Al llarg de les pàgines que segueixen parlarem dels esdeveniments més significatius que definiren el desenvolupament de la indústria sabatera en el seu període de projecció cap el mercat antillà, en la seva crisi de final de segle dinou i en la reestructuració dels mercats alternatius que podem simplificar en França i Espanya. La importància de la indústria del calçat a Menorca va més enllà del que és merament un fet econòmic. Tota indústria que genera la major part de les ocupacions en una població deixa la seva petjada, ja sigui en el desenvolupament de les mentalitats, com de la societat, de l’urbanisme o de la cultura... La història del calçat a Menorca esdevé, per tant, en la nostra història des de 1855 fins l’actualitat, encara que des de 1988 el turisme i la construcció han pres el relleu i no d’una forma tan llustrosa per a la societat illenca.
Posem un exemple d’aquesta influència en quan a l’urbanisme i a l’arquitectura. A finals del s. XIX el modernisme a Catalunya era l’expressió d’una rica burgesia industrial i mercantil. La seva implantació anà més enllà de Barcelona, i es projectà arreu de la geografia catalana, sobretot a ciutats industrials, com era el cas de Mataró, Reus o de Terrassa on l’activitat del tèxtil marcava la pauta de la seva economia, d’Igualada on a més a més dels telers hi localitzem una forta activitat en el sector de la pell adobada i de moltes altres poblacions de l’interior i del litoral. A Menorca el gran nom de l’arquitectura l’hem de buscar a Maó on destacà a les primeries del s.XX Francesc Femenies, o a Ciutadella on a més de la influència cubana en la façana ideada per Josep Moll a l’Hospital Municipal destaquem la influència noucentista a la Casa d’Agustí Mercadal i a la façana de la Josep Gornès i Cia., o en l’estil colonial de la “Casa de Ferro” de Llorenç Cabrisses.
Hem parlat i parlarem de Barcelona, ja que la importància d’aquesta ciutat, com a nexe comercial, és un fet indiscutible. La Menorca del s. XIX tenia els seus ulls posats en la Ciutat Comtal, ja fos per a les exportacions agràries, peixateres, com en l’enviament del calçat a Cuba i la recepció de les lletres de canvi. Però, Barcelona era també la ciutat on es signaven bona part del acords per a l’adquisició de les matèries primeres. Del fil, al cuir, a la xinxa, al cordó... en certa manera hem de veure Barcelona en un paper de ciutat proveïdora de les indústries menorquines i no en un paper de mercat potencial. La botina menorquina de mitjan s. XIX no era destinada a Catalunya sinó a Cuba.
En aquest sentit els fabricants sabaters menorquins apostaren per un camí bastant enrevessat. Per una banda depenien comercialment de Barcelona i per altra estaven lligats umbilicalment a Cuba, a més de vint dies en vaixell via San Juan de Puerto Rico.
A principis del s. XIX Cuba ja era freqüentada per mariners menorquins que arribaven contractats per companyies comercials catalanes. L’expansió del comerç a l’Havana i la pèrdua de les colònies continentals espanyoles esperonà la importància de Cuba. El sucre, el tabac, les destil·leries convertiren les ciutats de la Gran Antilla en mercats potencials de les manufactures espanyoles.
Aquells mariners van possibilitar la signatura d’acords personals, perquè els joves emigrants menorquins arribessin en condicions de treballar a l’Havana. A principis dels cinquanta i seixanta del s.XIX trobem alguns emigrants ciutadellens i maonesos despatxant al comerç pelleter havà i d’algunes ciutats de la costa nord de l’illa. La xarxa de tendes de pelleteria, però, era bàsicament dominada per catalans. Amb el temps, a aquells dependents se’ls oferí la possibilitat d’invertir en els propis negocis i així procuraven al calçat menorquí una situació de preferència. Al llarg de l’estudi parlarem del paper d’aquestes companyies que a més a més del calçat centraven les seves vendes en els paraigües, guants, capells i altres complements. Però la que podem dir “resurrecció” d’aquests indians ha estat una tasca complexa, encara que l’aportació d’arxius privats com el Piris Xalambrí o el Pons Bagur no ha estat cabdal, però sí important. Les limitacions que tenim a Menorca per a conèixer els nostres pelleters rau en la llunyania de Cuba. En aquest treball parlarem d’alguns noms de pelleteries i de comerciants que vivien a l’Havana i que tingueren també la seva influència en la història de Menorca.
