí que treu millors resultats), en quan a la dreta sí.
El 2004 el PP va obtenir el 45,2% dels vots (10152 escrutinis), mentre que el PSOE es situava en el 42,2% (9481). El 2009 el PP tendria el 44% del vots (9156) i el PSOE el 43% (8928). Un resultat molt semblant, i amb les mateixes victòries electorals als feus tradicionals de Mao i es Castell (PSOE) i Ciutadella (PP).

A Ciutadella on la dreta s'havia dividit i on UPCM havia apostat per donar el seu suport a una escissió del PSOE, UPyD, el PP s'ha trobat amb un nou retrocés. Passa del 52,20% (3608) de 2004 al 46% del 7-J (2802 vots), mentre que el PSOE assoleix a costa dels votants pessimistes 2552 escrutunis, passant del 35,9% al 42%. Un resultat molt bo i treballat.

De la resta de partits destacaria Esquerra Unida que guanya 160 vots amb el 3%; i la desfeta electoral d'Esquerra-Entesa de 1051 votants el 2004 a 533 el 2009.

Amb tot, el PP és el gran guanyador d'aquesta nit electoral, ja que si açò era una moció de confiança cap el seu líder, s'ha quedat amb la primera victòria camí de La Moncloa.

7-J : la macro enquesta d'avui

2009-06-07T09:47:00.003+02:00

Passat el dia de reflexió toca anar a votar. I sobretot, votar, encara que sigui per deixar el sobre en blanc o no votar res.

Les Eleccions Europees enguany s'han presentat, encara que no es refereixin així el PP i el PSOE, com una macro enquesta extrapol·lable a un hipotètic resultat a Espanya. Encara que no ho diguin, i diguin que el que importa és Europa, la campanya s'ha centrat en la crisi social espanyola i la crítica de partits.

En cap moment, o en algun moment d'aquells que hom ni se n'adona, s'han parlat de les coalicions de partits europeus, i de com o amb qui s'asseuen a Brussel·les.

La bipolarització de la vida política espanyola no és bona, ni per la democràcia, ni pel sistema. I encara s'ha d'afegir la dificultat dels dos grans partits de trobar alternatives als seus dos número 1. José Luís Rodríguez Zapatero no té substitut a la vista, la seva segona legislatura ha de ser la darrera si el PSOE no vol una sequera electoral com la que patí després de González, i Mariano Rajoy, que no és el líder polític alternatiu que enimora, no té l'alçada política d'Alberto Ruiz-Gallardon.

EUROPA, EUROPA

2009-05-21T11:47:00.002+02:00

Les eleccions europees arriben amb un interès ciutadà gairebé nul. Són pocs els que els interessa saber qui mana a Brussel·les, i com s'organitza la Unió Europea. Vivim a Europa, i en canvi, aquest és un concepte encara abstracte.
Europa es construeix pels límits geogràfics, encara que és ben cert que hi ha moltes velles Europes dins el nostre continent. La de la Mediterrània, el bressol de la civilització que inclou nord d'Africa i les franges de Síris, Israel, Líban, Turquia... La del centre, la de l'Est i el Bàltic i les Illes Britàniques.
El gran problema és la construcció europea, i la cessió de poder per part dels estats que la composen... Un tema com el nacionalisme, i les llengües minoritàries tindrien cabuda dins una Europa unida i sense fronteres. Exemples de convivència no falten, però exemples d'intolerància en sobren.
Europa no és, doncs, un mot qualsevol, és el futur.

4,010,700 aturats i n'hi ha que xerren d'himnes

2009-04-25T00:02:00.003+02:00

És una xifra que convida a una reflexió, però una reflexió real, no teòrica. La crisi que tenim al davant no és nova, però té tota una sèrie d'ingredients totalment nous. Quan hom estudia les crisis sempre troba variables. El 1959-1960 ja es va donar una situació d'aquesta. El govern franquista sense saber ben bé com sortir-se'n va trobar la llum amb un govern tecnòcrata i amb la casualitat del boom europeu i l'emigració següent.
Ara la situació pels treballadors de les empreses privades és difícil. Més difícil. S'acosta la temporada d'estiu més complicada. Els ERO s'han fet i es fan per salvar empreses, i és clar, que hi entra la picaresca dels empresaris. Kraft ha estat l'exemple més gran que hem viscut a Menorca, Buades a Binissalem... BIC, PcCity...
La veritat és que una part dels nostres polítics més valdria que posés els peus a terra. Quan el senador Pere Sampol va fer aquella pregunta sobre l'himne de les Nacions Unides, més li val a aquest senyor pensar en el present. Em sembla que n'hi ha que cobren massa pel que fan i diuen. Aquestes xorrades només surten d'algun funcionariet o alguna persona certament -com li agradava de dir a Sebastià Serra- que passa poca pena pel seu entorn social.

Valkiria : es lebe das heilige Deustchland

2009-03-01T14:22:00.003+01:00

Valkiria ha despertat de cop un dels episodis finals de l'Alemanya de Hitler. Fa anys afirmar que Alemanya havia estat la víctima del dictador era sinònim de "nazi", hem hagut d'esperar a una pel·lícula perquè els alemanys que van donar la seva vida per acabar amb un règim totalitari sortin a la llum.
A més de Claus von Stauffenberg i tota la trama sempre he destacat el paper dels alemanys ficats en les Brigades Internacionals. És un cas com el dels italians, d'apàtrides, que no un cop acaba la guerra espanyola no tenen on anar.
La trama Valkiria és un dels pocs exemples de reconstrucció històrica que es cenyeix als fets. I és que la X Panzer africana té molt a veure amb tot el rebuig de la Wehrmacht contra les SS Waffen i el sistema totalitari. Un dels noms més il·lustres, el del mariscal Erwin von Rommel van estat ficats en l'oposició a Hitler i Himmler.
Un treball el de Bryan Singer molt recomanable a qui agradi la reconstrucció històrica, i a qui no, doncs, que no hi vagi.

2009 l’any de la crisi total?

2009-02-09T14:04:00.001+01:00

2008 potser passi a la història com l’any del crack immobiliari a l’Espanya de la post reconversió industrial. Ha estat un any gris amb tonalitats negres, i 2009 no serà molt diferent. La crisi econòmica que tan va costar admetre als socialistes en el govern no té una solució local, sinó que afecta tot l’entorn de les economies globalitzades. Els efectes poden ser més complexes que en el crack del 29, o en la crisi de principis dels vuitantes, ja que en aquesta ocasió hi entra de ple un element absent en aquells moments: la hipoteca com a element generalitzat.

El mot de moda és el de “crisi”; però a diferencia d’abans és que avui del mot se’n fan bromes. Són coses dels temps que corren. L’altre dia em vaig sorprendre que em demanessin quelcom relacionat amb l’actualitat del calçat; un sector que des de principis dels noranta fins ara ha gaudit d’una certa salut i expansió. Parlem de casos dels tancaments de Gomila Melià, Creaciones Freehand, Zapatillas Alaior, Calçats Roseta... però rere cada cas hi trobarem elements propis de cada empresa, no podem parlar, d’una crisi del sector, ja que el sector com a tal es va esmicolar en els anys vuitanta.

Els empresaris de la indústria menorquina són gairebé els únics emprenedors en què compta i ha comptat l’illa. Saben el que és donar-se a conèixer en el difícil món de la moda, de presentar les seves col·leccions a Milan, Düsseldorf, Madrid i assistir amb paciència i iniciatives a les noves contrades dels negocis internacionals com Dubai (als Emirats Àrabs Units), Tokio, Hong Kong... El seu afany sempre anirà per davant de l’afany del sector turístic, i molt, moltíssim més endavant del sector de la construcció. Si les solucions efectives per a superar la crisi han d’arribar de l’executiu de Madrid és que l’economia està malalta, i no genera espectatives a curt termini.

El Plan-E del govern Rodríguez Zapatero deixarà només a Ciutadella prop de 5 milions d’euros a repartir entre un grapat d’obres publiques. Es tracta d’un pla per a rellançar el sector de la construcció, però en definitiva, es tracta d’una transfusió de diners a un malalt terminal, ja que el que s’ha de concretar és un nou model de creixement econòmic. Posem l’exemple del calçat. Fins a principis dels anys vuitanta les grans stores de calçat (tendes) nord-americanes signaven la compra els productes menorquins. Magatzemistes canadencs (recordem el cas de Creative Shoes Ltd.) i de la costa Est acaparaven la producció menorquina, i aquests industrials tampoc no es preocupaven de cercar alternatives ja que tenien assegurada la seva distribució. 1973 va significar un primer cop a aquest model umbilical amb la fallida de Creative Shoes Ltd.’. El model es trontollava i calien d’altres camins per obrir-se als mercats exteriors, però l’Europeu era un mercat que implicava una política comercial en gairebé cada empresa i implicava, també, convèncer els minoristes, les boutiques, les tendes... Les fires internacionals començaren a jugar un paper decisiu, però no totes les empreses es van poder reconvertir en aquesta nova estratègia. En el turisme ha passat quelcom de semblant. Els TTOO ja no canalitzen tot el turisme, i cada cop més, el turista és una persona que compra per internet i s’informa de l’hotel i la zona on anirà. Açò implica invertir en la imatge, i açò és el que a Menorca no s’ha fet.

No hi ha un Plan-E per a la indústria menorquina, ni un Plan-E pel sector turístic, i és que segurament podrem comprovar com les mesures que el govern socialista posa en marxa no produiran l’efecte estimulador que segurament pensaven abans de fer pública la idea ics per activar l’economia.

L’atur, el més greu problema del govern espanyol

2008-12-02T21:55:00.003+01:00

Existeix una conjuntura internacional que es diu: crisi. Existeix una conjuntura nacional que també pren el mateix nom, el que molts temem és que aquest mot derivi finalment en una depressió.

La hipoteca és la mare de la crisi. A l’edat mitjana alguns reis castellans arranjaven els seus problemes amb els usurers a base de banys de sang. A l’Europa actual els governs inverteixen en aquests mateixos usurers aviam si així es soluciona el més greu problema que s'ha plantejat a la nostra societat de consum.

El cert, però, és que la base de tot és la hipoteca i el nivell de consum. Ara per ara, sense consum, i amb la hipoteca i l’atur, el context passa per ser un calvari per aquest govern socialista.

na Cristina i la mossegada al rubiol

2008-11-12T19:14:00.002+01:00

Una de fotografia, la que de moment és el millor experiment que he fet amb l'Olympus E-420. Un toc de llum natural en el bar Tabaris de Maó, en plena conversa ugetista; problemes sindicals de banda, la llum que ofereixen els ulls de na Cristina ja ho valen tot.

Josep Moncada: “femmes”...

2008-10-13T21:50:00.004+02:00

... I jo afegiria, « ou la recherche de la femme ».

És l’exposició que actualment podem veure a la Galeria Vidrart (Ciutadella), del 10 d’octubre al 7 novembre. A través d’aquests olis Josep Moncada ens torna a presentar el cos femení en la seva efervescent joventut. Pintures realistes, ajustades al gust suggestiu del pintor. El tema del mar, barrejat en la nuesa i en la composició de figures senzilles caracteritza aquesta exposició, d'un mestre de la pintura menorquina actual.

Totalment recomenable!

Idees per una exposició de fotos de la Indústria del calçat: Mercadal Hns (1916)

2008-09-21T10:58:00.004+02:00

Data de la foto: 1916. És evident que no és meua. En ple Gran Guerra Menorca es disposà a fabricar botes per a l'exèrcit francès i anglès i de pas també va abastir els mercats de calçat de luxe de les principals boutiques de París, Toulouse, Marsella, Burdeus, Londres...

La foto torna a ser un testimoni determinant d'una època. No és mateix historiar sense imatges que amb imatges. Al gran industrial Joan Mercadal, home molt influent en la política local, fins la seva mort (1911) li mancava un retrat, i aquest el proporcionà na Margarita Mercadal (+), una excel·lent persona que jo no és noltros. Allí al fons la veiem de filleta. Un testimoni, únic, de gent d'una època irrepetible.

La seva fàbrica és l'únic de l'època, de 1878, que encara llueix, més o menys, la fesomia del dia que era l'enveja de Ciutadella i una de les grans companyies sabateres espanyoles. Salvar-la, és un exercici de memòria històrica, de responsabilitat amb el futur i respecte pel passat. I aquests són ingredients que un bon turista i visitant sap apreciar.

Els canvis del PSOE-Menorca

2008-09-13T10:47:00.001+02:00

L’entrada de Joana Barceló en el govern Antich com a consellera de treball obra la porta a la presidencia del consell a Marc Pons, fins ara el número dos de la primera institució menorquina i número u en l’executiva socialista. Un canvi que respon a un relleu generacional necessari, i que per altra banda premia la tasca política de Joana Barceló. Artur Bagur després de 15 anys de batllia també dóna el relleu a Vicent Tur i es centrarà en el càrrec de senador. Els històrics prenen responsabilitats més enllà de Menorca.

Aquests mesos les executives locals també es sumaran als canvis imposats en l’anterior Congrès del PSOE celebrat a es Mercadal. El marc polític és immillorable, però la conjuntura econòmica imposa una realitat molt diferent. A nivell estatal la crisi econòmica no admesa pel govern i encara saupada per unes declaracions del ministre Solbes que han deixat palplantats a més d’un, té un preu polític. A nivell local, la incapacitat d’arribar a una acord de govern amb el PSM també tindrà un preu polític per ambdues formacions polítiques. Per l’esquerra que representa el PSOE i per l’ambiguitat ideològica del PSM (=també en dicen coherència).

L’entrada de Joana Barceló en la Conselleria de Treball té lloc en el pitjor moment en la història econòmica de les Illes. L’anterior consellera Nájera ho deixa i segur que satisfeta, la papereta és força complexa.

On és la llum?

2008-09-12T13:30:00.002+02:00

"On és la llum", es va demanar Khrisna mentre baixava els últims metres de les escales de l'oficina de la duana índia. Allí s'havia acabat la llarga espera. Tres dies tancada. Tres dies i quatre interrogatoris que semblaven eterns. "On és la llum", es demanava una i altra vegada, "la llum de les muntanyes... És aquesta la llum que cerques?" li va dir el policia que l'acompanyava. "Sí la llum del Tibet. Aquesta llum ja no la veuré en milers d'anys".

Els dies són més llargs. En l'obscuritat d'una cambra i amb l'única companyia d'un goteig incessant. Khrisna pensa en Ga'er, una petita aldea ficada en una gran muntanya. Gairebé despoblada. No hi ha lloc per a tibetans que lligen llibres en anglès i pertanyen al món de les seves creences, només hi ha lloc per a pastors xinesos. Parla en anglès rònic, però s'entén. Els guardes de la duana s'han fixat en els seus ulls atzabeja. El seu cabell és llarg, negre, però el porta recollit sota un vel color turquesa. L'últim esglaó cap a la llibertat. A 5 graus sota zero la neu dibuixa un color blanc heteri. Es pela de fred, però ara a tan sols dos metres més enllà té un autobús que la conduirà a Shimla, primera aturada camí de Nova Delhi.

"Em dic Pasvá i sóc de Narnaul, si necessites res aquí tindràs un amic", el guarda li dóna una nota escrita a corre cuita. "És la direcció del meu germà i de ma mare, ells t'ajudaran".
"Gràcies".
"La llum del Tíbet... És dins teu... Un dia hi podràs tornar".
Un home crida.
El bus ha de partir.

Llei de la Memòria Històrica

2008-09-07T10:35:00.002+02:00

Mai he estat un historiador a favor d'emprar la llei de la Memòria històrica per assolir objectius polítics. En la passada legislatura Esquerra Unida basà tot el seu esforç per a dissenyar i aprovar aquesta llei. El resultat va ser una fugida de la realitat de l'Espanya d'ara i dels problemes subjacents.

Sempre he pensat que la memòria històrica no és un tema polític, és un tema pels historiadors o pels sociòlegs de la història. La pérdua de símbols i esborrar tot allò que representà un règim que copsà una de les etapes més llargues de la nostra història és, senzillament, un error.

Que el general Franco lluesqui la seva fesomia en un jardí públic de l'Espanya de 2008 no és tan greu. El que l'ajuntament hauria de proposar és erigir al seu costat una figura que representi les víctimes de la repressió i explicar a les generacions futures que aquell general va ser un dictador que muntà un govern a la seva imatge. El que ningú té dret, és a caure en la irracionalitat d'alguna universitat que beca treballs per a trobar gent republicana repressaliada però que si col·laborà amb el règim ja no interessa.

El principal handicap d'un treball d'investigació sobre l'etapa franquista és la inexistència de treballs rigurosos. No diguem de Menorca on l'únic i ho puc certificar sense marge d'errada que s'ha dignat a estudiar-ho som jo. Com sempre, fora de tota la parafarnàlia acadèmica que imposa línies d'investigació imposades i capricioses, com aquesta d'estudiar gent repressaliada, però que no tingué cap mena d'actuació en el Moviment Nacional. A mi que me diguin que Miquel Casasnovas Riera col·laborà amb el Règim és quelcom que me sona a acudit. Col·laborà perquè va ser enllaç sindical?, és precisament aquest el punt més interessant d'una investigació, indagar les esquerdes del Règim, que no eren poques.

La crisis es del PP-Ciutadella?

2008-09-06T09:15:00.003+02:00

"La crisis es del PP, repetian hasta la saciedad esta máxima" en el PSOE. I així és, la crisi és del PP, però en lletra menuda, o cursiva o com a peu de pàgina s'ha d'escriure: "però el desgovern el paguen els ciutadans". Les puges de l'IBI la paguen els ciutadans; aguantar tres anys més el sector avel·linista en el poder local, ho paguen, sens dubte, els ciutadans.

Hi ha gent en el PSOE que xerra amb gent del PP per saber i cercar opinions; jo preferesc escoltar la gent que passa de la política i que vota si vota quan hi ha oportunitat de votar. M'he adonat que són molt pocs els que saben o els interessa el que passa. Açò ja ho sabia de feia molt; de fet quan tenia 13 anys creia que la política podia canviar alguns panorames de crisis (llavors Ciutadella atravessava una crisi econòmica molt semblant a la que arriba ara). Als 24 i després d'haver conegut la gent més potent del PSM de Mallorca, vaig descobrir que la política era un joc on el que importa és la foto, aconseguir un bon lloc de feina i poca cosa més.

A Ciutadella el que ha succeït ran de la fuïta dels 9 avel·linistes de la disciplina del PP és molt greu. PSM per coherència i PSOE per no quedar-se sol, permetran que durant 3 anys Avel·lí Casasnovas seguesqui governant. Alguns cercles de gent socialista, d'aquells que no són militants però voten, d'aquells que no són polítics, però han votat l'esquerra tota la vida, no saben què pensar de l'actitud presa pels dos partits d'esquerres. Un senyor que prest perdrà la seva feina perquè l'empresa on treballa tanca (uns dels 3 EREs en camí a Ciutadella) em comentava que ell tant li feia, però que a les pròximes per votar el que va votar (PSOE) ja podia votar tranquil al PP.

En època de crisi el nostre ajuntament i amb la concomitància de tots els grups polítics exprem la butxaca dels ciutadans. El PSM i PSOE perquè els composen multitud de funcionaris no s'han adonat que les empreses de Ciutadella estrenyen les plantilles de treballadors al màxim, i que amb 3 EREs en camí (ja notificats als seus respectius comitès d'empresa), i 2 més que són a punt, el que interessa és una política seriosa i coherent.

Ara no se pot pactat amb els avel·linistes, el sector despolític de Ciutadella que fet i desfet com ha volgut. Es pot pactar amb n'Antònia Gener perquè és l'única que pertany a un partit democràtic? Amb n'Antònia Gener que representa ara el vot de 4500 vots - els avel·linistes? El que és eveident és que la situació actual no és bona per cap partit, menys per un. El PP, perquè ha estat víctima d'una estafa protagonitzada per un sector que cada dia es dutxa en la corrupció.

CONFLICTE SOCIAL I EL SINDICAT VERTICAL A MENORCA (1939-1977)

2008-09-04T23:39:00.005+02:00

El moviment obrer havia quedat seriosament delmat els primers anys de la postguerra. La primera mesura que va prendre el règim a partir del 8 de febrer de 1939 va ser la repressió dels noms dels principals caps sindicalistes i caps dirigents de la República que restaren a l’illa. Molts d’ells passaren per la presó de la Mola i per la justícia militar. Alguns foren condemnats a penes de presó a Barcelona o a Palma de Mallorca o passats a Formentera i d’altres al desterro. La resistència activa a un règim que controlava al mil·límetre els moviments dels elements repressaliats era gairebé impossible. El control que Falange va fer dels ciutadans era la peça angular del règim, però fins i tot així, la resistència passiva és un element que s’ha de tenir en compte. I diem que era la peça angular, perquè fins i tot els propis membres de l'oligarquia franquista en el poder local i insular no escapolien dels informes que es redactaven dins la Casa de Ferro, i si ho volem fer encara més entramaliat, podem afirmar que fins i tot els que redactaven els informes personals eren objecte d'informes que es passaven a la seu provincial a Palma de Mallorca.

Així les coses, la resistència “més activa” tingué lloc dins les fàbriques i tallers de les ciutats menorquines. Alguns cops les F.E.T. i les JONS deixaven caure algun membre per a informar de possibles "elements perillosos". En poques ocasions la resistència va ser més activa, i aquest va ser el cas de la primavera de 1958 als tallers de la Lluís Esteban S.A.. Una demanda salarial i una conciliació sense avinentesa va conduir els treballadors a l’escarada d’aquella empresa a l’únic cas documentat de vaga a Menorca durant l’etapa del franquisme autàrquic. És clar que hem de conèixer que rere aquell conflicte hi trobem a Miquel Casasnovas i a Francesc Triay, dos antics militants de l’esquerra comunista durant la República.

L'estudi del Sindicat Vertical, de l'estructura de l'OSE a Menorca i les seves CNS és un treball pendent de fer i que l'hem iniciat amb l'estudi del conflicte obrer que generà en el sí de la indústria. En el cas de Menorca, el calçat i la bijuteria.

...

OBLIGATS A LA MOCIO DE CENSURA

2008-08-01T20:30:00.003+02:00

La sortida dels regidors populars de la disciplina del PP ha obert tot un seguici de reflexions. L'opinió majoritària recolza la idea d'una moció de censura prompta per part de l'oposició, en aquest cas no es tracta que no vulguin fer-la, és que estan obligats a fer-la per un afer de coherència democràtica. Ara per ara, els independents són trànsfugues, i no representen a qui atorgà el seu vot al PP.

