diumenge, 21 de setembre del 2008

Idees per una exposició de fotos de la Indústria del calçat: Mercadal Hns (1916)

Data de la foto: 1916. És evident que no és meua. En ple Gran Guerra Menorca es disposà a fabricar botes per a l'exèrcit francès i anglès i de pas també va abastir els mercats de calçat de luxe de les principals boutiques de París, Toulouse, Marsella, Burdeus, Londres...

La foto torna a ser un testimoni determinant d'una època. No és mateix historiar sense imatges que amb imatges. Al gran industrial Joan Mercadal, home molt influent en la política local, fins la seva mort (1911) li mancava un retrat, i aquest el proporcionà na Margarita Mercadal (+), una excel·lent persona que jo no és noltros. Allí al fons la veiem de filleta. Un testimoni, únic, de gent d'una època irrepetible.

La seva fàbrica és l'únic de l'època, de 1878, que encara llueix, més o menys, la fesomia del dia que era l'enveja de Ciutadella i una de les grans companyies sabateres espanyoles. Salvar-la, és un exercici de memòria històrica, de responsabilitat amb el futur i respecte pel passat. I aquests són ingredients que un bon turista i visitant sap apreciar.

dissabte, 13 de setembre del 2008

Els canvis del PSOE-Menorca

L’entrada de Joana Barceló en el govern Antich com a consellera de treball obra la porta a la presidencia del consell a Marc Pons, fins ara el número dos de la primera institució menorquina i número u en l’executiva socialista. Un canvi que respon a un relleu generacional necessari, i que per altra banda premia la tasca política de Joana Barceló. Artur Bagur després de 15 anys de batllia també dóna el relleu a Vicent Tur i es centrarà en el càrrec de senador. Els històrics prenen responsabilitats més enllà de Menorca.

Aquests mesos les executives locals també es sumaran als canvis imposats en l’anterior Congrès del PSOE celebrat a es Mercadal. El marc polític és immillorable, però la conjuntura econòmica imposa una realitat molt diferent. A nivell estatal la crisi econòmica no admesa pel govern i encara saupada per unes declaracions del ministre Solbes que han deixat palplantats a més d’un, té un preu polític. A nivell local, la incapacitat d’arribar a una acord de govern amb el PSM també tindrà un preu polític per ambdues formacions polítiques. Per l’esquerra que representa el PSOE i per l’ambiguitat ideològica del PSM (=també en dicen coherència).

L’entrada de Joana Barceló en la Conselleria de Treball té lloc en el pitjor moment en la història econòmica de les Illes. L’anterior consellera Nájera ho deixa i segur que satisfeta, la papereta és força complexa.

divendres, 12 de setembre del 2008

On és la llum?

"On és la llum", es va demanar Khrisna mentre baixava els últims metres de les escales de l'oficina de la duana índia. Allí s'havia acabat la llarga espera. Tres dies tancada. Tres dies i quatre interrogatoris que semblaven eterns. "On és la llum", es demanava una i altra vegada, "la llum de les muntanyes... És aquesta la llum que cerques?" li va dir el policia que l'acompanyava. "Sí la llum del Tibet. Aquesta llum ja no la veuré en milers d'anys".

Els dies són més llargs. En l'obscuritat d'una cambra i amb l'única companyia d'un goteig incessant. Khrisna pensa en Ga'er, una petita aldea ficada en una gran muntanya. Gairebé despoblada. No hi ha lloc per a tibetans que lligen llibres en anglès i pertanyen al món de les seves creences, només hi ha lloc per a pastors xinesos. Parla en anglès rònic, però s'entén. Els guardes de la duana s'han fixat en els seus ulls atzabeja. El seu cabell és llarg, negre, però el porta recollit sota un vel color turquesa. L'últim esglaó cap a la llibertat. A 5 graus sota zero la neu dibuixa un color blanc heteri. Es pela de fred, però ara a tan sols dos metres més enllà té un autobús que la conduirà a Shimla, primera aturada camí de Nova Delhi.

"Em dic Pasvá i sóc de Narnaul, si necessites res aquí tindràs un amic", el guarda li dóna una nota escrita a corre cuita. "És la direcció del meu germà i de ma mare, ells t'ajudaran".
"Gràcies".
"La llum del Tíbet... És dins teu... Un dia hi podràs tornar".
Un home crida.
El bus ha de partir.

diumenge, 7 de setembre del 2008

Llei de la Memòria Històrica

Mai he estat un historiador a favor d'emprar la llei de la Memòria històrica per assolir objectius polítics. En la passada legislatura Esquerra Unida basà tot el seu esforç per a dissenyar i aprovar aquesta llei. El resultat va ser una fugida de la realitat de l'Espanya d'ara i dels problemes subjacents.
Sempre he pensat que la memòria històrica no és un tema polític, és un tema pels historiadors o pels sociòlegs de la història. La pérdua de símbols i esborrar tot allò que representà un règim que copsà una de les etapes més llargues de la nostra història és, senzillament, un error.
Que el general Franco lluesqui la seva fesomia en un jardí públic de l'Espanya de 2008 no és tan greu. El que l'ajuntament hauria de proposar és erigir al seu costat una figura que representi les víctimes de la repressió i explicar a les generacions futures que aquell general va ser un dictador que muntà un govern a la seva imatge. El que ningú té dret, és a caure en la irracionalitat d'alguna universitat que beca treballs per a trobar gent republicana repressaliada però que si col·laborà amb el règim ja no interessa.
El principal handicap d'un treball d'investigació sobre l'etapa franquista és la inexistència de treballs rigurosos. No diguem de Menorca on l'únic i ho puc certificar sense marge d'errada que s'ha dignat a estudiar-ho som jo. Com sempre, fora de tota la parafarnàlia acadèmica que imposa línies d'investigació imposades i capricioses, com aquesta d'estudiar gent repressaliada, però que no tingué cap mena d'actuació en el Moviment Nacional. A mi que me diguin que Miquel Casasnovas Riera col·laborà amb el Règim és quelcom que me sona a acudit. Col·laborà perquè va ser enllaç sindical?, és precisament aquest el punt més interessant d'una investigació, indagar les esquerdes del Règim, que no eren poques.

dissabte, 6 de setembre del 2008

La crisis es del PP-Ciutadella?