Un altre aspecte és la importància del context internacional en la industrialització sabatera a Menorca. Malgrat a nivell d’Espanya podem parlar d’una Menorca pionera en fabricació de la botina per a l’exportació, la incorporació de l’illa al context europeu no la concebem com un fet tardà, ni isolat. 1850 és per a una gran part de la historiografia del calçat una data de referència. Alguns dels historiadors que han treballat el tema com ara Yves Chèvrel (1995) al seu estudi de la població bretona de “Fougères, Étude d’une manufacture de chaussures à Fougères”; Adam Menuge (2000) a Northampton (Anglaterra) o Mary H. Blewet (1992) a Nova Anglaterra (Estats Units) donen un especial èmfasi a la mecanització que es produí entorn en aquesta data simbòlica. L’exemple més clar el trobem en la màquina de cosir que a mitjan s. XIX conegué les millores més espectaculars que la situaren no només en l’àmbit industriós sinó en l’àmbit domèstic. Els torns, les màquines de cosir sola... sortiren dels tallers de les zones productores i es projectaren a l’Europa mediterrània. Més endavant referirem com a Menorca s’aplicaren els avenços tècnics més convenients, els més barats... O sigui, que el hand made system –el segell del fet a mà com a sinònim de qualitat- seguí essent un penjoll bastant visible per a la classe fabricant. Així com les dècades passaven s’anaven afegint nous centres industrials, cap però faria tanta ombra a la sabata menorquina i mallorquina com la que es produïa a la ciutat morava d’Zlín (Txèquia) i la que sortia en destinació a Amèrica del Sud dels tallers renans de Pirmasens (Alemanya). Totes aquestes poblacions porten curiosament epítets com el de “die Schuhmetropole” –la metròpoli del calçat- en el cas de Pirmasens, “la capital del calzado mundial” que llegim en la presentació d’Elx o el de “shoemakers to the World” –sabaters del món- que anuncien la Bata Ltd., després que en alemany ens anunciïn a Thomas Bat’a com a “Ein Schuster erobert die Welt”.
Rere el fet purament econòmic destaquem l’ascens social dels industrials. Amb pocs anys passaren de llevar-se el capell al pas del noble a ennoblir-se. De malviure en petits habitatges a construir grans cases enfront de l’aristocràcia. Una vella aristocràcia que malveia els industrials i que tenia a Ciutadella en el canonge Sebastià Vives la llengua més corrosiva. Els elements nobiliaris es dividiren entorn al desembre de 1870 al so de la lluita electoral. Cada grup tenia el seu canonge, sens dubte en un paper d’idealista! Els carlistes van ser encapçalats pel Marquès d’Albranca i el canonge Vives. Demòcrates i liberals s’uniren en la persona de Joan Trémol Faner i del canonge Joan Pons per a recolzar la candidatura del maonès Rafel Prieto Caules. Una part dels republicans ciutadellens s’uní als liberals quan s’assabentaren de la concomitància a Madrid amb els carlistes. Quan Teodor Làdico i Font visità Ciutadella s’adreçà al Marquès d’Albranca, fet que no comptà amb la gràcia dels industrials.