PSOE i PSM estan obligats a presentar la moció de censura. Obligats, ja que la fugida dels 8 regidors del PP només té un nom, transfuguisme polític. Antònia Gener, sumida en la política autonòmica aguanta en la disciplina del partit de la mà de na Rosa Estaràs. Els populars es presenten al seu 9è Congrés des Mercadal força dividits.

En el seu moment apostava per un govern d’esquerres en minoria, un govern obligat al diàleg i a fer política. Ara l’actitud dels independents obliga a l’esquerra a actuar de l’única manera que ho pot fer: presentar una moció de censura. És clar que pot tenir un cost polític, però a dia d’avui, Ciutadella és socialista, així que s’ha de fer ús del moment. La impressió que es té des del carrer és que l’ajuntament està esgotat. La seva economia seriosament delmada amb la pèrdua dels ingressos per obra, porat a una situació realment calamitosa. És necessari un canvi, i ja.

La variant que pot prevaldre és la defensada des del PSM, la del desgast. A hores d’ara el desgast és tal que no hi ha res que desgastar.

La política mana actuar, una moció contra els independents que han mogut peça en el seu escac particular i no d’una manera afortunada. És lògic que ho hagin fet d’una manera poc meditada, o és que ja són incapaços d’articular un discurs polític.

(Ciutadella, 1 d’agost de 2008)

ELS 9 INDEPENDENTS DEL PP

2008-08-01T10:37:00.003+02:00

La sortida dels 8 regidors de la disciplina del PP obre un nou marc polític a Ciutadella. Les raons esgrimides pels nous independents són les discrepàncies amb el seu partit i la dificultat d'arribar a un govern municipal apte per a les seves qualitats negociadores. Dit d'una altra manera: fruit del pacte amb UPCM que els condiciona en els seu govern.

Les qualitats polítiques de Llorenç Brondo, Antònia Salord, etc. són conegudes per tots. Ser del Pp no vol dir ser un negat en la política, ans el contrari, entre els conservadors hi ha gent de vàlua, però l'equip que presentaren en les passades eleccions no era el millor, i la cúpula del seu partit ho sap.

Joan Triay ha posat les coses difícils. Era la seva feina, el control d'un govern municipal molts cops a la deriva.

La notícia ha saltat a la premsa nacional. Cadena Ser, El País.com...

No és la primera vegada que açò ocorre, ja va succeir en l'etapa de Josep Carretero, però a diferència d'aquell, aquests ni són polítics ni tenen personalitat... Josep Carretero va ser un exemple de batle, i farà molt prop d'haver estat el segon millor alcalde en la història democràtica de Ciutadella, després és clar de Pere Hernández.

Els polítics han de coneixer història, per a coneixer i reconeixer que el que els succeix a ells no és ni de bon tros quelcom de nou.

CLOENDA A L'11è CONGRÉS DEL PSOE-MENORCA

2008-07-27T16:45:00.005+02:00

Moment que Francesc Antich es dirigeix als assistents un cop ja s'havia constituït la nova executiva.

Es Mercadal, 27 de juliol de 2008. Avui diumenge allò de les 13:40 es posa punt i final a un 11è Congrés del PSOE-Menorca que ratifica plenament la feina feta per l'executiva de Marc Pons (2004-2008) i dóna entrada amb un suport del 95% dels vots dels delegats als nous components, Artur Bagur, Josep Carretero, Susana Gomila, Santi Florit, Noemí Gomila, Damià Borràs, Enric camps, Àngels Andreu, Cristo Barber i Cristina Rita, en els llocs de secretaria.

El consens ha marcat també les esmenes presentades a la Ponència Marc del partit, una eina interessant pel partit, i que a mesura que es llig es percep un treball de futur i ganes per a millorar Menorca en un context econòmici social molt negatiu.

Per una Comissió de Patrimoni Històric

2008-06-01T18:30:00.002+02:00

La defensa de la Plaça des Pins obre o pot obrir un debat sobre la creació o no d'una Comissió de Patrimoni Històric que actuï dins i fora del casc antic i tengui capacitat per a tirar enrere plantejaments erronis com els de l'Ajuntament actual. Un exemple d'edificis de fora o zones especials les trobariuem en l'antic ambulatori (estil clàssic i un dels pocs exemples de l'arquitectura oficial franquista), les Cases Barates, l'Hospital de Sant Antoni (de clara tendència indiana), les fàbriques de Joan Mercadal, i cases d'estiueig de Sa Farola. La seva catalogació no és més que una necessitat que s'imposarà en el temps.

L'anomenada "crisis del ladrillo" està aquí; la crisi turística, no en diguem, amb hotels al 40% durant el maig i amb temporades estimades de 4 ó 3 mesos. L'hora de grans obres dins el nostre casc antic han passat, i és hora de desenvolupar els projectes a Príncep i l'OAR. Imaginau que segons s'ha dit s'Explanada estaria en obres fins 2011 -o sigui, fins 2012 ó 2013-. La ruïna per a molts de negocis, per a la nostra ciutat, i un impacte sobre la ciutat antiga.

Sobre el tema de dijous i analitzat en fred, hem de dir que el fet més vergonyós correspon a l'alcalde i no al jovent i persones que pujaren al Saló Gòtic, el lloc de decisió de tots els ciutadellencs. Hi ha polítics locals, fosilitzats, que recorden el dret positiu i a la legitimitat de les seves decisions en base a una majoria relativa. Açò és així per qui ho cregui així, però vist per altres ulls aquest ajuntament no té cap mena de legitimitat, ja que fa molt que ha deixat de representar el que en essència hauria de representar: Ciutadella. Diuen que només eren 600. Potser esperaran a que vinguin els més de 3500 que han signat per escriure un altre capítol vergonyós en la nostra història?

Llorenç Brondo no és un alcalde que es faci respectar. D'al·lot aquell mot em feia respecte, ara als al·lots i al·lotes de 2008, la figura del seu alcalde no fa respecte. Quelcom s'ha fet malament i l'autocrítica dins el PP els ha de dur a aixecar un nou partit amb figures més eloqüents que Brondo i Salord.

I d'UPCM, què se pot dir quan un quart del electorat era al carrer? Tenint en compte el mimetisme de Joan Triay amb l'actual govern popular, o absorbeix ell sol el PP-Ciutadella o aquests l'absorbeixen a ell. És una qüestió d'absorció. Quan millor li han funcionat les coses és quan estava del costat del poble, però ara que s'ha posat a l'altre costat és quan tindrà més complicades les seves maniobres polítiques. És ara quan hem de veure si el Joan Triay lligat al PP és el mateix que va fundar UPCM.

Ai quina son !!!

2008-02-24T16:28:00.001+01:00

Les estranyes parelles d'un nou aniversari: 300 anys del domini britànic sobre Menorca (1708)

2008-02-22T19:43:00.001+01:00

Encara n’hi ha que creuen que la Menorca actual és hereva del domini britànic. Ni aquest ens va conduir al s.XIX ni aquest ens va treure de l’obscuritat de l’Edat Mitjana. A vegades escoltem tot tipus de “ventalls” emanats pels polítics de la nostra època. Ara, la darrera ve d’un partit que reclama Gibraltar a la Gran Bretanya. El PP està sumit en celebrar a Menorca el 300 aniversari d’una ocupació militar de l’illa per part d’una potencia estrangera. El setembre de 1708 una flota anglo-holandesa desembarcava a Menorca. A partir d’aquí, el mite.
Un mite, és un mite. Simplement açò.
Quan hom s’ha passat 10 anys estudiant i investigant la història contemporània menorquina, no troba època més daurada que la que s’obre entre 1860 i 1923. Menorca entrà en la modernitat demogràfica abans que cap altre zona espanyola i signà un desenvolupament econòmic únic a les Balears. Aquesta és la realitat tangible, l’altre és el mite, la llegenda que alguns polítics uns per ignorància i els altres per allò del nacionalisme mal entès volen significar amb l’aniversari dels 300 anys d’un Domini Britànic sui generis. En primer lloc ni cultura anglesa ni res que s’hi sembli, la relació comercial era amb Espanya i les costes de la Mediterrània Occidental –tal i com succeïa amb els Àustria i més tard amb els Borbón-. Pels anglesos Menorca era una colònia i com a tal la tractaren. L’interès britànic es centrava en el Castell de Sant Felip i en la situació estratègica de l’illa; mai va interessar, doncs, el control efectiu de Menorca. I no seguirem perquè aquest és un tema purament historiogràfic on han ficat el nas els polítics insulars erms de propostes per a la nostra illa. Els polítics aniversalistes, mena de commemoradors interessats, tenen enguany una gran oportunitat entre anglesos i turcs, encara que després que tot, l’almirall Pialí (Piyale) era hongarès.

La WSA de Las Vegas sense menorquins

2008-02-17T14:44:00.003+01:00

Aquests dies 21 i 23 de febrer es donen cita a Las Vegas (Nevada/EUA) més de 6000 marques de calçat i accessoris. Enguany Espanya perd representació. Si l'any pasat van se 32 a finals de febrer s'hi aplegaran 25. I si Menorca en aquella ocasió va comptar amb un expositor, Jaume/Úrsula Mascaró, per a la temporada tardor-hivern perd una de les seves imatges més representativa. Sigui perla deixadesa del PSM al capdavant d'Indústria al CIM o pel desinterés dels menorquins aquell mercat comptava i compta encara amb un potencial molt interessant pels industrials del calçat i la bijuteria.

El següent article pertany a la revista Fashion From Spain
Las mejores marcas españolas de calzado se dan cita en la feria WSA del 21 al 23 de febrero
05/02/2008
Las firmas presentarán Las Vegas sus colecciones para la temporada otoño-invierno 2008/09.
El salón del calzado WSA, que se celebra en Las Vegas, es sin lugar a dudas una de las principales citas mundiales del sector. A lo largo de tres días, más de 1.600 expositores estarán presentes con más de 6.000 marcas de calzado y accesorios. La edición pasada convocó a más de 37.000 visitantes profesionales procedentes de 95 países.
WSA es sin lugar a dudas el gran punto de encuentro de las principales cadenas de distribución, grupos de compra, grandes almacenes, distribuidores y boutiques independientes de calzado y accesorios de los Estados Unidos. Aquí se encuentran todos los estilos y segmentos: de tendencia, deportivo, casual, juvenil, de descanso... para mujer, caballero y niño.
En esta edición, 25 marcas españolas de calzado –todas ellas con amplia trayectoria en mercados internacionales- se desplazarán a Las Vegas. Entre ellas se encuentran Alima, Armand Basi, Audley, Blay, Camper, El Dantés, Destroy, Paco Gil, Chie Mihara, Ras, Magnanni, Pikolinos, Pura López, Sacha London o Sendra Boots. Se distribuirán en los tres espacios expositivos que conforman la feria: el Mandalay Bay Convention Center, el Sands Expo Convention Center y The Collections, en las suites del Venetian Hotel.
Estados Unidos es un mercado prioritario para las empresas españolas de calzado. Con 145 millones de ventas en el periodo enero-noviembre 2007, es el sexto país comprador de calzado español.

EMPRESS ESPAÑA S.A., 21 anys després

2008-02-09T08:37:00.001+01:00

21 anys després no és cap motiu d’aniversari, ni tan sols és un número rodó, d’aquells que obren els ulls als historiadors dels aniversaris. El tancament d’Empress España SA (maig de 1987) deixà rere seu un expedient de regularització d’ocupació que afectà 120 treballadors... I tot, en un context històric poc favorable. Per a les centrals sindicals UGT i CCOO l’atur era a les Balears un fet que preocupava. La xifra de persones aturades havia sobrepassat els 50.000 (1986), i el calçat es trobava capficat en el que el senador socialista Antoni Villalonga qualificava de crisi estructural. Al llarg d’aquells 5 anys de desindustralització ningú deixà de parlar de crisi. Un mot que va unit a la indústria menorquina de manera intrínseca. L’etapa dels anys vuitanta no era l’única, però sí que tenia un perfil diferent, ja que es deixaren de crear empreses noves encomanades a substituir les que tancaven. Empress España S.A. té molt de símbol d’una època d’expansió. A principis dels vuitanta era la primera gran fàbrica menorquina del sector. És clar que quan hom llig el llibre “La Via Menorquina de Creixement” dels tres historiadors catalans, Farré, Surís i Marimón (1977) s’adona de lo frívols que resulten quan afirmen que a Menorca no hi havia grans empreses perquè cap d’aquelles comptava amb més de 200 treballadors. Frívols perquè aplicaren una teoria estructural sobre una realitat històrica, i és que Empress España S.A., Novus S.A. o DENIX –en la seva millor època- com ara la Jaume Mascaró o la Pons Quintana són –i van ser les dues primeres- grans empreses en el context de la indústria insular.

El símbol d’un final. Un paràgraf que trenca, irremeiablement, amb l’anterior. Després de 1985-1987 es posava un punt i apart a un model de creixement econòmic basat en els paràmetres d’una idea evocada pel ministre López Bravo a finals dels seixanta. Després del procés de desindustrialització –sempre trobarem aquell historiador oficial que ho qualifiqui de reestructuració o reconversió- ni la societat menorquina ni la seva economia ni el seu equilibri sectorial han estat els mateixos. És evident que el mot desindustrialització l’empr en contraposició a la paraula que Gaspar Oliver, llavors conseller d’Indústria i Comerç, va fer cèlebre aquell any de 1987: “reindustrialització”.

El símbol doncs, Empress España SA, va néixer a Ciutadella el 1972 de la fusió de dues personalitats empresarials capficades en el món del calçat: l’holandès Charles Portocarrero i el ciutadellenc Martí León. Després d’una forta crisi de mercat, l’empresa de Nimega Empress passà a comptar a Menorca amb una sucursal que produïa pels mercats belga i holandès. Es tractava d’un negoci rodó. Per una banda els socis holandesos aconseguien una producció de qualitat i preus de cost més baixos, i per altre pels León aquella aventura era necessària, ja que els consolidava en un mercat alternatiu al canal d’exportació que dominava a finals dels seixanta i principis dels setanta: els EUA. Amb els ulls de la suïssa Bally International posats en el producte de Calçats Roseta, Menorca treballà per a dissenyadors famosos com Sergio Rossi, Pierre Cardin, Aldrovandi, Pertegaz o Adra Pfister... Cap el 1977 el tàndem Portoccarero i León comptaven amb una de les fàbriques més modernes d’Espanya. La seva expansió va ser fulgurant cap els mercats del BENELUX, Regne Unit i els EUA, aquest últim sota el trade mark, Botelli. El desenvolupament d’Empress España SA és el mateix d’altres grans fàbriques que configuren i centren la investigació i la història de la indústria menorquina. Un gegant illenc que el maig de 1987 presentà l’expedient de regulació d’ocupació.

El caràcter internacional d’Empress España SA es pot conèixer a través dels articles de premsa. Potser el que més ens crida l’atenció és un escrit en holandès signat per Jan Naaijkens i que es titulava, “Empress-España: een proeve van moed, ondernemingsgeest en doorzettingsvermogen”, o sigui i després d’una mà d’ajuda en la traducció, podem acabar aquest recordatori als 120 treballadors amb aquell lema: “Empress España una prova de coratge, esperit empresarial i lluita”. Sens dubte, aquestes són les altres històries, les que costa contar, les més petites, les que afecten a col·lectius determinats, però, al cap i a la fi: història.

(Publicat a Ultima Hora, 12 de febrer de 2008)

Secrets d'una paret

2008-02-07T13:51:00.000+01:00

Açò són parets!!! I no les que es fan avui endia, fines, de guix o estuc. Aquesta paret ronyosa guarda zelosament molts de secrets. Una dia va ser la paret de Calçats Florit, ara és la meua, la nostra paret, la que guarda en les seves pelades de pintura capvespres de crema catala, de xibeques eternes, de llaunes de birra d'importació, o Yllera o fondues de formatges... Per açò, estimada paret, si un dia et tiren, almenys aquest tub que et talla en dos restarà online fins que un dia aquest bloc me'l censurin o s'esgoti el seu disc dur.

Gràcies pels teus silencis!!!

Cos femení no acabat

2008-02-07T13:46:00.000+01:00

Visions de Menorca.15 de gener - 16 de febrer, 2008

2008-02-06T13:02:00.001+01:00

Visions de Menorca és fins el 16 de febrer l'exposició que es pot visitar a la Sala d'El Roser de Ciutadella. Poesia i pintura. 30 artistes i la seva obra. Un passeig entre tendències actuals i paisatges lírics i pintats.

Trenta artistes, Iolanda Aduart, Aitana Arnao, Miquel Barber, Luis Blanco, Biel Calafat, Pacífic Camps, Anna Carreras, Miquel Cereceda, Antònia Coll, Paca Florit, Xec Florit, Biel Mercadal... i sobretot, tres dels noms que més i millor s'adapten al que jo entenc per pintura actual; n'hi ha d'altres però Ivan Jordà ofereix una obra molt personal, submida en els tons ocres, suggestius, molt pròpis de l'illa. "Transparències" és una obra en tècnica mixta sobre fusta que ens serveix de referència i aguait a la darrera aposta d'aquest artista català. Els altres noms destaquen per l'hiperrealisme, Rafel Jofre, "Passejant sa primavera" i Miquel Bosch, "Miratge sensual".

_________________________

Dalt l'obra d'Ivan Jordà i baix l'oli de Miquel Bosch, ambdós exposats al Roser

L'horitzó

2008-02-06T12:56:00.000+01:00

Posat el sol, quan només resten els reflexes que cremen en l'horitzó, Mallorca apareixia retallada, embolcallada en un marc únic.

Aquesta es na Magina

2008-02-04T20:44:00.001+01:00

Na Magina, la nova adquisicio, una amant de la bona música

El gató que va tornar a la mar

2008-02-01T23:08:00.000+01:00

Li ho havia promès. A la primera que tingués una foto la penjava al bloc. Heus-la aquí amb un exemplar molt maco. Em referesc al gató ;). Minuts després d'aquesta captura històrica el petit esquàlid tornava a la mar. Açò es diu pesca responsable.

La foto és de na Cristina Florit i la pose també es seua, la del gató és del mateix gató.

Un final de dia a Calas Coves

2008-01-21T08:15:00.000+01:00

A CENT PASSES DE SANTA CECÍLIA

2008-01-19T00:09:00.000+01:00

FORN "LA MODERNA" DE CIUTADELLA

2008-01-18T12:51:00.000+01:00

I ja que sempre xerram del passat i com que no tot eren sabates -¡¡¡???-, heus aquí una foto de la "Panadería la Moderna" de Rafel Allés.

Un 17 de gener matí a Santa Àgueda

2008-01-17T16:10:00.000+01:00

Testimoni d'excepció d'aquest dia de Sant Antoni. Una Diada cada cop més estereotipada, el Castell de Santa Àgueda va ser aquell dia 17 de gener de 1287 com Ciutadella testimoni d'excepció de l'ocupació catalana de l'illa. Una fortalesa musulmana que any rere any veu com perd el seu atractiu: les murades. El fet que estigui en el llistat de la Xarxa Monumental del CIM no fa que sigui com la resta de monuments al camp, un munt de pedres sense sentit.

Com sempre calen més que paraules per aconseguir que aquest vell orgull de Menorca s'alci altre cop a sobre de la muntanya ferrerienca.

Aquest 17 de gener, doncs, ens hi hem passejat pels seus murs, aquells que també veieren l'exèrcit català camí de Ciutadella.

Taronja i Mandarina

2008-01-14T13:43:00.000+01:00

BOIRA

2008-01-07T11:56:00.000+01:00

Avui Ciutadella ha començat el dia sota una boira intensa. Una cortineta espesa que no ha deixat ningú indiferent. Un dia què Menorca sencera està de dol. La mort de tres joves en un accident de cotxe sempre és una notícia trista, tristíssima, tres vides que just començaven trencades en una carretera...

Avui la boira deixa un record d'un poble màgic, embolcallat de pujolets verds, als tres amics d'Alaior, QEPD.

Un acord en la història

2008-01-06T14:22:00.000+01:00

L’altre dia escoltava un polític capficat en un discurs d’autoafirmació, i em va cridar l’atenció una frase que va pronunciar: “açò és un acord històric”. No sé si un polític en el present és capaç d’avaluar el que és un acord històric del que és un acord en la història. Per mi que el que han signat les esquerres menorquines és més el segon cas que no pas el primer; de totes maneres la classe política espanyola es preocupa poc del que en dirà la història de la seva actuació. Un dels polítics que més es va preocupar va ser Jose Maria Aznar. En la segona legislatura va creure que una aliança amb els EUA i la Gran Bretanya portaria a Espanya a l’època de la “Reconquista” i l’època imperial dels Habsburg i fins i tot va romandre uns dies per Yuste avam si per alguna casualitat li arribava algun pensament de Carles I perdut en el temps. L’11-M va significar el retorn a la política internacional espanyola. A l’aliança estratégica amb França i Alemanya que ha caracteritzat la història contemporània espanyola.

L’acord històric de l’esquerra menorquina consistiria en una unió formal en tots els fronts polítics; de moment açò no ha succeït, no vol dir que un dia arribi, però si algú creu en les utopies irrealitzables, també pot creure en açò. De la mateixa manera en les meves utopies hi ha un sentiment autonomista per Menorca i per a que algunes de les grans obres que es realitzen en la nostra illa portin alguna mena de desenvolupament econòmic sostenible. L’aeroport és una d’aquestes grans obres, però no deixa de ser un gegant amb peus de fang. És la porta d’entrada dels nostres negocis i del nostre turisme i en canvi durant set mesos queda reduït a quatre connexions diàries, Valencia, Madrid, Barcelona i Palma... Massa poc per massa aeroport. Aquests dies xerrava amb gent de la indústria i comerç i em comentaven les dificultats que trobaven amb les connexions aeries amb Barcelona. Endreçar les malifetes d’Ibèria és un objectiu i l’obligació del Consell Insular de Menorca. Del Govern Balear no esperarem grans gestes per a les illes adjacents, alguna inauguració, i poca cosa més. El “sandvitx polític mallorquí” ha implicat un esforç molt gran per part del PSIB, un esforç polític que no va acompasat en la construcció d’un partit polític a nivell balear. Almenys, en la lògica de construcció d’un partit polític.