"La crisis es del PP, repetian hasta la saciedad esta máxima" en el PSOE. I així és, la crisi és del PP, però en lletra menuda, o cursiva o com a peu de pàgina s'ha d'escriure: "però el desgovern el paguen els ciutadans". Les puges de l'IBI la paguen els ciutadans; aguantar tres anys més el sector avel·linista en el poder local, ho paguen, sens dubte, els ciutadans.
Hi ha gent en el PSOE que xerra amb gent del PP per saber i cercar opinions; jo preferesc escoltar la gent que passa de la política i que vota si vota quan hi ha oportunitat de votar. M'he adonat que són molt pocs els que saben o els interessa el que passa. Açò ja ho sabia de feia molt; de fet quan tenia 13 anys creia que la política podia canviar alguns panorames de crisis (llavors Ciutadella atravessava una crisi econòmica molt semblant a la que arriba ara). Als 24 i després d'haver conegut la gent més potent del PSM de Mallorca, vaig descobrir que la política era un joc on el que importa és la foto, aconseguir un bon lloc de feina i poca cosa més.
A Ciutadella el que ha succeït ran de la fuïta dels 9 avel·linistes de la disciplina del PP és molt greu. PSM per coherència i PSOE per no quedar-se sol, permetran que durant 3 anys Avel·lí Casasnovas seguesqui governant. Alguns cercles de gent socialista, d'aquells que no són militants però voten, d'aquells que no són polítics, però han votat l'esquerra tota la vida, no saben què pensar de l'actitud presa pels dos partits d'esquerres. Un senyor que prest perdrà la seva feina perquè l'empresa on treballa tanca (uns dels 3 EREs en camí a Ciutadella) em comentava que ell tant li feia, però que a les pròximes per votar el que va votar (PSOE) ja podia votar tranquil al PP.
En època de crisi el nostre ajuntament i amb la concomitància de tots els grups polítics exprem la butxaca dels ciutadans. El PSM i PSOE perquè els composen multitud de funcionaris no s'han adonat que les empreses de Ciutadella estrenyen les plantilles de treballadors al màxim, i que amb 3 EREs en camí (ja notificats als seus respectius comitès d'empresa), i 2 més que són a punt, el que interessa és una política seriosa i coherent.
Ara no se pot pactat amb els avel·linistes, el sector despolític de Ciutadella que fet i desfet com ha volgut. Es pot pactar amb n'Antònia Gener perquè és l'única que pertany a un partit democràtic? Amb n'Antònia Gener que representa ara el vot de 4500 vots - els avel·linistes? El que és eveident és que la situació actual no és bona per cap partit, menys per un. El PP, perquè ha estat víctima d'una estafa protagonitzada per un sector que cada dia es dutxa en la corrupció.

dijous, 4 de setembre del 2008

CONFLICTE SOCIAL I EL SINDICAT VERTICAL A MENORCA (1939-1977)

El moviment obrer havia quedat seriosament delmat els primers anys de la postguerra. La primera mesura que va prendre el règim a partir del 8 de febrer de 1939 va ser la repressió dels noms dels principals caps sindicalistes i caps dirigents de la República que restaren a l’illa. Molts d’ells passaren per la presó de la Mola i per la justícia militar. Alguns foren condemnats a penes de presó a Barcelona o a Palma de Mallorca o passats a Formentera i d’altres al desterro. La resistència activa a un règim que controlava al mil·límetre els moviments dels elements repressaliats era gairebé impossible. El control que Falange va fer dels ciutadans era la peça angular del règim, però fins i tot així, la resistència passiva és un element que s’ha de tenir en compte. I diem que era la peça angular, perquè fins i tot els propis membres de l'oligarquia franquista en el poder local i insular no escapolien dels informes que es redactaven dins la Casa de Ferro, i si ho volem fer encara més entramaliat, podem afirmar que fins i tot els que redactaven els informes personals eren objecte d'informes que es passaven a la seu provincial a Palma de Mallorca.

Així les coses, la resistència “més activa” tingué lloc dins les fàbriques i tallers de les ciutats menorquines. Alguns cops les F.E.T. i les JONS deixaven caure algun membre per a informar de possibles "elements perillosos". En poques ocasions la resistència va ser més activa, i aquest va ser el cas de la primavera de 1958 als tallers de la Lluís Esteban S.A.. Una demanda salarial i una conciliació sense avinentesa va conduir els treballadors a l’escarada d’aquella empresa a l’únic cas documentat de vaga a Menorca durant l’etapa del franquisme autàrquic. És clar que hem de conèixer que rere aquell conflicte hi trobem a Miquel Casasnovas i a Francesc Triay, dos antics militants de l’esquerra comunista durant la República.

L'estudi del Sindicat Vertical, de l'estructura de l'OSE a Menorca i les seves CNS és un treball pendent de fer i que l'hem iniciat amb l'estudi del conflicte obrer que generà en el sí de la indústria. En el cas de Menorca, el calçat i la bijuteria.

...