A Ciutadella carrers com el d’Artruix canviaren gràcies a l’empenta constructora d’aquesta nova classe social. Al número u Jeroni Cabrisses alçà la seva casa, anys més tard s’hi afegiren la Casa Piris, la Casa Moll, i la Casa Trémol. La influència dels industrials finia en la plaça d’Artruix batejada el 1892 com a Plaça Cabrisses
És potser en la Casa Piris on hi veiem l’exemple més clar del que parlem. La façana va ser concebuda de manera senyorívola amb balconades. Es tractava de donar un aire senyorial sense entrar en recargolaments. Però és a l’interior, on encara s’olora aquell vell flaire a prestigi social farcit d’embalums. L’escala que condueix a les cambres del primer pis és coronada per l’escut monàrquic espanyol que la Casa Reial concedí a la Bartomeu Piris i Cia. com a “proveïdors” del monarca. Un cop som dalt i a sobre de la portalada de la sala noble veiem l’anvers i el revers de la medalla d’or que aconseguí aquella companyia sabatera a l’Atenas de Cuba, Matanzas. Era l’any 1881 i feia poc més d’un any que la fàbrica produïa les seves botines per a la pelleteria havana de La Marina de Portales de Luz. Bartomeu Piris escriu en una carta que l’havia col·locada allí mateix perquè els industrials que el visitessin comprovessin amb els seus propis ulls els guardons aconseguits per la seva companyia.
Bartomeu Piris no va ser una excepció, Joan Mercadal Capó també ornà la façana de la seva fàbrica amb les seves inicials, JMC, i amb l’escut de la Casa Reial. El seu fill Agustí Mercadal feu el mateix en la casa que construí a l’inici del passeig Sant Nicolau, un dels pocs exemples a Ciutadella de l’arquitectura de fums noucentistes.
La mobilitat social trencà doncs amb el vell esquema estamental que just sobreviurà en els protocols de les festes tradicionals a Sant Joan a Ciutadella. A principis de segle vint a la classe industrial s’hi afegirà la classe proletària, esperonada pel context de la Guerra Colonial (1895-1898). Recordem que les primeres societats de caire obrerista sorgiren a Menorca de manera sincrònica a les que es constituïen a la Catalunya industrial. És a dir, en el darrer terç del dinou i molt relacionades amb l’element del calçat. En canvi, en aquelles mutualitats de socors mutus no trobarem cap component díscol amb la pauta patronal fins una data molt tardana quan el 1918 es posaven a es Mercadal les bases del primer sindicat obrer amb correspondència a tota l’illa: la Federació Obrera de Menorca o, millor coneguda sota les seves sigles: F.O.M.
Posem un exemple d’aquesta influència en quan a l’urbanisme i a l’arquitectura. A finals del s. XIX el modernisme a Catalunya era l’expressió d’una rica burgesia industrial i mercantil. La seva implantació anà més enllà de Barcelona, i es projectà arreu de la geografia catalana, sobretot a ciutats industrials, com era el cas de Mataró, Reus o de Terrassa on l’activitat del tèxtil marcava la pauta de la seva economia, d’Igualada on a més a més dels telers hi localitzem una forta activitat en el sector de la pell adobada i de moltes altres poblacions de l’interior i del litoral. A Menorca el gran nom de l’arquitectura l’hem de buscar a Maó on destacà a les primeries del s.XX Francesc Femenies, o a Ciutadella on a més de la influència cubana en la façana ideada per Josep Moll a l’Hospital Municipal destaquem la influència noucentista a la Casa d’Agustí Mercadal i a la façana de la Josep Gornès i Cia., o en l’estil colonial de la “Casa de Ferro” de Llorenç Cabrisses.
Hem parlat i parlarem de Barcelona, ja que la importància d’aquesta ciutat, com a nexe comercial, és un fet indiscutible. La Menorca del s. XIX tenia els seus ulls posats en la Ciutat Comtal, ja fos per a les exportacions agràries, peixateres, com en l’enviament del calçat a Cuba i la recepció de les lletres de canvi. Però, Barcelona era també la ciutat on es signaven bona part del acords per a l’adquisició de les matèries primeres. Del fil, al cuir, a la xinxa, al cordó... en certa manera hem de veure Barcelona en un paper de ciutat proveïdora de les indústries menorquines i no en un paper de mercat potencial. La botina menorquina de mitjan s. XIX no era destinada a Catalunya sinó a Cuba.