L’acord de les esquerres pel Senat i la candidatura d’Artur Bagur significa la projecció política del batlle maonès. Artur és un home que sap estar en el seu lloc i sap actuar davant el micro. Avui endia açò és més important que la transmissió d’idees. L’Homo Mediaticus i les fotografíes en premsa són l’obsessió dels principals partits polítics, però la realitat social és la que mana. La pèrdua de valor de la nòmina mitjana a causa de l’encariment dels aliments, de la vivenda, de la presència en moltes llars de la senyora hipoteca –comparable a la temuda Nèmesi de les desil·lusions-, preocupa més que la propia política que s’ha d’encomanar a corregir la inflecció anual del “tallat”, perquè després de tot i no molt lluny de Valladolid, a Medina de Rioseco, vaig localitzar un dels darrers “cortados” a 80 cèntims d’euro, i la cosa era tan melangiosa que hi entraven dos bunyolets de crema "de gratis". Vaja! Les diferències existiexen, encara que sigui en terres de la “reconquista” asnariana, d’aquells herois precursors de la lluita contra Al-Qaeda, com bé va dir en una de les classes magistrals ams EUA .

La palmera que dansava

2008-01-03T23:47:00.000+01:00

EL CAS NERER S.L.

2007-12-20T13:44:00.000+01:00

No conformen una èlit social entesa com a tal, no conformen un grup social compromès ni amb el seu temps ni amb la societat que els envolta; la màfia és un grup de famílies de Ciutadella que fa i desfà, que s’ha enriquit i que són hereus dels temps dels corsaris, dels traficants de la pota i l’estraperlo. Sempre hi ha hagut corrupció, però mai aquesta havia arribat a arrelar dins la política local. Mai no ho podrem comprovar. Tot sempre serà suposat, però l’enrenou de fons hi és.

Nerer S.L. no és un cas aïllat. S’ha d’entedre dins el context d’una trama econòmica. Una de les Belle Epoque de la cosa nostra ciutadellenca va arribar amb l’atur de molts de treballadors. Eren els anys vuitanta, en plena desindustrialització a Ciutadella. Els economistes de la màfia treballaren activament per a algunes empreses –no totes-. Fa uns anys que han trobat de la mà de polítics corruptes la seva oportunitat de jugar amb els diners públics. I dic, sempre seran suposats, presumptes, mai culpables del tot, perquè per açò calem de jutges rectes, una mena d’Elliots Ness compromesos.

La corrupció a petita escala està assumida per tots. Comença per pagar diners en negre, passa per allò que en diuen llibertat de preus però que oscil·la amb diferències de 1000 euros en el cas d’un pressupost de fusteria d’alumini, passa també per vendre conscientment aliments caducats o en mal estat… La febre per enriquer-se al so de l’euro ha creat una bolla inflacionista, que ha afavorit la corrupció a petita escala que es tradueix en els afaires a gran escala, la dels polítics ocasionals, però que deixen empremta. Així les coses, una societat que accepta aquestes formes, no és estrany que accepti també els al capone de l’època. La màfia ciutadellenca, la que actua, i esten les seves àrees d’influència en mil negocis, la que destrossa el patrimoni històric, la que construeix sobre llocs, no te cap mirament per ningú.

Nerer S.L., el “Cas del solar de les rates”, el cas de la UTE funerària o la desviació de capitals durant la crisi del calçat dels anys vuintantes són les puntes de l’iceberg d’una trama que només té solució amb l’entrada en escena d’Hisenda i de jutges independents. Ara es diu Nerer, demà serà un altre nom, i és que rere Nerer S.L. filial del grup Pradas no hi ha res. Tres noms propis; o sigui, poca cosa més que fum.

Ciutadella en una bassa

2007-12-18T13:10:00.000+01:00

Detall d'una primera gran obra : Taronja transvestida de clementina i llimona

2007-12-11T13:35:00.001+01:00

Seran les rialles de n'Alba Bosch o la mil·limètrica execussió de l'obra, amb tot aquí està la primera gran obra, una lluita constant amb una taronja que volia ser una clementina i una llimona molt a gust amb el seu color. Bé i de l'escudella, què en direm! Desnaturalitzada? Serà cosa del llum artificiós de l'antiga fàbrica de calçat Sa Bombonera? O serà la traça pictòrica hipersurrealista...

(Títol: Bodegon amb taronja transvestida de clementina i llimona. Tècnica: oli sobre tela)

La farmàcia Llabrès ahir i avui

2007-12-11T12:46:00.000+01:00

No hem aconseguit cap altre foto que aquesta del diari Menorca de 1985 que mostra la façana d'un dels edificis més emblemàtics de la Ciutadella social: la façana i vitralls modernistes de la Farmàcia Llabrès. Així era i així hauria des ser un edifici cèntric bell mig de la Ciutadella del s.XXI que era considerat per molts monument històric i que el "non savoir faire" dels nostres polítics ha portat a l'estat calamitós actual. I en açò hi hem d'afegir que en el seu moment es va retirar la seva farola de ferro als magatzems municipals -i com sol passar, vés-a-sabre per on para-. Sens dubte, la Comissió de Patrimoni és poc més que un test sense articulacions.

De Ses Truqueries a Sant Sebastià

2007-12-06T11:59:00.000+01:00

Cartes a l'Havana

2007-11-28T16:03:00.000+01:00

“Aquesta és la darrera carta que t’escric...”, va escriure en Francesc en el seu últim viatge a Caldes de Montbui. Així, i sense més preàmbuls, finia l’última missiva escrita en aquell passat que pretenia ser un present impossible. La de Francesc va ser la vida més exemplar que hom es pugui imaginar, si per exemplar ho entenem. Amb 17 anys partí a l’Havana amb l’únic objectiu de convertir-se en un comerciant de pelleteria de referència per a la nostra indústria. Pels seus amics i família l’emigrant que feia fortuna fora de l’illa era una mena d’heroi homèric. El 1876 aconseguí fer-se un lloc en la companyia catalana de Joan Cardona, i aquell any es convertia en soci a causa d’una greu malaltia del propietari. El 1880 fundà a Ciutadella una petita fàbrica de calçat i anys més tard adquirí quatre llocs a Ciutadella i vàries cases a més de ser juntament amb Pere Cortès el mecenes del mestre Joan Benejam. Una vida apassionada a les darreries de l’Imperi Espanyol a Ultramar truncada el 1899 per una malaltia mortal. L’últim alè d’una Cuba provinciana que bullia de vida comercial i a la que hi emigraren un grup de menorquins disposats a canviar el futur de la seva illa nativa. La reconstrucció d’una biografia comença per un bon retrat. La personalitat en la mirada de qui vol que se’l jutgi en el futur. La personalitat de qui només el temps escombra el que va fer en aquell grapat d’anys entre la Calle Obispo i Amargura i Teniente Rey, els molls de l’Havana i les molts hores a “La Marina de Portales de Luz” amb la sola lectura del “Diario de la Marina”.

Fa temps, a l’ombra d’una investigació que incloïa la immersió en una ciutat decimonònica, Ciutadella, m’havia trobat casualment amb la vida de dues persones; dos germans, però tan diferents l’un de l’altre que hauria bastat un espetec de dits per a deixar-los l’un a l’Havana i l’altre a Ciutadella. L’un un home que triomfà en la vida social cubana i que arribà de la mà de la maçoneria al Centro de Dependientes de l’Habana i l’altre que s’aferrà a l’únic que el podia fer créixer socialment, la compra de propietats, algunes a bon preu, i que convertí en possessions emblemàtiques com Son Cabrisas, Son Tarí... Històries que es perden en la línia del temps, embolcallades en mobles de moguin i noguer, olor del cerol i fotografies en blanc i negre, cartes de mares i germanes i oncles i amics i socis... tots ells encomanats a desxifrar-nos una societat en plena transformació. “Ara Ciutadella és l’Havana”, deia un dels amics de Francesc en una de les seves cartes.

D’aquella Ciutadella de contradiccions eternes, la que ensopegava amb la societat més tradicional i la que es passejava pels carrers de París en aquells temps de la Tour Eiffel i el bullici de l’Avenue des Champs-Elysées o dels passejades per Unter den Linden i els cafens estil imperi a Postdamer Platz, ens han arribat façanes que evoquen el passat d’aquells senyors del calçat, medalles aconseguides en les principals exposicions internacionals del moment... En un article de fa una setmana retíem precisament l’homenatge a aquella classe social a través d’alguns edificis emblemàtics de la nostra ciutat. No són grans palaus. Són cases d’industrials i conformen una part del que diem el patrimoni industrial de la nostra memòria històrica. Una memòria que només tindrà el seu contrapunt en la creació d’un espai dedicat als oficis tradicionals; diguem-ne un Museu del Calçat en la primera ciutat espanyola que exportà calçat de pell a l’estranger, un espai en la primera ciutat que va veure néixer de la mà de les cinc generacions de Joseps Gornès la fàbrica de formes més antiga d’Espanya, la ciutat que cap el 1900 i gràcies a la connexió umbilical amb Barcelona entrava en la modernitat del s.XX molt abans que la resta de l’Estat. “Ara Ciutadella és l’Havana”, del passat vestit de present devorat per la febre immobiliària depèn que el futur existeixi.

I a tot açò, aquell home descobert no fa molt, en la seva tomba, incorrupte després de cent anys, semblava haver exhalat el seu adéu definitiu amb la sola veu d’unes cartes enviades a l’Havana a l’atenció de Francesc Piris. Consigna, Portales de Luz.

Publicat a Última Hora el 28 de novembre de 2007

Mirada des d'una finestra

2007-11-20T13:46:00.000+01:00

S.O.S. al Patrimoni Històric de Ciutadella: Els senyors del calçat... una ruta imaginària

2007-11-20T13:43:00.000+01:00

Ca sa Viuda Anglada obre un precedent molt perillós. L’enderroc d’un casal bell mig de la Contramurada significa en altres paraules que s’ha obert la veda per a derruir el que resta d’arquitectura contemporània. El precedent és doncs molt perillós, ja que en el seu lloc no s’alçaran façanes monumentals, sinó “más de lo mismo”, promocions a dojo. Un dia xerrant amb un d’aquests especuladors d’habitatges en microcàpsules em deia: “ara és propietat meua i jo en faig el que vull”. Clar, i qui l’ha d’aturar? Qui li atura els peus quan el que deixa són un grapat d’euros enverinats! El diumenge vaig parlar amb un altre propietari molt diferent a l’especulador: “jo sé el que vaig comprar i haig de respectar-lo en la seva fesomia original, no per mi sinó pels que venguin rere meu”.... Serà que els especuladors es senten immortals... O serà que tenen un encefalograma molt pla o unes visceres molt malaltisses.

L’arquitectura industrial i indiana és la gran desconeguda de la nostra història. En molts casos es tracta d’edificis que passen desapercebuts o que han estat oblidats de les guies de la ciutat, però el fet de ser un conjunt únic en el seu temps els converteix en part de la llegenda que envolta aquella època daurada i que complementen l’embolcall monumental de Ciutadella. En aquest article recollim alguns dels exemples més interessants de l’arquitectura industrial, ja sigui en la vessant de la fàbrica, la casa o la villa d’estiueig.

La Casa Piris és el punt de partida. És un dels quatre casalots ciutadellencs estil indià que es varen alçar a Ciutadella. Cap el 1884-1887 i sota la idea d’un palau renaixentista italià. La seva façana i la seva situació no és atzarosa. El fabricant volia demostrar al poble com un jove de família humil es podia permetre el luxe de plantar una sumptuosa façana davant el palau ducal. Bartomeu Piris és l’exemple més clar d’una classe social emergent que tenia els ulls posats en els seus negocis i en el seu estatus social. Per açò la seva principal dedicació a part de produir botines va ser el foment de les activitats culturals (teatre, sarsuela, òpera, balls...), la política local, la beneficència, els viatges i la compra de patrimoni, llocs, cases, terrenys urbans... La teranyina social de la indústria sabatera

Grosso modo l’arquitectura industrial contempla varis estils, el renaixement (Casa Piris, Villa Miramar, Villa Bonaire...), l’historicisme amb reminiscències de l’urbanisme català (Gornes, Fiol i Cia./Bartomeu Pons i Cia./Lluís Esteban i Cia.; Casa Florit, La Sexagenaria (l’actual seu del Consell Insular de Menorca a Ciutadella...), l’arquitectura colonial cubana (Joan Mercadal i Cia. (1878), Casa de Ferro/Cabrisas Sastre, Hospital Municipal (1894), Casa Pons (finals s.XIX), Casa Cabrisas (1869-1872), Plaça des Peix –amb dues actuacions: les voltes de 1870-1872 i el 1894 amb les estructures de ferro de la Maquinista Naval...), el nou-centisme català (l’únic cas el de la Casa Mercadal Ribot), el racionalisme (Pons Menéndez,1926; Xalet Salord Menéndez-Arango, 1935) i el funcionalisme (Joan Pallicer Bonet/Domingo Moll i Sebastià Seguí i Cia). Un resum que podria ser més ample, més complex, i que incorpora aquestes construccions al conjunt de la Ciutadella neoclàssica.

(Publicat a Ultima Hora, 20 de novembre de 2007)

Posta de Sol a s'Illa de Sa Sargantana (Fornells)

2007-11-18T23:18:00.000+01:00

Una imatge del passat: la Casa Cabrisas Sastre

2007-11-09T09:39:00.001+01:00

La Casa de Ferro o Casa Cabrisas Sastre (per diferenciar-la de la Cabrisas del carrer d'Artrutx) era l'exemple més clar d'una construcció indiana a Ciutadella. La seva galeria de ferro es construí als tallers maonesos de la Maquinista Naval cap el 1894. Per cert que és la mateixa data dels materials de ferro a la Plaça des Peix.

Si hom guarda encara un poc de sossec quan passeja trobarà el perfil superior de la façana a la Casa Pons (o Trémol) del carrer d'Artrutx. Aquella és l'exemple més exhuberant de l'arquitectura havana a Ciutadella, com també ho és l'Hospital Municipal (1894), Ca Sa Millonària ('1880), Plaça des Peix... Certament "Ciutadella era l'Havana", en el sentit de dependència umbilical i en el sentit arquitectònic. Poques vegades trobarem un poble que tengui un deute tan gran amb una ciutat, l'Havana, amb la que no s'hagi agermanat. Açò sí, anirem a Cursi, a Oristany, a Koszeg...

“ELS PAISATGES HUMANS” DE MARIANELA GALLARDO

2007-11-08T23:21:00.000+01:00

És la pintora dels paisatges humans, dels cossos e contorsió dissimulada, de la feminitat, de la sensualitat, però també de l’angoixa. És l’autora d’una obra expressiva, natural, on les línies defineixen el caràcter creador d’una ànima inquieta. Aquesta pintora argentina de trenta-un anys és també un dels noms que més sonen en el moment actual de la pintura menorquina. Els seus treballs atreuen un públic obert que fuig dels convencionalismes i aposta per mirades actuals, transgressores, jocs de volums i imaginació.

No sé perquè, però les seves pintures em recorden l’estiu. Dies de calor sota la terrassa d’un bar, i és que aquest estiu passat hem pogut passejar entre les pintures dels pintors més en forma de l’escena menorquina. Joves i no tan joves, com és el cas del veteraníssim Klaus Netzle o d’una Alba Bosch que busca en les seves obres la varietat cromàtica de les ombres. Aquell passat 7 de juliol (2007) que es perd en la memòria, la pintora argentina reisent a Ciutadella Marianela Gallardo (1975) presentà en la Galeria Retxa la seva tercera exposició individual titulada "Oruga, Gatzoneta i Papallones d'Estiu". La seva pintura es caracteritza pel volum i la geometria i pel gran format que imprimeix en les seves obres; destaca també per l’ús de la tècnica mixta i la tinta xinesa i per un expressionisme molt peculiar que se sintetitza potser en el títol "Paisajes Humanos" per una exposició anterior al Cercle Artístic (juliol de 2005). La pintura i la transcendència del cos humà se resumeix en la figura femenina, protagonista de les obres que s’exhibeixen, però així com ocorre amb l’expressionisme l’objectiu final de la composició és crear un llaç íntim entre qui mira i qui pinta. “L'artista pretén a implicar als observadors per a que puguin explorar els sentiments que el conjunt d'obres pretén transmetre’ls-hi*”. (*de la memòria del Cercle Artístic de l’any 2005)

Marianela Gallardo va néixer a Rawson, al Chubut argentí, en plena costa de la Patagònia, un 1 de novembre de 1975 i va estudiar Belles Arts en el Nacional a l’Institut Universitario Nacional del Arte, Escuela Prilidiano Pueyrredon (Buenos Aires). Entre 1995 i 2007 ha exposat les seues obres en el seu país natal (Rawson i Buenos Aires), Espanya (Girona, Barcelona, Menorca) i en una ocasió a l’Art France de Lavaur (França).

En paraules de la mateixa pintora el seu art és imbuït per “l’Art Dark”. En una entrevista de Jordi González (UH-Menorca, 2005) explica aquesta tendència a través dels seus orígens: «jo som de la Patagònia, i no sé si és pel clima àrid o pel deute que hi tinc amb els meus orígens maputxes, que represent aquest art Dark». A ulls clucs l’art obscur es relaciona amb el concepte del gòtic actual. Obscur, misteriós, sensual, fetitxista. En canvi gran part de les obres de Gallardo semblen tretes de la influència expressionista alemanya, un concepte que es fermaria en el seu treball psicològic, en els retrats otto-dixians i en les figures kokoschkianes carregades d’hedonisme i personalitat. Amb tot, l’expressionisme no és la seva etiqueta personal. Fuig d’anomenar-se surrealista i es deslliga del realisme. Prefereix explorar els sentiments, l’interior dels personatges, i trencar amb els convencionalismes. Un retorn al mite de la fecunditat i la Terra, “és un tema que he tractat sempre, la relació entre la Dona i la Mare-Terra”, comenta en l’entrevista.

En les seves darreres exposicions predomina la tècnica mixta. Olis amb tinta xinesa. La seva obra “Al Pie del Balance”, segon finalista del Premi Sant Antoni de Pintura (20074) és un bon exemple de la seva evolució pictòrica. A “Papallones d’estiu” predomina tot el que he esmentat abans amb el que Marianela defineix “la desaparició de les línies del dibuix”, per aplicar-hi en el llenç l’action paiting, l’abstracció gestual, un moviment pictòric actual en plena construcció. Altra vegada el més interessant és l’expressió mateixa i la matèria. Els olis es barregen en acrílics, aquarel·les, i el tema torna a ser el retrat: el cos femení en una figuració en plena evolució.

L’escena cultural menorquina gaudeix ara per ara de noms molt interessants, tant pel que fa a la pintura, a la literatura, a la música o al teatre. La resta, la part més simple i complexa, depèn de les institucions.

_____________________________________
Les tres exposicions individuals a Ciutadella:
Bar del Cercle Artístic, (Maig, Juny, Juliol de 2005)
Galeria d’Art Centre Polivalent Albranca, (fins el 31 de desembre de 2006)
Galeria Retxa, (Juliol de 2007)

Exposicions Col·lectives:
Grans formats (II edició), Galeria Art i Joc, 3-24 de març de 2007
Les carotes que mai es rompran, Art i Joc (2-30 de juny de 2007)

Font:
Entrevista de Jordi Gonzalez a Marianela Gallardo. (UH-Menorca)Article en premsa A.M. Bagur, “Las “Papallones d’estiu” de Marianela Gallardo”, 6-07-2007

EL XALET SALORD MENÉNDEZ-ARANGO (1935)

2007-11-08T22:23:00.000+01:00

Dedicat a Abbi Spurdle, das ist eine grosse Entdeckung, aber wo ist der HausGeist?

I parlant de rareses arquitectòniques el Xalet Salord a Son Blanc n'és una d'elles. Construït el 1935 sota els plànols de l'historiador maonès Hernàndez Sanz, presenta una façana racionalista. Divisió d'opinions. Alguns destaquen la construcció per la seva actualitat, i d'altres la critiquen per la seva lletjor. Sigui el que sigui, el Xalet Salord és el darrer exemple a Ciutadella d'aquella època dels grans industrials.

l seu promotor va ser Josep Manuel Salord de Menéndez-Arango, descendent d'una riquíssima família cubana i ingenier industrial que a les darreries dels anys vint invertí en la posada en marxa d'una fàbrica de calçat. Tan efímera com la seva vida. De cop sobtat, el 1935 morí. Les circumstàncies que envoltaren la mort no estan molt clares, però descartada la presència d'algun fantasma a l'interior del xalet, aquest edifici ha cridar l'atenció a estrangers/res que veuen en ell trets d'una arquitectura urbana coetània a l'europea del moment.

____________________________________

Foto: vista lateral del Xalet Salord. És evident el seu deterior exterior, però el fet que l'obra sigui d'un historiador fa que la seva documentació s'hagi conservat en els arxius de la família Hernandez de Maó.

PATRIMONI INDUSTRIAL 3: LA PONS MENÉNDEZ (1926)

2007-11-06T23:49:00.000+01:00

S'alçava encara com un vestigi del passat. Va ser construïda el 1926i enderrocada en dues fases 1989 i 2001. Arquitectura racionalista, com la Casa Anglada devorada aquests dies pels depredadors d'edificis. En aquella època de la batlia socialista d'Antoni Salvador allò es podia perdonar. No és fins l'any 2000 que la legislació espanyola de patrimoni inclou aquests edificis com a part intrínseca de la memòria historica i social de les ciutats.

La Pons Menéndez és l'exemple d'un edifici classicista, esbelt, racionalista en tota la seva conceptualització. Les obres s'iniciaren el 1926 i el seu promotor va ser Josep Teodor Canet i Menéndez qui a partir de 1927-1928 va figurar com a propietari de la societat Canet per a la fabricació de calçat. Segons la matrícula industrial aquesta era una de les grans fàbriques del moment. La seva planta resultava curiosa. Una H. Al llarg de les obres no hi faltaren les anècdotes, entre les quals la mort d'un dels manobres, la desaparació dels plànols, la interrupció del tercer cos de la construcció que hauria donat a la Pons Menéndez un acabat més racional, segurament en una H-I. Però en aquelles circumstàncies la demora costava doblers. A més, per a Josep Teodor Canet el fet que la fàbrica estés envoltada d'assolls de porcs ja li era un problema prou higiènic, així que entre compres d'hortalets i la demanda a l'ajuntament d'una plaça va passar el primer any de vida.

Va ser batiada com a The Fashionable. Aquell nom global va ser l'aportació d'un Pere Josep capficat en les seves amistats a París, artistes i alguna costura de sastre que li procurava el substent. És obvi que aquest és un tema més privat que no pas històric, però sí que té relació amb el fet que aquella faràndula dels happy twenties es vingués a Ciutadella.

Però la fàbrica seguí el seu periple. Als anys trenta produí més que mai. Quan la resta de la classe industrial es lamentava de la crisi la Pons Menéndez exportava a Berlin, Londres, París, Brusel·les, Copenhague, Nova York... Entre les parets d'aquella fàbrica es fundà el PSOE de Ciutadella (1929-1930), passejà la primera bandera republicana de la ciutat, i el 1933 veia la llum el Radio Comunista (PCE). Era la resposta a un empresari socialista de part d'un sindicalista com Miquel Casasnovas Riera, la biografia més significativa de l'esquerra menorquina del moment.

I arribem a l'incendi: provocat pel mateix fabricant per a cobrar de l'assegurança les partides que la Bata Ltd. li havia tornat. Pere Josep i Marçal Moles iniciaren el foc, però quan veieren que els seus operaris arribaven per apagar-lo, el fabricant es posà davant la porta i els pregà que marxessin per evitar més desgràcies. (...).

Com veiem parlar de Pere Josep Pons podria ser un tema per una novel·la, rosa, vermella, negra i de tots els colors que hom hi vulgui ficar. El que més m'interessa d'aquest home singular era la seva amistat amb artistes estrangers. Un d'ells visità Ciutadella el 1926 i el 1933. S'hospedà a la casa de Josep Teodor Canet, i pel que sembla es deixà caure per l'obra. Alguns testimonis parlen d'un tal Hans, Cans, o Jans... Els registres dels vaixells ens parlen de Hans Hartung (1904-1989). El seu art abstracte no va cridar molt l'atenció als menorquins, però Pere Josep Pons sí que s'hi sentí atret.

_______________________________
La Pallicer Bonet i Cia.. més tard Domingo Moll i Cia. Enderrocada el 2004

_____________________________
La Joan Mercadal i Cia. (1878), no és la decana de les que tenim empeus, però quasi.

AURA IRIS CANET i JOAN TALTAVULL: UNA PERFOMANCE EN EL COR DES DIARI MENORCA

2007-11-06T13:08:00.000+01:00

Sembla ser que allò de dissabte va ser una actuació notable. Pura improvisació, com li agrada a n'Aura. Un èxit tenint en compte el poc temps que van tenir ella i en Joan de muntar poc més de 9 minuts que donaven vida a la "perfomance" de dissabte. El cert és que així com a Ciutadella no gaudim de teatres, sí que gaudim de gent intel·ligent que sap actuar en un nivell d'exigència molt alt. I me consta que després d'un sopar a Cas Consol i unes quantes birres els diàlegs flueixen com si un déu penjat d'una "Mahou 5 estrellas" t'ho deixi escrit i llest. En record d'una guionista i actriu única -n'hi ha poques que ho superin, lo de guionista i única, vull dir!- que sap manipular les frases i les situacions heus aquí l'article del Menorca que ha sortit avui, dia 6 de novembre. Ah, i allò de Quintanilla de Onésimo i la "mancillada" d'en Josep Carretero i de la bobina de paper, què en direm i què en podem dir?!

__________________________________

"La dansa i el teatre són el fonament artístic i professional que hi ha rere la fusió dels ciutadellencs Joan Taltavull i Aura Canet. Ambdós foren dissabte protagonistes de l’espectacle amb què Editorial Menorca amenitzà l’acte de presentació del nou disseny del “Diari”. Estrena escènica, de producció pròpia, que fou un èxit gràcies al talent i l’esforç de dos joves que han trobat dalt l’escenari el millor paper de la seva vida.

El mitjà escrit com a objecte, com a contingut i com a ofici, foren font d’inspiració d’una gràfica i crítica representació en què es perfilà l’embull periodístic. “Mostrar al públic com els horaris dels redactors depenen sempre de l’actualitat informativa i com, en arribar el producte final, es mira un lector el diari foren eixos centrals dels nostres esquetxos”, explica Joan Taltavull. Graduat en dansa contemporània pel Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona, Taltavull apostà per Aura Canet per protagonitzar el que seria el seu primer projecte junts. Fet puntual on els intèrprets demostraren tot el seu bon fer amb una petita dosi de “performance” introductòria seguida d’un espectacle purament teatral.

El “naumon”, la trobada

El vaixell “Naumon” de la Fura dels Baus fou escenari del primer encontre entre Taltavull i Canet, que fins llavors no es coneixien. “El projecte del ‘Diari’ requeria una important experiència dins l’àmbit teatral, per això vaig anar a cercar n’ Aura”, apunta Joan. L’actriu, de 26 anys, cursà estudis d’interpretació a Anglaterra a la LAMDA (London Academy of Music and Dramatic Art) i a l’ ACT (Academy Creative Training). Una trajectòria que fins ara ha esdevingut entre la “City” i Barcelona, on aquesta setmana es troba assajant un dels darrers projectes de la Fura dels Baus. Especialitzada en teatre musical, la intèrpret ha desenvolupat també la vessant com a guionista i professora. De l’entrega de dissabte vespre fa un balanç més que positiu tenint en compte “el poc temps de què disposàrem per assajar”. Tot just una setmana en què posaren tot de la seva part per tal de que la dramatització fos un èxit. Exmembre a Anglaterra de la companyia Raw Stone (com a guionista i actriu), un dels propers projectes de Aura Canet a l’Illa serà la seva participació com a docent a les jornades de formació teatral organitzades pel Cercle Artístic de Ciutadella.

Per la seva banda, amb sols 25 anys, Taltavull ja compta amb una fructífera experiència professional amb produccions pròpies i interessants coreografies desenvolupades conjuntament amb la seva germana Carme. Afirma que al món de la dansa s’hi va veure abocat “un poc sense voler”. D’aquelles casualitats que després resulten tota una raó de ser. “Per a mi és la manera més còmode que he trobat per expressar-me. No m’he plantejat un objectiu determinat com arribar a una companyia o a una altra, el més important és la necessitat d’exterioritzar amb el moviment les coses que sent”. Una feina a la que, segons senyala, hi preval la llibertat sense tenir la sensació de trobar-se ancorat a un grup. “Avui dia es treballa per produccions, així que el normal és moure’s d’audició en audició, cercant-se un poc la vida, però m’agrada perquè així tens la possibilitat de compaginar més projectes”. Parla del seu pas per la IT Dansa, la jove companyia de l’Institut del Teatre, amb repertori de grans coreògrafs com Nacho Duato, Jiri Kilyan o Uri Ivgin, entre d’altres; la seva participació a Manresa com a ballarí de la producció “Somnis de dones de la Mediterrània”, sota la direcció de Toni Gómez amb qui encara treballa puntualment; o de la creació, producció i direcció de l’espectacle musical “180 graus”. Tot com a petita mostra de una tasca prou enriquidora.La direcció de “El Amor Brujo”, que s’estrenarà al Teatre Principal de Maó el proper abril amb motiu del Dia Internacional de la Dansa i amb el patrocini de la Fundació Sa Nostra, és un dels seus projectes més immediats. Tasca a la que està previst que hi participin totes les escoles de dansa de l’Illa".

Raquel Marqués

El PP-Ciutadella i el seu camí enlloc

2007-10-27T13:46:00.000+02:00

La puja de l’IBI a Ciutadella era quelcom que estava cantat. El PP-Ciutadella ha optat pel camí de la lògica amb l’abstenció de la UPCM. Però a més a més el PP ha comès l’errada més greu de la nova etapa, i ha estat el vot a favor de la proposta de Joan Triay i presentar al Congrés i al Senat un escrit contrari a la “Ley de la Memoria Histórica”. Cap partit sencer, amb els problemes que arrossega Ciutadella, hauria de dedicar ni un sol esforç a temes de pura teoria històrica. Mesurar avam quins morts pesen més o menys, calcular si les fosses de Paracuellos equivalen a un holocaust, o si les fosses comunes que sembren Espanya són o no són comparables als assassinats comesos els 3 anys de guerra en el ban de la República.

La pèrdua imparable de la imatge del Casc Històric de Ciutadella (prest caurà la casa d’Antoni Leon, la casa Arguimbau, l’altre dia li tocà el torn a Ca sa Viuda Anglada, a les dues villes de sa Farola, a la fàbrica de Domingo Moll, a la pons Menéndez...). Qui vulgui turisme cultural haurà de ser molt dur contra l’espoli dels immobiliaris, sens dubte la pela és la pela, però és una pela que ens condueix cap a l’abisme. El cas Llanera no és el primer ni serà el darrer.

I Ciutadella, mentrestant xerra de “caudillos y latrocinios” no té ni en la cartera el projecte d’un auditori, l’escola de música sembla que viatja al Polígon Industrial, però les escoles municipals segueixen com estaven i no hi ha, pel que sembla, res pensat a curt termini. I mentrestant, “que si Paracuellos” “que si Carrillo”, “Que si Lenin”..., però que Menorca perdi comunicacions aèries i es quedi amb una temporada turística de 4 ó 5 mesos no sembla prou perquè es faci un escrit i s’enviï al Congrés, com en aquell temps que la “mare quinca” era el joc oficial de la població.

Castella i Lleó : entre esglésies i castells

2007-10-25T15:01:00.000+02:00

Villalón de Campos, detall del "rollo de justícia" en un primer pla i rere seu l'església de San Miguel, tot açò en la seva Plaça Major.

Villalba de la Loma. Torre de campanar absenta

Salamanca. Detall de la façana de la Universitat antiga de la ciutat. Fundada el 1254 per Alfons X, encara que la seva façana plateresca és anterior a 1526.

Salamanca. Detall del campanar de la Catedral Nova.

La Alberca. Creu bell mig de la Plaça central. Aquest si que és un poble mega turístic, i com en tots aquests pobles els preus són més a l'estil menorquí, o sigui i després de comprovar que els cortados de 0,80 existien, aquí i a Sepúlveda el preu era d'1 o 1,10 cèntims. Serà que ens veien estrangers? Açò del català sona estrany!

Ciudad Rodrigo. Catedral (s.XII); en la imatge la portalada de les cadenes i la torre del campanar.

Cuenca de Campos. Santa Maria del Castillo (s.XIV). Un bon munt de bones intencions cap aquest poble, però el castell es trobava totalment ensorrat i la seva esglèsia tot i que restaurada als anys setanta estava en un estat de solitud preocupant.

Valladolid. Santa Maria la Antigua (ss. XIV-XV), una d'aquelles barreges del romànic castellà amb reminiscències llombardes.

Salamanca. Convent de San Esteban de los Dominicos a l'estil plateresc salmantí construït entre 1524-1630.

Toro. Heus aquí un dels monuments més interessants, senzills i majestuosos de l'art religiós. La Col·legiata de Toro (ss. XII-XIII). És una mostra del romànic evolucionat amb la influència bizantina en quan al cimborri.

Toro. Torres de l'antic Alcàssar del s X.

Ciudad Rodrigo, última fortalesa castellana abans de passar a Portugal. Al fons la torre de l'homenatge del castell construir en temps d'Enric II de Trastàmara (s. XIV).

Puebla de Sanabria, en plena zona llionesa samorana apareix aquest castell majestuós del s.XV manat a construir pels poderosos Comtes de Benavente.

Sepúlveda. Imatge de l'ajuntament sota les restes del castell de la ciutat segoviana.

Cuéllar, açò és el castell-palau dels Ducs d'Albuquerque (ss. XV-XVI). Llàstima que en aquest poble hi dediquin tan pocs recursos al turista un cop a desembarcat a la placeta dels autobusos. Però, sempre hi trobarem un agent de polícia que ens pot donar una mà d'ajuda.

Medina del Campo, impossible passar per Medina camí de Valladolid i no aturar-se a contemplar i admirar el seu castell. Aquesta és una imatge lateral del Castell de la Mota (s.XV), sota paràmetres del gòtic-mudexar.

Peñafiel. Només hi ha un mot que pugui descriure el castell (ss. XI-XV) on va viure l'infant Juan Manuel: Imponent. Arribarem a aquest poble de Valladsolid allò de les 9 i 30 del matí, i clar tothom dormia, només un bar obert i moltes mirades cap els forasters. Típic. En la foto la vista del castell des del coso, una de les meravelles de l'arquitectura popular castellana.

“EL PREU DE L’AMBIGUITAT”: JOSEP TEODOR CANET (1877-1936)

2007-10-19T01:03:00.000+02:00

A la redossa de la Llei de la Memòria Històrica, sempre hi trobarem “emperòs” i matisos i crítiques que, es miri des de la perspectiva que es miri, segur tenen raó de ser. La Llei és la darrera empenta del govern Zapatero al projecte esperonat per les associacions i els partits polítics (EU-BNG-PNB) que busquen en la rehabilitació jurídica i moral rescabalar les víctimes de la guerra civil espanyola i del franquisme. Així mateix es persegueixen els símbols d'un règim que es perllongà 36 ó 39 anys, segons de quina zona parlem. Però aquells símbols com "El Valle de los Caídos", les estàtues o creus o obeliscs són en la història la mostra de 39 anys que una llei no pot amagar, en tot cas pot i ha d’ensenyar.

A Menorca, com en altres zones d'Espanya tenim exemples d'afusellats, presoners i represaliats... Tant del bàndol nacional com del republicà, sense oblidar que la repressió republicana a partir del 20 de juliol de 1936 va ser més intensa a Menorca que a altres zones de la República i que la repressió del règim del general Franco consumí 36 anys de la nostra història. Una d'aquelles víctimes a mans dels milicians anarquistes va ser Josep Teodor Canet i Menéndez (1877-1936). És el que podem qualificar d'un personatge tridimensional. Sempre m'ha cridat l'atenció que el fiquessin en el sac de les víctimes del ban nacional, quan el més segur és que hagués estat víctima del ban republicà, com succeí amb Joan Manent Victory (1880-1936), l'altre gran personalitat de la vida política menorquina del moment, o amb la quasi sentència condemnatòria de Pere Josep Pons, cosí de Canet. Després de tot, Josep Teodor era com també ho era el seu mentor polític, Alejandro Lerroux: ambigu, republicà-radical, però ambigu. Assassinat el 14 d’agost de 1936. A la una de la matinada. Al llarg de la seva vida Canet va ser un personatge mediàtic, emblemàtic, i en canvi, la seva mort va ser silenciada primer pel règim republicano-anarquista que seguí a Menorca el cop d’estat dels rebels a la República i després per la memòria nacional. El canetisme menorquí era hereu del llansonisme en quan a la defensa de l’illa i la seva administració separada de Mallorca, era deutor també de les tesis radicals del lerrouxisme i contrari a la radicalització del moviment obrer, una radicalització imminent en el context de la crisi social dels anys trenta. No debades la seva oposició al socialista Joan Mascaró (1939) és més que evident en el divorci republicà que segueix a 1933-1934. Un bon grapat d’istes. Industrialista, federalista, menorquinista, republicà possibilista, i capaç de concretar llaços impossibles amb les esquerres i les dretes, el seu nom passà a l’oblit en nom de l’ambigüitat.Escenificà, també, l’ascens de la nova classe industrial. Un tema realment interessant si es treballa des de les perspectives sociològiques. Els seus moments de glòria els hem de buscar a finals de 1903 quan amb 78 vots accedeix a l’ajuntament ciutadellenc com a regidor de la minoria republicana, a la presidència del Casino 17 de Gener (1904-1906) i als anys deu quan imbuït d’un federalisme republicà va ser elegit diputat provincial i vocal d’Indústria i Governació (1912) i signà el 1913 la formació de “Nostra Terra”, un experiment regionalista sustentat per elements variats de la dreta ciutadellenca. Els seus inicis en la política local es fermaren com deia en la defensa de la indústria i del comerç, les seves principals vocacions i les armes polítiques més usuals del moment. Va ser elegit diputat a Corts en tres ocasions, el 1923 per Unió Republicana de Menorca; el 1931 per la Coalició Republicano-Socialista i el 1933 per la Coalició Radical-Socialista.

Era també membre d’una nissaga lligada al comerç en la que destacà el seu pare, Josep Canet, guardià de les essències del federalisme republicà a Ciutadella. Per açò creà sota l’aixopluc de les parets de la seva casa a l’1 del carrer de Santa Clara un cercle elitista molt proper a la teranyina franc-maçona fermada al comerç pelleter de Menorca. A partir de la retirada de Llansó assumí la candidatura de la Unió Republicana de Menorca. Va ser el tercer nom visible dels republicans després de l’advocat Rafel Prieto i del metge Frederic Llansó. La seva dimensió política corre paral·lela, tot i l’escissió socialista de 1919 a Maó i 1929 a Ciutadella, a la puixança de la Unió Republicana de Menorca.

Als historiadors el nom de J. T. Canet se’ns antulla cabdal en la història política de Menorca. Oblidat per uns i pels altres, és l’exemple més clar de l’oblit de les memòries històriques imposades per les lleis. Josep Teodor Canet evolucionà del federalisme -o sigui, l'essència històrica del republicanisme menorquí-, al lerrouxisme i al radicalisme als anys trenta. Un dels seus grans mèrits va ser la victòria electoral republicana a Ciutadella el 1923 i 1931. Mai en la història de la ciutat de ponent un partit a l'esquerra de la Unió Monàrquica s'havia fet amb la majoria dels sufragis. Com ho va aconseguir? Passar dels poc més de 350 vots el 1903 a més de 900 el 1923, és l'exemple més fidel d’un polític tridimensional, capaç de captar personalitats i positures moderades al seu entorn; el 1931 incorporà a la candidatura republicano-socialista de Ciutadella el metge Pere Hernández, home de prestigi social i que va ser batlle en una època molt complexa (1931-1933/1934-1936). Aquest és també un dels noms oblidats per aquells que legitimen i usen la història per a les seves finalitats polítiques.

(Publicat a Última Hora, 27 d'octubre de 2007)

L’ENQUESTA: EL DIA DEL MUNDO SUSPEN A FRANCESC ANTICH

2007-10-13T13:29:00.000+02:00

Avui dissabte, 13 d’octubre, El Mundo de Mallorca ha publicat una enquesta que contradiu la política i la derrota de l’actual equip de govern a les Illes. Amb totes les cursives que mereix una enquesta, el 50% dels enquestats opina que Antich va paralitzar Son Espases per a contentar al Bloc. Pensa que aquest percentatge és erroni, ja que en realitat es situaria en el 70%.

En la resta de preguntes la gestió d’Antich i del seu equip de govern i el seu sandvitx de partits mallorquins suspen.

En quan a la renúncia de 100 milions d’euros de la inversió de l’Administració central el 51,9% ho qualifica d’incapacitat negociadora; el 47% valora l’actual situació de regular molt lluny del 28% que opina que és bona. Cal dir que entre els votants del “sandvitx” és majoria els que creuen que és bona. El mateix és el que passa quan la pregunta és si els enquestats valoren que s’acompleixen els compromisos electorals.

IB3 i la seva nova imatge és un altre dels plats forts. El 55,2 es declara contrari a que tota la programació es faci en català; entre els nacionalistes el percentatge baixa a l’11%. Pel que fa a la normalització de la llengua catalana el canvi és positiu, però no atén a la realitat de les Illes i l’arribada d’una immigració que es defensa amb el castellà.

L’interès d’aquesta enquesta és doble. Poc més de la meitat suspèn la gestió Antich, i entre la gent del seu partit un percentatge perillós, el 38,70% opina que la situació política és regular, mentre que pel 7,7 és dolenta o molt dolenta. Essent el PSIB-PSOE un partit amb un electorat volàtil l’actual derrota Antich s’ha de corregir. Però com? Aquesta és la pregunta que les seves camarilles s’hauran de demanar.

______________________________

Font: El Mundo/El Dia de Baleares, 13/10/2007

QUALITAT I DISSENY

2007-10-01T13:53:00.000+02:00

“Modacalzado, la Semana de la Piel”, és un bon punt de referència per a comprovar l’estat de salut de la nostra indústria més històrica: el calçat. Un any després de la posada en pràctica dels drets antidumping de la Unió Europea que gravava les exportacions xineses i vietnamites han estat 24 les empreses menorquines que han aportat a IFEMA (Madrid) les seves col·leccions i propostes per a la temporada primavera-estiu 2008. Entre Menorca i Mallorca han estat 48 les empreses que hi han participat d’un total de 670. Altre cop la Comunitat Valenciana ha estat la més nombrosa; 250 expositors dels 450 espanyols. Aquestes darreres dècades la Xina, el Brasil i la Índia, els competidors més potents amb que compta la indústria sabatera europea, no només no han deixat de produir calçat de categories inferiors sinó que entren en la competència del calçat de segona i primera. La lliçó és apresa. El director de la italiana Geox afirmava el 2006 que es podia vèncer a aquests productors treballant en el calçat de qualitat i en la seva promoció. L’evolució del calçat de Geox és curiosa. Fa uns anys ningú n’havia sentit a parlar. Ara és normal que algú digui “he comprat unes Geox”. És gairebé l’efecte però multiplicat de les Callaghan d’Arnedo o les Camper d’Inca, les PQ d’Alaior o les Looky de Ciutadella o les Úrsula de Ferreries, i així seguiríem fins omplir vàries pàgines. La imatge de la nostra indústria sabatera, tot i les dificultats, és sòlida, i més si tenim en compte que la presència en aquesta fira internacional ha passat de 18 expositors el 2005, de 20 el 2006, als 24 d’aquesta edició passada.

La defensa de la consellera d’Economia Antònia Allès de la Qualitat i el Disseny i els Plans Formatius és tan vella com la mateixa indústria, bastaria recercar en les hemeroteques i en els arxius per trobar les respostes als jeroglífics que es creen els polítics actuals. Allà pel 1869 Pere Cortès esgrimia la seva aposta per un calçat fet a mà, de qualitat i amb dissenys atractius, i en apujar els sous per a que els seus operaris fessin front els mesos d’inactivitat i no marxessin a altres fàbriques o a altres activitats econòmiques. Açò es podria traduir en formar treballadors però amb les garanties mínimes. El gran problema del calçat a Espanya i en particular a Menorca és la tradició de l’economia submergida en el sector, la qual o ha de desaparèixer o s’ha matisar, sinó els atractius per a que un jove decideixi treballar de sabater cada cop seran menys. És clar que sense aquesta economia, diguem-ne tradicional, les poques empreses que treballen en l’actualitat no podrien sobreviure. En el present i en el futur les inversions més importants dels grans trade mark menorquins (Pons Quintana, Looky, Jaume Mascaró) seran i són la seva projecció física a la Xina, l'Índia, Japó... i el sondeig de mercats potencials com els Emirats Àrabs Units (amb la nova megalòpoli de Dubai al capdavant), Bahrein, Singapur, Brunei, i de l’Europa de l’Est, una zona en constant creixement econòmic i que en un futur proper està encomanada a jugar un paper central a l’Europa econòmica.