En aquest sentit els fabricants sabaters menorquins apostaren per un camí bastant enrevessat. Per una banda depenien comercialment de Barcelona i per altra estaven lligats umbilicalment a Cuba, a més de vint dies en vaixell via San Juan de Puerto Rico.
A principis del s. XIX Cuba ja era freqüentada per mariners menorquins que arribaven contractats per companyies comercials catalanes. L’expansió del comerç a l’Havana i la pèrdua de les colònies continentals espanyoles esperonà la importància de Cuba. El sucre, el tabac, les destil·leries convertiren les ciutats de la Gran Antilla en mercats potencials de les manufactures espanyoles.
Aquells mariners van possibilitar la signatura d’acords personals, perquè els joves emigrants menorquins arribessin en condicions de treballar a l’Havana. A principis dels cinquanta i seixanta del s.XIX trobem alguns emigrants ciutadellens i maonesos despatxant al comerç pelleter havà i d’algunes ciutats de la costa nord de l’illa. La xarxa de tendes de pelleteria, però, era bàsicament dominada per catalans. Amb el temps, a aquells dependents se’ls oferí la possibilitat d’invertir en els propis negocis i així procuraven al calçat menorquí una situació de preferència. Al llarg de l’estudi parlarem del paper d’aquestes companyies que a més a més del calçat centraven les seves vendes en els paraigües, guants, capells i altres complements. Però la que podem dir “resurrecció” d’aquests indians ha estat una tasca complexa, encara que l’aportació d’arxius privats com el Piris Xalambrí o el Pons Bagur no ha estat cabdal, però sí important. Les limitacions que tenim a Menorca per a conèixer els nostres pelleters rau en la llunyania de Cuba. En aquest treball parlarem d’alguns noms de pelleteries i de comerciants que vivien a l’Havana i que tingueren també la seva influència en la història de Menorca.
Un altre aspecte és la importància del context internacional en la industrialització sabatera a Menorca. Malgrat a nivell d’Espanya podem parlar d’una Menorca pionera en fabricació de la botina per a l’exportació, la incorporació de l’illa al context europeu no la concebem com un fet tardà, ni isolat. 1850 és per a una gran part de la historiografia del calçat una data de referència. Alguns dels historiadors que han treballat el tema com ara Yves Chèvrel (1995) al seu estudi de la població bretona de “Fougères, Étude d’une manufacture de chaussures à Fougères”; Adam Menuge (2000) a Northampton (Anglaterra) o Mary H. Blewet (1992) a Nova Anglaterra (Estats Units) donen un especial èmfasi a la mecanització que es produí entorn en aquesta data simbòlica. L’exemple més clar el trobem en la màquina de cosir que a mitjan s. XIX conegué les millores més espectaculars que la situaren no només en l’àmbit industriós sinó en l’àmbit domèstic. Els torns, les màquines de cosir sola... sortiren dels tallers de les zones productores i es projectaren a l’Europa mediterrània. Més endavant referirem com a Menorca s’aplicaren els avenços tècnics més convenients, els més barats... O sigui, que el hand made system –el segell del fet a mà com a sinònim de qualitat- seguí essent un penjoll bastant visible per a la classe fabricant. Així com les dècades passaven s’anaven afegint nous centres industrials, cap però faria tanta ombra a la sabata menorquina i mallorquina com la que es produïa a la ciutat morava d’Zlín (Txèquia) i la que sortia en destinació a Amèrica del Sud dels tallers renans de Pirmasens (Alemanya). Totes aquestes poblacions porten curiosament epítets com el de “die Schuhmetropole” –la metròpoli del calçat- en el cas de Pirmasens, “la capital del calzado mundial” que llegim en la presentació d’Elx o el de “shoemakers to the World” –sabaters del món- que anuncien la Bata Ltd., després que en alemany ens anunciïn a Thomas Bat’a com a “Ein Schuster erobert die Welt”.