"Qualitat i Disseny", deia, és la fórmula màgica de la indústria d'exportació menorquina, ja sigui la bijuteria o el calçat. Des de l'aura de la industrialització sempre s'ha parlat del "disseny i la qualitat" com a les armes per a lluitar contra el dumping de la competència estrangera. Als anys vuitanta el calçat menorquí sofrí els efectes de la reestructuració del sector, però, amb tot, s'ha mantingut com una indústria puixant que s'ha superat i s'ha reinventat, tot i no ser ara per ara un sector estratègic com és el cas del turisme i/o la construcció – o millor serà referir-se als bancs i a les hipoteques!-. Les tres fires de 2006, les tres cites obligades de la nostra indústria sabatera, demostraren l'optimisme de l'Associació de Fabricants de Calçat que presidia llavors Àngel Mesquida; enguany l’optimisme segueix intacte quan Lina Mascaró, la presidenta actual de l'AFC, afirma que les sensacions a Düsseldorf (GDS Premier Shoe Event, del 14 al 16 de setembre), Milan (MICAM-Shoevent del 20-23 de setembre), i Madrid són positives. Tres cites ineludibles per a conèixer tendències a través de programes de formació com el VerkäuferInnen-Tag pels professionals de venta.

El calçat menorquí espera de les institucions quelcom més que una foto en la premsa insular, espera entre altres coses el recolzament en plans de formació efectius, la inversió en promoció exterior, etc.; la resta, les ganes, la il·lusió i el treball l’aporten els empresaris menorquins. Cal tenir en compte que rere els grans trade marks reconeguts, hi trobem un caramull de petites empreses familiars que calen d’aquest suport institucional, fàbriques de sabatilles, avarques, mocassins, i calçat de dona com el de Bartomeu Genestar, Marcos Moll, Joan Uris... (de Ciutadella), Calçats Ferreries, Calzados Ria –que enguany compleix els seus primers 60 anys de vida- (de Ferreries), Pons Timoner, Gomila Melià (d’Alaior)...

Una indústria, la cap i a la fi, que projecta a l'exterior una imatge d'una Menorca vinculada al disseny i la qualitat, d'una Menorca pacient i emprenedora, res a veure amb les presses actuals dels promotors i el turisme d'estiu.

(Publicat a Última Hora, 3 d'octubre de 2007)

Relacions estretíssimes

2007-09-25T21:19:00.000+02:00

... diàlegs neoiorquins:

Bush: Hola, ¿cómo estás?

Zapatero: Muy bien.

Bush: Good to see you again

EUA: 8 + 2 interrogants+1 punt
ESPANYA: 2 + 1 punt

Sens dubte les relacions entre Espanya i els EUA milloren. Tot un exemple de diplomàcia en plena assemblea de l'ONU! Així no és estrany que la situació a Darfur no sigui prou interessant.

Joan Gorrias deixa der ser el portaveu del PSOE-Ciutadella

2007-09-25T18:25:00.000+02:00

El mes de setembre ha estat un mes políticament actiu. Primer ens va sorprendre amb la dimissió de Manuel Pons Muñoz substituït aquest passat dilluns (24/09/2007) per n’Antònia Gener, després amb l’anunci del pacte d’estabilitat entre el PP i la UPCM, i fa uns dies era Joan Gorrias qui també anunciava la seva renúncia com a portaveu del Grup municipal socialista a l’ajuntament ciutadellenc. D’aquestes tres notícies l’única sorpresa entre cometes ha estat la tercera. S’esperava un moviment en aquest sentit per a mediatitzar la imatge de Pilar Carbonero, però potser no tant d’hora. El moviment ha estat tan estratègic com sembla, ja que dins l’any que ve tindrà lloc la renovació del comitè executiu del partit, en el qual el paper de Pilar, s’espera, serà central.

EL PATRIMONI INDUSTRIAL 2/CARRER D'ARTRUIX

2007-09-23T11:36:00.000+02:00

Casa Pons actual/ històricament seria considerada Casa Trémol. És una construcció de finals del S.XIX (1880-1890) amb clares influències en l'arquitectura habana. L'estretor del carrer fa que la seva façana resti pràcticament amagada, tot i que es tracta d'una construcció senyorial d'una gran estètica i axialitat.

______________________________________

Casa Piris (1887-1892). Presumptuosa, imponent, classicista, la construcció presideix la placeta que conformen el Palau des Duc i el Seminari. És el millor exemple del gust de la classe industrial i exemple també del seu poder econòmic.
____________________________________

Casa Moll (principis s.XX). És la darrera de les quatre construccions en incorporar-se al carrer d'Artruix. Axial i clàssica, el seu interior senyorial dóna a conéixer quin era el nou concepte de classe que imperava entre els indians ciutadellencs.

_______________________________________

Casa Cabrisas (1860-1870). Va ser la llar de dos grans homes, Jeroni Cabrisas, primer, i Pere Hernandez després. Construïda a principis de 1860 la casa domina la fesomia d'Artruix amb Castell Rupit a través del seu boínder. És una casa típica de senyors de Ciutadella, amb una façana molt formal.

_______________________________

La defensa del patrimoni no inventariat és gairebé un parte de guerra. Cada any l'Ajuntament de Ciutadella (com deiem, sigui del color que sigui) signa els enderrocs irremeiables. Empesos per l'especulació immobiliària, per la ignorància, el camí de Ciutadella és el d'una ciutat industrial sense senyes que en donin testimoni. Aquests dies Ciutadella ha perdut una nova construcció en la seva façana marítima de sa Farola. La casa d'estiu de Joan Benejam és ja història. El fet que hom sigui fill il·lustre i autor de "Foc i Fum" no fa que la seva memòria sigui esborrada pels devoradors de patrimoni. L'any passat un altre Villa Bonaire va desaparèixer per un Bonaire sumptuós, actual, però amb poc interés arquitectònic.

EL MENORQUINISME i EL SANDVITX POLÍTIC MALLORQUÍ

2007-09-22T02:06:00.000+02:00

Aquesta darrera setmana Son Espases ha tornat a l'actualitat. La necessitat d’un nou hospital de referència a les Illes Balears o la reforma de l’envellit Son Dureta. Sota el govern Matas les posicions eren clares, l’esquerra en contra de Son Espases i el PP a favor. En el seu dia un altre cavall de batalla va ser la incineradora de Son Reus que es va resoldre amb un pragmàtic “laisser faire” de l’esquerra nacionalista mallorquina. En quan a Son Espases el panorama ha canviat. El govern multipartit d’Antich viu un episodi de controvèrsia interna, ja que l’aposta per aturar el nou monstre sanitari era una de tantes promeses electorals. Un problema pel PSIB-PSOE. Mesos després de l’aliança política amb Unió Mallorquina. La bisagra necessària que ha portat al govern arc-iris a un nou problema de contradicció interna entorn d'IB3 i l'arribada de Toni Martorell, afiliat de les files munaristes, a la direcció de l'ent autonòmic. Quin és el pes de cada illa en la televisió balear? I quin és el català standard que s'utilitza?

Son Espases i Ib3 juntament amb la més que possible radicalització dels socis de govern seran arguments més que suficients per a l’oposició popular. El passat dimecres 19/09/2007 a El País es parlava que el tema de l’hospital portaria un desgast polític del pacte multipartit, sobretot pel PSIB-PSOE i al Bloc. La disjuntiva és clara, o seguir o aturar. Els professionals metges són partidaris de seguir. Una macro reforma de Son Dureta portaria el colapse. En canvi Son Espases començaria de bell nou i aprofitaria un gran solar i la connexió de metro Palma-UIB. En contra té l’impacte en el paisatge rural dominat en l’actualitat pel monestir de la Real. Als menorquins el tema ens afecta en la mesura que és el nostre hospital de referència en l’escala jeràrquica de l’IB-Salut.

Menorca i el sandvitx regionalista mallorquí. Aquesta expressió no s’ha d’entendre com a cap menyspreu, ni cap manifest de nacionalisme menorquí, és simplement l’opinió fonamentada en algunes xerrades que vaig tenir amb professors de dret constitucional de la mateixa UIB, entre els que destacava per la seva dedicació al tema balear, l’enyorat professor Andreu Ribas (1998†). Cap el 1993 ja es parlava de la necessitat de les reformes que s’han dut a terme en la passada legislatura [com exemple de les nafres de l’Estatut llegir (EdM, 17/02/1998) “La doble condición de diputado autonómico y consejero insular”), i encara s’anava més lluny quan s’anunciava una idea que defens des de llavors, la pràctica autonomia de Menorca. Menorca ha de tornar a ser el que és, una illa, amb més pes específic en el conjunt d’una comunitat federal. Mallorca ens va abocar cap el turisme quan a Menorca no s’invertia en aquest sector. El seu aeroport canalitza les companyies regulars i “low cost” cap a l’illa gran. A l’hivern aquest potencial és més feridor quan a l’aeroport menorquí aterren les poques avionetes de càrrega i les quatre connexions, Palma, Barcelona, Madrid i València. Activar el potencial del turisme de cap setmana a l’hivern implica potenciar les comunicacions a preus assequibles, els allotjaments i l’oferta cultural.

A més, Menorca en l’actual comunitat té un problema que ja el veien venir als anys trenta. La possibilitat que un partit de tall regionalista mallorquí accedeixi al Consolat de Mar. Ja sigui UM, PSMallorca o ERC-Balears. La possibilitat existeix i seria democràtica. L’altre problema i més actual, i aquest sí que no l’intuïen el 1931 és la xarxa de càrrecs de confiança que configuren la corrupció política a gran i a petita escala. Per a tirar endavant el govern del Pacte 2 s’han d’avaluar en un futur tots aquells càrrecs i sous que ha generat; així com posar en pràctica tota la càrrega teòrica d’alguns dels seus dirigents. Un partit purament oportunista com el PMQ de Ciutadella aconseguí en l’anterior legislatura autonòmica càrrecs de confiança en la pròpia Palma. Un favor sui generis a l’anterior pacte PP-PMQ.

El problema de Menorca i les Pitiüses amb Unió Mallorquina no és que aquest sigui un partit regionalista centrifugat en la persona de M. A. Munar, és el fet que aquest partit sigui la força clau de la política autonòmica de les Balears amb el 6,75% dels vots (uns 28.082 sufragis). La tasca del president Francesc Antich ha de consistir, precisament, en moderar el pes del munarisme en favor de la construcció de la Comunitat Autònoma, si és que açò interessa a algú, o aclucar els ulls i deixar que els regionalistes i els nacionalistes vertebrin el govern al gust de les seves “camarilles” que es formen entorn als partits del “sandvitx mallorquí”, o sigui, entorn a tots aquells partits que han configurat el Pacte i el Bloc. Ara més que mai Menorca cal de partits menorquins pragmàtics i moderats amb idees menorquinistes que puguin donar a l’illa algun fruit semblant al que va aportar Joana Barceló en les negociacions prèvies al nou estatut. Amb Son Espases o no, amb autovies o no, amb Ib3 o no, l’altre gran problema de Menorca, com déiem, és la pèrdua de connexions aèries a l’hivern, i la seva economia excessivament lligada al turisme i a la construcció i auxiliars. La idea que les hipoteques tiren del carro no és nova ni es bona. La dependència d’aquestes dues vies, fa necessari que Menorca es plantegi el seu futur, i que el Consell Insular de Menorca esdevingui cada cop més un govern més autònom de Mallorca. O sigui, que la illa assumeixi el seu paper real, d’una illa, com ja van fer en el passat els partits històrics menorquins. La tasca del conseller d’hisenda Carles Manera –pel que sembla es considera un amant de Menorca, no sé si ocasional o no- és aportar quelcom més que crítiques a l’anterior executiu i teories economicistes a l’economia de la nostra illa. Tot un treball apassionant per un historiador econòmic. La realització pràctica d’una teoria i d’unes crítiques que hem pogut llegir aquests darrers temps en les pàgines de l’Última Hora.

Amb tot, la qüestió essencial del menorquinisme és la seva construcció política. A principis del s.XX les unions monàrquica i republicana centraven el seu discurs en el terreny econòmic i el 1912 en un projecte de Frederic Llansó per mancomunar Menorca i Eivissa. Als anys trenta la idea autonomista mallorquina fracassà gràcies a l’oposició menorquina. El pes de la indústria i del republicanisme havia fet de Menorca una illa diferent a la seva vesina. El menorquinisme sense ser una ideologia era quelcom inherent com el cas de la relació umbilical amb Barcelona, vertader nexe necessari en la història econòmica de l’illa. L’actualitat és distinta. Orfes d’un partit de centre regionalista, són les formacions del PP, PSOE o PSM les que han de buscar la línia política en la defensa dels interessos de l’illa i mantenir o acréixer el pes de Menorca en la Comunitat Autònoma. Seria erroni pensar que formem part d’aquella idea tan idíl·lica de "4 Illes 1 País” quan els menorquins seguim patint una doble insularitat. Ni Menorca és Mallorca ni Eivissa ni Formentera són Mallorca. Ara bé, des de Mallorca sí que s’ha treballat per a uniformar l’economia de les illes al seu model turístic. A partir dels anys noranta, la colonització de les nostres costes per part de les hoteleres mallorquines no es va fer esperar. La negació de la mal dita “balearització” (quan el corresponsal de Paris-Match als anys cinquantes es referia a la “mallorquinització”) és, sens dubte, un miratge de creixement econòmic oposat per naturalesa a la via menorquina de desenvolupament (1977). ¿Algú recorda l’esquifitesa del Pla Pro Indústria del Govern Cañellas (1988) per a ajudar a la indústria sabatera i bijutera i la lluita del govern balear per a salvar per primera vegada l'empresa de calçats Yanko d’Inca*?

*(la segona crisi s'inicià el desembre de 2005 quan la fàbrica anunciava la reestructuració de la seva línia de distribució a Manresa i la producció de calçat d'home a l'Índia)

Sens dubte, Francesc Antich es va errar quan va fermar la lleialtat d’UM i del Bloc a qualsevol preu. En un article analítico-descriptiu Antoni Marimón (DdB, 12-juny-2007) explicava el retrocés polític del PSMallorca, ficat en les darreres eleccions en el Bloc. L’èxit polític d’aquest experiment era tan dubtós que l’historiador mallorquí s’atreveix a qualificar de “retrocessos en l’àmbit local i en el Consell Insular”. Amb fracàs electoral o no el Bloc és ara part del Pacte Balear. La bisagra menys mediàtica ha pigat també la seva queixalada al poder. Potser el cas més cridaner de la política balear actual és el de l'ERC-Mallorca, una força política tan nímia que el 2003 es va fer amb el 0,39% dels vots! a Mallorca. El premi aconseguit en les negociacions s’antulla excessiu: Conselleria d’Interior de Mallorca i part del pastís Conselleria d’Educació.

Altre cop el fantasma de les “camarilles devuitesques”.

(Publicat a Última Hora el 22 de setembre de 2007)
___________________________________________________________________________

foto: M.A. Munar amb F. Antich i E. Grosske

www.elpais.com/.../Ies/20070607elpepinac_5.jpg

DUES EXPOSICIONS, KLAUS NETZLE i MIQUEL BOSCH

2007-09-17T10:57:00.000+02:00

Dues exposicions. Dues maneres de reflexar l’art. Una a Ciutadella, la de “Combinaciones. Pintura y Fotografia” de l’alemany Netlze (München 1926) a la Galeria Vidrart i l’altra a Maó, la de Miquel Bosch (Ciutadella, 1969) a la Galeria Artara. Dues formes distintes d'enfocar la pintura i la tècnica.

Klaus Netzle és tot un artista bregat. Aquesta és la seva segona exposició el 2007 després de Círculos a la Mola. El treball de la fotografia i la pintura amb l'aportació d'altres materials als seu collage particular dóna un resultat interessant a les seves obres. Tot i que es tracta d'un artista estranger resident a Fornells, Klaus aporta un segell propi dins el món de la pintura simbòlica a Menorca.

Dins l'hiperrealisme el nom de Miquel Bosch sona amb força. El color, la llum i la temàtica figurativista centren el treball d'un artista "self made man" que manté el seu ritme creatiu entorn als nus femenins, naturals, captats amb la mirada d'un espectador espontani. "Miratges", l'exposició a Artara consta de 28 obres realitzades des de 2004. Una retrospectiva que permet d'albirar la seva evolució, des de "Notes de Desig" (finalista al Premi BMW/Madrid 2004), a "Inquietuds" (seleccionat al Premi Torres-Garcia de la Ciutat de Mataró, 2006), passant pel seu premi Sant Antoni 2007, "Dues Joies i un Capell".

__________________________________

*foto: Inquietuds, obra de Miquel Bosch que serveix de cartell a l'exposició a Maó.

ONZE-ISÀ, tot una demostració de patates braves

2007-09-15T19:39:00.000+02:00

Pimpamtapa. Ciutadella. Del nostre corresponsal de guerra. Un poc de maonesa, un poc de salsa d'all i tenim l'autèntica patata brava del Pim Pam Tapa. El dimarts passat érem allí en un soparet, reunió, dedicat a n'Isaac Moll. Ara que és a Barcelona amb un tanga nou i amb una nova olor aprofitam per enyorar aquelles paraules tan nostres com "matxembrat", "bitzèrria", "companatge", "brou de gallina vella", "coc"...

Aquestes són tres instantànies d'un 11 de setembre estrany. El Sergi que acaba prenent el protagonisme a l'Ysaá, la Lourde que no apareix, na Noemííí que arribà, però tard, i en Ramon de Martins que ens esperava amb els braços oberts i els matxembrats en descobert.

"Prenguent sa fresca" d'Ivan Triay

2007-09-10T11:49:00.000+02:00

"Prenguent sa fresca", aquest és el títol de l'exposició d'Ivan Triay Llabrés a la Sala de Cultura "Sa Nostra" de Ciutadella i que romandrà oberta al públic del 8 al 28 de setembre.

La proposta d'Ivan és un retorn a la Ciutadella més somniada i tradicional, estiuenca, i familiar; la que prenia la fresca, en coca-rosses, amb la presència dels moixos, els veïns, i les primeres "gambes". Les seves pintures, composicions en díptics i tríptics, esclaten del seu estil proper al còmic, naïf, colorista, pintura plana que no admet missatges subliminars i que ens porta a la revisitació del pop-art a la menorquina.

LA FURA DELS BAUS : EL NAUMÓN : L’EXPERIMENT

2007-09-09T11:23:00.000+02:00

... el Naumón entre tenebres, Joan Martínez

"Hakuna Commentaire", cap comentari, en l’idioma swahili i francès, la parla del grup d’escena de la Fura dels Baus. La república independent. La posada en escena d’un mite barrejat en l’infern de Dante, encara que per açò haguem d’esperar al final. Comença amb un missatge de crítica social molt tòpic quan d’entre el públic s’aixeca un actor africà i continua amb el mite dels quatre vents i els quatre colors. A partir d’aquí la creació, l’aigua, la terra...

SI PENSES QUE ETS A l'INFERN ÉS QUE HI ETS

No és teatre clàssic. Hi ha un fil argumental que hem d'esbrinar. El que he escrit abans és pura suposició. Quan hom surt del vaixell no sap el que ha vist dedins. I açò és la pitjor de totes les sensacions. Un espectacle a mitges. Improvisat -encara que la llibertat creativa dels actors té un nexe-. La sensació és la sensació. Després de tot la Fura busca interactuar, trencar amb els escenaris clàssics... alternatiu.

Fins aquí hem arribat!Alternatiu!
Innovador!

Alternatiu és tot allò que surt de la norma!

Innovador és allò que recrea i reinventa el que coneixem!

En aquestes quatre exclamacions anteriors hem llegit un missatge alternatiu.

Lliçó pel públic: compte que sortiràs amb els peus xops, i que no esperis veure res que hagis vist en una escena clàssica. Una hora i mitja que per alguns pot ser de pura angoixa, i per altres de pura experimentació.

Una imatge d'un 1 de setembre: la Manifestació No al Dic

2007-09-02T18:23:00.000+02:00

Anatomia d'una foto

2007-08-31T14:12:00.001+02:00

La investigació històrica és plena d’anècdotes, casualitats i fils documentals que n’estiregassen d’altres fins a teixir una mena de teranyina que dóna cos a un argument més o menys coherent. Per a ser-ho del tot caldríem del cent per cent de la documentació. I açò és impossible. La història de la nostra indústria sabatera és un d’aquests exercicis de teranyina, que algunes vegades es llegeixen en les mateixes façanes de la nostra ciutat, i d’altres a través de l’estudi dels llinatges d’aquells mestres sabaters lligats, irremeiblement, al passat de la nostra societat. Fins a l’enderroc de la Pons Menéndez (1989) podem dir que Ciutadella era la ciutat hereva d’una societat industrial. (Per aquells que pensin que els enderrocs incomprensibles venen de la mà de la dreta, direm que en aquell temps l’ajuntament era sota una batlia d’esquerres). Ara, però, som presa d’una societat capaç d’esbocar el seu patrimoni històric –no inventariat- a canvi de promocions de “10 viviendas en pleno centro urbano”, capaç de comptar amb cap sala en condicions per a cinema i premiar amb ics milers d’euros una obra teatral sense Teatre on estrenar-se. Premi de teatre sense Teatre. Tota una paradoxa! Així és Ciutadella.

Que el passat torni amb matisos és només qüestió de temps. Preservar-lo i fomentar la cultura és potser la tasca més complexa. Algunes iniciatives com l'Arxiu del So i la Imatge s'encaminen a recuperar i a fomentar aquest patrimoni. I parlant d’imatges, fa uns dies va caure en les meues mans una fotografia. Una d’aquelles imatges en blanc i negre de principis de segle que podien passar desapercebudes o ser el centre d’una atenció desnerida. Com en moltes altres hi havia una nota, “Valladolit, 12 abril 1930. Josefina Beker visita la tienda de c/Regalada 11 familia Pons de Ciudadela”. En realitat aquella era Joséphine Baker (1906-1975), actriu i ballarina nord-americana nacionalitzada francesa que rivalitzà als anys vint i principis dels trenta amb Gloria Swanson i Mary Pickford. Dues llegendes del cinema en blanc i negre! És clar que rera aquella escena de revista hi havia quelcom més que un missatge subliminar, hi havia una ruta oberta per a historiadors que busquen en el bagul dels records d’una família les respostes a les preguntes que formula la història. La lectura d’aquella foto incompleta ens permet de desenvolupar tot un tema sobre la transició del calçat d’home al calçat quasi exclusiu de dona i a obrir una tesi en plena construcció, “Treball i Conflicte Social en la Indústria del Calçat”. Fils, deia, que teixeixen la nostra història i que a vegades s’han trencat per la destrucció de documents escrits i materials. Per a Ciutadella la R.O. de Cañal (juliol de 1919) havia posat punt i final a una època daurada definida entorn a la botina d’home i dona que s’exportava a Cuba. Aquella època de grans casalots d’industrials i d’indians s’esgotà cap el primer terç del s.XX. Després de 1922, després de la llei populista de Carlos Cañal, el calçat menorquí es redireccionà cap els dissenys per a dona.

La foto de l’interior de la Casa Pons a Valladolid és la imatge cenyida del final d’una època feliç. Així ens ha arribat a través dels llibres de F. Scott Fitzegarld. Els "happy twenties", per aquells que ho llegeixen en anglès, que precedeixen els “tristos trenta”. Llavors l’Asociación de Fabricantes de Calzado treballà per treure de l’aïllament la sabata menorquina. Potser l’Exposición Iberoamericana de Sevilla de 1929 i l’edició de la revista de disseny "Moda y Calzado" són els testimonis muts d’una il·lusió i d’un fracàs que culminà l’estiu de 1936. D’aquells happy twenties amb banda sonora de jazz a Ciutadella comptàvem amb tot un conjunt de construccions (naus industrials, villes d’estiueig…) que definien un nou concepte de l’urbanisme i la societat de l’oci.

Si parlem de sabateries menorquines, d’aquells temps en blanc i negre, i ho comparem amb la “Jaime Mascaró” actual, amb tendes a Andorra, Nova York, París, Londres, Varsòvia, Madrid, Barcelona, etc., en aquells anys es va recórrer als mostradors que oferien París, Madrid o Barcelona, encara que societats sabatares com La Fashionable arribaren a estendre’s a Berlín, Londres, Brusel·les, París, Amsterdam, Nova York, Mèxic, Caracas... Després d’un llarg parèntesi que les comandes determinaven la producció, el calçat menorquí havia d’articular la seva pròpia expansió. El turisme, curiosament, ha funcionat d’una manera similar. Després d’una dècada passiva que esperàvem les vendes dels tour-operadors estrangers, passem a buscar els turistes en els seus propis països i a auto promocionar-nos. O sigui, com el calçat en el seu moment, passem a reinventar-nos.

(Publicat a Última Hora, 6 de setembre de 2007)

1558 i el patrimoni històric

2007-08-29T15:44:00.000+02:00

Quan des de la política s’utilitzen els aniversaris i la cultura al gust del consumidor de torn la història com a ciència es troba en una situació de desavantatge. Aquests darrers anys ho hem pogut comprovar en el context del projecte de la discutida llei de la Memòria Històrica. I sense ser una mala idea, no contribuïa a fer de la història una ciència apartidista. Les víctimes, s’entén, foren tots aquells que moriren. Alguns per uns ideals, altres per altres ideals i d’altres per cap ideal. Simplement estaven allí. És cert que a partir de 1939 una part de les víctimes va rebre homenatges i beatificacions i fins i tot, i d’açò no fa molt, han donat noms a carrers. Açò és un fet inevitable, la inversió d’aquest procés no passa per un exercici semblant des de l’altre costat, sinó que passa per construir la història d’una manera més científica (cas de Florenci Sastre (2006) al seu estudi “Haunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...”) i menys polititzada.

La proposta de l’homenatge als 450 anys de l’assalt turc és un d’aquells esdeveniments que millor es cenyeixen a la visió d’una història clàssica. ¿S’ha proposat mai a corre cuita la celebració d’un any agrícola, o d’un any de la indústria o d’un any dedicat exclusivament a l’I+D+I aplicat a la nostra ciutat?

A la moció “activa i constructiva” del PSM li falta la guinda: la restauració integral de l’obelisc, símbol de l’homenatge que es vol retre. Per mi resulta conditio sine qua non que aquell símbol retorni al seu estat original de 1858, llavors la simbologia de l’Estat-Nació isabelí usà aquest episodi per emfatitzar l’èpica heroica d’un poble front al poder de l’esquadra del kaputan otomà Piyale Başa (1520?-1571). Un episodi que tenia la finalitat d’unir una Ciutadella dividida entre les faccions isabelines i les carlistes. 149 anys després Maite Salord (UH, 23-07-2007) proposa crear una “comissió de commemoració” i “establir canals d’enteniment”. Així mateix el seu grup ha anunciat un tema de vital importància per a Ciutadella: la defensa del patrimoni històric dins la delimitació del casc antic, encara que jo hi afegiria també el que resta fora d’aquest i que és part, també, de la nostra senya d’identitat. Salvar el passat pot servir per salvar el futur. Si un dia Ciutadella es presenta com una ciutat monumental caldrà de molta sensibilització ciutadana i no de tanta febre constructora, i per part dels polítics a Dalt la Sala, d’un enteniment més lluny de les lluites electorals. El darrer exemple d’agressió a un patrimoni històric no inventariat el tenim en l’enderroc d’una villa d’estiueig a Sa Farola, o de la nau de la fàbrica Domingo Moll al carrer Marquès d’Albranca. Aquests últims mesos va córrer la veu del trasllat del mobiliari de la farmàcia Llabrès a Maó. Ara sembla que no es mourà de Ciutadella. Però a quin preu? Es restauraran els seus vitralls? Tornarà la faroleta de ferro folrat de la farmàcia al lloc que tenia a Ses Voltes?

El 9 de juliol de 1558 és una data històrica en la memòria d’un menorquí. Una data més senyera que qualsevol altra. De vegades resulta curiós comprovar com un fet històric pot ser interpretat de tres maneres diferents; des d’una teoria de la conspiració –molt interessant, per cert-; des d’una de patriòtica espanyola o des d’una de científica. Ensenyar o mostrar –no és el mateix- als fillet/es l’episodi del 9 de juliol des d’una d’aquestes visions pot resultat fins i tot curiós. Quina mena d’enemic o com es plantegi és feina dels educadors. En una època de multiculturalitat com se li explica allò de la “pro aris et focis” a un alumne musulmà?

La teoria d’una defensa patriòtica és més adient del moment en què s’erigí l’obelisc. Corria l’any 1858. La divisió de la societat espanyola en dos bàndols calia de símbols fàcils de reconèixer, i una defensa patriòtica era un bon argument. Necessitat d’herois reconeguts pel poble a través de la Memòria Col•lectiva. Necessitat d’enfortir el concepte Espanya, front als tradicionalistes que lluitaven pels furs.

La teoria de la conspiració és més interessant si pensem en una Menorca abandonada a la seva sort. Florenci Sastre, per mi l’autoritat número u quan parlem d’història moderna menorquina, opina que el kaputan Pialí era molt susceptible a vendre’s als genovesos, i la prova la tindríem en la seva negativa a atacar Bastia (genovesa) i Vilafrança de Niça (de la Casa de Saboia aliada a la Corona Hispana). Colin Imber (2005) defensa una estratègia de Soleiman per a portar la guerra naval a la Mediterrània Occidental materialitzada en els quatre mesos del setge de Malta (1565). Només a les Balears els atacs otomans conformen un bon llistat, Maó (1535); Eivissa (1543), Pollença i Cabrera (1550); Alcudia (1551)... No és de suposar que Ciutadella fos l’objectiu final de l’esquadra otomana. Una gran ciutat! Còrsega! És el més plausible, tallar la ingerència de la Banca de San Giorgio a través del port de Bastia, l’únic que des de 1556 romania en mans hispano-genoveses; el cert és que la flota otomana estava en el seu millor moment. Alguns diuen que Piyale Başa era poc menys que un inepte, altres que sabia perfectament el que feia. Disparitat de criteris, propis d’una ciència que com veiem beu de les fonts documentals, les interpretacions i l’influx de la política del moment.

(Publicat a Última Hora, 29 d'agost de 2007)

CURS DE TEATRE

2007-08-19T09:56:00.000+02:00

A partir del proper 20 d'agost s'obren les noves incorporacions al Curs de Teatre que es realitza al "Centre Art en Moviment" (Captius de Constantinoble, 7 de Ciutadella). Aquest curs d'Iniciació al Teatre és dirigit per Aura Iris Canet.

Els dies: dilluns i dimecres de les 21:00 a les 22:30

Conscienciar i promoure el teatre són dos dels objectius que defineixen aquest Curs d’Iniciació al Teatre que no tan sols ha reunit un grup divers en quan a edat, cultura i interessos, sinó que ha incorporat gent amb experiència. El curs s’inicià el passat dilluns 23 de juliol i s’ha perllongat al llarg d’aquestes últimes 4 setmanes al centre Art en Moviment de Ciutadella. "Un curs on el més creatiu es recrea i el més tímid es desinhibeix.; fent un viatge a dintre de les habilitats d’hom mateix, per a exposar-les i aprendre a crear i entretenir; a comunicar-se, a reaccionar, a construir relacions i sobretot a trobar aquella profunditat extra i resonància que converteix el quotidià en un element extraordinari".

L’objectiu més immediat és seguir i mantenir la matrícula oberta a tota aquella persona adulta interessada en les arts escèniques. Tot/a aquell/a interessat/da es poden adreçar a Art en Moviment (Captius de Constantinoble 7). Les dates del curs són les materixes, els dilluns i els dimecres, de 21:00 –22:30.

A partir de l’octubre la matrícula s’obrirà a nous grups d’edats compresos entre el 8-12 anys i 12-17. A curt termini aquest curs ha de servir per a consolidar un grup de treball i donar a conèixer el teatre a la nostra illa com un art obert i innovador.

____________________________________

*la imatge és part del cartell de med comunicació

LA MIXA QUE NO ERA MIXA

2007-08-17T22:11:00.000+02:00

a JF

+ dedicat a tots aquells moix@s que moren a les

carreteres esclafats per conductors sense escrúpols

Aquells ulls groc-oli que em miraven a través del vidre de la porta, eren els ulls més trists que mai no havia vist. Aquell petit sac de puces color negre destenyit i hèrnia fiscal* de feia quinze dies, era el moix més estrany que mai no havia creuat la meua mirada. Des d’aquell dia “de mais no” i d’una urpa que em va ferir el nas, el moix que no era moix perquè no tenia nom i estava destenyit per mor de la seua vida al carrer a frec de tub d’escapament, va prendre consciència de si mateix quan un dia va passar de ser “mixa”, un nom molt poc afortunat -i que els veïns usaven amb fruïció per a cridar-lo-, i poc ajustat a la realitat sexual del gat, a ser de nom JF, simplement John Fitzgerald, en un record d'un president a qui un dia li cantaren un "japi berzdei miser president" tan inoblidable com necessari en la imagineria dels nord-americans.

Des de llavors John Fitzgerald va tenir una casa. Un lloc on meular desesperament per un tros de pernil dolç i on jeure a sobre d'un coixí replè de pèls.

I aquell era ell. JF, de coa primeta, caminar de quixot ferit, i de mirada groc-oli, sempre havia ambicionat el que no tenia. Una cadira prop d'una estufa a l'hivern. Unes rajoles fredes a l'estiu. Un dia que ja no era la mixa que no era, va entrar en una casa i s'hi quedà a ensumar els peus i a guaitar aquell misteriós lloc ple de menjar que es deia frigorífic... però ara ell, el moix dels somnis acomplerts, volia tornar al carrer, a ensumar la betzina dels cotxes, a escoltar peuades, a deixar-se endur per les rampes d'una llar construïda entre margarites pudentes i fems.

von Angesicht zu Angesicht mit der Ewigkeit

2007-08-17T12:37:00.001+02:00

Die ist die Pharaonin Nefertiti und das Foto ist ein gross Werk von Cristina Florit und Noemí Auxilín Anglada (que purulava per allà)... En certa manera la cosa té mèrit. Morbo. Segons quin dia et podies trobar un guarda que et deixava fer fotos, i segons quin dia no et deixaven. Serà que na Cristina no tenia intenció de fer-les, sinó que, simplement, va fer les fotos a tot l'Ägyptisches Museum i allò els va agradar, i molt!!!

______________________________

*Les fotos són de na Cristina Florit Olives

DELÊN, UNA REALITAT

2007-08-17T00:49:00.000+02:00

“Música pop amb aires folks”, així és com es defineixen Quim Torres i Len Mesquida.

Delên és una d’aquelles realitats que sorgeixen de tant en tant, sense més ambició que créixer des de les melodies més senzilles i incorporar instruments al grup per a donar un nou aire a les seves composicions. El passat dimecres 15, i a la redossa d’una placeta encisadora, la del Roser, ens varen oferir un concert que confirma les bones vibracions d’un grup que en certa manera ve a renovar el panorama musical de l’illa. En la maqueta “Delên”, hi trobarem quatre temes: “Crid”, “Tancant els ulls” –és la meua favorita-, “No ho necessit” i “Aire”. Quatre cançons en la línia pop-folk que incorporen les col·laboracions de Sandra Rodríguez (Viola), Santi Arguimbau (harmònica), i Dani Benejam (caixó).
___________________________________________
*La portada és propietat de Delên.
Més informació en la pàgina web: http://delenmusic.blogspot.com i http://www.myspace.com/delengrup

... una introducció a "l'Últim Viatge a Tahulla"

2007-08-16T00:38:00.000+02:00

ÀNIMES SOLITÀRIES

Anit vaig somniar que havia tornat a l’illa de les ànimes solitàries, a recórrer a peu els carrers de la melangia, com si les passes que feia tornessin, per algun instant, el passat enrere. És clar que açò no era així. I sota aquella heura que s’enfila per les parets d’una casa imaginària et vaig dir adéu. I els records em porten una i altra vegada a aquell lloc.

La teva tristor era meva. I les meves alegries eren teves. Jo per tu, sense esperar res a canvi. I el temps passa. Carrers solitaris, rutes que porten als racons dels solitaris.

Sabia on trobar-te, en el carreró de la solitud, on ningú és ningú, i on la llum que no és llum dringa com un estel endimoniat.

Et veia tan bella que no t’ho vaig dir. Em vaig limitar a mirar-te. Era un somni tan ideal! Tu al meu costat, abans que el món real envaís la nostra illa!... I l’illa s’esvaí, entre escumes de mar i una lluna que es trencà en mil estels de pols.

EL TEATRE EXÒTIC DE CARLES GOMILA

2007-08-14T14:33:00.000+02:00

Abstract
Carles Gomila (Ciutadella, 1978) trained at the Fine Arts University of Sant Jordi (Barcelona) is a master in human anatomy paintings. Highly skilled in capturing circus characters, portraits, classical thatre, greek myths, sweet naked portraits and color. “Exotic Theatre” gives name to the third individual exhibition that the artist holds in Menorca. Arrives on the 14th of August and everybody will be looking out for his new entry at the S.I. Fine Arts artist’s list (New York / Barcelona).
From his early days to “Esperant la Festa Gran” (2007), a close look to Sant Joan Festivity, Gomila has envolved towards his own growth and madurity. He has achieved this through a classic but renewed concept and through the idealisation of a unique universe full of myths, wierd faces and sensuality.
The ocation then, will take place tuesday 14th of August till 11th September at the art gallery “Galeria Artara” (Maó)*

Carles Gomila (Ciutadella, 1978) és el pintor de l'anatomia humana, dels personatges del circ i del teatre clàssic, dels mites helènics, del retrat, de la dolça nuesa, del color... "Teatre Exòtic" és la tercera exposició individual a Menorca i arriba aquest 14 d'agost amb la mirada posada en la seva propera incorporació a la nòmina d'artistes de la galeria novaiorquesa S.I. Fine Arts (New York/Barcelona).

Anys ençà la Menorca dels pintors ha passat de comptar amb tres o quatre noms propis a nodrir-se amb l’aportació d’artistes espanyols, europeus i sud-americans. I entre el nou grup de pintors menorquins que destaquen en aquesta nova escena actual n'hi ha que sobresurten per l’ús d’una tècnica exquisida, i n'hi ha que, a més a més, s'han sabut envoltar d'un univers i unes atmosferes pròpies que donen sentit a la seva obra. Carles Gomila (Ciutadella, 1978) és un d'aquests exponents que a més exploren el món de la fotografia artística. Ell mateix s'autodefineix com a pintor de la figura humana. Del retrat (“Erica I i II”, “José Luis Menéndez” o “Mayte”...). Del dibuix (“l’Home dels 10 braços”...), i de les composicions de grup (“Confidències”, “Bebedoras de absenta I i II”, “Idilio”, “La Invasión de los bárbados en Algeciras”...). Amb tot, i sense risc a caure en l’exageració, es pot definir també com un poeta dels colors clàssics o com l’ha definit i molt encertadament, Ivan Jordà, "com un alquimista de la pintura". En efecte, d'alquimista té tot allò que sorgeix de la seva experimentació amb pigments, resines, olis i materials que ara són eina comuna de restauradors de pintura. De poeta, en té tot allò que és la base del seu treball, la sensualitat del cos femení, el joc de les anatomies i l'atmosfera que envolta les seves obres; és el cas de l'oli "Esperant la Festa Gran" que crida l'atenció, no pel fet que allí hi aparegui una filleta amb un vestit amb la creu santjoanera i alguns dels motius de la festa com el tambor, la guindola, sinó pel fet de l'harmonia del cos que capta la mirada a través d'aquella màgia que l'envolta i la narrativa d'una obra que es llegeix a través dels elements en ella presents.

L’harmonia, el color i la llum són part intrínseca de “Teatre Exòtic” on hi trobem acurades figures centrals, la narrativa, i un fons –de vegades monocrom- mancat de parts que distreuen l'atenció del públic (un exemple és “El descobriment de la pintura”). En aquest sentit deu part de les seves fonts artístiques als pintors grecs i a la màgia que encara avui és percep en els seus mosaics, en les figures geomètriques de les àmfores i de les ceràmiques; una màgia que Carles Gomila ens transmet en els seus treballs.

Tot i la seva formació acadèmica es defineix com un autodidacta que experimenta i pinta a través dels conceptes clàssics i la recerca dels colors "històrics", però per a oferir al públic una pintura molt actual. Aquesta és, sens dubte, una bona ocasió per a comprovar la creativitat d'un pintor de projecció nacional que ja ha pres també el camí de les galeries angleses i nord-americanes. Cal recordar que part de la seva obra és present fora de l'illa a galeries com l'A Gallery de Wimbledon (Londres), l'S.I. Fine Arts de Nova York/Barcelona, El Claustre a Girona/Figueres, ARTamtam a Palma de Mallorca.

Per a Carles Gomila aquesta és la tercera exposició individual, la primera a Maó. Les dues anteriors tingueren lloc a Ciutadella, primer a Retxa (23 juliol-6 d'agost de 2004) i després a Art i Joc (10 desembre de 2005-10 gener de 2006). Així doncs, i després del segon premi de la Biennal de Sant Joan (2007) la seva obra torna al públic. Les pintures que podrem veure són el resultat d'un any de treball i tracen una línia de maduresa en l'evolució del pintor. Teles de gran format que no deixaran indiferent a l'espectador, aquest és el cas del carbó "l'Home Elefant" –no esperem veure un John Merrick victorià!- o el llapis "l'Home dels 10 braços", i sobretot podrem observar el resultat de la seva influència oriental en temes japonesos, si més no xocants, la sensualitat de "Sushi!", el retrat d'un lluitador de sumo o un "Ratolí Japonès" vestit de geisha. Altres obres exposades són una pura revisitació a les seves influències clàssiques, la "Menina Eròtica I, II i III", "Pintor Griego", "Domador de Aves" i "Ninfa y el Pez León" i a les composicions, "Ballena Mística" i “El descobriment de la pintura”, tot un excel·lent exercici d’estil, llum i color.

La cita és doncs, a la Galeria Artara entre el 14 d'agost i l'11 de setembre.

(*Publicat a ULTIMA HORA, 14 d'agost de 2007)

____________________________________

*Interpretació i traducció en "paraules estrangeres oníriques", a càrrec de n'Aura Iris Canet.

TRADICIONALISMES, ANTI MARXISMES... BLA BLA BLA

2007-08-11T14:08:00.000+02:00

CIUTADELLA/ L’ÚLTIM GRINYOL

Des de juny la política torna pel seu calç habitual. Quan arribin les properes eleccions municipals que són les que encenen els colors als partits tornarem a engegar campanyes, a jugar amb il·lusions i a crear agnòstics polítics... El panorama a nivell Balear és, si no negre, gris fosc. No hi ha indicis que el Pacte-2 funcioni (heus aquí el tema d’IB3). Tot allò que passa per una aliança amb Unió Mallorquina és una mala notícia per Menorca, Eivissa i Formentera. El PSOE que jugà fort a Balears no va fer a Navarra per un tema purament de propaganda i d’imatge. No debades el Bloc de Mallorca és un calaix de sastre, UM és una visagra molt incòmode i el PSOE a Mallorca juga amb foc. No té un polític que destaqui, i el seu home de palla, Francesc Antich haurà de demostrar que no s’ha errat en fer la tria d’un Carles Manera que surt de la teoria dels “outputs”, “inputs” per intentar reconduir la situació econòmica.

A Ciutadella el tema és encara més curiós. Un PP amb minoria, més valorat que mai en la opinió pública, un PSOE i PSM que no repetirien resultats i una UPCM que perdria el regidor que té, i aquesta setmana per demostrar que són surten en premsa amb un comunicat que trenca amb el que s’esperava d’ells. Compte amb les frases que tenen suc, “somos antimarxistas”, “nos pronunciamos a favor del regionalismo tradicionalista”, “patriotismo. Somos patriotas porque queremos mejorar España”, “UPCM se define tambien como populista” (UH, 10 d’agost de 2007). Com veiem la Junta d’UPCM no té cap mena de problema en declarar-se un partit carlista, però açò és història i aquesta és matèria d’historiadors. Ciutadella té moltes mancances i el patriotisme no és una d’elles, un homenatge als que defensaren Ciutadella el juliol de 1558 és una bona forma de recordar la història, no de cercar excuses polítiques per a reinventar-la.