Rere el fet purament econòmic destaquem l’ascens social dels industrials. Amb pocs anys passaren de llevar-se el capell al pas del noble a ennoblir-se. De malviure en petits habitatges a construir grans cases enfront de l’aristocràcia. Una vella aristocràcia que malveia els industrials i que tenia a Ciutadella en el canonge Sebastià Vives la llengua més corrosiva. Els elements nobiliaris es dividiren entorn al desembre de 1870 al so de la lluita electoral. Cada grup tenia el seu canonge, sens dubte en un paper d’idealista! Els carlistes van ser encapçalats pel Marquès d’Albranca i el canonge Vives. Demòcrates i liberals s’uniren en la persona de Joan Trémol Faner i del canonge Joan Pons per a recolzar la candidatura del maonès Rafel Prieto Caules. Una part dels republicans ciutadellens s’uní als liberals quan s’assabentaren de la concomitància a Madrid amb els carlistes. Quan Teodor Làdico i Font visità Ciutadella s’adreçà al Marquès d’Albranca, fet que no comptà amb la gràcia dels industrials.
A Ciutadella carrers com el d’Artruix canviaren gràcies a l’empenta constructora d’aquesta nova classe social. Al número u Jeroni Cabrisses alçà la seva casa, anys més tard s’hi afegiren la Casa Piris, la Casa Moll, i la Casa Trémol. La influència dels industrials finia en la plaça d’Artruix batejada el 1892 com a Plaça Cabrisses
És potser en la Casa Piris on hi veiem l’exemple més clar del que parlem. La façana va ser concebuda de manera senyorívola amb balconades. Es tractava de donar un aire senyorial sense entrar en recargolaments. Però és a l’interior, on encara s’olora aquell vell flaire a prestigi social farcit d’embalums. L’escala que condueix a les cambres del primer pis és coronada per l’escut monàrquic espanyol que la Casa Reial concedí a la Bartomeu Piris i Cia. com a “proveïdors” del monarca. Un cop som dalt i a sobre de la portalada de la sala noble veiem l’anvers i el revers de la medalla d’or que aconseguí aquella companyia sabatera a l’Atenas de Cuba, Matanzas. Era l’any 1881 i feia poc més d’un any que la fàbrica produïa les seves botines per a la pelleteria havana de La Marina de Portales de Luz. Bartomeu Piris escriu en una carta que l’havia col·locada allí mateix perquè els industrials que el visitessin comprovessin amb els seus propis ulls els guardons aconseguits per la seva companyia.
Bartomeu Piris no va ser una excepció, Joan Mercadal Capó també ornà la façana de la seva fàbrica amb les seves inicials, JMC, i amb l’escut de la Casa Reial. El seu fill Agustí Mercadal feu el mateix en la casa que construí a l’inici del passeig Sant Nicolau, un dels pocs exemples a Ciutadella de l’arquitectura de fums noucentistes.
La mobilitat social trencà doncs amb el vell esquema estamental que just sobreviurà en els protocols de les festes tradicionals a Sant Joan a Ciutadella. A principis de segle vint a la classe industrial s’hi afegirà la classe proletària, esperonada pel context de la Guerra Colonial (1895-1898). Recordem que les primeres societats de caire obrerista sorgiren a Menorca de manera sincrònica a les que es constituïen a la Catalunya industrial. És a dir, en el darrer terç del dinou i molt relacionades amb l’element del calçat. En canvi, en aquelles mutualitats de socors mutus no trobarem cap component díscol amb la pauta patronal fins una data molt tardana quan el 1918 es posaven a es Mercadal les bases del primer sindicat obrer amb correspondència a tota l’illa: la Federació Obrera de Menorca o, millor coneguda sota les seves sigles: F.O.M.
(Tots els drets reservats)