____________________________________

Aquests dies el PP treballa en un apropament a l'UPCM. De fet la carta que no ha estat comentada en prensa ni per PSOE ni per la coherència del PSM dóna a entendre un canvi d'estratègia. "La concomitància sense anar enlloc" sembla que passarà a un període d'enteniment, el que es pronosticà a finals de maig de 2007. És clar que una aliança d'esquerres+UPCM a temps hauria portat un marc molt diferent. El que pugui passar a partir d'agost serà fruit de les negociacions del PP, però per mor d'una major estabilitat política a Ciutadella.

CIUTADELLA REVOLUTION, JULIOL DE 1917

2007-08-11T14:06:00.000+02:00

MENORCA/ LA HISTÒRIA I ELS SEUS ÚLTIMS GRINYOLS

Fa 90 anys Ciutadella va viure un dels episodis més “revolucionaris” de la seva història. No sols un fet anecdòtic, però que pels historiadors tradicionals de la Gran Història ha passat desapercebut. I en canvi no és un fet anecdòtic ni aïllat. La presa del vaixell Lorencito en el moll de Ciutadella té una significació més enllà del que és intrínsec, significà l’eclosió dels elements sindicals que donarien forma a la primera organització obrera de Ciutadella. Ni Deaseado Mercadal que seguia la pauta de Pere Gabriel, ni J.M. Quintana s’adonaren d’aquesta insurrecció popular que es perllongà gairebé un dia i que finí amb l’entrada de les forces de l’ordre enviades des de Maó.

La rebel·lió de juliol de 1917 tenia tot allò que es diu motí. S’assaltà un vaixell carregat de blat i la fàbrica d’electricitat per a fer-se amb els magatzems de carabó. El desenllaç va ser més trist, no tan eufòric, quan els militars registraren les cases de Ciutadella en la recerca de la càrrega robada.

Resulta interessant comprovar com rere aquella “muchedumbre hambrienta” hi havia alguns dels noms de les persones que sabem cert que participaren en el primer sindicat ciutadellenc, la Resistencia Ciudadelana de Obreros Zapateros (RCOZ), definit sota la ideologia anarco-sindicalista; però amb els anys d’aquell grup de líders sindicals sorgirien també dos dels partits històrics a Ciutadella, el PSOE (1929) i el Ràdio Comunista/PCE (1933). I és que els sabaters a més d’aportar una nova cultura a Ciutadella, aportaren la lluita de classes, l’educació laïca, i una modernitat que Menorca gaudí molt abans que l’illa veïna, Mallorca.

BERLIN, LA CIUTAT FERIDA

2007-08-03T21:06:00.000+02:00

Sis mesos després d’un viatge. El viatge més necessari per algú que es digni a dir-se historiador. Berlín. Cap ciutat europea ha guardat una ferida tan gran, die Mauer, la línia de la fractura construïda a tota pressa per les autoritats de la DDR en plena era Kennedy.

Kurfürstendamm, Tauentzienstrasse, Friedrichstrasse o Potsdamerstrasse són els noms dels principals carrers comercials de la capital alemanya. Una ciutat històrica que viu el dia a dia en plena transformació com una metròpoli del s.XXI vinclada en la sorprenent aposta d’urbanisme d’avantguarda simbolitzat més que mai en el Sony Center a la Postdamer Platz no molt lluny del búnker i de la Haus der Ministerien, símbols també, de la magnificència de l’època nazi.

Després de 17 anys de la caiguda de la línia divisòria de dues ideologies difícils de conciliar, desset anys després que aquells noms que sonaven a quelcom com Erich Honecker, Egon Krenz, Hans Modrow o Willy Stoph quedessin soterrats sota l’essència mateixa del destí del mur, Berlín és encara una ciutat amb reminiscències del passat. Potser, el més emocional sigui el dibuix en carbó de la Madonna pintat en el setge soviètic a Stalingrad el Nadal de 1942 per un soldat alemany del VIè exèrcit de F. von Paulus, Kurt Reuber. En ell es llegeixen les paraules Licht, Leben i Lieben –llum, vida i amor-. La càrrega emotiva d’aquest dibuix és tan gran i és tan intensa que ni els memorials de la Shoah Foundation s’hi poden comparar. (No sempre es tracta de la grandària sinó de la senzillesa del missatge).

La Postdamer Platz és la metàfora de Berlin. El lloc on es situava el centre del poder final del nacionalsocialisme durant la guerra, és ara la barriada més elaborada d’Europa, lloc de creació dels grans arquitectes del moment encomanat a unir els dos Berlins, el de la cultura i el del comerç, el que guarda gelosament el passat a Mitte i el que creix entorn a la Breitscheidplatz. Noms com el de Renzo Piano i Christoff Kohlbecher (edifici Debis), Helmut Jahn (edifici Sony) o l’arkiteturbüro Heinz Hilmer i Christoph Sattler (complex Lennédreieck) han deixat la seva petjada en la capital alemanya.

MARC JESUS: MAGNUS AGOSTUS, 28 de juliol/17 d'agost

2007-07-29T23:54:00.001+02:00

Marc Jesús Vives (Eivissa, 1966), o millor dit, l’obsessió per la dona blava. Aquesta és la definició, en poques paraules, de l’exposició inaugurada el passat dissabte 28 de juliol a la galeria ciutadellenca, Art i Joc i que estarà oberta fins el proper 17 d'agost.

El leitmotif de la seva obra: la figura femenina, envoltada d'una atmosfera naïf, simple, relaxant; una obra plana, senzilla, colorista i a l'hora que atractiva. L'univers que ens presenta Marc Jesús a Magnus Agostus és ple d'imatges amb doble sentit, una banya i una foto trencada, un conillet, un gel a sobre d'un pubis, un secret, i molta fruita, molt variada i molt colorista.

Si al treball de Marc Jesús li hem de posar un però, aquest resideix en la reiteració. I açò es pot entendre en clau negativa, pel fet de no renovar el seu art, i en clau positiva, ja que implica mantenir-se en la línia creativa que l’ha portat al reconeixement d'una obra madura i evocadora, a més de decorativa. Renovar i sorprendre són els objectius últims de l’artista actual, encara que també n’hi ha que es dediquen i de manera encertada a entretenir, a divertir, i a crear universos lluminosos, i aquí és on Marc Jesús destaca, i aquest és el camí que també ha pres un altre dels pintors naïfs, Ivan Triay.

En la galeria ArtiJoc hi trobarem rere els títols dels acrílics sobre tela: “Figues de moro”, “Realitzada”, “Fashion Peach”, “El Secret”, "Ice", "Postres de Sol", "El meu conillet", El meu raconet", "Plogim d'estiu" o “Amb què Somnies?” un món de color mediterrani, blaus, vermells, taronges, grocs... animalets, fruita, i tot un fruir de la pintura naïf d’un pintor, certament, realitzat.

Marc Jesús Vives neix a Eivissa l'estiu de 1966, encara que es pot considerar un ciutadellenc d'adopció, després de quinze anys a Bartcelona. És pintor, dissenyador de joies i escultor. Ha exposat de manera individual a Ciutadella (Sant Josep, 1995; Art i Joc, 2007), Barcelona (Jordi Barnadas, 1997, 1999, 2000), Madrid (BAT, 2001), Saragossa (Gadda, 1999; 2mil2, 2000-2001), a Hamburg (E62, 1998), a Köhln (1999); i de manera col·lectiva a mostres com ARCO (Madrid), Fira Art Expo (New York).

_____________________________

Per a més informació sobre l'obra de Marc Jesús Vives:

http://www.uib.es/ca/infsobre/estructura/organs/consell_social/treball2.pdf

o adreçar-se al link de l seva pàgina web

ESTAT DE SHOCK, DE VERSIONS SOTA ELS PINS

2007-07-25T23:45:00.000+02:00

"JO QUE SÉ, FEIM MOGOLLÓN DE TEMES ROCK & ROLL QUE NO SÉ DE QUI SÓN, UN POC DE BON JOVI, RYTHM & BLUES..."

Mary Jiménez, dixit

Joan Martínez. On deadly Ground!

"He fumat maria fins el mareig més absolut, he begut alcohol fins a saciar el meu ventrell sodomitzat, i sota els efectes d'algunes pastilles de disseny hem gosat a creuar els anells de Saturn i les llunes de Neptú al ritme d'una somera coixa, però galàctica, sí, al cap i a la fi, era galàctica. Vaja, un poc més, i amb la presència d'uns ulls blaus que feren com a trets d'un Ak-74 podríem haver escrit els primers versos d'una cançó inspirada en un vespre estelat de grills i cigales, d'aquelles nits de boires irascibles que la fada verda que viu en l'absenta aprofita per escapolir-se amb la primera òliba vegetariana que creua el cel de la melangia. Dena, açò va de melangia, eh! Per mi que a en Jon Bon Jovi li havia perdut el rastre fins que ahir vaig escoltar un dels seus temes!"

En un primer moment vaig pensar en titular aquest petit article com un simple "sense comentaris!". Açò era abans que intentàssim escriure-ho en holandès per donar un toc global a la música, però les limitacions d'hom i la desaparició sospitosa de la traductora em van portar a presentar-ho en la llengua magiar, i així amb un ¨üdvözöljük Estat-de-Shockba" tota la Panònia podrà fer-se una idea de qui és en Pulido que s'amaga rere els altaveus i na Mary, la que canta amb la pandereta i amb el cor i l'ànima i tot allò que es diu "ganes de cantar".

Així doncs, i un cop solucionat el tema dels idiomes, ens acostem al concert organitzat en aquesta ocasió per l'AMIC as carrer. Açò de les 21:30 "Estat de Shock" havia congregat un públic de totes les edats, des de filllets calçats en la darrera tendència crock a gent major, a alguns conductors de bus que apagaven la seva espera, a alguns turistes que a la fi tenien on deixar els seus nanos i al periodista més indigest de la Última Hora, en Carlos Torrent.

Dies abans, i sense que açò vengui al cas, un conill assassí havia atacat na Noemí, ex teclat i ex segona veu d'Estat de Shock -"Ara sí que sona bé!, eh?"-, poques hores després d'açò na Myrte, molt entesa en ritmes musicals, em va dir: "m'agrada la veu de na Maria, perquè és la veu d'una negra de pèl negre embullat"; i sí, quan a la fi érem allà a la Plaça des Pins, el que ens trobàrem va ser un gran grup de set membres que interpretava cançons canyeres, nostàlgiquesque d'una o d'altra manera han fet història; allí estaven els temes de sempre d'Aretha Franklin, Tina Turner, Bonnie Tyler, Mark Knopfler, Sopa de Cabra... Temes melòdics i rítmics en anglès, en català i castellà al servei de la poderosa veu de na Mary, i, per les melangioses de pèl de gallina allí queda un "Inonsanxain" més personal que el d'en Xanti Gòrdi.

Al final del concert amb una Mary extenuada per l'esforç del directe vàrem gaudir d'algunes llàgrimes, d'un germà de na Myrte igualet a ella, d'una Kandra amb una Noemí, una Glòria i una Ana emocionada en la vetlla del seu sant.

______________________________________________________

Post Scriptum. Home, tot s'hagi de dir! Aquest comentari està escrit sota els efectes d'un mal-de-cap de campionat... La veritat és que aquest grup, com d'altres, tenen un bon directe, els manquen les cançons originals, però amb el temps aquests són objectius que tots els grups s'han de prendre com un deure. Si Estat de Shock té una bona veu a d'altres els hi manca aquesta qualitat. Un dia li dedicava un comentari a Tribal Uger, i sí, era una aposta interessant, la més interessant que havia escoltat amb Delên... La música instrumental no sempre és ben rebuda, però poc a poc s'obre camí... Sempre és més fàcil tirar flors a un Moix o a un Romeo i Julieta que a un grup de música electrònica. Amb la literatura succeix el mateix, els guanyadors dels premis són previsibles, correctes, etc... però poques vegades són innovadors!!!

CIUTADELLA i LA CULTURA: l'IMC

2007-07-25T12:37:00.000+02:00

La demanda del PSOE-Ciutadella per a posar en marxa l'Institut Municipal de la Cultura (l'IMC) obeeix a una de les promeses dels socialistes en la passada campanya electoral. La necessitat de planificar la política cultural així com de prioritzar els projectes a desenvolupar és part d'aquesta iniciativa. Una sala multifuncional no és una mala idea, tot i que no és la solució a llarg termini, i açò ho sabem i ens ho imaginem tots els que seguim els actes culturals a la nostra ciutat. I és en aquest sentit on les declaracions de la regidora Antonia Salord prenen un cert color de canvi, "ni renuncia a l'observatori ni a l'auditori". Però, quina és la prioritat? Aquesta és la pregunta que s'han de fer al PP, centrar el problema i deixar-se de filigranes i arabescs.

La passada legislatura Avel·lí Casasnovas absort en els afers urbanístics abandonà la cultura a la seva sort, i clar, allí tenim les infrastructures de les Escoles Municipals, i allí tenim l'Arxiu Municipal dividit en dos -l'històric i l'administratiu-, i allí tenim el Teatre des Born i tota la xarxa de teatres de les primeries del s.XX en un estat, en alguns casos, deplorable, i no oblidem el Museu Municipal...

El principal problema del PSOE i PSM a l'hora de negociar o criticar qualsevol tema relacionat en cultura es troba en el fet de no forçar una regidoria compartida, un pacte per a la cultura que no es produí, ja sigui per qüestions polítiques, per incapacitat política o per aquella "coherència ideològica" de la que van voler fer gala els PSM. Governar des de l'oposició és una entel·lèquia, és a dir, la tàctica del voltor tot i que pot semblar suggestiva no és millor que la del lleó. Uns esperen la rapinya i els altres mengen a gust.

I... mentrestant, Ciutadella continua com estava, tot i el mar de crítiques. Sense Teatre, sense Cinema, sense Auditori, un munt de peltret que serà el futur dic, sense Institut de Cultura, i un llarg etcètera de senses.

ADÉU A UN DELS GRANS, BASIL POLEDOURIS (1945-2006)

2007-07-17T13:16:00.000+02:00

L’hora dels adéus és sempre un moment de lloances de la persona que ens deixa i, en el cas d’un compositor de les mides creatives de Basil Poledouris, de recuperar la seva obra. La seva trajectòria és immensa en quan a melodies, a renovació del llenguatge musical i a la creació de les més variades partitures, des d’aquell magnífic rèquiem per a piano de It’s My Party (1996) a les obres simfòniques per a Les Misérables (1998), Starship Troopers (1997) o The Jungle’s Book (1994), passant açò sí, per la sintonia de la Harley Davidson & the Malboro Man de 1991 i, no oblidem, perquè no podem, aquell experiment electrònic que es deia Cherry 2000.

Segurament escriure un “in memoriam” a vuit mesos de la mort d’algú pot semblar estrany, i fins tot un xivarri que assustaria al més acòlit dels seus fans, i fins i tot a l'ànima del compositor. I així és, si no fos perquè l’oportunisme del moment, d'aquell novembre gris, no em deixà reflexionar sobre la globalitat d’una obra certament única, plena i irrepetible. Blocs avall escrivia sobre Heaven & Earth, i ara ens remetem a Basil Poledouris, el pioner, el compositor de films de poc coneguts, però immens en quan a la varietat melòdica, a la lírica, la delicadesa romàntica en la descripció de les escenes amoroses, allí restaran per sempre els temes de Cora’s Story, el Love Theme de Conan o el tema per a Agnes i Martin a Flesh + Blood i un llarg etcètera que ompliria aquesta pàgina i un poc més.

Basili Konstantine Poledouris va néixer el 21 d'agost de 1945 a Kansas City. Començà la seva formació musical de piano als set anys, i molts anys més tard es graduà a l'USC en art, direcció i música. Tot i que la seva música és una de les més preuades pels musicòlegs, els grans premis mai no arribaren. De la mateixa manera, les grans produccions esquivaren els pentagrames poledourians, però per aquells que creuen en el culte abnegat sempre restaran The Blue Lagoon (1980), Conan The Barbarian (1982), Wind (1991) -compte amb aquest projecte ambientat en el tema marítim ja que es tracta d'un treball molt interessant per a sintetitzador-, Cherry 2000, Lonesome Dove, Robocop...

Basil Poledouris morí.

El poeta del piano i les melodies creuades ens deixà un trist 8 de novembre de 2006... però per a qui escolti les seves obres per primer cop aquest sempre serà un gran moment, car Basil Poledouris sempre serà un clàssic amb nom propi.

Per a més informació, ens podem remetre a la biografia en castellà per la pàgina web Scorefilia:

http://www.scorefilia.com/sf/co/00/003.html

LA POSTA DE SOL I L'ARANYA A LA TAPAREDA...

2007-07-11T00:03:00.000+02:00

... sembla el títol d'un conte, d'un guió impossible, però la veritat és que ambdues estaven ahir a la tarda, a la Punta Nati, no molt lluny d'on el sol menorquí s'enfonsa fins l'aura del dia següent, i d'aquella era que no era una era, perquè no ho volia ser, perquè ja li havia passat el temps d'espigar, o perquè estava cansada de ser una era emmetzinada per algunes males olors i algunes puces embogides per la betzina d'una llauna insensible.

... aquella era la punta de terra impossible que gratava la mar perquè una vinjolita perduda trenqués el cel en busca d'uns companys que la deixaren un dia que es sentí lloca. Un mar que no vol ser mar que vol ser un bressol on xiuxiuejar en veu de filleta un "silk road" que es repeteix una i altra vegada. Un avenc que és una cova amb esglaons que no porten enlloc. Una gallineta de la mar que vol ser un catxoti creua la mirada, un catxoti que vol ser un be es queda observant com l'aranya teixeix una tela blanca entorn d'un tros de pruna... i en açò que al vol d'un llagost sorprès per una peuada, un poal blau, i mil punxides de cards que a la fi han fet el seu foradet en la botella de l'aigua, una nyecra canta horrorosament el trist desenllaç d'un concert de violí i violoncel... sense violoncel.

.... I allí estava el sol, a les fosques, només un reflexe en el mar que es perd en l'horitzó, un final que es veia venir, i que posava l'últim alè de llum a aquell 10 de juliol.

(Fotos: Posta de sol a Punta Nati i n'Antoñita, l'aranya de l'única tapareda a Sa Llegítima)

IVÁN JORDÀ, INCÒGNITES 7 - 27 JULIOL

2007-07-07T00:05:00.000+02:00

Ivan Jordà Cot (Mataró, 1976). Heus aquí un dels pintors que es podria qualificar de "gran" en el panorama menorquí actual entre els que m'atreviria a afegir a més d'Alfred Hutchinson, a Josep Moncada i Carles Gomila. La seva exposició coincideix en dates amb la de na Marialena Gallardo, però aquesta la trobarem al carrer Barcelona, a la galeria Art i Joc. Una retrospectiva del pintor la podem trobar a la seva pàgina web: http://www.ivanjot.com/menu.htm.

Autodidacta i innovador, Ivan Jordà, ha exposat les seves obres a Maó (Galeria Artara), Ciutadella, Mataró, i Madrid on participà en la Feria DeArte-2005 juntament amb cinc pintors de l'illa.

La pintura del mataroní Ivan Jordà ha evolucionat cap a un estudi anatòmic acurat i cap una tècnica de collage que inclou la ruptura de la imatge clàssica a la manera dels dadà i la tècnica mixta entre les que destaquen "Mascarada" -la imatge que serveix de cartell- i "Ascens idíl·lic" on trenca amb la mateixa superfície del llenç i on combina la innocència dels nens i la sensualitat del cos femení. I és que la figura femenina és l'eix central de la majoria de les seves obres que defugen de lo convencional i incorporen el protagonisme de nous materials com la corda, la fusta, el ferro; una aposta que ja es va poder veure a l'exposició de finals de 2006 a Argentona (Mataró).

"Incògnites", després de "La Veu Tangible" (2006), es presenta com una aposta diferent, agosarada, però clàssica, repetesc, en quan a l'estudi del cos femení i l'ús dels colors marrons. Aquesta és una bona ocasió per assaborir un treball madur i en algunes teles, exquisit.

_________________________
La imatge que acompanya aquest article és propietat de la galeria Art i Joc: http://www.galeria-artijoc.com/es/exp/agenda/

"Oruga, Gatzoneta i Papallones d'Estiu": MARIANELA GALLARDO EN EXPOSICIÓ 7 - 27 de juliol

2007-07-06T12:05:00.000+02:00

La pintora argentina Marianela Gallardo (1975) presenta aquest dissabte 7 de juliol la seva tercera exposició individual sota el suggerent títol, "Oruga, Gatzoneta i Papallones d'Estiu" a la Galeria Retxa de Ciutadella. La seva pintura destaca pel gran format d'algunes de les seves obres, per l'ús de la tècnica mixta i la tinta xinesa i per un expressionisme molt peculiar que es sintetitza potser en el títol "Paisaje Humano" per a una anterior exposició al Cercle Artístic (2005).

La pintura i la transcedència del cos humà es resumeix en la figura femenina, protagonista de les obres que s'exhibeixen, però així com ocorre amb l'expressionisme l'objectiu final de la composició és crear un llaç entre qui mira i qui pinta.

Marianela neix a Rawson (l'Argentina) un 1 de novembre de 1975 i estudià Belles Arts en el Nacional a l'i.u.n.a, escola Prilidiano Pueyrredon (Buenos Aires). Entre 1995 i 2007 ha exposat les seves obres al seu país natal (Rawson i Buenos Aires), Espanya (Girona, Barcelona, Menorca) i en una ocasió a l'Art France de Lavaur (França).

Així que demà i fins el 27 de juliol hi ha temps per a descobrir o redescobrir les teles de Gallardo.

__________________________________________

(versión en castellano)

La pintora argentina Marianela Gallardo (1975) presenta este sábado 7 de julio su tercera exposición individual bajo el sugerente título, "Oruga, Gatzoneta i Papallones d'Estiu" en la Galeria Retxa de Ciutadella. Su pintura destaca por el gran formato de algunas de sus obras, por la utilización de la técnica mixta y la tinta china y por un expresionismo muy peculiar que se sintetiza quizás en el título "Paisaje Humano" para una anterior exposición en el Cercle Artístic (2005) en la misma ciudad.

La pintura y la trascendencia del cuerpo humano se resume en la figura femenina, protagonista de les obres que se exhiben, pero así como ocurre con el expresionismo el objetivo final de la composición es crear un lazo entre quién mira i quién pinta.

Marianela nació en Rawson (l'Argentina) un 1 de noviembre de 1975 y estudió Bellas Artes en el Nacional en el i.u.n.a, escuela Prilidiano Pueyrredon (Buenos Aires). Entre 1995 y 2007 ha expuesto sus obras en su país natal (Rawson i Buenos Aires), España (Girona, Barcelona, Menorca) y en una ocasión en el Art France de Lavaur (França).

________________________________

Imatges: Cartell de l'Exposició a Retxa i "Mujer Sepia" (2007) obra de petit format en oli i tinta xinesa.
A qui interessi aquesta és la seva pàgina web: http://www.marianelagallardo.com.ar/index.php actualment fora de servei

LA PERE CORTÈS i Cia., EVOLUCIÓ D’UNA COMPANYIA SABATERA (1866-1920)

2007-07-03T01:05:00.001+02:00

L’estudi de l’evolució històrica d’una empresa pertany a una línia microhistòrica. En el cas de la Pere Cortès i Cia. estam davant d’un objecte d’estudi que obre el camí al coneixement del procés industrial a Menorca a través de la indústria sabatera, a l’escala d’una gran companya sabatera, però que per si sola no explica la història d’un procés on hi intervingueren elements tan significatius com les companyies pelleteres, que de bon segur calen d’un estudi més complex, i els comerciants que es posaren al capdavant de les importacions de calçat a Cuba. El pas del dependent al gerent a les tendes de l’Havana és tant o més important que el pas del mestre sabater a l’industrial sabater. Almenys així se’ns antulla. En quan a la història de les fàbriques a Menorca comptem amb dos precedents, el de la Industria Mahonesa de textils (C. Manera) i el de l’Anglo Española de Motores y Gasógenos (J.M. Ortiz Villajos, 2005). Dos precedents, estimulats, sens dubte, per l’existència d’un fons documental, en canvi, la indústria sabatera ens ofereix un trencaclosques que ens porta molts cops a la recerca de fonts documentals impossibles entre els principals llinatges de la sabateria.

Amb tot, el procés industrial a Menorca va ser més subtil que el d’una industrialització a través de les indústries clàssiques; es produí sobretot a través de la botina d’home i fillet i més tard a través de les bosses de plata i la bijuteria –ja en els anys trenta-.

Si al llarg de la dècada de 1850 i de 1860 es posaren les bases comercials del futur procés d’industrialització a través de la manufactura sabatera, en les dècades posteriors assistim a la vertadera expansió del model industrial en la seva vessant tant social com econòmica. Un estudi socio-econòmic de finals del s.XIX ens posa sobre de dos fets inqüestionables: la puixança del sector secundari i la desvinculació del camp, així com l’aparició de dues classes socials noves: la classe industrial i l’obrera, en una relació paternalista que es trenca formalment el 1918 amb la fundació de la Federació Obrera de Menorca i l’Associació de Fabricants de Calçat de Ciutadella i de Maó.

Pere Cortès (1842-1915), l’home i l’industrial. Mai cap altre mestre sabater havia assumit en la nostra història un paper tan fonamental com el que va assumir Pere Cortès, amb el permís, és clar, d’un Jeroni Cabrisas enriquit a Cuba i que a Ciutadella destacà més per les seves inversions immobiliàries que per la seva tasca al capdavant d’un establiment dedicat a la producció de parells de calçat de fillet. El paper de Pere Cortés Moll en aquest període és fonamental. La llegenda entorn a aquest personatge el portà a ser investit com a fill il·lustre de la ciutat, un cas excepcional, si tenim en compte el moment històric, l’ofici i les propietats del personatge en qüestió. I és que, aquest home menut, de mal nom Ximot, té una doble lectura, la de l’industrial i la del polític local proper al republicanisme federal primer, i després al possibilisme. Regidor progressista entre 25 d’octubre de 1868 a març de 1872. I tinent d’alcalde entre juliol de 1885-1887 / juliol de 1887 a 31 de desembre de 1889, Cortès es mou entre l’èlit social ciutadellenca, la francmaçoneria i l’èlit econòmica catalana representada per l’associació més influent, El Foment del Treball Nacional de Catalunya.

Evolució de l’establiment, 1866 – 1920. En la fundació de la companyia Pere Cortés i Cia. hi trobem tots els ingredients del procés industrial a través de la manufactura sabatera. En primer lloc la presència d’un capital proper a les 10.000 pessetes procedent de préstecs, de lloguers i d’estalvis personals, en segon lloc la reunió de varis socis capitalistes entre els que destacarem Josep Gornès, Miquel Casasnovas, Josep Cortès... i en tercer lloc cal destacar la que va ser la inversió més gran: la construcció del taller del carrer 9 de Juliol que seria el model per a les futures fàbriques a la ciutat. És evident que no parlem d’una gran empresa en el sentit capitalista, però sí que hem de tenir en compte la seva transcendència per a l’economia, la cultura, i la societat de la Ciutadella de finals de segle denou.

El primer taller de la Perla Menorquina s’instal·là en l’antic quarter del Born, i passà a partir de 1868 i gràcies a l’amistat entre Joan Trémol i Pere Cortès al carrer de Sant Cristòfol, a l’ombra de La Ciudadelana de teules i totxos; poc després, cap el 1872 la societat adquireix uns terrenys al carrer 9 de juliol i es decideix en una assemblea la construcció de la fàbrica més gran del moment, La Perla Menorquina. Cap el 1872 la Pere Cortès i Cia. ja havia treballat amb dos importadors pelleters i havia establert un lligam comercial necessari amb la Lliteras, Ferrer i Cia., així com havia aconseguit vàries comandes de la Cardona de l’Havana. La importància d’aquesta societat catalana és determinant en la història del calçat menorquí, i més encara quan es signa entre Joan Cardona i Francesc Piris la societat Cardona i Piris que serà la competència directa de l’omnipresent Pons i Cia. dirigida a finals del vuit-cents pel ciutadellenc Francesc Pons.

[...]

(La foto propietat de la família Cortès, es publica per primer cop en aquest bloc. Pertany a un original de 1891 l'any que juntament amb Bartomeu Piris i Joan Mercadal fundà la primera patronal menorquina, el Fomento de la Zapateria de Ciutadella. Els drets són reservats a la família Cortès)

_______________________________________

Compte: la imatge que acompanya aquest text esquinçat és l'original que es féu servir el 1917 per a pintar el quadre que reposa Dalt la Sala de Ciutadella. La rapinya d'alguns erudits locals disfressats d'historiadors contra la família Cortès ens ha deixat almenys amb aquesta i una altra fotografia de les tendes a Cuba. Un cas molt cridaner és el de la foto de l'interior de la fàbrica que es guardava a la casa paterna dels Cortès la qual corresponia a la fàbrica Anglada. Algú molt interessat els va fer el canvi aprofitant l'edat del sr Fernando Cortès. Aquestes i altres endemeses pitjors són les que els que es dediquen a investigar han de sofrir.

SANT JOAN/07: I TOT PASSÀ EN UN SEGON

2007-06-25T18:43:00.000+02:00

Sant Joan 2007 ha passat. Els dos dies més grans de la festa més gran de Menorca s'han diluït. Fa uns dies ho vaig escriure. El començament és el principi del final, però sempre ens queda esperar un altre any, ja que aquesta és la manera ciutadellenca de comptabilitzar els anys. Aquest, per exemple, era el desè santjoan sense s'àvia Juanita, l'única de casa que es preocupava d'anar a veure Foc i Fum, i de comprar les ensiamades i d'anar a veure l'entrada dels cavallers a la posta de sol, allà, vora la creu de la Plaça de Jaume III, llavores era la creu del "Camí des Rafal Vei", lloc de renom en la pagesia ciutadellenca i que havia estat lligat als llinatges de la meua família. Sant Joan porta records, aromes de festa, sentiments que es lligen amb lletra grossa, moments que passen però que romanen en l'interior de cadascú, el respecte cap aquells qui no hi som i ens han deixat...

No farà molt a la galeria Retxa es posà en marxa una exposició de pintures relacionades amb Sant Joan. La provocació naïf de na Carmen Vivó i la seva carota-Herbera en la pintura simbolista de Pepe Torrent és la mostra més clara de dos estils que no combreguen ni en perspectives ni en textures. I seguim amb l'art, en la posada en escena del xubec... mai ningú havia captat amb tanta cruor un home xubecant en una coca-rossa. L'autora, com no podia ser altra: Carme Fontestad, i la imatge la podem veure en l'Última Hora de diumenge.

El comentari d'aquest Sant Joan/07 podria ser el d'un gran dissabte i un diumenge no apte ja pels ventrells de més d'un. Allò de "volem gin volem gin" és relatiu. És possible que per algun mallorquí que no ha portat més que gin-amb-llimonada per beure en la seva motxilla no hi hagi suc millor que la barreja de Kas llimona amb Xoriguer, encara que per algun purista no hi hagi res comparable a Xoriguer amb llimonada natural barrejada amb Fanta-llimona, o sigui, i ben mirat, sempre serà Xoriguer més la fusió amb gasosa de llimona. I si es deixa de costat el tema del gin, i que els dies avançaren amb l'amenaça de la rissaga -res més genuinament ciutadellenc que la rissaga!!!- i un ventet més que agradós, Sant Joan no deixa de ser una festa d'una plàstica i d'un color encisador.

Ahir al Pla en Gordo lluïa com mai, en Greco corria amb fúria de tramontana i l'amo de Binibó encertava l'ensortilla, tot un èxit que va començar en Toni Bosch amb la seva ensortillada. I mentrestant, la música, la gernació i un tom-tom tirirut posaven la resta, perquè tot vessés en el caragol més llarg de Santa Clara.

I... en aquell moment de cansanci, de cops varis i no identificats, serien açò de les tres i més quan hom s'adona que tot havia passat en un segon... molt llarg, açò sí, però en un segon.

MOMENTS D'UN SANT JOAN DE 2007

2007-06-25T14:28:00.000+02:00

Compte amb les pameles !!! N'Ana, na Clara, na Cristina, en Charles i...

"Biel es Xeriques", un Campins de Paco Rabanne a sa Cotxeria d'en Pere

Bar Imperi : Tota una lliçó de professionalitat. "Òscar Kokoschka???"

N'Anna Gener i n'Ana moments abans del Caragol des Born

La "colcada" al pas pel Portal de Sa Font

Na Mayte, en Joan, na Ruth, na Silina, na Nuri, na Tonia i finally, na Natàlia

("desde luegu" el fotògraf havia begut més del compte!!!)

Aquesta foto només té un nom possible : l'Abeurador, Bar l'Imperi, en el Caragol des Born.

Açò és una imatge molt d'Otto Dix i el títol també.

Na Clara, en Ben, na Cristina, en Dani i n'Ana

Na Noemíííí i n'Ana vint o més minuts perquè sonés el primer Kaleo.

n'Ana, n'Esperança, na Joana i de costat, però, el motiu de la foto, el dr. Mercadal al Maria Auxiliadora 42.

Matí del 24, el millor moment per prendre les fotos més intimistes de la festa.

La comitiva la pas pel carrer de Borja Moll

Açò no té cap altre motiu que mostrar una BULDRAFA, en properes edicions ja demanaren a gent entesa quina mena de punts s'apliquen i altres misteris d'aquest ornament tan nostre.

El Caixer Senyor, Luís d'Olivar i O'Neill al Pla de Sant Joan

Un moment de la convidada... un moment molt crític per en Luís d'Olivar, ja que es quedà sense veu

Luís d'Olivar i O'Neill ha tornat a casa després de la jornada del matí del 24

Cavaller davant de l'entrada de Santa Clara

Alcalde i regidors al balcó de l'Ajuntament més plantós de Menorca

Un dels moments més agradosos, la comitiva al seu pas per una ContraMurada ben buïda de cotxes

Matí de Sant Joan. Els més joves cavallers al Carrer de Sant Sebastià

n'Isidro de Sa Canova al seu pas davant la portalada del Palau d'Olivar

"... de cavalls qui feren vots..." davant Ca's Caixer Senyor, diumenge matí

Una de les fotos més intimistes, quatre cavallers davant les portes tancades del Ca n'Squella

El fabioler des 24 matí, Juanlu Gelabert, al carrer de Sant Sebastià

L'alcalde de Ciutadella, Llorenç Brondo president els jocs des Pla sota la mirada atenta del Caixer Senyor

JAUME MATAS, LA FI D'UNA ERA D'ALQUÍMIA

2007-06-22T10:36:00.000+02:00

Una frase molt hortalana diu que "si sembres prunes no colliràs melons" i un refrany molt més proper al gust del mass media diu que "si sembres vents recolliràs tempestes". Necessàriament si una cosa es fa sense criteri és fa malament ab initio. L'últim govern Matas ha estat marcat per la prepotència del seu partit, per l'aparició d'IB3 com a instrument de propaganda política i, finalment, pel cas Andratx que ha fet trontollar els ciments del mateix govern balear. L'aposta mediàtica per na Maria de la Pau Janer a Mallorca i Antònia Gener a Menorca no ha donat els resultats abellits, tot i que la candidatura Matas arribà al 46,08% dels sufragis. És més que evident que un govern forçat com el que es posarà en marxa amb Francesc Antich no serà ben rebut per la meitat de la població balear, i a la resta se li haurà d'explicar el per què de moltes coses. Per començar què se li ha promès a M.A. Munar i a UM, ja que les exigències d'aquest partit bisàgric són prou conegudes, i en segon lloc, als ciutadellencs, ens quedarà el dubte de que hauria passat si... si el PP-Ciutadella hagués anat a l'oposició des del començament. A escasses hores d'un nou Sant Joan la desaparició de Matas no ens deixa indiferents, ja que aquest home, es vulgui o no es vulgui, ha tingut en les seues mans les decisions més elevades en la política autonòmica.

Envoltat de la corrupció política, casos "Tunel de Sóller" (judici que finí amb l'absolució in extremis de G. Canyelles el 1997), "Brokerval-Interbroker" (1994). "Cas Bon Sossec" (1990-1997) -durant l'epoca del seu paladí, Gabriel Canyelles-, "cas Formentera" (suposada corrupció electoral que consistí en la compra de vots d'immigrants a Amèrica, 1999), "Cas Rasputín" (relacionat amb una d'aquelles nits salvatges que acabaren amb alguns càrrecs del nostre govern autonòmic en un prostíbul, 2004), "Bitel" (2004), "Andratx" (2006), "Cas del solar de ses rates a Ciutadella" (2006), Matas afirmà que "Andratx no és Marbella" després de reunir-se amb el fiscal general d'anti corrupció, però el cert és que la corrupció de les institucionals esquitxa de ben a prop tota la classe política. A l'esquerra i a la dreta trobaríem casos per il·lustrar un diccionari de com trair uns ideals -en el cas que els tinguessin-, però també és ver que el currículum vitae de Matas és tan interessant com la compra de la seva llar al centre de Palma: 725 metres quadrats constrüïts i 160 metres quadrats de patí valorats en 4,9 milions d'euros. I és que en la política es fan vertaders miracles com el de convertir grans d'arena en billets de 500 euros!!! Llàstima que no tots els mortals tinguem la fórmula màgica!!! No és estrany doncs que em permeti de comparar a Matas amb un alquimista!!!

L'adéu polític de Matas obre una esquerda en el PP-Balears. 600 càrrecs de confiança -segons El País sortiran del govern-... L'experiència del "Pacte 2 : segones parts mai no foren bones" començarà amb un pollastre sense cap en l'oposició, i amb la necessitat de no caure en els mateixos errors del primer govern Antich.

El Govern Balear quedarà així constituït per 5 partits de centre-esquerra+regionalistes mallorquins: PSOE (16), PSOE-Eivissa pel Canvi (6), Bloc (4), UM (3) i PSMenorca-Els Verds (1). Situacións així calen de molta til·la i de polítics amb molta personalitat i un equip de treball amb els peus a terra, o sigui, allunyat dels tecnòcrates de l'anterior experiència.

_____________________________________________

25 de juny. Dies després de Matas ha estat na Maria de la Pau Janer la que ha anunciat que no formarà part de l'oposició del PP-Balears en el Parlament. Era lògic. Com independent estava compromesa al projecte de Matas, sense ell, la seva posició estratègica en el PP era més que discutible, i més encara si tenim en compte les crítiques duríssimes que ha rebut, des de la dreta a l'esquerra.

HEAVEN & EARTH: I AIXÍ COMENÇÀ LA MÚSICA

2007-06-21T23:35:00.000+02:00

Aquests darrers vint anys la música instrumental ha evolucionat d'una manera imparable. Si la música actual té noms i llinatges aquests són, sens dubte, el fills musicals de Bernard Herrmann: John Williams, Jerry Goldsmith, Basil Poledouris, Alan Silvestri, Hans Zimmer i un llarg etcètera que inclouria compositors de tot el món. Però entre tota aquesta remesa, els músics orientals -i Kitaro n'és un bon exemple-, s'han fet un lloc preferent en aquest món privilegiat. Lírica, emoció i narració en clau sinfònica. I és que Heaven & Earth és tot açò i més... Qui ha escoltat l'obertura i el final de la peça, dos talls semblants, encara que amb algunes alteracions de l'autor en la seva lluita particular amb Oliver Stone per mantenir la naturalesa electrònica de l'obra, s'adona que la música sobrepassa la imatge a través d'al·legories impossibles i una intrumentació impecable. I així és com d'aquella orquestació magistral -tot s'hagi de dir de Randy Miller-, es salvaren els temes inclosos en l'edició ofical de Geffen Records: "Sau Dau Tree", "Ahn & Le Ly Love Theme", "ARVN", "V.C. Bonfire", "Ahn's House", "Steve's Ghosts", i parts del títol final, "End Title" -vaja, un nom massa trist per un tema que frega la perfecció!-.

Quan Oliver Stone va encomenar el projecte de HEAVEN & EARTH (1993) a Kitaro, aquest s'ho va repensar com una alternativa a les seues composicions New Age, açò sí, sense renunciar al so característic del sintetitzador i la percusió. Després de l'audició de la maqueta, Oliver Stone va optar per atemptar contra el so original i es treballà en l'aportació d'una gran orquesta i per aquesta comesa es va contactar amb Randy Miller. El seu treball va ser impecable i la partitura passà a la història com una de les millors obres composades pel cinema actual. La varietat, la sobrietat, la inspiració i la fascinació oriental que Kitaro ens transmet en aquest treball és gairebé impossible d'imaginar en les partitures d'un John Williams orientalitzat, per esmentar el cas més conegut, i ho assoleix amb la senzillesa en que s'inspira, en les cançons tradicionals que escoltem a "Sau dau Tree"... i en allò que ell mateix qualifica d'inspiració celestial, i jo em permet a dir que aquesta serà una inspiració sintoista, no?

Amb la badia de Halong en la nineta dels ulls, el compositor de The Silk Road (1980) o Thinking Of You (1999) ens porta al Viet-Nam més poètic, d'una manera màgica, embolcallada entre boires i núvols decadents, i furtà pel seu públic essències visuals de Saigon a Câm Phà. Abans havíem escoltat la Indoxina (1992) de Patrick Doyle, i és que la partitura de l'anglès i Kitaro giren entorn al romanticisme en temps de la guerra i la post guerra, i entorn al poder evocador dels paisatges encisats a partir d'unes textures melòdiques on destaca el paper del Huqin com a instrument oriental en un paper de narrador crepuscular. No debades els principals crítics no dubten en qualificar-la d'excel·lent, i és que el primer cop que hom l'escolta és un moment inoblidable, i és en aquell moment en què el sintetizador esvaeix l'obra en un vent efímer quan ens adonam que així començà la música, primer va ser Heaven & Earth i després vingué la resta.

... Imatges: dia des Be, 2007

2007-06-17T15:28:00.000+02:00

Víctor Mascaró i Alberto Carrasco, "Rubiales"

Met Faes i Manu Morales

Isabel Sànchez, "Bel Veta" i Jesús Pons, pintor

Joan Gener, "Bruc", barber

(Fotos: Joan Martínez, 2007)

... un be, dos gins-amb-llimonada, i un Brondo batlle

2007-06-17T14:00:00.000+02:00

Ciutadella. Del nostre corresponsal en plena guerra etílica. Després de tres dies de beure, el dijous cervesa, el divendres vi negre de tres D.O. i dissabte.... clar!!! gin-amb-llimonada, hem esperat que els seus efectes es diluïssin per escriure aquest comentari polític-social-festiu. I és que les festes ja són aquí, al damunt, inexorables, només aquell darrer toc de fabiol, entre llàgrimes d'emoció i de tristesa posarà fi a aquesta setmana que comença avui diumenge amb el be, i que acabarà la matinada del proper dilluns 26.

Així és... i començ per la política ciutadellenca. Ahir, a les 10, Dalt la Sala, amb un gom a gom que només es recorda quan hi ha esdeveniments puntuals, Llorenç Brondo accedia a la seva segona alcaldia. Els parlaments dels quatre partits sonaren iguals i es direccionaren cap el diàleg institucional. Si açò s'aconsegueix la idea del desgast polític i de veure a Ciutadella una moció de censura s'allunya, tot i que es pot donar sempre i quan hi hagi un acord tripartit, cosa que serà, alhora, força complexa, i més ara que el PSM, per coherència, s'ha desmarcat d'un possible accès al poder local. Aquesta idea tan "koherenta", no s'ha aplicat al conjunt de les Illes Balears on si tot va pel camí que porta, veurem prest un Pacte de Progrés-2, i ja sabem que les segones parts mai varen ser bones, però el pitjor és que la primera part no va ser bona.

A Ciutadella el problema consistia en pactar amb la UPCM. A Balears el problema és que un partit regionalista mallorquí pugui determinar un govern que afecta a 4 illes -un país?-.

Què és pitjor? El temps, com sempre, dictarà sentència, encara que ens ensumam el contingut d'aquesta.

Després de quatre discursos unidireccionals, del nomenament de Brondo i de la boda d'un regidor popular, Ciutadella es metamorfosejava. La Vetla des be al carrer General Morera va ser com s'esperava, en un lloc replè a vessar de guals permanents -ostres, vull dir cotxeries-, tot un esclat de gent! Però el millor arribava avui matí amb la sortida des be a la Casa del Caixer Senyor, Lluís d'Olivar i O'Neil. Al so del tambor i el fabiol i amb un ventet, enviat per algún déu misericordiós, la comitiva es posava en camí.

(Foto, Joan Martínez. Llorenç Brondo a la sortida del Palau d'Olivar,17/06/2007)